Vés al contingut

Arquebisbat de Narbona

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 13:19, 23 set 2024 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Plantilla:Infotaula geografia políticaArquebisbat de Narbona
Archidioecesis Narbonensis
Imatge
La catedral de Sant Just i Sant Pastor
Localització
Map
 43° 11′ 05″ N, 3° 00′ 13″ E / 43.1847°N,3.0036°E / 43.1847; 3.0036
França França
bandera de Narbona Occitània
Conté la subdivisió
Agde, Alès, Alet, Besiers, Carcassona, Llemotges, Lodeva, Magalona, Montpeller, Nimes, Parmiers, Perpinyà, Saint-Pons, Tolosa i Usès
Fins a la restauració de l'Arquebisbat de Tarragona els següents bisbats també hi foren sufraganis:
Barcelona, Vic, Urgell, Elna i Girona
Població humana
Religióromà
Dades històriques
Anterior
Creaciósegle iv
Dissolució29 novembre 1801 Modifica el valor a Wikidata
Catedralcatedral de Sant Just i Sant Pastor


L'antic palau dels arquebisbes de Narbona.

L'arquebisbat de Narbona va ser una antiga demarcació de l'església catòlica que tenia com a cap la ciutat de Narbona. Va sorgir al segle v, quan Narbona fou erigida en metròpoli de les regions de la Gàl·lia sotmeses als visigots, i va incloure també Tolosa de Llenguadoc fins després de la Batalla de Vouillé (507).

Territori

[modifica]

A la vigília de la Revolució francesa, l'arxidiòcesi de Narbona limitava al nord amb les diòcesis de Saint-Papoul, de Carcassona, de Lavaur i de Saint-Pons; a l'est, amb la de Besiers; al sud, amb les de Perpinya i d'Alet ; i, a l'oest, amb la de Mirepoix.

Estava estava dividit en sis arxiprestats : Razès, Termenois, Roquefort, Montbrun, Minervois i Narbonnais.

Història

[modifica]

Segons una antiga tradició, ja testificada a l'època de Gregori de Tours (finals del segle vi), l'església de Narbona es va fundar a mitjans del segle iii per sant Pau de Narbona, evangelitzador de la regió. Només més tard, al voltant del segle ix, es va qualificar com a deixeble dels ap�stols i es va identificar amb el proc�nsol Sergi Pau del que es parla al llibre dels Fets dels Ap�stols [1][2]

El primer bisbe hist�ricament documentat �s Hilari, esmentat en algunes cartes papals entre el 417 i el 422. Una gran figura episcopal dels primers segles va ser sant R�stic, que va governar l'esgl�sia de Narbona durant m�s de trenta anys; a ell li devem la reconstrucci� de la catedral, destru�da per un incendi l'any 441, en la qu� va ser enterrat.

Al segle vi l'arxidi�cesi va donar porcions de terra a favor de l'erecci� de les di�cesis d'Elna i Carcassona.

Narbona va ser la seu metropolitana de la G�l�lia Narbonesa i una prov�ncia eclesi�stica testificada des del segle vi. No obstant aix�, a causa dels esdeveniments pol�tics i militars que van convulsionar el Llenguadoc a la caiguda de l'Imperi Rom�, en teoria la prov�ncia eclesi�stica coincidia amb el Narbonesa I. Quan el francs van arrencar la Septim�nia als sarra�ns (759), van restaurar l'original seu metropolitana, constitu�da pels bisbats d'Elna, Carcassona, Besiers, Lodeva, Agde, Maguelona, Nimes, Tolosa i Us�s. Despr�s de les conquestes de Carlemany i Llu�s el Piad�s, algunes di�cesis ib�riques van entrar a la prov�ncia eclesi�stica de Narbona, que va aconseguir el seu punt m�xim aix� amb l'addici� de les di�cesis d'Urgell, Girona, Barcelona i Vic. Aquesta situaci� va durar fins a la primera meitat del segle xii, quan la prov�ncia eclesi�stica va tornar a la situaci� anterior, despr�s de la conquesta de Tarragona.

La catedral carol�ngia, dedicada a dos sants d'origen hisp�nic, sants Just i Pastor, va ser reconstru�da pel bisbe sant Teodard a la segona meitat del segle ix i totalment reconstru�da a partir del segle xiii.

Dos arquebisbes de Narbona van esdevenir papa: Guiu Folc ((Climent IV) i Giulio di Medici, (Climent VII).

Entre els segles xiii i xiv la prov�ncia eclesi�stica va ssubir importants canvis. El 1295 es va erigir la di�cesi de P�mies, que va ser sufrag�nia de Narbona fins al 1317. Aquell any s'erig� la di�cesi de Lim�s, amb territori pres de la de Narbona, per� va ser molt ef�mera i ja va ser abolida al febrer de 1318. Tamb� en 1317, per combatre millor l'heretgia c�tara, Tolosa va ser elevada al rang d'arxidi�cesi metropolitana i del seu territori es van elaborar tants com 6 di�cesis sufrag�nies. Per compensar la p�rdua de Tolosa i P�mies, el 1318 Narbona va donar porcions de territori a favor de l'erecci� de les di�cesis d'Alet i Sant Pon� deTomeres, que esdevingueren les seves sufrag�nies. Finalment, en 1694 tamb� la nova di�cesi d'Al�s va entrar a la prov�ncia eclesi�stica de Narbona, que, en el moment de l'esclat de la Revoluci� Francesa, comprenia 11 sufrag�nies: Elna, Carcassona, Besiers, Lodeva, Agde, Montpeller (l'antiga Magalona), Nimes, Alet, Al�s, Sant Pon� de Tomeres i Us�s.

Seguint el concordat, amb la butlla Qui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 es va suprimir l'arxidi�cesi, juntament amb 6 de les seves sufrag�nies; la major part del seu territori es va incorporar al de la di�cesi de Carcassona, mentre que una part m�s petita es va convertir en part de la di�cesi de Montpeller.

Al juny de 1817 es va signar un nou concordat entre la Santa Seu i el govern franc�s, seguit el 27 de juliol per la butlla Commissa divinitus, amb la qual el Papa va restaurar la seu metropolitana de Narbona. No obstant aix�, at�s que l'acord no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de Par�s, aquesta erecci� no va tenir efecte. L'arxidi�cesi mai no va ser restaurada. A partir de 1822, els arquebisbes de Tolosa van tenir el privilegi d'afegir al seu t�tol als arquebisbes de Narbona.

Cronologia episcopal

[modifica]

Bisbes metropolitans de Narbona

[modifica]
  • Sant Pau de Narbona, vers 251.
  • Esteve, segle iii.[3]
  • Gavidius, † (citat el 359)[4]
  • Hilari † (inicis de 417 - final de 422)
  • Sant Rústic † (9 d'octubre de 427 - 26 d'octubre de 461 mort)[5]
  • Hermes † (citat el 462)
  • Caprari† (citat el 506)
  • Aquilí, vers 560.[6]
  • Migeci (Migetius) o Megaci † (inicis de 589 - final de 597)
  • Sergius † (citat el 610)
  • Selva † (inicis de 633 - final de 638)
  • Argebaud † (citat el 673 aproximadament)
  • Sunifred † (inicis de 683 - final de 688)
  • Arribert † (citat el 768/769)[7][3]

Llista d'arquebisbes de Narbona com a metropolitans de territoris catalans (Gòtia)

[modifica]

Llista d'arquebisbes de Narbona fins a la Revolució Francesa

[modifica]

Notes i referències

[modifica]
  1. ↑ At 13,6-12
  2. ↑ Es recordat al martirologi el 22 de març
  3. ↑ 3,0 3,1 Absent de la lliste de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981.
  4. ↑ Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Gavidius va subscriure les actes del concili de Rimini (any 359), però el seu nom no està seguit de cap indicació que permeti saber la seu. Sulpici Sever, qui residia a Primulac, l'anomena "episcopus noster, del que s'ha deduït que la seu era Narbona.
  5. ↑ vers 441-445 es creu que va fer construir la catedral de la vila, destruïda per un incendi.
  6. ↑ Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Aquilí es suposat metropolità de Narbona vers la meitat del segle VI però el seu nom no apareix en lloc excepte en la vida de Sant Victorià, abat a Hispània, on es designat com un deixeble del sant que va morir el 560
  7. ↑ Una lettera di un papa Stefano indirizzata a Aribertus archiepiscopus Narbonae è pubblicata dal Migne tra le epistole di papa Stefano VI (896-897). Ma all'epoca di questo papa era arcivescovo Arnusto; lo stesso discorso vale per i papi Stefano V e Stefano IV. Per cui il vescovo Ariberto è stato anticipato all'epoca di papa Stefano III, final de 7 d'agost de 768, giorno in cui il papa venne consacrato, e inicis de 12 d'abril de 769, giorno in cui la storia documenta il successivo arcivescovo Daniele. Duchesne lo esclude dalla sua cronotassi, come pure Jacques Michaud e André Cabanis nella recente Histoire de Narbonne (1981).
  8. ↑ Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981, p. 109.
  9. ↑ Absent de la llista de Devic i Vaisette i de la de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Els dos primers assenyalen: Agi va haver de lluitar contra Gerard, nomenat indegudament per Rostany d'Arle, arquebisbe d'Arle i Ameli, bisbe d'Uzès, tots dos vassalls de Lluís III el Cec rei de Provença; però Agi va obtenir el pali i acabà sent reconegut com únic bisbe.
  10. ↑ In competizione con Gerardo, ottenne dal papa il pallio nel 914, facendosi riconoscere come unico arcivescovo.
  11. ↑ Vescovo di Rodez, occupò in modo illegittimo la sede e per questo fu scomunicato da papa Gregorio VII nel 1080; solo nel 1086 rinunciò alla sede per ritornare a Rodez.
  12. ↑ La prima data è menzionata dall'Histoire générale de Languedoc; la seconda da Gams.
  13. ↑ Nomenat pel capítol de la catedral, es va trobar en competència amb François Hallé, nomenat pel rei i confirmat per la Santa Seu. Només el 1484 va acceptar el trasllat a Montauban. És conegut com el cardenal d'Amboise.
  14. ↑ Secondo Eubel, Georges d'Amboise è nomenat a Narbona il 2 de desembre de 1491, ma questa data è incompatibile con quella di morte di François Hallé; forse si tratta di un refuso per 1492. Secondo l'Histoire générale de Languedoc (p. 256), d'Amboise ha fatto il suo ingresso solenne il 30 de desembre de 1492.
  15. ↑ Conegut com el cardenal de Clermont-Lodève
  16. ↑ Només assenyalat a la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette precisen: En 1550, el 27 de juny, Hipolit d'Este va succeir a Joan de Lorena com arquebisbe però al cap de poc va renunicar en favor de François, cardenal de Tournon, que al seu torn va cedir el lloc abans de prendre possessió a François IV Pisani; aquest fou nomenat per Juli II amb la reserva del terç net dels ingressos a favor del cardenal de Tournon; aquest darrer, arquebisbe de Lió, va encarregar a Zerbinatis de conferir en nom seu els beneficis de la metropoli de Narbona.
  17. ↑ Es creu que els arquebisbes de Narbona no van adoptar la corona ducal fins a Pierre de Bonzi, potser després de la publicació del llibre de Guillaume Besse, Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne, autrement appelés Prince des Gots, Ducs de Septimanie et Marquis de Gothie el 1660 en el que l'autor, en la dedicatòria a François Fouquet, li dona el títol de duc de Narbona (Histoire générale de Languedoc, llibre IV). Una corona comtal apareix en l'escut de Claude de Rebé esculpit a la porta de la sala d'audiències del palau dels arquebisbes i també a les de François Fouquet en un gravat de Grégoire Huret, però François Fouquet fou enviat a l'exili el 1661, poc després de la publicació de l'Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne. Els dissenys dels escuts apareixen a la Histoire générale de Languedoc, de Dom Claude Devic, dom Joseph Vaissète, al volum
  18. ↑ al moment de la mort del titular : Charles Antoine de La Roche-Aymon porte el del cardenal i arquebisbe duc de Reims, par de França.
  19. ↑ Contravvenendo alle disposizioni di papa Pio VII contenute nella bolla Qui Christi Domini, monsignor de Dillon non diede le dimissioni dalla sede di Narbonne e morì in esilio a Londra nel 1806.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquebisbat de Narbona

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arquebisbat_de_Narbona&oldid=33993872»