Orde de Fonte Avellana
 Abadia de Fonte Avellana | |
| Tipus | Mon�stic semierem�tic |
|---|---|
| Nom oficial | Congregaci� dels Eremites de Fonte Avellana |
| Nom oficial llat� | Congregatio Eremitarum Fontis Avellanae |
| Altres noms | Eremites de Santa Creu de Fonte Avellana |
| H�bit | T�nica, escapulari i caputxa blanques, descal�os |
| Objectiu | Vida contemplativa |
| Fundaci� | ca. 989 o ca. 1034, Fonte Avellana (Serra Sant'Abbondio, prov�ncia de Pesaro e Urbino, Marques) per Beat Ludolf de Gubbio (fundador llegendari del monestir) o sant Pere Dami� (fundador de la congregaci�) |
| Aprovat per | Innocenci II, en 1139 |
| Regla | Per sant Romuald de Ravenna, ca. 1000; Regula vitae eremiticae per Pere Dami�, ca. 1045 |
| Supressi� | Novembre de 1569 per Pius V |
| Branques i reformes | S'integra a l'Orde Camaldul�s |
| Fundacions destacades | San Severino |
| Fundacions a terres de parla catalana | No n'hi ha hagut mai |
| Persones destacades | sant Pere Dami�, Guido d'Arezzo, sant Domenico Loricato, Joan II de Lodi |
L'Orde de Fonte Avellana fou un orde religi�s de tipus mon�stic erem�tic, ja que els seus membres eren eremites que feien algunes activitats en comunitat. Fundada en acabar el segle x, la seva regla i manera de viure era similar a la de la branca erem�tica de l'Orde Camaldul�s; tingu� expansi� pel nord i el centre d'It�lia, i fou suprimida en 1569, integrant-se en l'Orde de la Cam�ldula.
Fundaci� de l'eremitori
[modifica]L'origen de la congregaci� �s discutit. Se'n parla de la fundaci� de l'eremitori per Ludolf de Gubbio, cap al 980, per� sembla que �s una figura llegend�ria. Tamb� s'ha dit que va �sser fundat per Romuald de Ravenna en comen�ar el segle xi. El m�s probable �s que l'eremitori ja exist�s cap al final del segle x i potser fos fundat per alguna d'aquestes persones, per� que la congregaci�, com a tal, sigui posterior, quan sant Pere Dami�, prior de Fonte Avellana, hi reun�s diversos eremitoris i cenobis dispersos per les Marques, �mbria, la Romanya i els Abru�os.
Tradici� del beat Ludolf
[modifica]Segons la tradici�, la fundaci� de l'ermitori es deu a Ludolf, fill de Giso, de fam�lia germ�nica establerta a Gubbio. Havia nascut cap al 956. El 977 va deixar la fam�lia i amb un amic anomenat Giuliano, va comen�ar a fer vida erem�tica en un lloc a la falda del Catria (Apenins), a mitjana altura (700 m sobre el nivell del mar), anomenat Fonte Avellana per la pres�ncia d'una deu d'aigua. Aviat comen�aren a arribar altres persones que volien imitar-los, establint-se al voltant. Cap al 989, la comunitat era prou gran i Ludolf va organitzar-la, demanant una regla de vida a Romuald de Ravenna, que llavors era a la regi�. La comunitat fou coneguda com a Congregaci� del Colom, per la puresa del fundador. Cap a l'any 1000, Ludolf va fer construir el primer ermitori per a la comunitat, amb un oratori dedicat a Sant Andreu ap�stol, i aviat comen�aren a �sser coneguts com a Eremites de Fonte Avellana. Ludolf va morir-hi, segons la llegenda, en 1047.
Regla
[modifica]La regla de Fonte Avellana, suposadament donada per Romuald, era de gran severitat i es pot considerar un antecedent de la que despr�s adoptarien els camaldulesos. De fet, la comunitat compartia costums i maneres de fer amb la branca erem�tica camaldulesa, fundada poc despr�s per Sant Romuald, i Fonte Avellana es considerava com a part de la fam�lia camaldulesa. Els eremites vivien en cel�les separades on s'ocupaven en la preg�ria, l'estudi i el treball manual. Quatre dies la setmana feien dejuni i no prenien més que pa i aigua, i encara en quantitats determinades. Dimarts i dijous podien prendre fruita i verdures. El vi només es prenia en la missa i en cas de malaltia, i la carn estava prohibida. S'observaven tres períodes de Quaresma cada any: precedint la Pasqua (l'habitual), Nadal i la festa de Sant Joan Baptista; en elles només es podia prendre pa i aigua, llevat de diumenges i dijous, on es permetien algunes verdures. Portaven un hàbit blanc i anaven descalços, i cada dia, a més de l'ofici corresponent, recitaven el psaltiri complet abans del capvespre. Sovint feien penitències, portant cadenes i cilicis, o flagel·lant-se i pregant amb els braços estesos en creu.
Creació de la congregació i creixement
[modifica]El 1034, havia ingressat a l'abadia de Fonte Avellana el que seria Sant Pere Damià; era prior del monestir Guido d'Arezzo, a qui succeí en 1043. Pere Damià feu algunes modificacions a la regla de Romuald i elaborà la seva Regula vitae eremiticae, permetent el vi, fora de les tres quaresmes, i limitant les penitències excessives. També introduí l'observança de la commemoració de la Santa Creu els divendres, la qual cosa originà que, des del 1050, l'ermitori fos conegut com a Santa Creu de Fonte Avellana. És qui, de fet, crea una congregació reunint hi reunís diversos eremitoris i cenobis dispersos per les Marques, Úmbria, la Romanya i els Abruços. La congregació va ser reconeguda per Innocenci II el 1139.
En aquest període destacaren a la comunitat monjos com Joan II de Lodi, prior des de 1072, o Domenico Loricato (990-ca. 1060), que es feu conegut per les grans penitències i que fou canonitzat. En 1059 fou nomenat prior de l'eremitori de Sanvicino, proper a San Severino. També destacaren Rodolf i Pere de Gubbio, nobles que hi ingressaren en 1054.
En 1076, Gregori VII prengué Fonte Avellana sota protecció especial de la Santa Seu, i rebé privilegis de diversos papes i emperadors. En 1301 Bonifaci VIII feu que depengués directament del papa, i en 1325 Joan XXII li donà l'estatus d'abadia,[1] establint que els abats havien de ser consagrats pel papa o per un legat papal.
Declivi i supressió
[modifica]Cap al segle xiv, la congregació havia crescut i tenia una quantitat considerable de cases, però al final del segle començà a decaure. El 1393 fou donada com a comanda al cardenal Bartolomeo Mediavacca: el fet que l'abat fos comandatari i no hi residís va fer que, sense direcció, l'observança de la regla no s'hi mantingués i els eremites relaxessin la seva vida. Cap al segle xvi, l'hàbit havia canviat: portaven una casaca blanca curta, una capa blava, sabates i birret blanc.
El 1524, el reformador camaldulès Paolo Giustiniani va suggerir que la Congregació de Fonte Avellana s'unís a la Companyia d'Eremites de Sant Romuald que ell havia fundat, però no va arribar a dur-se a terme. En 1568, el cardenal Giulio della Rovere, abat comandatari de Fonte Avellana, va demanar a Pius V una visita canònica a l'eremitori, que va fer l'any següent el superior camaldulès Giambattista Barba. El novembre de 1569, el papa promulgà la butlla Quantum animus noster, que suprimí l'orde de Fonte Avellana i transferia els seus membres a l'Orde de la Camàldula o a l'orde que cada monjo triés, passant les possessions als camaldulesos.[2] El 6 de gener de 1570, aquests prengueren possessió de l'abadia i l'orde de Santa Croce de Fonte Avellana desaparegué definitivament.
Avui, l'abadia continua pertanyent als camaldulesos.
Referències
[modifica]- ↑ Blum, Owen J. St. Peter Damian His Teaching on the Spiritual Life (en anglès). Catholic University of America Press, 1947, p. 10.
- ↑ Studies in Mediaeval History (en anglès). Catholic University of America, 1947, p. 10.