Vés al contingut

Conte

De la Viquip�dia, l'enciclop�dia lliure
(S'ha redirigit des de: Contista)
Per a altres significats, vegeu �Conte (desambiguaci�)�.
Mostra de contes de la col�lecci� d'En Patufet de principis del segle XX

Un conte �s una narraci� escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de car�cter fictici com real.[1] El conte, en tant que g�nere (o subg�nere) literari, t� les seves pr�pies caracter�stiques; �s una forma destacada dins de la narrativa breu i, a difer�ncia de la novel�la, presenta una concentraci� narrativa superior i una major intensitat.[2] T� una il�lustre tradici� escrita de segles, a la qual caldria afegir una important tradici� oral,[3][4]sovint tamb�, destinades als infants, tot i que no espec�ficament, ja que hi ha reculls antics de contes molt clarament adre�ats als adults.[4]

Conte tradicional i conte literari

[modifica]

El conte pot presentar diverses i diferents formes:

Els contes tradicionals venen de la tradici� oral de cada cultura, del folklore narratiu que representen els llegats de mites, llegendes i viv�ncies transmeses com narracions [3] acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lli�� moral. Tamb� es coneixen com a contes de fades o contes populars. Els contes populars es caracteritzen per l'�s d'un llenguatge molt col�loquial, especialment espontani per tractar qualsevol tema de la vida quotidiana [5] i de diverses f�rmules d'encap�alament i d'acabament: Una vegada hi havia..., Temps era temps..., I van ser feli�os i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat.[6]

  • Els "exemples" procedents de l'edat mitjana, utilitzats pels predicadors tamb� amb un clar objectiu alli�onador per arribar a un p�blic ampli.[7]
  • La "faula" o "ap�leg", en qu� els protagonistes s�n animals que tamb� donen una lli�� moral. En trobem ja exemples al segle VI aC amb Isop.[8]
  • Els "fabliaux", que eren contes c�mics i sat�rics, com a tall d'exemple tenim el Decamer� de Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer.[7][9]
  • El "lai", conte amor�s amb elements fant�stics. En s�n molt coneguts els Lais de Maria de Fran�a, hist�ries breus, de durada variable.[10]
Contes Estrangers, recull de vint-i-un contes d'autors estrangers de renom com: Gabriele D'Annunzio, Rudyard Kipling, Anton Tx�khov, Judith Gautier, Anatole France, entre d'altres. Publicat dins la col�lecci� Biblioteca de El Poble Catal� l'any 1909

El conte literari, al contrari, es distingeix d'altres formes narratives com la novel�la sobretot per l'extensi� (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, per b� que els l�mits no en s�n exactes). Julio Cort�zar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte �s d'efecte �nic, puix que s'explica una hist�ria, en la novel�la la voluntat �s m�s global.

El conte ofereix, en la seva estructura sint�tica, una gran intensitat en la trama. Cal que l'autor domini els registres, l'argument, els personatges, tots els aspectes de la creaci�, car en la s�ntesi �s m�s f�cil d'advertir-hi les errors; per tant, el g�nere demana m�s atenci� i mestratge per part de l'escriptor. Ateses aquestes caracter�stiques d'especificitat i s�ntesi, el conte ha donat tot sovint mostres d'una rara i fascinant bellesa fruit de la meticulositat de l'autor.

Amb tot, hist�ricament, el conte ha estat una molt bona manera de perpetuar la tradici� liter�ria en temps de guerra, aix� com ho feia la poesia. La seva poca extensi� facilitava la distribuci� clandestina en temps de guerra, com ara durant la Guerra Civil espanyola, o prohibici� ling��stica, per exemple durant el r�gim dictatorial del franquisme. Tamb� en l'exili ha tingut una gran import�ncia, puix que era m�s f�cil de publicar contes que novel�les; era viable de fer-lo apar�ixer en revistes o petits facs�mils m�s c�modament distribu�bles.

Contes (narrativa curta) en catal� al segle XX

[modifica]

De la d�cada del 1920 a la fi de la Guerra Civil, la literatura catalana gaudeix d'una gran maduraci� ling��stica, estil�stica i d'una important diversificaci� de models literaris. La necessitat de creaci� de novel�la en catal� el 1925 fa que els autors catalans es dediquin a provar i experimentar; tant �s aix�, que els contes esdevenen un "camp de proves" idoni en qu� assajar abans de fer el salt a la novel�la. Els autors m�s joves que exploraren la creaci� de narrativa breu ho feren usant, ja, la Gram�tica catalana de Pompeu Fabra; alguns d'aquests foren autors tals com Espriu o Calders. Malgrat tot, aquests relats no podran aconseguir una vertadera projecci� social fins a la postguerra.

En superar el noucentisme, els autors s'interessen m�s per l'an�lisi, l'estudi reflexiu d'un ambient o car�cter i la seva reacci�. Es guanya en narrativitat, alhora que l'atenci� per la subjectivitat dels personatges comporta l'adopci� de noves teories sobre l'inconscient difoses per Sigmund Freud, o de les t�cniques liter�ries coma ara la mem�ria afectiva, provinent de Marcel Proust, o el mon�leg interior de Joyce.

5� volum de sis, de la col�lecci� "Selecta de Contistes Catalans" de l'any 1926, que public� la Biblioteca Popular de L'Aven� a Barcelona. En aquest 5� volum hi apareixen contes de: Josep Carner, Eugeni d'Ors, J. Roig i Ravent�s, Ignasi i Josep Ma. Folch i Torres, Xavier Montsalvatje, Josep Lleonart, Alfons Maseras, Jacint Maria Mustieles, Josep Maria L�pez-Pic�, entre d'altres.

Amb el modernisme, autors que havien quedat bandejats, com Prudenci Bertrana,[11] pogueren trobar el seu lloc en el panorama literari, prosista prol�fic, autor de Josafat, obra reconeguda un�nimement com una pe�a cabdal de la literatura catalana contempor�nia, va escriure la seva primera novel�la, Violeta, el 1899 i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX.[12] En aquestes narracions, en molts casos, els autors feien reelaboracions dram�tiques de la inadaptaci� dels seus personatges a un entorn hostil o atzar�s, amb una llengua molt expressiva i una tasca detallista de l'ambient; una gran autora que exemplifica el cas �s V�ctor Catal� amb reculls tals com Drames rurals (1902), La Mare Balena (1920) o Contrallums (1930).[13]

Autors tals com Carles Soldevila , un dels primers escriptors catalans professionals, en paraules de Josep Pla,[14] socialitzador de la literatura,[15] o Miquel Llor, aquest amb influ�ncies de Joyce, Proust, Gide, Svevo, Moravia, Dostoievski, i sobretot, de Sigmund Freud, referent rupturista de pensament en aquells anys,[16] optaren per la creaci� de contes que els permetien de proposar un ambient (generalment urb�)[17] i estudiar com aquest afectava la intimitat d'algun personatge; per exemple, la descoberta de la sensualitat, una lli�� de ball, l'ombra d'una infidelitat d'un c�njuge.[18]

Una de les grans influ�ncies que tingueren fou Josep Carner, de qui aprengueren que la llengua actua com un mecanisme de rellotgeria que funciona perfectament per a produir els contes dits "d'efecte", en qu� tot el plantejament �s en funci� de la sorpresa final. Els qui s'acolliren a aquesta concepci� tendiren a l'humor i a la immutabilitat del narrador, totalment distant a la mat�ria que es tracta; també assagen una literatura de desmitificació i parodien caricaturescament la pròpia classe, la burgesia catalana. L'intel·lectualisme, els jocs de sentit i la ironia, d'una precisió quirúrgica, disseccionen les tares de la societat. L'antipsicologisme mena a l'esquematització; de vegades, fins i tot, el desenllaç inesperat, l'imprevist, esdevé aparatós i excessiu, absurd, en què tota lògica narrativa és distorsionada. És un recurs que es relaciona amb la irreverència de les avantguardes d'entreguerres o l'humor tan esbojarrat, però intel·ligent, dels germans Marx -un bon exemple n'és Una tragèdia a Lil·liput de Joan Oliver (1928).[19]

En temps de guerra esdevé un instrument de propaganda al servei de la moral col·lectiva que serveix per a infondre coratge a la rereguarda.[20] Com a gènere, requereix menys temps i infraestructura per tal de ser difós; se serveix de la premsa per a arribar a la gent i pot arribar amb relativa facilitat a les trinxeres; esdevé, juntament amb el cinema i el cartellisme, un dels llenguatges més utilitzats. En aquestes creacions, l'intel·lectualisme hi és substituït per un realisme més viscut que reflecteix la realitat social i històrica del moment. Les petites històries i anècdotes del dia a dia de la guerra se salven de l'anonimat i passen a il·lustrar la dimensió col·lectiva del conflicte, autèntics retalls de vida moral. Amb tot, s'afavoreix el naixement de noves modalitats: la impressió del front, el carnet de notes del combatent o el dietari de campanya,[21] a mig camí entre el document testimonial i la ficció. Algunes revistes com Amic i Mirador publiquen sovint certàmens literaris. La urgència amb la qual es necessitava aquesta producció feia que la qualitat se'n ressentís.

Versions catalanes de contes internacionalitzats

[modifica]
  • El ca d'en Bua i el moix d'en Pejolí (Alcover, volum 1) i L'ase de can Jeroni = Els músics de Bremen
  • En Joan de l'Os
  • Tres Al·lotes Fines = La Princesa i el pèsol
  • La cueta de Na Marieta (Alcover, volum 10) i N'Elionoreta (Alcover, volum 20) = Raiponce
  • N'Espirafocs i N'Estel d'Or (Alcover, volum 1; Cendrillon) o Na Francineta (Alcover, volum 18; Cendrillon) = La Ventafocs
  • Na Magraneta (Alcover, volum 1) = Blancaneu
  • El gallet, l'anyellet, la godineta i el drac (Alcover, volum 17) = Els tres porquets

Microconte

[modifica]

Un microconte o microrelat és un conte molt breu, amb una extensió al voltant de 750 caràcters o 10 línies de text. Mentre que els contes habituals consten d'una narració breu d'un fet o d'una sèrie de fet reals o ficticis amb una tendència evident cap a la fantasia i cap a l'enginy, el microconte presenta aquestes característiques però portades a l'extrem. El microconte és un text literari narratiu que es caracteritza per la brevetat de contingut, és concís i d'una gran intensitat expressiva, com un veritable extracte que presenta l'essència d'una història. Aquest breu relat té una enorme capacitat suggeridora, textualment diu poc i narrativament condensa molt.[22][23]

Autors destacats

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ González, Santiago. Género y sexo en el discurso artístico (en castellà), 1994, p. 475. ISBN 978-84-7468-826-9. 
  2. ↑ Briones, Antonio del Rey. El cuento literario (en castellà). Ediciones AKAL, 2008-05-01. ISBN 978-84-460-2671-6. 
  3. ↑ 3,0 3,1 Beltrán Llavador, Rafael. El cuento folclórico en la literatura y en la tradición oral (en castellà). Universitat de València, 2011-11-28. ISBN 978-84-370-8623-1. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Folch i Soler, Lluís. Món dels infants en els contes, El. Anàlisi psicopedagògica. Edicions Universitat Barcelona, 2006-05-03. ISBN 978-84-475-3052-6. 
  5. ↑ Vives, Joan Mas i; Monserrat, Joan Miralles i; Pere, Rosselló Bover. Actes de l'onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Palma, Mallorca, 8-12 de setembre de 1998. L'Abadia de Montserrat, 1998, p. 230. ISBN 978-84-7826-987-7. 
  6. ↑ «Taller com explicar i llegir contes en veu alta». Biblioteca Maria Aurèlia Capmany. Sant Boi de Llobregat. DIBA documents.. [Consulta: 1r novembre 2023].
  7. ↑ 7,0 7,1 Eco, Umberto. La Edad Media, III: Castillos, mercaderes y poetas (en castellà). Fondo de Cultura Economica, 2019-01-10. ISBN 978-607-16-6095-4. 
  8. ↑ Planelles, Albert; Vernet, Francesc. Còctel de contes. Proa, 2001. ISBN 978-84-8437-246-2. 
  9. ↑ Brown, Katherine A. Boccaccio's Fabliaux: Medieval Short Stories and the Function of Reversal (en anglès). University Press of Florida, 2020-04-02. ISBN 978-0-8130-6561-8. 
  10. ↑ France, Marie. The Lais of Marie De France: With Two Further Lais in the Original Old French (en anglès). Penguin UK, 2011-10-27. ISBN 978-0-14-138934-9. 
  11. ↑ Catalunya, Universitat Oberta de «Prudenci Bertrana». lletrA - La literatura catalana a internet.
  12. ↑ «Prudenci Bertrana», 20-12-2016. [Consulta: 1r novembre 2023].
  13. ↑ «Els últims contes de Víctor Català». Catorze.cat, 25-02-2018. [Consulta: 1r novembre 2023].
  14. ↑ Pla, Josep. Obra Completa Josep Pla: Retrats Passaport (en castellà). Ediciones Destino, 1992-09. ISBN 978-84-233-2195-7. 
  15. ↑ Bacardí, Montserrat «Carles Soldevila, socialitzador de la literatura». Quaderns. Revista de traducció 8, 2002, pàg. 51-66.
  16. ↑ «Miquel Llor». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 1r novembre 2023].
  17. ↑ Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història (LITERATURA DEL SEGLE XX ) eBook. Edicions Universitat Barcelona, 2003-03-17. ISBN 978-84-475-2746-5. 
  18. ↑ Dasca, Maria. «Un tomb per les narratives barcelonines», 12-05-2023. [Consulta: 1r novembre 2023].
  19. ↑ Giménez, Assumpció Bernal i; Gregori, Carme. Realisme i compromís en la narrativa de la postguerra europea. L'Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 978-84-8415-436-5. 
  20. ↑ Marimon, Sílvia. «Caputxeta Roja contra Caputxeta Blava». Ara.cat, 02-12-2011. [Consulta: 2 novembre 2023].
  21. ↑ Campillo, Maria; Universitat Autònoma de Barcelona «La guerra civil en la narrativa catalana». Catalan Historical Review, 4. IEC, 2011, pàg. 257-268.
  22. ↑ «Definició de Flàvia Company. Editorial Cruïlla». Arxivat de l'original el 2015-12-22. [Consulta: 28 desembre 2015].
  23. ↑ «DEfinició Blog Biblioteca Joan Oliva Milà».

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viccionari
Viccionari
 Viccionari
  • Ciutat Maragda. El conte literari El conte en la teoria i en la pràctica, amb Olga Jornet, professora de "Conte" de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, amb l'escriptor i periodista Jordi Nopca, Maria Bohigas i amb Jordi Puntí.
  • Una mar de contesEspecialment dissenyat per a practicar la lectura a escola.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conte&oldid=33981109»