Diarquia
La diarquia és una forma de govern en què dos dirigents regnen sobre una societat amb el mateix rang i consideració tots dos. Esparta, Roma, Cartago, l'Imperi Romà d'Orient, l'Imperi Germànic, l'Índia i algunes tribus dàcies han estat diarquies.
Andorra i San Marino són exemples de diarquies contemporànies. L'Executiu d'Irlanda del Nord és, en certa manera, una diarquia, ja que de conformitat amb l'Acord de Divendres Sant els dos principals partits governen de manera conjunta.
Història
[modifica]A l'antiga Esparta hi va haver un exemple de diarquia quan van regnar junts els agíades i els euripòntides.
A Roma, la primera diarquia citada pels historiadors es va produir des dels primers anys de la fundació de la ciutat. La diarquia de Ròmul i Titus Taci, instaurada després de la guerra de Roma amb els sabins que va seguir el famós rapte de les sabines, es va allargar fins al moment en què Taci va ser mort per una família enemiga i Ròmul no va intervenir-hi ni en defensa ni per venjar el seu company.
Amb la instauració de la República Romana, es va confiar el poder a dos cònsols que s'alternaven al capdavant del govern i de l'exèrcit.
Tot i que la teoria parlava de paritat de dignitats i de drets, no sempre el poder diàrquic es gestionava de la manera prevista. Un famós cas de major influència d'un diarca sobre un altre és el de Juli Cèsar, el «carisma» del qual, el 59 aC, va ser excessiu per al seu company Marc Calpurni B�bul, que no hi va lluitar en contra, sin� que va acabar refugiant-se a casa seva. Es va parlar llavors, ir�nicament, del consolat de Juli i de C�sar.
.jpg)
.jpg)
El govern di�rquic es va donar tamb� en el per�ode imperial amb les figures de Marc Aureli i Luci Aureli Ver. Aix� no s'ha de confondre amb la divisi� dels poders imperials implantada per Diocleci� (anomenada tetrarquia, �s a dir, els quatre comandaments), quan la gesti� del molt vast Imperi Rom� es va dividir entre l'Imperi Rom� d'Orient i l'Imperi Rom� d'Occident i cada imperi comptava amb un �August� i un �C�sar�. En aquest cas la gesti� del poder suprem dins de cada un dels dos imperis no es compartia.
En el baix Imperi Rom� d'Orient es van donar alguns casos d'associaci� en la m�s alta magistratura, com el de Constant� VII Porfirog�nit i Rom� I Lecap�, tot i que probablement es tractava d'una manera d'esquivar les lleis din�stiques sense provocar la mort del desposse�t.
Altres diarquies institucionalitzades van ser els �c�nsols� i els �capitans del poble� de la Rep�blica de G�nova medieval i, en els nostres dies, els copr�nceps d'Andorra o els capitans regents de la Seren�ssima Rep�blica de San Marino.
Formaci�
[modifica]En general, les diarquies es formen quan cap poder aconsegueix imposar-se als altres i els dos contendents m�s forts s'uneixen per a la gesti�. Per exemple, s'observa la diarquia Emperador-Esgl�sia en gaireb� tota la hist�ria de l'Imperi Rom� d'Orient. El poder de vet del Patriarca de l'Esgl�sia romana d'Orient davant els mandats de l'emperador, en general bastant febles en el terreny pol�tic, va detenir tots els intents imperials per aconseguir aliats a Occident contra els �rabs primer i contra els turcs selj�cides despr�s, que haurien requerit la reunificaci� de l'Esgl�sia Ortodoxa amb l'Esgl�sia Cat�lica i que hauria posat fi a la influ�ncia del patriarcat ecum�nic de Constantinoble.
A l'edat mitjana europea es pot observar un intent diarquitzant a la Lluita de les Investidures. Tamb� en aquest cas durant molt de temps el poder es va gestionar des de dos centres: l'emperador del Sacre Imperi Rom� i el papa, fins a la definici� del principi cuius regi eius religio que va aconseguir (durant un temps) decidir quin dels diarques havia d'imposar-se i sobre quines bases te�riques o pol�tiques.
El terme diarquia tamb� es va usar en refer�ncia al r�gim feixista itali�, en adquirir Benito Mussolini algunes prerrogatives que anteriorment competien al rei.
.svg){kind=small}