Moriscos

Moriscos

Tipus	�tnia
Geografia
Estat	Espanya

Text aljamiat dels moriscos

Expulsi� dels moriscos

Embarcament de moriscos al Grau de Val�ncia, de Pere Oromig

Es coneix amb el nom gen�ric de moriscs o moriscos el conjunt d'habitants d'ascend�ncia o origen musulm� i de creences isl�miques residents a la Corona de Castella a partir de la pragm�tica dels Reis Cat�lics del 14 de febrer del 1502, mitjan�ant la qual van ser for�ats a batejar-se en la fe cristiana; i de la Corona d'Arag�, nominalment cristians des del 1526. Molts d'ells conservaven la parla �rab andalusina, coneguda tamb� amb el nom d'algaravia i practicaven discretament l'islam.

En efecte, durant el regnat de Felip II la poblaci� morisca va ser objecte de pressions perqu� abandon�s definitivament els seus costums i s'assimilessin per complet als cristians.

Morisc deriva de la paraula moro, amb la qual se'ls designava, tot fent al�lusi� a llur car�cter criptomusulm�. Vegeu tamb� expulsi� dels moriscos i mud�jars.

Etimologia

Els moriscs (paraula que deriva de moro) van ser els musulmans de l'�ndalus batejats despr�s de la pragm�tica dels reis Cat�lics del 14 de febrer de 1502. Tant els convertits amb anterioritat al catolicisme rom� de manera volunt�ria com els convertits obligat�riament d'aleshores endavant van passar a ser denominats moriscos. Abans de la conversi� for�ada, els musulmans que vivien practicant de manera m�s o menys oberta la seva fe en els regnes cat�lics romans la historiografia els anomena mud�jars, encara que en l'�poca aquesta denominaci� es referia sobretot als musulmans de Castella, ja que al regne d'Arag� els deien simplement moros, i al regne de Val�ncia, sarra�ns ("sarra�").

Van ser nombrosos a les valls fluvials d'Arag� i a l'interior del regne de Val�ncia. A Castella no eren abundants, a jutjar per les dades que ens han arribat dels comptes de contribuci� (un tipus d'impostos), per� s� en el regne de Granada fins als anys 1569-1571, quan en foren expulsats cap a l'interior de Castella i dispersats, per tal d'allunyar-los de les costes i d'una possible conjunci� amb els barbarescos, i tamb� a fi de facilitar-ne la integraci�.

Moriscos �s la paraula que usa la historiografia per a referir-se a aquests musulmans catolitzats, encara que en l'�poca s'usaven sovint altres denominacions com la de mud�jar (que la historiografia reserva ara als musulmans en territori cristi� abans del 1502, �s a dir, abans de la seva conversi� formal al catolicisme); sarra� (en els territoris de la Corona d'Arag�) i cristi� nou, o m�s espec�ficament cristi� nou de moro, per diferenciar-los dels jueus batejats, que tamb� eren cristians nous. La paraula morisc t� uns altres usos hist�rics menys coneguts: a les illes Can�ries es deia d'aquesta manera als musulmans nord-africans, i a Am�rica es feia servir a vegades com a sin�nim de "quarter�", fill o filla de mest�s i d'europeu.

Demografia

Els moriscs es distribu�en en diferents grups, diferents entre ells i amb una �mplia varietat interna.

Corona d'Arag�

Regne de Val�ncia

A l'antic regne de Val�ncia, els moriscs suposaven al voltant d'un ter� de la poblaci�, segons dades del cens de Caracena. Protegits pels senyors dels que eren vassalls, a causa dels forts impostos que pagaven, els moriscos valencians tamb� estaven poc aculturats. L'�s de la llengua �rab era corrent, en situaci� de biling�isme amb el castell� i el valenci�, i la pr�ctica de la fe musulmana era not�ria, tot i la te�rica pertinen�a d'aquesta comunitat a l'Esgl�sia. Els moriscos valencians van tenir fama entre els altres moriscos pel seu alt grau de coneixement de l'Alcor� i de la sunna, i per aquesta ra� els alfaquins valencians solien viatjar i exercir de mestres dels moriscos d'altres llocs de la pen�nsula Ib�rica. Van ser principalment els moriscos valencians els que, per la seva situaci� pr�xima a la mar i pel seu coneixement de la llengua �rab, van establir relacions ocasionals amb turcs i barbarescos.

L'Arag�

A l'Arag� els moriscos constitu�en al voltant d'un 20% de la poblaci� total del regne, i s'assentaven principalment a la vora de l'Ebre i els seus afluents. Al contrari que els valencians i els granadins, no solien parlar �rab, per� en la seva situaci� de vassalls de la noblesa gaudien tamb� del privilegi de poder practicar de manera no excessivament clandestina la seva fe musulmana.

Catalunya

Els moriscos catalans o tagarins eren poc nombrosos i estaven distribu�ts per dues �rees geogr�fiques: la del riu Segre, inclosa la mateixa ciutat de Lleida, i la del baix Ebre. Joan Regl� (1974) va estimar en uns 10.000 el nombre total dels moriscos catalans, per� els estudis posteriors han tendit a rebaixar la xifra a uns 5.000 o 6.000, tenint en compte la demografia dels pobles a on residien. Tradicionalment s'ha destacat l'alt grau d'aculturaci� dels moriscos catalans, sobretot d'aquells que vivien en pobles majorit�riament habitats per cristians vells.

Corona de Castella

A les dues Castelles, Extremadura i Andalusia, la pres�ncia morisca era escassa, excepte en llocs molt concrets com Hornachos, Ar�valo o Cinco Villas, on constitu�en la majoria o quasi la totalitat de la poblaci�. Els moriscos castellans no es diferenciaven gaire dels cristians vells: no parlaven �rab, bona part d'ells eren realment cristians i els que no ho eren solien tenir un coneixement molt b�sic de l'islam, que practicaven de manera extremadament discreta. No exercien professions espec�fiques ni vivien separats dels cat�lics vells, excepte en els enclavaments purament moriscos, de manera que res en el seu aspecte exterior els diferenciava d'aquells. L'arribada dels moriscos granadins desterrats va suposar una revoluci� a Castella, ja que en conservar intacte tot all� que els podia identificar com a moros (idioma, vestit, cerim�nies, costums...) provocaren que la fins llavors discreta pres�ncia morisca s'hi fes molt m�s visible, la qual cosa va tenir conseq��ncies per als moriscos castellans, malgrat els diversos intents que molts van fer per distanciar-se'n ostensiblement dels granadins. Aix�, per exemple, els matrimonis entre moriscos castellans i cristians vells eren m�s freq�ents que entre aquells i els moriscos granadins. La poblaci� d'Hornachos en constitu�a una excepci�, ja que no sols eren moriscos pr�cticament tots els pobladors (cosa que passava en altres localitats) sin� que practicaven obertament l'islam i tenien fama d'ind�mits i independents. Per aquesta ra�, l'ordre d'expulsi� dels moriscos de Castella es refereix de manera particular als hornacheros, que varen ser de fet els primers moriscos castellans expulsats, els quals van mantenir la seva cohesi� i la seva combativitat en el desterrament, fundant la rep�blica cors�ria anomenada Rep�blica de les Dues Ribes de Rabat i Sal�, a l'actual Marroc.

Antic regne de Granada

En haver estat l'�ltim regne isl�mic de la pen�nsula, en aquesta regi� es va concentrar fins als anys setanta del segle xvi el major contingent morisc, majoritari i molt escassament aculturat: parlaven correntment l'�rab, coneixien b� l'islam i conservaven la major part dels trets culturals que els eren propis: vestit, m�sica, gastronomia, celebracions, etc. Despr�s de la rebel�li� de les Alpujarras (1568-1571), els moriscos granadins van ser deportats a Castella.

Hist�ria

L'any 1491 Boabdil, l'�ltim rei nassarita, va capitular davant els Reis Cat�lics i va negociar el lliurament de Granada el 25 de novembre. Entre altres coses s'acord�:

�

�Que els moros podran mantenir la seva religi� i les seves propietats. Que els moros seran jutjats pels seus jutges sota la seva llei, que no portaran identificacions que delatin que s�n moros com les capes que porten els jueus. Que no pagaran m�s tribut als reis cat�lics que el que pagaven als moros. Que podran conservar totes les seves armes llevat de les municions de p�lvora. Que es respectar� i no es tractar� com a renegat cap cat�lic que s'hagi tornat moro. Que els reis nom�s posaran de governants gent que tracti amb respecte i amor els moros, i si aquests faltessin en alguna cosa serien immediatament substitu�ts i castigats. Que els moros tindran dret a gestionar la seva educaci� i la dels seus fills�.

�

Immediatament despr�s de l'entrada dels Reis Cat�lics a Granada, van comen�ar una tasca de conversi� per m�todes pac�fics. Per aix� decideixen encomanar a fra Hernando de Talavera, primer arquebisbe de Granada, la tasca de convertir els mud�jars a la fe cat�lica romana. Aquest es va dedicar a la seva tasca amb gran lliurament: va aprendre l'�rab i predicava amb mansuetud i bondat, tant que els musulmans l'anomenaven �el sant alfaqu��.

El juliol de 1499 els reis visiten Granada i se sorprenen de l'aire tan musulm� que encara conservava la ciutat, fins i tot en els vestits i costums. Decideixen per aix� encomanar al cardenal Cisneros, que ja havia participat en la conquesta del regne de Granada, la tasca de persuadir amb m�s duresa a la conversi�. Aquest comen�aria a for�ar les conversions mitjan�ant un pla amb tres punts: a) tornar a la fe cat�lica romana els elches o renegats, cat�lics romans convertits a l'islam; b) pressionar els caps musulmans per fomentar la conversi�. Normalment els mitjans de pressi� eren econ�mics: exempci� de deutes i suborns; tamb� hi va haver maltractaments f�sics. S'explica d'un zegr� que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur; i c) presentar al poble l'exemple dels caps convertits.

Aquests mitjans de pressi� van ser efectius. Els m�todes repressius emprats pel cardenal van complir el seu objectiu, ja que van ser diversos milers els musulmans que van rebre l'aigua del baptisme, i es convertiren en cat�lics romans. Tamb� es van confiscar molts llibres, i es van dividir en dos lots, un de tem�tica religiosa, alcorans, etc., tots els quals van ser cremats a la foguera, a la pla�a c�ntrica de Bibarrambla, i un altre lot, de mat�ries cient�fiques, que va ser enviat a la Universitat d'Alcal�. Aquests fets es van produir en abs�ncia dels Reis Cat�lics. Posteriorment, a la vista dels resultats, els reis declararen que no eren aquestes les seves instruccions. Probablement el cardenal Cisneros va sobrepassar les instruccions rebudes.

La major part d'ells, per�, van continuar mantenint la seva llengua, els seus costums i la seva antiga religi�. Prova d'aix� s�n els textos aljamiats, escrits en castell� per� amb grafia �rab.

Heus aqu� com veia l'historiador coetani, Luis del M�rmol Carvajal, els moriscos:

�

�(...) i si amb fingida humilitat usaven d'alguns bons costums morals en els seus tractes, comunicacions i vestits, en l'interior avorrien el jou de la religi� cat�lica romana, i en secret llegien doctrina i ensenyaven els uns als altres els ritus i cerim�nies de la secta de Mahoma. Aquesta tasca va ser general en la gent comuna, i en particular hi va haver alguns nobles de bona entesa que es van donar a les coses de la fe, i es van honrar de ser i semblar cat�lics romans. Els altres, encara que no eren moros declarats, eren heretges secrets, faltant-hi la fe i sobrant el baptisme, i quan mostraven ser aguts i en la seva maldat, es feien rudes i ignorants en la virtut i la doctrina. Si anaven a sentir missa els diumenges i dies de festa, era per compliment i perqu� els capellans i beneficiats no els castiguessin per aix�. Mai trobaven pecat mortal, ni deien veritat en les confessions. Els divendres guardaven i es rentaven, i feien la Zala a casa a porta tancada, i els diumenges i dies de festa es tancaven a treballar. Quan havien batejat algunes criatures, les rentaven secretament amb aigua calenta per treure'ls la crisma i l'oli sant, i feien les seves cerim�nies de retallar xiquets, i els posaven noms de moros; les n�vies, a qui els capellans feien portar vestits de cat�liques per rebre les benediccions de l'Esgl�sia, les despullaven en anant a casa i les vestien com mores, feien les seves noces a la morisca amb instruments i menjars de moros.�

�

Durant la primera meitat del segle xvi hi va haver certa toler�ncia. L'autoritat reprovava aquesta fidelitat a l'islam, que combatia mitjan�ant la Inquisici�, i la tolerava al mateix temps, esperant la conversi�.

Molts mud�jars de l'Albaic�n van trobar-se estafats per com els estaven enganyant els cat�lics, ja que primer els garantiren que podrien seguir amb la seva religi�, per� al mateix temps els estaven �convencent� perqu� s'hi convertissin. Els mud�jars granadins comen�aren a protestar i a demanar la destituci� de Cisneros; com a resposta a aquestes queixes, Cisneros va empresonar els mud�jars m�s respectats de Granada, tenint-los per instigadors dels revoltosos, proposant que si aquests deixaven de sermonejar la seva gent, aquesta es convertiria al catolicisme rom�. El gener de 1500 van matar un oficial de Cisneros, la qual cosa va provocar l'al�ament de musulmans i conversos. D'aquesta manera comen�� el 1500 l'aixecament popular de l'Albaic�n. Aquest aixecament s'est�n per tota la serra de les Alpujarras, i arriba fins a Almeria i Ronda; els reis contestaren amb una forta repressi� militar sota el guiatge del comte de Tendilla.

Despr�s de sufocar els aixecaments, el 1501, Tendilla va demanar �passar per ganivet tots els moros que havien participat en les revoltes�, a la qual cosa el rei Ferran II d'Arag� va contestar: �Quan el vostre cavall fa alguna desgr�cia no recorregueu a l'espasa per matar-lo, abans li doneu un copet a les anques, i li tireu la capa sobre els ulls; ja que el meu vot i el de la reina �s que aquests moros es bategin, i si ells no seran cat�lics, ho seran els seus fills o els seus nets�.

Amb motiu de l'aixecament de les Alpujarras, els cat�lics aprofitaren per afirmar que els musulmans havien trencat el pacte assolit el 1491. Per aix� van dictar la pragm�tica de 14 febrer 1502, que ordenava la conversi� o expulsi� de tots els musulmans de la Corona de Castella, exceptuant els nens de menys de 14 anys i les nenes menors de 12, abans d'abril de l'esmentat any. Aquesta pragm�tica va suposar un trencament dels compromisos signats pels Reis Cat�lics amb el rei Boabdil en les capitulacions per al lliurament de Granada, en les quals els vencedors castellans i aragonesos garantien als musulmans granadins la preservaci� de la seva llengua, religi� i costums.

Els mud�jars de la pen�nsula van haver d'anar a les esgl�sies a batejar-se. Se'ls preguntava quin nom volien tenir, i si alg� no entenia b� el castell�, cosa que passava sobretot a l'antic regne de Granada, o no se li acudia cap nom, se li posava Fernando si era home i Isabel si era dona. La conversi� va ser general a tot arreu. A partir d'aquesta conversi� for�ada, els mud�jars van deixar oficialment de ser-ho, ja que estaven batejats i se'ls deia moriscos, expressi� que en aquesta �poca tenia un mat�s clarament pejoratiu.

Per evitar l'exili, la majoria dels musulmans van optar per la conversi� al catolicisme. La conversi� va ser general a tot el regne de Granada. Durant el regnat de Carles V, gr�cies al suport que els moriscos van prestar el rei i substanciosos donatius, la corona adopt� una posici� flexible amb ells i els va permetre que conservessin els seus usos i costums. D'aquesta manera, els moriscos es van mantenir com una comunitat pr�pia sense integrar-se en la societat espanyola del seu temps.

Amb l'arribada al tron de Felip II, la guerra a la Mediterr�nia amb els turcs otomans s'intensifica, i la palesa simpatia dels moriscos peninsulars amb els pirates barbarescos instal�lats en les seves bases nord-africanes del Marroc, Alg�ria o Tun�sia, posen en major risc les poblacions costaneres ib�riques, per la qual cosa s'inst� novament a la conversi� for�osa dels musulmans peninsulars. No obstant aix�, la por a noves revoltes va fer que molt aviat es dubt�s de la sinceritat de la seva fe.

El 1566, Felip II va prohibir, alli�onat per Diego d'Espinosa, l'�s de la llengua �rab, de vestits i cerim�nies d'origen musulm�. En tractar d'aplicar aquest decret, es va produir la rebel�li� de les Alpujarras (1568-1571) sota el comandament d'Ab�n Humeya. Tot i que durant aquesta �ltima rebel�li� Castella mantenia una relaci� molt tensa a la Mediterr�nia amb els turcs, tensi� que va acabar desembocant en la batalla de Lepant, una vegada dominada la revolta, els moriscos granadins van ser deportats cap a la vall del Guadalquivir i M�rcia, cap a Castella la Nova i cap a Castella la Vella.

A la fi del segle xvi, s'estima que la poblaci� morisca en els regnes peninsulars podia oscil�lar entre les 275.000 i les 350.000 persones. Es concentraven fonamentalment al regne de Val�ncia (un ter� dels seus habitants) i al regne d'Arag� (un 20%). Estaven m�s dispersos per Extremadura, M�rcia, Andalusia i Castella, on en conjunt no arribaven al 2% de la seva demografia. Els moriscos vivien fonamentalment del camp, en qualitat de vassalls dels senyors, en condicions molt m�s dures que les de la poblaci� cristiana vella. Des de la revolta de les Alpujarras, la predicaci� es va veure acompanyada de repressi�.

Odiats pels cat�lics vells, rebutjats per la corona, que veia amb inquietud la possibilitat d'una nova revolta que actu�s com una cinquena columna dels pirates berberiscos, els turcs o els francesos, i detestats per l'Esgl�sia, que amb tota l�gica dubtava de la sinceritat de la seva conversi�, els moriscos van esdevenir una massa objecte de tota mena de sospites i d'impossible integraci�, ja que suposava la perviv�ncia dins de Castella d'un poble inassimilable i hostil.

En diverses ocasions es va pensar a decretar la seva expulsi�, per� la mesura es va posposar a causa de les pressions de la noblesa aragonesa i valenciana, benefici�ria d'aquest r�gim de semiesclavitud.

Finalment, despr�s de 117 anys de dif�cil conviv�ncia, Felip III, probablement a conseq��ncia de la constatada col�laboraci� de determinats caps dels moriscos amb el rei de Fran�a per organitzar un aixecament general a Castella, que en aquest moment es trobava en guerra amb els francesos, en decret� l'expulsi� el 1609. L'expulsi� es port� a terme durant set anys, fins al 1616. En aquesta data, acab� l'exist�ncia dels mud�jars i dels moriscs a la pen�nsula: foren expulsats o traslladats, tot i les revoltes de la serra d'Espad� i la Mola de Cortes.

L'expulsi� afect�, segons els estudis d'Henri Lapeyre (1959) 272.140 persones. Van sortir de Val�ncia 117.464 moriscs, 60.818 d'Arag�, 3.716 de Catalunya, 44.625 de Castella i Extremadura, 13.552 de M�rcia, 29.939 d'Andalusia occidental, i 2.026 d'Andalusia oriental. La major part d'ells se'n va anar cap als territoris nord-africans, i en general van ser mal rebuts, excepte a l'actual Tun�sia, on les autoritats otomanes els assentaren com a colons. Uns altres grups, m�s redu�ts, s'instal�laren per regions m�s orientals de l'Imperi Otom� i molt excepcionalment alguns arribaren al Nou M�n.

Com sovint eren denominats nom�s �cristians nous�, generalment se'ls confon amb els cristians nous dels jueus.

Les conseqüències van ser greus i van afectar fonamentalment el regne de València, el qual va perdre el 33% de la seva població, i això va repercutir en la paralització de l'agricultura, especialment la producció de canya de sucre. Els grans senyors, perjudicats per l'expulsió d'un contingent important de la seva mà d'obra, s'acontentaren amb la incorporació al seu patrimoni de les terres confiscades als moriscos. La burgesia s'arruïnà, ja que va veure suspès el pagament de rendes pels préstecs fets als propietaris rurals, els censals.

El terme morisc s'imposarà de manera absoluta a partir de 1570. Abans hi havia tot un elenc de denominacions: cristians nous de moro, cristians nous de morisc, simplement cristians nous o novament convertits.

Destinacions

Els moriscs s'establiren al Magrib,especialment a Tunísia i Algèria, formant inicialment comunitats segons afinitats culturals. Part d’aquell col·lectiu tenia com a llengua un sincretisme entre àrab, amazic i llatí vulgar local, però les elits i classes urbanes a Catalunya i el País Valencià havien adoptat el català com a llengua pròpia. Aquesta comunitat lingüística catalana va ser anomenada tagarins (de l’àrab al-tagrh “la frontera”); en contraposició als moriscs de parla castellana que van ser anomenats andalusins (de l’àrab al-Àndalus).

Vegeu també

• Expulsió dels moriscos.
• Musulmà.
• Mudèjar.
• Magrib.
• Al-Àndalus.

Bibliografia

• Los Siete Alhaicales y otras plegarias de mudéjares y moriscos, Xavier Casassas Canals, editorial Almuzara, Sevilla, 2007
• Caro Baroja, J. Los moriscos del Reino de Granada. Ensayo de història social. Istmo. Madrid, 1976.
• Domínguez Ortiz, A. y Vincent, B. Historia de los moriscos. Vida y tragedia d'una minoría. Ed. Revista d'Occidente. Madrid, 1978.
• Marañón, G. Expulsión y Diáspora de los Moriscos Españoles. Ed. Taurus. Fundación Gregorio Marañón 2004.
• Feijoo, R. Corsarios berberiscos. Ed. Carroggio / Belacqva. Barcelona 2003.
• Gallego Burín, A. y Gámir Sandoval, A. Los moriscos del Reino de Granada según el sínodo de Guadix de 1554. Universidad de Granada, 1996 (facsímil de la edición de 1968).
• García Pedraza, Amalia. Actitudes ante la muerte en la Granada del siglo XVI. Los moriscos que quisieron salvarse. Universidad de Granada, 2002.
• Perceval, J.M. Todos son uno. Arquetipos, xenofobia y racismo. La imagen del morisco en la Monarquía Española durante los siglos XVI y XVII. Instituto de Estudios Almerienses. Almería, 1997.
• Candau Chacón, M.L. "Los moriscos en el espejo del tiempo". Universidad de Huelva. Huelva, 1997.
• Bernabé Pons, Luis F., Los moriscos: conflicto, expulsión y diáspora, Catarata, Madrid, 2009.
• Antonio Moliner, Manuel Barrios Aguilera, Rafael Benítez Sánchez-Blanco, Dolors Bramon Planas, Miguel Ángel de Bunes Ibarra, Mª Luisa Candau Chacón, Eugenio Ciscar Pallarés, Gregorio Colas Latorre, Ignasi Fernández Terricabras, José Mª Perceval, Valeriano Sánchez Ramos, Eliseo Serrano Martín, "La expulsión de los Moriscos" Nabla Ediciones 2009 ISBN 978-84-92461-38-7.
• Lapeyre, Henri (1959). Géographie de l'Espagne morisque. París: SEVPEN.

Enllaços externs

• El Centre d'Estudis Moriscos d'Andalusia, té per objectiu la difusió i l'estudi de la cultura morisco-andalusa durant el segle XVI-XVII. (castellà)
• Portal consagrat a la literatura morisca de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. (castellà)