Vés al contingut

Heretgia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Heretge)
Galileo Galilei condemnat per heretgia l'any 1633. Pintura de Joseph-Nicolas Robert-Fleury (segle XIX)

Una heretgia és una opinió o una doctrina que entra en conflicte amb les creences o el dogma establert.

L'Institut d'Estudis Catalans la defineix com una doctrina que l'Església considera contrària als seus dogmes, especialment quan tendeix a promoure un cisma o separació. També es pot entendre com un error greu contra els principis tinguts per certs en una ciència o en un art. Altrament, de manera més general, és l'opinió oposada a les idees rebudes.[1] Amb tot, s'utilitza especialment en l'àmbit religiós en referència al cristianisme, el judaisme i l'islam.

Es diferencia de l'apostasia, que és la renúncia formal o abandó d'una religió, i la blasfèmia, que és la injúria o irreverència contra Déu o els sants.[2][1]

L'estudi històric i doctrinal de les heretgies s'anomena heresiologia.[3]

Etimologia

[modifica]

El mot heretgia prové de la paraula grega hairesis (αιρεσις), que significa cosa escollida o tria.[4][5] Derivat d'aquest concepte, arribà a significar "partit" o "escola", en referència a la "preferència o obediència per una doctrina o escola filosòfica".[6] Més endavant, al cristianisme primitiu durant l'època romana, passà a significar "secta" o "sectari".[5]

L'heretgia al catolicisme

[modifica]

Segons el Codi de Dret Canònic, l'heretgia és «la negació pertinaç, després d'haver rebut el baptisme, d'una veritat que ha de creure's amb fe divina i catòlica, o el dubte pertinaç sobre la mateixa».[7]

Per a l'església cristiana, quan una doctrina era herètica calia condemnar-la i perseguir-ne els adeptes. A partir del segle XV, la Inquisició va ser la institució l'encarregada oficialment d'aquest objectiu, tot i que deixava que fos la justícia secular qui executés les penes, per tal de no incomplir la interdicció bíblica de matar. La mala reputació històrica de la institució i els antecedents de persecució violenta (amb tortures i penes de mort) van fer que el Concili del Vaticà II transformés la institució el 1965 en la Congregació de la Doctrina de la Fe.[8]

Avui dia, l'Església catòlica només pot castigar els herètics amb penes expiatòries o censures, entre les quals destaca la prohibicion d'exercir l'ofici eclesiàstic.[9] En tot cas, seguint el Codi de Dret Canònic «L'apòstata de la fe, l'heretge o el cismàtic incorren en excomunicació latae sententiae»[10]; és a dir, l'heretgia és motiu d'excomunicació sense necessitat de ser declarada per una autoritat eclesiàstica. Als estats lliberals que accepten el principi de la llibertat d'expressió, el delicte d'opinió està abolit per les Constitucions.[11]

Inicis

[modifica]
Un botxí executa els anabaptistes David van der Leyen i Levina Ghyselins el 1554, durant la repressió catòlica sota el regne de Carles V

L'esgl�sia primitiva feia servir la locuci� d'origen grec "persona divisiva" per designar a alg� que promovia la dissensi� dintre de la comunitat cristiana. Per� va ser al segle II, a l'empara del tractat Contra Haereses escrit pel bisbe Ireneu de Li�, que la paraula heretgia (haeresis) va estendre's �mpliament. En aquest text, Ireneu la va fer servir per descriure i desacreditar els oponents de la comunitat cristiana, especialment els gn�stics, [12][13]que promovien una espiritualitat intu�tiva, contraposada al concepte de fe. Altrament, Ireneu tamb� va incloure com a heretgia determinats corrents filos�fics d'origen grec, aix� com les "intervencions demon�aques".[13] Per contraposici� al concepte d'heretgia, Ireneu va definir com a ortodoxes (del grec, creen�a recta) les doctrines que s'establien dins de la comunitat cristiana.[12]

A cavall dels segles II i III, el te�leg cristi� Tertul�li� va ser qui elabor� una nova noci� del concepte d'heretgia a partir tres criteris principals: a) el criteri de veritat o regla de la fe (regula fidei), b) la disciplina i c) el seguiment del missatge apost�lic. Aix�, Tertul�li� opos� el concepte d'heretgia al concepte de 'veritat'. Per aquest te�leg, l'heretgia �s una elecci�, mentre que la veritat �s quelcom primordial, indiscutible, que es transmet a trav�s de la tradici�.[14] Per Tertul�li�, les esgl�sies her�tiques es caracteritzaven per una hist�ria accidentada, doctrines disperses i un estil de vida indisciplinat, del tot allunyat del missatge apost�lic.[15]A la seva obra De praescriptione haereticorum mencionava trenta-dos tipus d'heretgies[13]i acusava els jueus de ser-ne uns dels principals inspiradors, at�s que no consideraven Jes�s com el Messies.

Al segle IV, a partir del primer concili de Nicea (325 dC), es van definir com a her�tiques totes les doctrines divergents de l'ensenyament oficial de l'esgl�sia i dels seus dogmes consagrats per una autoritat (bisbes, concilis). La base dels dogmes cristians eren les Sagrades Escriptures i la tradici�. Derivat de les deliberacions d'aquest concili, s'hi va establir un tribunal destinat a imposar al te�leg Arri confessi� de fe sota pena d'excomunicaci�. Arri, d'origen libi, havia estat el precursor de l'arrianisme, un corrent cristi� que negava la naturalesa divina de Jesucrist.[16]

A la Baixa Edat Mitjana, el concepte d'heretgia adquireix nous significats at�s el nombre creixent de grups i moviments heterodoxos, tant des del punt de vista doctrinal com disciplinar. Al segle XIII, el bisbe angl�s Robert Grosseteste va definir heretgia com "una afirmaci� doctrinal que deriva de l'elecci� humana contr�ria a la Sagrada Escriptura i �s sostinguda tena�ment".[17] Aquesta definici� gen�rica provenia de la idea de les "grans veritats de la fe" proclamades als set primers concilis ecum�nics (de Nicea I el 325, fins a Nicea II el 787). Amb tot, la idea subjacent de tot aquest proc�s va ser definir l'heretgia com una confrontaci� a l'autoritat; �s a dir, Roma. Aix�, l'autoritat papal esdevingu� l'�nica amb la capacitat d'establir qu� s�n, i qu� no, les veritats de la fe, sense necessitat del consens formal d'un concili.[18]

A partir de 1300 s'obren dos corrents respecte de l'ortod�xia. D'una banda, el corrent conciliarista que, promogut per Marsili de P�dua, entenia els concilis com l'aut�ntica instituci� representativa de la cristiandat i, per tant, com una autoritat superior al papa. L'altre corrent, denominat conciliarisme mitigat, pretenia apuntalar una forta autoritat papal. Fet i fet, en aquest per�ode el concepte d'heretgia es trasllad� des de la idea d'un simple "error dogm�tic" a esdevenir qualsevol acte d'insubordinaci� a l'autoritat eclesi�stica. Aquesta evoluci� conceptual acabar� per equiparar la paraula heretgia a antipapisme o a anticlericalisme [18] i, finalment, a la persecució de l'heretgia amb la institucionalització dels tribunals de la Inquisició.

La inquisició a Catalunya

[modifica]

Articles principals: Inquisició medieval, Inquisició espanyola

El primer tribunal de la inquisició pontifícia (o tribunal d'excepció) encarregat de combatre l'heretgia va ser creat pel papa Gregori IX, l'any 1231,[19] a través de la butlla Excomunicamus.[20] Unes dècades després, Tomàs d'Aquino, a la seva obra Summa Teològica, va legitimar l'aplicació de la pena de mort als heretges en cas de reincidència.[21]

A Catalunya, es considera que el primer acte de la Inquisició fou la constitució d'Alfons I de 1194 contra els heretges Valdesos (també coneguts com a Pobres del Lió), que des del sud de França atemptaven contra la unitat religiosa. Pocs anys després, el rei Pere el Catòlic, en una constitució emanada a Girona el 1198, amplià les mesures contra els Valdesos, ordenant-ne l'embargament de béns i l'aplicació de penes econòmiques per aquells qui no hi col·laboressin amb les mesures. Aquesta constitució té una important rellevància històrica perquè posà les bases del que seria la creació d'un tribunal i una jurisdicció especial.[22]

Va ser, però, en la segona dècada del segle XIII que la Inquisició s'institucionalitzà definitivament a Catalunya. L'artífex va ser Jaume I a través de la constitució publicada el 1225. Aquest text establia la prohibició als heretges d'entrar als seus dominis i obligava que fossin detingudament examinats. Sobre aquest examen, els bisbes havien de pronunciar-se amb una sentència canònica, però era la justícia secular la que havia de donar-hi compliment en aplicació de la legislació vigent. Fet i fet, la Inquisició anava prenent forma.[22]

Raimon de Penyafort, religiós Dominic i Mestre de l'Ordre dels Predicadors (1238-1240)

A mitjan segle XIII, la Inquisició ja estava organitzada a Catalunya. De fet, el seu funcionament no era gaire diferent de les institucions que s'havien establert a altres països. Amb tot, s'atribueix a la butlla Declinante iam mundi vespere ad occasum del papa Gregori IX, publicada el 1232 i dirigida a l'arquebisbe de Tarragona, la institució formal d'un Tribunal de la fe a Catalunya. En aquesta butlla s'ordenava a l'arquebisbe a procedir contra els heretges i els seus protectors i encobridors, practicant-los una indagació (inquisitio). Per recomanació de Raimon de Penyafort, la butlla pontifícia va tenir un conjunt de complements importants, en els quals s'establí que: [22]

  • Cap persona laica podia discutir la fe catòlica, pública o privadament.
  • Cap persona laica podia posseir llibre de la Bíblia en llengua vulgar.
  • No es podien atorgar càrrecs públics a persones sospitoses d'heretgia.
  • S'havien de destruir les cases que allotjaren heretges.
  • Aquells que protegiren els heretges perdrien els seus béns i rebrien un càstig corporal.

A Catalunya, la Inquisició actuava causa fidei (per causa de la fe). Primer va ser contra els Valdesos, al segle XII, i posteriorment contra els Càtars, al segle XIII. En aquest mateix segle, les actuacions inquisitorials també es van estendre contra els jueus. Durant el segle XIV s'actuà contra l'Ordre dels Templers. Fet i fet, amb el pas del temps, les actuacions dels tribunals de la Inquisició van anar estenent-se a molts àmbits de la vida social, no només religiosa. En aquest sentit, cal remarcar que determinades doctrines científiques, com les del metge Arnau de Vilanova, també van ser sotmeses a la intervenció de la Inquisició. De la mateixa manera, també van ser-ho algunes opinions de Ramon Llull i dels seguidors del seu moviment, conegut com a Lul·lisme. A finals del XIV, la Inquisició actuà també contra la fetilleria, la bruixeria i tota la seva gamma de variants: astrologia, sortilegis, maleficis, adoracions demoníaques, ocultisme i alquímia, entre d'altres.[22]

Al segle XV la Inquisició a Catalunya entrà en una mena de letargia, en la qual els processos es dirigeixen, gairebé exclusivament, contra practicants de la nigromància i la bruixeria. Aquesta certa passivitat de la Inquisició catalana es veuria alterada amb l'aparició de la inquisició castellana[22] quan, el 1478, els Reis Catòlics van fundar el Tribunal del Sant Ofici.[23]

L'heretgia a l'Islam

[modifica]

A l'Islam, els conceptes d'ortodòxia, heterodòxia i heretgia només tenen una aplicació parcial. Tanmateix, el sunnisme, la principal branca de l'Islam, que pretén ser-ne la visió "correcta", sí que condemna les doctrines infidels (kufr), desviades (zandaqa) o innovadores (bid'ah). A l'edat mitjana, els musulmans anomenaven zindiqs a tots aquells que s'oposaven a l'Islam.[24]

El concepte més semblant a heretgia en àrab és bidâa, traduïble com "innovació". Un hadiz (una dita que representa els fets del profeta) adverteix els musulmans contra tota forma d'innovació. Amb tot, aquest concepte de bidâa difereix segons les diferents escoles de l'Islam i, generalment, s'utilitza per referir-se a qualsevol idea que no existia en l'època del profeta Mahoma.[25] Va ser a l'època medieval que els musulmans començaren a nomenar zindiq als heretges que s'oposaven a l'Islam, acusació que es castigava amb la mort[24]

Un altre terme similar a heretgia és mulhid, traduïble com apòstata o ateu, referit a tots aquells que practiquen la ilhad ("desviació").[26] No obstant això, el terme més habitual per denominar els heretges és zindiq. Aquesta paraula s'utilitzà originàriament per referir-se als seguidors de la religió maniqueista, un corrent persa de caràcter dualista i gnòstic derivat parcialment del zoroastrisme. Amb el temps, el terme zindiq s'emprà de manera general per englobar tot un conjunt de categories, des del maniqueisme fins a l'ateisme.[27] En l'idioma àrab modern la paraula zindiq s'aplica de manera àmplia per definir els securalistes (aquells que defensen una societat aconfessional), mentre que mulhid s'empra per als qui neguen la religió i la revelació.[28] Històricament, les dues principals escoles islàmiques —la sunnita i la xiïta— es van considerar herètiques una a l'altra, atès que interpretaven de manera diferent la doctrina de Mahoma. Un bon exemple és el zoroastrisme, que es considerava herètic pels sunnites, però era tolerat entre els xiïtes.

El fonamentalisme religiós de molts països de tradició musulmana ha permès l'accés al poder governamental de grups o faccions religioses durant el segle XX. En aquests casos, les condemnes per heretgia encara segueixen vigents. Un dels casos de major repercussió va ser la declaració d'"escrit herètic" al llibre "Els Verses Satànics" de l'autor britànic Salman Rushdie. El 1989, una fàtua (declaració de dret islàmic) emesa per Ruhol·lah Khomeini (líder suprem religiós de l'Iran) va declarar-los herètics. Rushdie va rebre amenaces de mort i, l'any 2022, va patir un atemptat que li provocà greus seqüeles físiques.[29]

L'heretgia al Judaisme

[modifica]

La literatura talmúdica no té un terme similar a heretgia per designar les heterodòxies, tal com s'entenen al món cristià. De fet, pel judaisme no existeix l'heretgia en sentit estricte per referir-se a les desviacions dels principis i normes rabíniques. Tanmateix, després de la destrucció del temple de Jerusalem pels romans (any 70 dC), el moviment fariseu s'imposà com a corrent majoritari i esdevingué la base fundacional del judaisme rabínic.[30] Va ser a partir de llavors que als oponents del corrent principal del judaisme se'ls anomenà min, terme que alguns autors han traduït com a heretge.[31] D'aquesta manera, al judaisme, es pot definir heretgia com el conjunt de creences que contradiuen les doctrines tradicionals de judaisme rabínic i la pràctica del halacà, la llei rabínica.

Annex: Heretgies cristianes primitives

[modifica]

Heretgies medievals

[modifica]

Segles XVI-XVIII

[modifica]

Heretges i heretgies moderns

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Inquisició Espanyola

Inquisició Medieval

Inquisició portuguesa

Inquisició dels Països Baixos

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Heretgia
  1. ↑ 1,0 1,1 Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
  2. ↑ https://www.dictionary.com/browse/heresy?s=t
  3. ↑ Gran Enciclopèdia Catalana (https://www.enciclopedia.cat)
  4. ↑ Cross, F. L., y Elizabeth Livingstone, eds. 1974. "Heresy." diccionario Oxford de la iglesia cristiana (2.ª ed.). Oxford: Oxford University Press.
  5. ↑ 5,0 5,1 Coromines, Joan. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. 
  6. ↑ F. F. Bruce1964. The Spreading Flame. Exeter: Paternoster. p. 249.
  7. ↑ Codi de Dret Canònic. Llibre III. Cànon 751 [Consulta: 18 0ct 2024].
  8. ↑ «Origen y Evolución del Santo Oficio» (en castellà). Web del Vaticà.
  9. ↑ Codi de Dret Canònic. Llibre VI. Cànon 1331-1360 [Consulta: 18 octubre 2024].
  10. ↑ Codi de Dret Canònic. Llibre VI. Cànon 1364 [Consulta: 18 octubre 2024].
  11. ↑ «Article 14: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» a la Constitució Espanyola de 1978
  12. ↑ 12,0 12,1 W.H.C. Frend. El surgimiento del cristianismo, 1984. ISBN 978-0-8006-1931-2.  Los apéndices ofrecen una cronología de los concilios, cismas, herejías y persecuciones en los años 193-604. Se describen en el texto.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Hubeñack, Florencio «El concepto de herejía en el pasaje de la Romanidad a la Cristiandad». Revista Española de Derecho Canónico, nº163, 2007.
  14. ↑ López Montero, Roberto «Quod hoc sint de praescriptione nouitatis (Marc. I, 1, 7): herejía y nouitas en Tertuliano». Revista Española de Teología, 75/2, 2015.
  15. ↑ López Abelaira, Elena «Mujer Pagana/ Mujer Cristiana en Ad uxorem de Tertuliano (Tesis Doctoral)». Universidad de Malaga.
  16. ↑ Kärkkäinen, Veli-Matti. The Trinity: Global Perspectives (en anglès). Presbyterian Publishing Corp, 2007, p.32. ISBN 0664228909. 
  17. ↑ Cf. M. Paris, Chronica maior ad annum 1253, ed. H. R. Luard, V, London 1880, pág. 401.
  18. ↑ 18,0 18,1 Mitre Fernández, Emilio «Cristianismo medieval y herejía». Clío y Crimen: Revista de la Historia del Crimen [Durango], nº1, 2004.
  19. ↑ «[https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6554620 Inquisición y traducción desde los orígenes del tribunal a Torquemada]». Los dominicos españoles e iberoamericanos y la traducción, 1, 2018, pàg. 19-32.
  20. ↑ Peters, Edward. Inquisition. University of California Press. ISBN 9780520066304. 
  21. ↑ Aquino, Tomas de. Suma de Teología. Parte II. Cuestión 11. Art. 4 (en castellà). 1993. Biblioteca de Autores Cristianos. 
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Hernando, Josep «La Inquisición en Cataluña en la Baja Edad Media». Clío & Crimen nº2, 2005.
  23. ↑ Gómez Roán, Concepción «Notas sobre el establecimiento de la Inquisición Española». UNED. Revista de la Inquisición: Intolerancia y Derechos Humanos, 1998.
  24. ↑ 24,0 24,1 Bowker, John «Zindiq». The concise Oxford Dictionary of World Religions, 1997.
  25. ↑ «Non-Belief: An Islamic Perspective» (en anglès). Secularism and Nonreligion, 7, 25-07-2018. ISSN: 2053-6712. 10.5334/snr.111 [Consulta: 29 novembre 2023].
  26. ↑ «Mulḥid» (en anglès). Encyclopaedia of Islam, Second Edition, 24-04-2012 [Consulta: 28 novembre 2023].
  27. ↑ Zaman, Muhammad Qasim. Religion and politics under the early ʿAbbasids: the emergence of the proto-Sunnī elite. Brill. 
  28. ↑ «Non-Belief: An Islamic Perspective» (en anglès). Secularism and Nonreligion, 7, 25-07-2018. ISSN: 2053-6712. 10.5334/snr.111 [Consulta: 29 novembre 2023].
  29. ↑ "Ataquen l'escriptor Salman Rushdie durant un acte a Nova York". Diari ARA, 13 d'agost de 2022.
  30. ↑ Mimouni, Simon Claude. Les chrétiens d'origine juive dans l'Antiquité. Michel. 
  31. ↑ Mimouni, Simon Claude. Les chrétiens d'origine juive dans l'Antiquité. Michel. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Heretgia&oldid=34125476»