Vés al contingut

Orde de Sant Benet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Benedictina)
Infotaula d'ordeBenedictins
Ordo Sancti Benedicti Modifica el valor a Wikidata
Escut her�ldic de l'orde
Tipusmon�stic
Nom oficialOrde de Sant Benet
Nom oficial llat�Ordo Sancti Benedicti
SiglesO.S.B.
Altres nomsbenets, monjos negres
H�bith�bit negre amb t�nica, escapulari i caputxa negres, cinyell negre a la t�nica
LemaOra, et labora (Resa, i treballa).
Objectiuvida en comunitat, ofici div�, treball
Fundaci�529, Montecassino per Sant Benet de N�rsia
Reglade Sant Benet
PatronsSant Benet
Branques i reformesBenedictines (s. VII-IX), Cluny (910), Cister (1098), camaldulesos (1012), Vallombrosa (1070), Congregaci� de Montevergine (1126), olivetans (1319)
Primera fundaci�Subiaco (ca. 500); Montecassino, 529
Fundacions destacadesSubiaco, Sant Pau Extramurs (Roma), Saint-Germain-des-Pr�s (Par�s), Solesmes, Fulda, Reichenau, Westminster, Leyre, Santo Domingo de Silos
Fundacions a terres de parla catalanaRipoll, Montserrat, Sant Pere de Rodes, Sant Miquel de Cuix�
Persones destacadesSilvestre II, Sant Beda el Venerable, Sant Pere Dami�, abat Oliba, Sant Anselm de Canterbury, Guido d'Arezzo, Fran�ois Rabelais, Joan Cererols, Dom P�rignon, Benito Jer�nimo Feijoo, Cassi� Maria Just
Lloc webhttp://www.osb.org

L'Orde de Sant Benet (en llat�, Ordo Sancti Benedicti; OSB) i m�s coneguda sota el nom d'orde benedict�, �s un orde mon�stic de l'Esgl�sia cat�lica, amb branques masculina i femenina. Va ser fundada per Benet de N�rsia[1] a principis del segle VI dins l'Abadia de Montecassino.[2][3] Els seus monjos s�n coneguts com a benedictins, benets o monjos negres.

Hist�ria

[modifica]
H�bit de monjo benedict� (Londres, 3987 aC)
Vespres a l'abadia de Morristown, 2009
Sant Benet, fresc an�nim del s. XV a San Nazaro de Mil�

Va ser fundat el 529 per sant Benet de N�rsia (480-547) a Monte Cassino. Si s'exceptua la introducci� de la laus perennis el 515 a l'Abadia de Saint-Maurice d'Agaune,[4] �s l'orde mon�stic m�s antic d'Occident.[5] Els seus membres pronuncien els vots solemnes que, a m�s dels vots de pobresa, obedi�ncia i castedat, els lliguen a romandre sempre al monestir escollit, seguint-hi en llur vida la Regla de sant Benet.[6]

Dins l'imperi carolingi

[modifica]

Durant els segles vi al viii, els abats prenien normes de vida mon�stica molt diverses, per� a partir d'aquest darrer segle, a la G�l�lia meridional on hom comen�� a observar-la amb una certa exclusivitat. Tamb� per aquesta �poca, Bonifaci de Fulda la difongu� des d'Anglaterra,[7] per les regions germ�niques que evangelitz�. A Montecassino fou introdu�da de nou, vers el 720, pel seu restaurador sant Petronax.[8] Sant Benet d'Aniana, amb l'ajuda de Carlemany que vol unificar per tot l'imperi les observances mon�stiques, an� reformant segons la regla benedictina els monestirs de Fran�a i de la Germ�nia.[9]

Llu�s el Piad�s, en el capitular promulgat a Aquisgr� el 817, la impos� a tots els monjos de l'imperi, i des d'aleshores hom pot comen�ar a parlar de l'orde benedict�.[9]

El segle ix fou el de la gran expansi� dels grans monestirs benedictins d'Europa, tant pel nombre com per la seva import�ncia cultural com social. Comen�a la tasca missionera per totes les marques paganes de l'imperi.

A finals del segle ix, s'observa la decad�ncia en els monestirs benedictins carolingis. Entre ells no tenien cap lligam jur�dic, els nomenaments d'abats seculars i laics imposats pels so[10]birans i grans senyors eren un ab�s desastr�s. Per� al segle x, amb l'arribada de noves reformes com la de l'orde de Cluny [11]i altres de similars, feren augmentar la seva for�a fins al segle xii, on tenim les figures benedictines m�s importants amb m�s de 100.000 monjos i monges. Els papes sovint protegien i deixaven desenvolupar els grans monestirs sense la tutela episcopal i senyorial.

Sorgiren noves reformes, com la de sant Romuald, fixada a Camaldoli al segle xi,[12] de tend�ncia erem�tica i que acabaria impulsant l'orde dels camaldulesos.[13] Altres canvis es van produir amb Joan Gualbert, a Vallombrosa, m�s rigorosa,[14] o b� les de tend�ncia centralista promoguda per la reforma gregoriana al segle xi,[15] com la de l'abadia de Sant V�ctor de Marsella, la de sant Robert de Molesme,[16] la de sant Bernat de Claravall o la dels cistercencs.

A finals del segle xii, cadascuna d'elles va anar adaptant la regla que ordenava la vida interna dels monestirs segons les pr�pies necessitats provocant b�sicament dues distincions de l'observan�a benedictina. A part de difer�ncies en la interpretaci� de la regla, tamb� es diferenciaven pel color de l'h�bit, aix� tenim els benedictins blancs (els cistercencs)[17] i els benedictins negres (la majoria dels altres).[18]

Els benedictins a Catalunya

[modifica]

Durant el segle ix, el Pirineu es va omplir de convents que seguien la regla de Sant Benet i fins al segle xii es van fundar m�s de cent cinquanta monestirs benedictins a Catalunya. Aquest fet va associat amb les accions repobladores dels comtes catalans. M�s enll� de la seva tasca religiosa, van tenir un paper clau en la mesura que avan�aven en la conquesta de terres musulmanes.[19]

Els monestirs van tenir un paper clau en la consolidaci� i l'estructuraci� del territori, i van aportar organitzaci� on els senyors laics rarament podien arribar. La majoria de fundacions es van fer sota el patrocini comtal, que atorgava terres i protecci� als monestirs. Les possessions dels monestirs comprenien tant el lloc on s'edificava el monestir com uns dominis al voltant que en garantissin la superviv�ncia.

Les noves fundacions, majorit�riament ubicades en l'entorn rural, sovint se situen en indrets isolats, amb la voluntat d'allunyar-se del m�n. Tamb� esdevenen una part important en l'inici de la hist�ria de les comunitats agr�coles. Amb el suport de l'autoritat comtal, els monjos assumiren la reordenaci� administrativa i eclesi�stica del territori i la transmissi� dels nous valors socials als homes i dones que poblen l'indret. La cristianitzaci�, l'ensenyan�a de la paraula i l'obra de Crist, esdev� en darrer terme, l'ensenyan�a d'uns nous valors, d'una nova reglamentaci� social i econ�mica.

  • Escut de l'orde, d'un c�dex her�ldic de Giacomo Fontana, recollit a M�dena en 1605
    Escut de l'orde, d'un c�dex her�ldic de Giacomo Fontana, recollit a M�dena en 1605
  • Sacro Speco a Subiaco, origen de l'orde
    Sacro Speco a Subiaco, origen de l'orde
  • Abadia de Montecassino, casa mare dels benedictins
    Abadia de Montecassino, casa mare dels benedictins
  • Est�tua de Sant Benet a Montecassino
    Est�tua de Sant Benet a Montecassino

Entre els m�s importants a Catalunya hi trobem:

Organitzaci�

[modifica]
Article principal: Congregacions de l'Orde de Sant Benet

El monaquisme benedict� difereix del d'altres ordes religiosos, ja que mant� la independ�ncia de les comunitats: els abats i priors s�n aut�noms i depenen directament de l'autoritat eclesi�stica, sense que existeix un superior general de l'orde. Per facilitar l'organitzaci� i el di�leg entre comunitats, la majoria de monestirs formen part de congregacions, com ara la de Cassino, Subiaco o la dels silvestrins. Al seu torn, totes elles formen la Confederaci� Benedictina, constitu�da com a federaci� per Lle� XIII al breu Summum semper de 12 de juliol de 1883.[20] D'aquesta manera, la relaci� entre els benedictins i altres comunitats i la mateixa Esgl�sia s'agilita.

Activitat i difusi�

[modifica]

Els benedictins fan vida contemplativa, dedicant el seu temps, de manera equilibrada, a la preg�ria, els oficis lit�rgics (l'orde dona origen a la lit�rgia de les hores), el treball (manual o intel�lectual) i l'estudi, d'acord amb el lema de l'orde: Ora et labora ("Prega i treballa").[21]

Els candidats a monjo han d'�sser rebuts en una comunitat benedictina, on fan solemnement el vot d'estabilitat: sempre romandran al mateix monestir, llevat que la comunitat mateixa l'envi� a un altre, normalment per establir-hi una nova fundaci�. A m�s a m�s, es promet la conversatio morum o "conversi� dels costums" (l'adaptaci� a la vida mon�stica i el fet de viure com un monjo per sempre m�s i a tot arreu) i l'obedi�ncia al superior.[22] Aquest vot solemne, conegut com a vot benedict� es complementa amb els vots gen�rics de la pobresa i la castedat dels altres ordes. No fan vot de silenci, tot i que hi ha establertes unes hores de silenci estricte. De tota manera, es mant� el silenci quan no �s necess�ria la comunicaci�, deixant la conversa social per al temps d'esbarjo o de recreaci�, habitualment despr�s de l'�pat del migdia o del mat�.[23]

Els abats i abadesses tenen jurisdicci� plena sobre l'abadia i autoritat sobre els membres de la comunitat: s�n ells qui assignen les tasques a cada monjo i els guien espiritualment, a m�s d'autoritzar-ne les sortides, estudis, etc. L'abat i el prior estableixen les rutines de treball i de vida quotidiana d'acord amb les necessitats i capacitats de la comunitat i de cada individu. Cada comunitat est� regulada per un horari com� rigor�s, per tal d'assegurar l'aprofitament del temps disponible; l'horari estableix les hores de serveis lit�rgics, preg�ria comunit�ria i individual, treball, �pats, lectura espiritual, esbarjo o son. De vegades, per aprofitar millor les hores de sol, hi ha diversos horaris d'estiu i d'hivern, o variacions en funci� dels dies, laborables o festius.

Can�nicament, una abadia benedictina �s un institut religi�s de vida consagrada. Els seus membres no tenen l'obligaci� d'�sser ordenats preveres, encara que molts ho s�n; les monges, can�nicament, s�n laiques que viuen en comunitat: nom�s els monjos diaques o preveres s�n membres del clergat cat�lic.[24]

En acabar 2005 la Confederació Benedictina comptava amb 349 abadies i priorats i 7.876 monjos, 4.350 d'ells, sacerdots.[25]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Benet». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-11-1986. [Consulta: 18 desembre 2021].
  2. ↑ Aguilera, Blanca Garí De. Història medieval universal. Edicions Universitat Barcelona, 2005-07-04, p. 14. ISBN 978-84-475-2947-6. 
  3. ↑ Montserrat, Jiménez Sureda. Crist i la història: Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2015-05-19, p. 200. ISBN 978-84-490-5092-3. 
  4. ↑ Grao Gracia, Roberto. El siglo de los Laicos (en castellà). Punto Rojo Libros, 2020-02-06, p. 152. ISBN 978-84-18416-19-4. 
  5. ↑ Jackson, F. J. Foakes. Anglican Church Principles (en anglès). Wipf and Stock Publishers, 2012-06-26, p. 56. ISBN 978-1-62032-385-4. 
  6. ↑ «regla de sant Benet». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-11-1986. [Consulta: 18 desembre 2021].
  7. ↑ Chardon, Ohio Sisters of Notre Dame of; Ohio, Sisters of Notre Dame of Chardon; Glavich, Kathleen. Saints and Feast Days (en anglès). Loyola Press, 1985, p. 129. ISBN 978-0-8294-0505-7. 
  8. ↑ Clark, Francis. The "Gregorian" Dialogues and the Origins of Benedictine Monasticism (en anglès). BRILL, 2003, p. 409. ISBN 978-90-04-12849-1. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Amat, Alfredo López. El seguimiento radical de Cristo / 1: Esbozo histórico de la Vida Consagrada (en castellà). Encuentro, 1987-07-01, p. 122-123. ISBN 978-84-7490-172-6. 
  10. ↑ Masoliver, Alejandro. Història del monaquisme cristià ...: Els segles XIX i XX, el monaquisme oriental, el monaquisme femení. L'Abadia de Montserrat, 1981, p. 38. ISBN 978-84-7202-398-7. 
  11. ↑ «cluniacenc». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-04-1987. [Consulta: 18 desembre 2021].
  12. ↑ Terlingen, Johannes Hermanus. Los italianismos en español desde la formación del idioma hasta principios del siglo XVII. (en castellà). N.v. Noord-hollandsche uitgevers maatschappij, 1943, p. 159. 
  13. ↑ «camàldula». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-12-1986. [Consulta: 18 desembre 2021].
  14. ↑ Masoliver, Alexandre. Història del monaquisme cristià. L'Abadia de Montserrat, 1978, p. 96. ISBN 978-84-7202-292-8. 
  15. ↑ Moran, Josep; Ocerinjauregui, Josep Moran i. Les homilies de Tortosa. L'Abadia de Montserrat, 1990, p. 15. ISBN 978-84-7826-183-3. 
  16. ↑ Kibler, William W.; Zinn, Grover A. Routledge Revivals: Medieval France (1995): An Encyclopedia (en anglès). Taylor & Francis, 2017-07-05, p. 807. ISBN 978-1-351-66566-7. 
  17. ↑ Repoblación y reconquista (en castellà). Santa María la Real, p. 28. ISBN 978-84-15072-41-6. 
  18. ↑ Libera, Alain de. La filosofia medieval. Universitat de València, 2007, p. 273. ISBN 978-84-370-6559-5. 
  19. ↑ Chandler, Cullen J. Carolingian Catalonia: Politics, Culture, and Identity in an Imperial Province, 778–987 (en anglès). Cambridge University Press, 2019-01-10, p. 87. ISBN 978-1-108-47464-1. 
  20. ↑ Dalmau, Bernabé. Lèxic d'espiritualitat benedictina. L'Abadia de Montserrat, 1987, p. 73. ISBN 978-84-7202-866-1. 
  21. ↑ Aldazábal, José. Principis i normes de la Litúrgia de les Hores. Centro De Pastoral Liturgic, 1989, p. 27. ISBN 978-84-7467-166-7. 
  22. ↑ Dalmau, Bernabé. Lèxic d'espiritualitat benedictina. L'Abadia de Montserrat, 1987, p. 77. ISBN 978-84-7202-866-1. 
  23. ↑ Montserrat, Jiménez Sureda. Crist i la història: Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2015-05-19, p. 197. ISBN 978-84-490-5092-3. 
  24. ↑ Conti, Servilio. El santo del dia / The saint's day (en castellà). Editorial Bonum, 2004-11, p. 297. ISBN 978-950-507-593-5. 
  25. ↑ Dades de l'Annuario pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1452.

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde de Sant Benet
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Orde_de_Sant_Benet&oldid=33907135»