Vés al contingut

Sàhara

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Desert del Sàhara)
Per a altres significats, vegeu «Sàhara (desambiguació)».
Plantilla:Infotaula indretSàhara
(ar) الصحراء الكُبرى Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Tipusdesert Modifica el valor a Wikidata
Epònim«El gran desert»
Ecoregió (WWF)Desert costaner atlàntic, Estepa i boscos del Sahara septentrional, Desert del Sahara, estepes i boscos del Sàhara meridional, Boscs xeròfits montans del Sàhara occidental, Mont xeròfil del massís del Tibesti i el mont Uweinat i Tanezrouft Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentÀfrica Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativaAlgèria, Txad, Egipte, Marroc, Líbia, Mali, Sudan, Tunísia i Mauritània Modifica el valor a Wikidata
Map
 23° 05′ N, 12° 37′ E / 23.08°N,12.61°E / 23.08; 12.61
Característiques
Dimensió1.800 (amplada) × 4.800 (longitud) km
Punt més baixDepressió de Qattara Modifica el valor a Wikidata  (−13.300 cm Modifica el valor a Wikidata)
Punt més altEmi Koussi Modifica el valor a Wikidata  (3.455 m Modifica el valor a Wikidata)
TravessaAlgèria, Txad, Egipte, Marroc, Tunísia, Mauritània, Níger, Mali, Sudan i França Modifica el valor a Wikidata
Superfície9.200.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Recursos naturalsPetroli, manganès, coure, ferro, fosfats, urani
Mesures
Climaclima subtropical àrid Modifica el valor a Wikidata

El Sàhara (àrab: الصحراء الكبرى, aṣ-Ṣaḥrāʾ al-Kubrà, literalment ‘El Gran Desert’; amazic: ⵜⵉⵏⵉⵔⵉ, Tenere o Tiniri) és un desert de tipus càlid situat al nord de l'Àfrica. Amb més de 9 milions de km², és el desert no polar més gran del món.[1] Abasta la major part d'Àfrica del Nord, aproximadament el 27% del continent africà, cosa que el fa tan gran com Europa o els Estats Units. El Sàhara s'estén des del Mar Roig, incloent-hi parts de les costes mediterrànies, fins a l'oceà Atlàntic. Vers el sud està delimitat pel Sahel, un cinyell de sabanes semiàrides situat al nord de l'Àfrica subsahariana. En aquest desert s'han filmat infinitat de pel·lícules i reportatges.

L'aridesa ha dominat el Sàhara des de fa uns 3 milions d'anys.[2] Alguna de les seves dunes de sorra poden superar els 180 metres d'alçada.[3]

Els límits del Sàhara són l'oceà Atlàntic per l'oest, l'Atles i el Mediterrani pel nord, el mar Roig i Egipte per l'est, i el Sahel pel sud. El Sàhara s'acostuma a dividir en Sàhara occidental, Muntanyes d'Ahaggar, Muntanyes del Tibesti, Muntanyes d'Aïr (una regió de muntanyes i elevats altiplans del desert), el desert del Teneré i el desert de Líbia (la regió més àrida). El punt més alt al Sàhara és l'Emi Koussi, un volcà de 3.415 metres situat a les muntanyes del Tibesti, al nord del Txad.

El Sàhara divideix el continent africà en dues parts, la Nord i la subsahariana. La frontera sud del Sàhara està marcada per una franja de sabanes semiàrides anomenada Sahel, al sud del Sahel es troba la regió més exuberant del Sudan (no confondre amb l'estat del mateix nom) i la conca del riu Congo. La major part del Sàhara són hamades, grans altiplans plens de roques, mentre que els ergs, les grans formacions de dunes de sorra que associem amb el desert, només representen una petita part de la seva superfície.

La gent ha habitat les vores del desert des de fa milers d'anys,[4] des de l'últim període glacial. El Sàhara era llavors un lloc molt més humit que avui en dia, s'han trobat més de 30.000 petròglifs que representen una gran varietat d'animals, molts de zones humides com el cocodril. Una gran part d'aquest art rupestre es troba a la serralada de Tassili n'Ajjer (Algèria) i avui dia és un Parc Nacional declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1982 i reserva de la Biosfera el 1986. A més l'any 2002 es van trobar cocodrils supervivents d'aquesta època al desert de Mauritània que van deixar astorats els científics.[5]

També s'han trobat fòssils de dinosaures com per exemple Afrovenator abakensis o l'Ouranosaure. El Sàhara actual ja fa temps que no té una vegetació exuberant, excepció feta de les ribes de la vall del riu Nil, uns pocs oasis, i les serralades del nord, on les plantes mediterrànies, com l'olivera poden créixer. La regió ha estat així des de fa aproximadament 5.000 anys.

Els grups ètnics dominants al Sàhara són diferents pobles amazics com les tribus tuaregs, diversos grups amazics arabitzats com els Maure de parla hassania (moros, també coneguts com a sahrauís), i diversos grups ètnics africans de raça negra, com els toubous, els nubians, els zaghawas, els kanuris, els peul, els hausses o els songhai.

Al Sàhara també hi ha ciutats importants com Nouakchott, la capital de Mauritània; Tamanrasset, Ouargla, Béchar, Hassi Messaoud, Ghardaia, i El Oued a Algèria; Timbuctu a Mali; Agadez al Níger; Ghat a Líbia; i Faya-Largeau al Txad.

Etimologia

[modifica]

El nom prové de la paraula àrab per designar el desert: (صَحراء), ṣaḥrā´ (صحراء صحراء (?·pàg.); /sˤɑħrɑːʔ/).[6][7] La denominació Teneré que s'aplica a la part central del Sâhara és una paraula amaziga, dels tuaregs que l'habiten, que significa desert de sorra. Els romans anomenaven «terra deserta» el territori al sud de Cartago. Fins al segle xix no es va generalitzar el nom de Sàhara per a tot el territori. El nom àrab és Bahr bela ma (mar sense aigua).

Dunes al Marroc
Pastors tuaregs nòmades a un pou

Geografia

[modifica]
Altiplà pedregós a al-Mahbes (Sàhara Occidental), els pedregars són el paisatge més habitual al Sàhara.
Un altre aspecte del desert de pedres a la Regió d'Adrar (Mauritània)
Vista del uadi Melhah a Mauritània

El Sàhara cobreix gran part d'Algèria, el Txad, Egipte, Líbia, Mali, Mauritània, el Marroc, Níger, el Sàhara Occidental, el Sudan i Tunísia. És una de les tres províncies fisiogràfiques (regions amb una geomorfologia específica) en què es divideix Àfrica.

Els accidents geogràfics del desert han estat modelats pel vent (erosió eòlica) o per les pluges ocasionals, i inclouen dunes de sorra i camps de dunes o mars de sorra (ergs), altiplans de pedres (hamades), planes de grava (regs), valls seques (uadis), les llacunes salades estacionals (Shatts o Chotts)[8] o formes de modelat més inusuals com les estructures de Richat d'Ouadane a Mauritània.

Diverses muntanyes extremadament àrides i cadenes muntanyoses, moltes d'origen volcànic, s'aixequen al desert, com per exemple les Muntanyes d'Aïr, l'Ahaggar, l'Atles saharià, el Tibesti amb l'Emi Koussi que amb els seus 3.415 m és el pic més elevat del Sàhara, el massís d'Adrar des Ifoghas o els turons de la Mar Roja.

La majoria dels rius i rierols del Sàhara són estacionals o intermitents, la principal excepció és el Nil, que creua el desert des dels seus orígens a l'Àfrica central fins a desembocar al Mediterrani. Els aqüífers subterranis arriben a la superfície ocasionalment formant els oasis, entre els que podem citar els de Bahariya, Ghardaïa, Timimoun, Kufra, Farafra o l'Oasi del Faium.

La part central del Sàhara és extremadament àrida, amb poca vegetació. Els extrems nord i sud del desert, juntament amb les terres altes, és on hi ha àrees de pastures esparses i arbustos del desert, mentre que els arbres i els arbustos més alts es troben als uadis perquè és on s'acumula més humitat.

Al nord, el Sàhara arriba fins al mar Mediterrani a Egipte i en algunes parts de Líbia, però a la regió de Cirenaica (Líbia) i el Magrib, el desert fa frontera amb les ecoregions de bosc mediterrani del nord d'Àfrica, que tenen un clima mediterrani que es caracteritza per una estació de les pluges a l'hivern. D'acord amb els criteris botànics de Frank White[9] i el geògraf Robert Capot-Rey,[10][11] el límit nord del Sàhara correspondria al límit nord del conreu de la palmera datilera (Phoenix dactylifera), i al límit sud de lespart (Stipa tenacissima), una herba de la família de les poàcies típica del clima mediterrani del Magrib i de la península Ibèrica. El límit nord correspondria també a la isohieta dels 100 mm de precipitació anual.[12]

Pel sud el Sàhara està limitat pel Sahel, un cinturó de terres àrides que s'estén d'est a oest al llarg de tot el continent que presenta una vegetació de praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals amb una temporada de pluges d'estiu. El límit sud del Sàhara vindria indicat botànicament pel límit sud de la Cornulaca monacantha (un membre de la subfamília Salsoloideae dins la família Amaranthaceae tolerant a la sequera), o al límit nord del cram-cram (Cenchrus biflorus), una altra poàcia típica del Sahel.[10][11] D'acord amb criteris climàtics, el límit sud del Sàhara es correspondria amb la isohieta dels 150 mm de precipitació anual (cal tenir en compte aquest valor com una mitjana a llarg termini, ja que les precipitacions varien enormement d'un any a un altre).[12]

Clima

[modifica]

El Sàhara té un dels climes m�s durs del m�n. El vent predominant nord-est sovint fa que s'aixequi la sorra i es formin tempestes de sorra i remolins.[13] Ocasionalment hi neva.[14]

Precipitacions

[modifica]
Dunes de sorra a l'Erg Chebbi al Marroc

El S�hara �s en una divis�ria clim�tica, la zona de converg�ncia intertropical que es mou de sud cap a nord, per� s'atura abans del centre del S�hara, i conseq�entment dif�cilment hi porta alguna pluja. De manera similar la pluja hivernal del Nord d'�frica no arriba tant al sud com per a portar precipitaci� al centre del S�hara. Per tant, al mig del S�hara rarament hi plou i quan ho fa ho pot fer en qualsevol estaci� mentre al nord del S�hara la pluja �s un poc m�s abundant i com que cau a l'hivern la vegetaci� l'aprofita m�s. La isohieta dels 100 litres de pluja anual limita l'extensi� del Desert del S�hara. A la part central la pluja anual est� per sota dels 25 litres anuals i en la part est del desert �s menor de 5 litres. L'aridesa est� agreujada per la gran irregularitat en les precipitacions (80% de variaci� i l'exist�ncia d'algun any sense pluja apreciable) i en cas de tempesta intensa es poden produir inundacions en les lleres dels rius secs o uadis i moviments de terres perillosos.

S'ha observat que el l�mit sud del S�hara oscil�la, segons la pluja recollida, avan�ant i retrocedint. Com a resultat de la sequera del Sahel, entre 1980 i 1990 la frontera meridional es va traslladar, en general, 130 quil�metres al sud.[15] Senyals recents indiquen que el S�hara i les regions circumdants estan en un proc�s de reverdir a causa d'un augment de la precipitaci�. Els sat�l�lits mostren un reverdiment extens del Sahel entre el 1982 i el 2002, tant al S�hara Oriental com a l'Occidental una tend�ncia que ha estat observada al llarg de m�s de 20 anys, l'augment de les zones de pasturatge i la floraci� dels arbres i els arbustos ha estat observada pel cient�fic del clima Stefan Kr�pelin.[16]

Nevades

[modifica]

La primera nevada d'�poques recents de la qual es t� not�cia, va ser el 18 de febrer de 1979 a Alg�ria; una tempesta de neu que va arribar a aturar el tr�nsit a la ciutat de Gharda�a.[17][a] Tanmateix, la neu va desapar�ixer en poques hores.[18][a]

Hi ha hagut nevades posteriors en el l�mit nord del desert, a la zona situada entre Bouarfa al Marroc i A�n Sefra, l'esmentada Gharda�a i altres poblacions m�s a l'est a Alg�ria: el 26 de gener del 2005;[19] entre el 17 o 18 de gener[20][b] i la primera quinzena de febrer del 2012, coincidint amb l'onada de fred europea de principis d'aquell any;[22][23] el 19 de febrer del 2016.[14][24]

A les serralades del S�hara la neu no �s tan excepcional, i acostuma a nevar amb una certa regularitat. Encara que la humitat relativa �s baixa en un ambient tan �rid, la humitat absoluta �s prou alta per a condensar quan l'aire puja una muntanya. A l'hivern, la temperatura baixa prou al Tahat (3.003 m), el pic m�s alt de l'Ahaggar, per rebre neu cada tres anys de mitjana; i es diu que els pics de les inaccessibles muntanyes del Tibesti reben neu per sobre dels 2.500 m cada set anys.[25][26]

Temperatures

[modifica]

Per la seva situaci� tropical i en general la baixa altitud i en gran part per la continentalitat s'enregistren les m�s elevades temperatures m�ximes del m�n (56 �C a L�bia). Les temperatures mitjanes anuals superen els 30 �C. S'ha enregistrat una variaci� en el mateix dia des de -0,5 �C a 37,5 �C. El S�hara tamb� �s extremadament vent�s i els vents, calents, poden fer remolins que augmenten la sensaci� de calor. La part nord m�s propera a la mediterr�nia pot tenir temperatures mitjanes d'hivern pr�ximes als 10 graus; en canvi al sud les temperatures s�n m�s homog�nies. Als massissos muntanyosos del Tassili i Hagaar que s'enlairen per sobre dels 3000 metres, les temperatures davallen (0,60 �C per cada 100 metres) per� la pluviometria no passa dels 200 mm.

Paleoclimatologia

[modifica]
Fotografia de sat�l�lit d'una estructura de Richat, formada per l'erosi� d'un dom volc�nic.

El clima del S�hara ha patit una enorme variaci� anant d'humit a sec durant els �ltims cent mil anys.[27] Durant la darrera glaciaci� el S�hara era encara m�s gran que en l'actualitat, i s'estenia molt m�s al sud, m�s enll� dels seus l�mits actuals.[28] El final del per�ode glacial va portar m�s pluja al S�hara, aproximadament entre el 8000 aC i el 6000 aC, potser a causa de la depressi� atmosf�rica que es fa formar al nord despr�s de la fusi� de la capa de gel que cobria el nord.

Una vegada que la capa de gel va desapar�ixer, el nord del S�hara es va assecar. Al sud, per�, la tend�ncia a la sequera va ser contrarestada r�pidament pel mons�, que va portar la pluja m�s al nord que en l'actualitat. El mons� �s causat per l'escalfament de l'aire arran de terra durant l'estiu. L'aire calent puja i provoca l'arribada de l'aire fresc i humit de l'oce�, que causa la pluja. Per tant, encara que sembli contradictori, el S�hara era m�s humit quan rebia m�s insolaci� a l'estiu. Aix� va ser causat per una inclinaci� m�s forta de l'eix de la Terra que en l'actualitat, i l'�pside es produ�a a final de juliol.[29]

Al voltant del 3400 aC, el mons� es van retirar vers el sud fins a aproximadament on se situa avui dia,[30] aix� ha portat a la progressiva desertificaci� del S�hara.[31] El S�hara �s ara tan sec com ho era fa uns 13.000 anys.[27] Aquestes condicions serien les responsables del que s'ha anomenat com Sahara pump theory, una teoria que explicaria la migraci� de flora i fauna entre Europa i �frica a trav�s d'un pont a l'est amb clima i vegetaci� molt diferent dels actuals.

Fins fa uns 2.000 anys gran part de l'�rea actualment des�rtica del S�hara era encara una sabana; i encara era m�s f�rtil tot el territori que ocupa el desert actual fa uns 8.000 anys tal com ho demostren les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, en les que s'hi retraten grups de ca�adors perseguint la variada fauna en una zona (l'Ahaggar o Hoggar) que actualment �s una zona rocosa gaireb� inhabitable.

De la mateixa manera, l'exist�ncia actual d'unes poques desenes de cocodrils (una subesp�cie del cocodril del Nil adaptada al desert) a un oasi de l'Ennedi assenyala que en temps relativament pr�xims, l'actual uadi gaireb� sempre sec de l'Ennedi era un important riu permanent que corria vers el Nil. Tamb� s'han descobert lleres d'antics rius que des del Tibesti portaven aigua directament cap a la Mediterr�nia. Aquests antics rius podrien haver estat unes de les primeres rutes de difusi� de l'Homo sapiens fins a la conca mediterr�nia.

Tamb� al riu Draa s'han trobat pintures rupestres que representen una rica fauna prehist�rica (cocodrils, hipop�tams, etc.) que fa mil�lennis habitava la zona. A l'actual desert de Maurit�nia s'hi poden trobar vestigis de les rutes de carros arrossegats per bous. La regi� de Fezzan (antiga Garamantica) va ser habitada pels garamants que fins fa poc menys de 2.000 anys encara es traslladaven en combois comercials cap al Mediterrani utilitzant carros tibats per bous.

Les investigacions actuals indiquen que l'actual desert del S�hara presenta importants oscil�lacions clim�tiques durant per�odes d'uns 20.000 anys. Aquests per�odes vindrien donats per lleugeres inclinacions de l'eix de la Terra, alternant-se d'aquesta manera per�odes humits en els quals arriba a existir no sols un bioma de sabana sin� fins i tot de selves, mentre que entre aquests per�odes humits es donen �poques d'extrema aridesa com el present (s'ha de fer notar que la natural aridesa actual del S�hara es veu potenciada per l'acci� de l'�sser hum�).

Pols del S�hara

[modifica]

La pols mineral sahariana[32] t� mat�ria i ions solubles importants com a fertilitzants. T� un alt contingut en calci que amorteix l'acidesa de les aig�es, compostos inorg�nics de nitrogen i de f�sfor solubles.

L'aportaci� principal d'aerosols inorg�nics la produeix l'erosi� e�lica i en s�n les �rees des�rtiques les principals subministradores superant la que donen els incendis, volcans o produ�des per la humanitat (Schlesinger, 1997). El S�hara aporta a l'atmosfera 670.106 tones a l'any (D'Almeida, 1986). La mobilitzaci� de la pols del S�hara acostuma a produir-se per impulsos, aquestes entrades s�n transportades a milers de quil�metres a al�ades en la seva major part entre 1500 i 4000 m s.n.m. (Talbot et al. 1986). Travessen l'oce� Atl�ntic en 5 a 7 dies i els seus efectes es noten al Carib o a la conca del riu Amazones.[33] Cap al Mediterrani s'estimen entre 80 i 120.106 tones/any la pols sahariana que s'acumula. De fet la quantitat de sediments d'origen saharians equivalen a la d'un gran riu com el Roine en un any.

Al Montseny s'ha calculat que cada any es dipositen, principalment del S�hara, 5,3 g/m� i que subministren el 45% de les quantitats necess�ries de calci als alzinars de la zona.[34]

Ecoregi� del S�hara central

[modifica]

Aquesta ecoregi� la part hiper�rida del S�hara on la pluja �s m�nima i espor�dica. Malgrat que el nombre d'endemismes �s baix algunes esp�cies hi sobreviuen amb notables adaptacions. La dessecaci� del clima va oc�rrer a partir de fa uns 5000 anys i la cacera intensa per part dels humans va tenir lloc des de fa un centenar d'anys que ha afectat molt la fauna.

L'ecoregi� del S�hara Central es troba entre les latituds 18 � i 30 �N amb una superf�cie de 4.619.260 km�.

La superf�cie del desert central est� ocupada per dunes de sorra (ergs), altiplans de pedra (hamada), planes de grava (reg), valls seques (uadi), i depressions salines. Alguns massissos muntanyosos (Ahaggar, Tassili n'Ajjer, Tibesti, i A�r) sobresurten per sobre de la resta del desert i constitueixen ecoregions a part. Els extensos aq��fers presents sota la superf�cie algunes vegades creixen a la superf�cie donant lloc als oasis.

Les roques precambrianes estan exposades en pocs llocs. Durant el Mesozoic gran part del Nord d'�frica estava sota l'aigua i es van formar dip�sits marins. En el Terciari va emergir i s'ha erosionat formant-se els tipus de s�ls anomenats iermos�ls que s�n superficials, situats sobre pedres o graves i tenen una antiguitat de 50 milions d'anys.

En termes fitogeogr�fics aquesta zona central es classifica com a zona de transici� regional del S�hara. A gran part d'aquesta ecoregi� hi ha poca vegetaci� perenne i quan n'hi ha resta confinada a �rees on l'aigua subterr�nia surt prop de la superf�cie o a �rees on escorre l'aigua. Les plantes presents tendeixen a estar m�s diversificades al S�hara occidental m�s que a l'oriental, donada la migradesa de pluja de l'Est. Tenen afinitats amb la flora ar�biga amb excepcionals adaptacions a l'aridesa. Quan despr�s de molt temps hi ha una pluja suficient, la cobertura de la vegetaci� pot arribar al 50% en les dunes de sorra i al 20% en les planes de grava.[35]

Flora i Fauna

[modifica]

Flora

[modifica]

En la totalitat del S�hara s'hi troben unes 2.800 esp�cies de plantes (com a comparaci� a la Conca del Mediterrani n'hi ha 18.000).

  • Al S�hara septentrional d'influ�ncia clim�tica i flor�stica mediterr�nia se'n troben 1.100. Al S�hara meridional d'influ�ncia saheliana hi ha 850 esp�cies de plantes. Al S�hara central, a baixa altitud, t� els dos tipus d'influ�ncies i compta amb tan sols 500 esp�cies (al Tener� 20 esp�cies i a Majabat al Koubra el m�nim amb 7 esp�cies).
  • A la zona d'alta muntanya, que ocupa el 6% del total sahari�, 830 esp�cies amb el nombre m�s gran d'endemismes la majoria del tipus mediterrani: Xiprer de Duprez, la murtra del S�hara, olivera de Laperrine (subesp�cie de l'olivera), la campanula de Desbordes, la campanula de Monod, la lavandula d'Antinea, la salvia de Chudeau, etc.

Fauna

[modifica]

Un cert nombre d'esp�cies no marxen pr�cticament mai al nord de la l�nia dels 100 litres anuals de precipitaci� i es mantenen aix� sempre dins la zona des�rtica entre els ungulats trobem aquest comportament en: Gasela de Rhim (Gazella leptoceros), la gasela dama (Nanger dama), l'addax (Addax nasomaculatus), l'�rix (Oryx algazel), la gasela dorcas (Gazella dorcas) abans molt comuna en les estepes �rides i actualment nom�s es troba al S�hara on �s tanmateix rara. Entre els carn�vors les esp�cies t�piques del S�hara s�n: el guepard (Acinonyx jubatus) el fennec (Fennecus zerda), dues esp�cies de guineu (Vulpes r�eppelli i Vulpes pallida) i el gat margarita (Felis margarita).[36]

Economia

[modifica]

Tradicionalment, el S�hara ha estat una barrera entre els pobles mediterranis i els subsaharians dif�cil de franquejar (tant per als homes com per animals i plantes). En l'antiguitat l'economia es basava en l'agricultura en els oasis i el transport de la sal mitjan�ant una economia de canvi de productes com a mostra hi ha la utilitzaci� tradicional de productes com el te per part dels tuaregs, conreat a milers de quil�metres de la zona.

Modernament, l'explotaci� petroliera i minera com els fosfats de Buu Craa al S�hara Occidental ha perm�s una relativa expansi� econ�mica que a la vegada ha derivat en obres de regadiu fora de la zona dels oasis que es poden veure en les fotos de sat�l�lit aprofitant dip�sits d'aigua f�ssil o no renovables amb la tecnologia de reg per aspersi� amb un pivot central.

Molts pa�sos de la zona anticipant-se a la fi de les reserves petrol�feres han diversificat l'economia cap al sector serveis (inversions financers i turisme sobretot).

Etnologia

[modifica]

Els habitants originaris del S�hara s�n els amazics i els tuaregs (tamb� de llengua amaziga). Segons les regions per�, els tuaregs utilitzen dialectes diversos.

�rabs i amazics

[modifica]

Antigament, els amazics ocupaven tant les zones muntanyoses com el S�hara. Els �rabs van portar l'islam al Magrib i va ser r�pidament adoptat pels amazics. No obstant aix�, no es va produir una arabitzaci� profunda. Despr�s de la caiguda del Califat Omeia (661- 750), van sorgir una s�rie de principats amazics, com els Tlemcen, Sidjilmassa o Tiaret. Durant el s. XI, van arribar els n�mades Banu Hilal i Banu Sulaym i l'arabitzaci� va anar guanyant a les tribus urbanes. Els �rabs conqueridors van anar arabitzant les poblacions amazigues a accepci� del S�hara Central ocupat pels tuaregs. La resta de grups amazics que queden actualment s�n poblacions sedent�ries poc nombroses que ocupen una extensi� limitada, els quals es troben a la regi� de M'Zab, a l'illa de Djerba, a Tun�sia i la zona muntanyosa de Matmata. Al l�mit del nord del S�hara es troben tribus n�mades amazics, que duen a terme petits despla�aments.

Grups n�mades del S�hara Septentrional i Atl�ntic

[modifica]

Les tribus n�mades del S�hara Septentrional es trobaven entre les muntanyes de l'Atles i el territori tuareg. Les dues tribus m�s destacades a l'inici de la colonitzaci� europea eren els reguibat o erguibat i els chambas. Els reguibat eren grans n�mades del S�hara Occidental, ja que realitzaven grans despla�aments. Dins el S�hara Atl�ntic existien altres tribus, com ara els Ulad Del�m, Ulad Tindrar�n, Ait Lahsen i Arosi�n, per� actualment, la distribuci� de les tribus ha estat alterada.

D'altra banda, els chambas es divideixen en cinc grups principals: de Metlili, de Gol�a, d'Ourgla, del Oued i del Gran Erg Oriental. Eren n�mades i guerrers dels ergs i les hamades del S�hara Septentrional aix� com conductors de caravanes i han patit una sedentarització progressiva.

Els tuaregs (kel tamashek)

[modifica]

Els tuaregs es denominen a ells mateixos "kel tamashek" que vol dir "la gent del tamashek". Ocupaven el Sàhara Central i es van estendre cap el Sahel, de manera que actualment estan distribuïts per Mali, Níger, Algèria i en menor grau a Líbia, Burkina Fasso i Nigèria. La llengua dels tuareg és el tamashek (tamahaqt, tamajeq) i tenen un estil propi d'escriptura, el tifinag.

Grups nòmades del Sàhara Meridional i el Sahel

[modifica]

Dins el Sàhara Meridional hi trobem els tubus del Txad i els peul, els quals s'entenen per tot el Sahel amb un estil de vida nòmada o de transhumància. Els peul s'entenen des de la costa atlàntica, a Senegal i Guinea Bissau, fins al llac Txad. La seva llengua és el fulfubé. Han estat islamitzats, però conserven certs mites i cultes. Com tots els pobles nòmades, actualment, tendeixen a la sedentarització, habitant altres pobles i ètnies com ara els wodaabe o bororo.

Ètnies sedentàries del Sahel

[modifica]

Un dels grups ètnics més importants del Sahel és el grup mandinga, fundador de l'imperi de Mali. També hi ha els dogon, coneguts pels seus balls amb màscares durant determinades cerimònies. A més a més, hi ha altres grups com ara els wòlofs, els tokolor, els kanuri i els hausses.

Comunitats jueves

[modifica]

Durant el s.IV aC, van arribar refugiats jueus a Àfrica a causa de la destrucció de Jerusalem, de manera que es van establir comunitats jueves a Egipte i Cirenaica. Hi va haver dues onades més, l'any 70 a causa de l'aixecament contra Roma i la repressió del Tito i el 1492 amb el decret d'expulsió per part dels Reis Catòlics, instalan-se a l'extrem saharià i comunitats del Sàhara com ara Ghardaïa, el Touat i Oualata.[37]

Curiositats

[modifica]

A certes zones del Sàhara (principalment al Sàhara algerià al sud de les Muntanyes de l'Atles) s'estenen aqüeductes subterranis anomenats foggara: aquests duen l'aigua des de les capes freàtiques que es poden ubicar al peu de les muntanyes fins a considerables distàncies. Tenen una gran similitud amb els qanats de l'Orient Mitjà.

Notes

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 La premsa dels Estats Units situava al sud d'Algèria, erròniament, la zona afectada.
  2. ↑ Una ubicació més precisa, a Béchar, la donava una notícia del "Denver Channel 9 NBC" titulada "Storm brings snow to Sahara Desert", de la que s'ha perdut l'enllaç, però apareix esmentada en diversos llocs d'internet[21]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «The World's Largest Deserts». Geology.com. [Consulta: 14 juliol 2015].
  2. ↑ Stoppato,, Marco; Alfredo Bini, Linda M. Eklund. Deserts (en anglès). Primera ed.. Buffalo, Nova York: Firefly Books, 2003, p. 256. ISBN 1-55297-669-6 [Consulta: 10 octubre 2010]. 
  3. ↑ Arthur N. Strahler and Alan H. Strahler. (1987) Modern Physical Geography–Third Edition. New York: John Wiley & Sons. Page 347
  4. ↑ Discover Magazine, Octubre 2006.
  5. ↑ Desert-Adapted Crocs Found in Africa National Geographic News, 17 de juny del 2006.
  6. ↑ "Sahara." Online Etymology Dictionary. Douglas Harper, Historian. Accessed on June 25, 2007.
  7. ↑ English-Arabic online dictionary
  8. ↑ Sahara desert, Informe científic del WWF, [Consultat el 10 d'octubre del 2010].]
  9. ↑ Wickens, Gerald E. (1998) Ecophysiology of Economic Plants in Arid and Semi-Arid Lands. Springer, Berlin. ISBN 978-3-540-52171-6
  10. ↑ 10,0 10,1 Grove, A.T., nicole «The Ancient Erg of Hausaland, and Similar Formations on the South Side of the Sahara». The Geographical Journal, 124, 4, 1958,2007, pàg. 528–533. DOI: 10.2307/1790942 [Consulta: 10 octubre 2010].
  11. ↑ 11,0 11,1 Bisson, J.. Mythes et réalités d'un désert convoité: le Sahara. L'Harmattan, 2003. ISBN 2747550087. (francès)
  12. ↑ 12,0 12,1 Walton, Kenneth. The Arid Zones. Aldine, 2007. ISBN 978-0-202-30928-6. 
  13. ↑ Oxfam Cool Planet - the Sahara Arxivat 2013-03-12 a Wayback Machine.. [Consultat el 10 d'octubre del 2010]
  14. ↑ 14,0 14,1 «Rare Snow in the African Desert» (en anglès). Earth Observatory. NASA, 19-12-2016. [Consulta: 15 gener 2017].
  15. ↑ «Expansion and contraction of the Sahara Desert between 1980 and 1990| Science 253: 299-301». Ciesin.columbia.edu, 19-07-1991. Arxivat de l'original el 2010-06-22. [Consulta: 10 octubre 2010].
  16. ↑ «Sahara Desert Greening Due to Climate Change?». News.nationalgeographic.com, 31-07-2009. [Consulta: 10 octubre 2010].
  17. ↑ France Press «Think It's Cold Here? It Snowed On Sahara!» (en anglès). The New York Times. France Press, 19-02-1979, p. D4 [Consulta: 10 octubre 2010].
  18. ↑ «Snow Falls In The Sahara». The Spokesman-Review: Eastern Washington Edition. Cowles Publishing Company [Spokane, WA], 19-02-1979, p. 1 [Consulta: 10 octubre 2010].
  19. ↑ «Snow across Algeria and Morocco» (en anglès). Visible Earth. NASA, 28-01-2005. [Consulta: 15 gener 2017].
  20. ↑ «Snowstorm 'unusual sight' in Algeria» (en anglès). BBC, 18-01-2012 [Consulta: 15 gener 2017].
  21. ↑ «Sahara Snow On January 17 2012 – Is It Unprecedented?». Climate Science: Roger Pielke Sr., 20-01-2012. [Consulta: 15 gener 2017].
  22. ↑ «Europe shivers while snow hits Sahara desert for first time in 30 years» (en anglès). METRO.co, 10-02-2012 [Consulta: 15 gener 2017].
  23. ↑ «Chutes de neige historiques en Alagèrie» (en francès). Actualités. La Chaîne Météo, 12-02-2012. [Consulta: 15 gener 2017].
  24. ↑ «First Sahara desert snow in 40 years captured in photographs» (en anglès). The Independent, 21-12-2016. [Consulta: 15 gener 2017]. Amb galeria de 7 fotos de Karim Bouchetata/Geoff Robinson.
  25. ↑ Messerli, B. «Problems of Vertical and Horizontal Arrangement in the High Mountains of the Extreme Arid Zone». Arctic and Alpine Research. University of Colorado [Boulder, CO], 5, 3, 1973, pàg. 139–147 [Consulta: 10 octubre 2010].
  26. ↑ Kendrew, Wilfrid George. The Climates of the Continents. Oxford: The Clarendon press, 1922, p. 27. ISBN 9781406781724. 
  27. ↑ 27,0 27,1 White, Kevin; Mattingly, David «Ancient Lakes of the Sahara» (en anglès). American Scientist. The Scientific Research Society, 94, 1, gener-febrer 2006, pàg. 58. Arxivat de l'original el 21 de maig 2013. DOI: 10.1511/2006.57.983 [Consulta: 13 setembre 2015]. Arxivat 21 de maig 2013 a Wayback Machine.
  28. ↑ Christopher Ehret. The Civilizations of Africa. University Press of Virginia, 2002.
  29. ↑ Simulation of an abrupt change in Saharan vegetation in the mid-Holocene Geophysical Research Letters, Vol. 26, Núm. 14, Pàg. 2037-2040, 15 de juliol del 1999. [Consultat el 10 d'octubre del 2010]
  30. ↑ Sahara's Abrupt Desertification Started by Changes in Earth's Orbit, Accelerated by Atmospheric and Vegetation Feedbacks, Science Daily, Science News, 12 de juliol del 1999.
  31. ↑ Kröpelin, Stefan [et al]. «http://www.pages-igbp.org/products/overheads/Kroepelin_Fig2.pdf Climate-Driven Ecosystem Succession in the Sahara: The Past 6000 Years]». Science, 320, 5877, 2008, pàg. 765–768. DOI: 10.1126/science.1154913. PMID: 18467583.
  32. ↑ [enllaç sense format] http://www.revistaecosistemas.net/articulo.asp?Id=351 Arxivat 2010-06-12 a Wayback Machine.
  33. ↑ Swap et al., 1992.
  34. ↑ Ávila et al., 1997
  35. ↑ [enllaç sense format] http://www.eoearth.org/article/Sahara_desert
  36. ↑ Sécheresse 1990 1; 246 259, Définition et limites bioclimatiques du Sahara
  37. ↑ Julivert, Manuel. El Sáhara. Tierras, pueblos y culturas (en castellà), p. 410. 

Bibliografia

[modifica]
  • Julivert, Manuel; et alii. El Sáhara: tierras, pueblos y culturas, 2003, p. 412. ISBN 978-84-3705-798-9. 
  • Charkaoui, Mohamed. El Sáhara, vínculos sociales y retos geoestratégicos (en castellà). The Bardwell Press, 2008, p. 217. .

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sàhara


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sàhara&oldid=34118641»