Escolàstica

Imatge d'una classe d'universitat del segle xiv

L'escol�stica �s el moviment teol�gic i filos�fic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina cl�ssica per comprendre la revelaci� religiosa del cristianisme. Alguns fil�sofs escol�stics s�n Marsili d'Inghen, Albert Magne (1193/1206-1280), Tom�s d'Aquino (1225-1274), Nicolau de Cusa, Francesc Eiximenis (�1330-1409), Gaiet�, Ramon Mart�, Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, Nicolau Eimeric, Guillem Rubi�, Guiu de Terrena, Bernat Oliver, Ramon Sibiuda, Geroni Nadal, Miquel Tom�s de Taixequet, Joan Esteve Fenoll o Jaume Albert.

Va dominar les escoles catedral�cies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan segle xi fins a mitjan segle xv. La seva formaci� va ser, no obstant aix�, heterog�nia, at�s que va absorbir corrents filos�fics, no nom�s grecollatins, sin� tamb� �rabs i jueus. Aix� va causar en aquest moviment una fonamental preocupaci� per consolidar i crear grans sistemes sense contradicci� interna que assimilessin tota la tradici� filos�fica antiga.

D'altra banda, s'ha retret a l'escol�stica una excessiva depend�ncia de l'argumentum ex auctoritate i les doctrines emeses per la jerarquia de l'Esgl�sia Cat�lica. Van preferir la deducci� a partir de textos, considerats com fixos per sempre i desdenyar l'observaci� de la realitat. Aquest aband� dels m�todes de les ci�ncies naturals i l'experi�ncia emp�rica s�n les principals raons del seu rebuig per part dels investigadors i savis des del Renaixement. Els escol�stics es van adherir amb major intensitat i sense cap cr�tica en admetre les opinions d'Arist�til en mat�ria de ci�ncies emp�riques, com la f�sica, l'astronomia i la biologia.

Filosofia i teologia van estar lligades durant tota l'edat mitjana. Com que tenir fe era sin�nim de con�ixer, l'Escol�stica era, en el fons, la comprensi� de la fe. Durant l'edat mitjana, la filosofia va desenvolupar-se tenint com a objectiu establir un equilibri entre el racionalisme grec i el nou pensament medieval. Calia posar sobre la mateixa taula els principis de la l�gica i el raonament amb la revelaci� divina. Pot l'home, a trav�s de la ra� i els sentits, arribar al coneixement i a la veritat de D�u? Aquest enfrontament entre dogma i dial�ctica marcaran els inicis del pensament filos�fic medieval.

Al segle xi la fe s'ajudar� de la intel�lig�ncia. Sant Anselm far� els primers passos cap a una teologia racional, tot sent dels primers a intentar reflexionar sobre la pr�pia fe utilitzant la l�gica del seu temps. Va ser tamb� un dels primers a intentar demostrar l'exist�ncia de D�u. La idea fonamental de la seva tesi era que la noci� de perfecci� pressuposa l'exist�ncia d'un �sser perfecte, D�u.

Un dels m�xims representants de l'escol�stica va ser el frare dominic Sant Tom�s d'Aquino (s. XIII). El pensador va intentar unir la seva confian�a en la ra� i la natura amb la fe cristiana. Per a ell, all� que calia creure era compatible amb una explicaci� l�gica i argumentada.

Evoluci�

Ideol�gicament l'escol�stica evolucion� en tres fases, a partir de la identificaci� inicial entre ra� i fe, at�s que D�u �s la font de tots dos tipus de coneixement i la veritat �s un dels seus principals atributs, de manera que D�u no pot contradir-se en aquests dos camins a la veritat i, en �ltima inst�ncia, si hi havia cap conflicte, la fe havia de prevaldre sempre sobre la ra�, aix� com la teologia sobre la filosofia.

D'aqu� es pass� a una segona fase en qu� hi havia la consci�ncia que la ra� i la fe tenien nom�s una zona en com�.

Per acabar, ja a finals del segle xiii i comen�aments del segle xiv, en una tercera fase, la separaci� i divorci entre ra� i fe fou m�s gran, aix� com entre filosofia i teologia.

Cronol�gicament es poden distingir aquestes tres �poques:

• Des del comen�ament del segle ix fins al XII l'escol�stica est� marcada per la pol�mica q�esti� dels universals, que oposa els realistes encap�alats per Guillem de Champeaux, als nominalistes representats per Roscelin de Compi�gne i als conceptualistes guiats per Pere Abelard.
• Del segle xii a finals del segle xiii t� lloc l'entrada d'Arist�til, primer indirectament a trav�s dels fil�sofs jueus i �rabs, sobretot Averrois, per� de seguida directament tradu�t del grec al llat� per Albert el Gran i per Willem van Moerbeke, secretari de Tom�s d'Aquino.
• La tercera abasta tot el segle xiv: Guillem d'Occam es decanta pels nominalistes i s'oposa al tomisme distingint-ne la filosofia de la teologia.

Segles IX al XIII: la qüestió dels universals

Anselm de Canterbury

La figura més rellevant d'aquesta època fou Anselm de Canterbury (1033-1109), considerat el primer escolàstic, les seves obres Monologion i Proslogion tingueren una gran repercussió, centrades sobretot en el seu debatut argument ontològic per provar l'existència de Déu.

Pere Abelard

Pere Abelard (1079-1142) renovà la lògica i la dialèctica i creà el mètode escolàstic de la quaestio amb la seva obra Sic et non.

Escola de Chartres

Al segle xii, l'Escola de Chartres es renova amb les figures de Bernard de Chartres (†1124), Thierry de Chartres, Bernard Silvestre i Joan de Salisbury. Influïts pel neoplatonisme, l'estoïcisme i la ciència àrab i jueva, llur interès se centrà fonamentalment en l'estudi de la natura i en el desenvolupament d'un humanisme que entrarà en conflicte amb les tendències místiques de l'època representades per Bernat de Claravall (1091-1153).

Hug de Sant Víctor, tanmateix, durà a terme una conciliació entre misticisme i escolasticisme, essent a més el primer que escrigué una Summa teologica a l'edat mitjana.

Segle XIII: apogeu de l'escolàstica

L'apogeu de l'escolàstica coincideix amb el segle xiii, en què es funden les universitats i sorgeixen els ordes mendicants dominics i franciscans), d'on procedeixen la majoria dels teòlegs i filòsofs de l'època.

Dominics i franciscans

Els dominics assimilaren la filosofia d'Aristòtil a partir de les traduccions i interpretacions islàmiques d'Avicenna i Averrois. Els franciscans seguiren la línia oberta per la patrística, i assimilaren el platonisme, que era molt més harmonitzable amb els dogmes cristians.

Entre els franciscans destaquen Alexandre de Hales, Sant Bonaventura (1221-1274) i Robert Grosseteste, tot i que aquest últim pertanyé també a l'Escola d'Oxford, molt més centrada en investigacions científiques i en l'estudi de la natura.

Albert el Gran

Albert el Gran fou el primer a introduir i articular amb la fe els texts aristotèlics. Fou professor de Tomàs d'Aquino. Albert nasqué a Lauingen (Alemanya), prop del Danubi; feu els seus estudis a Pàdua i a París. Entrà en l'Orde dels Predicadors, en el qual exercí amb èxit el professorat en diversos llocs. Ordenat bisbe de Ratisbona, posà tot el seu esforç a pacificar pobles i ciutats. És autor d'importants obres de teologia, com també de moltes altres sobre ciències naturals i filosofia. Morí a Colònia el 1280.

Tomàs d'Aquino

Sens dubte, el representant màxim de la teologia dominica i en general de l'escolàstica és Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). En la seva obra magna Summa teologica acceptà l'empirisme aristotèlic i la seva teoria hilemorfista i la distinció entre dues menes d'intel·lectes. De la filosofia àrab, Avicenna prengué la distinció (aliena als grecs) entre ésser d'essència i l'ésser. Déu es fa comprensible únicament a través d'una doble analogia.

Elaborà també una fusió platònico-aristotèlica, el tomisme, que amb els seus arguments cosmològics per demostrar l'existència de Déu: les cinc vies ha estat la base fonamental de la filosofia cristiana durant molts segles. La demarcació entre filosofia i creença religiosa duta a terme per Tomàs d'Aquino iniciarà el procés d'independència de la raó a partir del segle següent i representarà el final de la filosofia medieval i el començament de la filosofia moderna.

Segle XIV: separació de la filosofia i de la teologia

Durant aquest segle els franciscans prengueren importància. D'aquest període els màxims representants foren Joan Duns Escot i Guillem d'Occam, per a qui la intel·ligibilitat del món i, sobretot, la de Déu, serien fermament qüestionades; mateixa línia de pensament que seria continuada pels seus successors i que donaria per resultat la decadència de l'escolàstica.

Joan Duns Escot

Joan Duns Escot (1266-1308), franciscà d'origen escocès, arriba a la idea de Déu: l'Ésser Infinit, com una noció atesa per via metafísica; aquesta noció és entesa pel franciscà en el seu estricte sentit aristotèlic com la ciència de l'ésser quant a ésser. Estableix així una autonomia de la filosofia i la teologia, car és clar que cada una d'aquestes disciplines té el seu mètode i objecte propi; tot i que per a Escot la teologia suposa evidentment una metafísica.

Guillem d'Occam

Serà, emperò, Guillem d'Occam (1290-1349) qui arribà més lluny en aquest desenvolupament. El seu famós principi d'economia, denominat Navalla d'Occam, postulava que calia eliminar tot allò que no fos evident i donat en la intuïció sensible: "el nombre d'ents no ha de ser multiplicat sense necessitat".

En l'acte de conèixer cal donar prioritat a l'experiència empírica o "coneixement intuïtiu", que és un coneixement immediat de la realitat (particular), atès que si tot allò que existeix és singular i concret, no hi ha entitats abstractes (formes, essències) separades de les coses o inherents a elles. Els universals són únicament noms (nomen) i existeixen només en l'ànima (in anima).

Aquesta postura, coneguda com a nominalisme, s'oposa a la tradició aristotèlico-escolàstica, que era fonamentalment realista. Els conceptes universals, per a Occam, no són més que processos mentals mitjançant els quals l'enteniment conjumina una multiplicitat d'individus semblants mitjançant un terme. El nominalisme condueix a afirmar el primat de la voluntat sobre la intel·ligència. La voluntat de Déu no està limitada per res (voluntarisme), ni tan sols les idees divines poden interferir l'omnipotència de Déu. El món és absolutament contingent i no ha d'adequar-se a cap ordre racional. L'únic coneixement possible ha de basar-se en l'experiència (intuïció sensible). La teologia no és una ciència, car sobrepassa els límits de la raó: l'experiència. Després d'Occam, la filosofia se separarà de la teologia i la ciència començarà un camí autònom.

Vegeu també

• Filosofia medieval
• Escola de Salamanca
• Neoescolàstica

Referències

Viccionari