Giovanni Gentile
Giovanni Gentile (Castelvetrano. Sicília, 29 de maig de 1875 – Florència, 15 d'abril de 1944) va ser un filòsof, pedagog i polític italià. Fou ministre d'Instrucció Pública del règim feixista italià.
Formació i vida professional
[modifica]Fill d'una família de classe mitjana de Sicília cursà l'educació secundària a Trapani. El 1895 esdevé alumne de la facultat de Filosofia i Lletres a Pisa. Allà coneix a Benedetto Croce que l'influirà vivament i amb qui van mantenir contactes i correspondència entre 1896 i 1923, sobre història, literatura, filosofia i sobre les causes de la decadència de la universitat italiana.
L'any 1897 Gentile obté una càtedra de filosofia al liceu d'educació secundària Mario Pagano, a Campobasso, i tres anys més tard al liceu Vittorio Emanuele de Nàpols.
Amb Benedetto Croce crearen, el 1903, la revista La Crítica. A les seves planes Gentile escriu sobre filosofia, mentre Croce ho farà de literatura i d'història.[1]
Més tard, fou catedràtic de filosofia i pedagogia a les universitats de Palerm (1906 - 1914), de Pisa, (1914-1919) i finalment de Roma.
A Pisa, durant els anys de la primera Gerra Mundial, Gentile va concretant el seu compromís polític. Al costat de la seva tasca de professor trobem a l'intel·lectual militant que difon la seva visió a través dels diaris. Activitat que mantindrà de per vida. Aquestes reflexions durant la guerra i la postguerra són recollides a Guerra e fede (Nàpols 1919) i a Dopo la vittoria (Roma 1920). Són anys en què Gentile va elaborant la seva anàlisi sobre la hist�ria i evoluci� d'It�lia que el portar� cada cop m�s a oposar-se al liberalisme i a la degeneraci� del parlamentarisme. Des de 1919 empr�n una decidida milit�ncia i exposa a la revista Politica, la idea de l'Estat-for�a que cal instaurar a It�lia per superar la crisi de la postguerra.[2][3]
Des de l'inici de guerra, Gentile s'implic� en el debat sobre la no intervenci� i neutralitat que It�lia mant�, tot defensant l'entrada a la guerra. Creu que aix� portaria als italians a concloure el Risorgimento en un esfor� com� capa� d'unir en una sola naci� a tots els italians. Tot plegat el far� replantejar les seves idees i desplegar la seva teoria de l'actualisme. En aquesta direcci�, l'any 1920, fund� el Giornalo critico della filosofia italiana.
Convertit en una rellevant personalitat de la dictadura, exerc� una notable influ�ncia sobre la cultura i l'educaci� italiana durant els vint anys del r�gim feixista.
El 1922 Giovanni Gentile, encara com independent, va ser el ministre d'Instrucci� P�blica del primer govern de Benito Mussolini. Malgrat la brevetat del seu mandat, va emprendre una reforma educativa que en diversos aspectes va perdurar en el sistema educatiu itali� m�s enll� de la dictadura.
Aquesta reforma escolar li aport� un notable reconeixement com l'intel�lectual m�s important del feixisme. Per� les dificultats pr�ctiques i l'acostament de Mussolini a l'Esgl�sia, plasmat al Concordat, feien dif�cil mantenir les idees de Gentile sobre la relaci� entre religi� i estat. Giovanni Gentile, malgrat tot, va continuar sent una important figura intel�lectual del feixisme fins als anys quaranta.
Va promoure, el 1925, la creaci� de l'Institut Nacional de Cultura Feixista. Entre 1925 i 1938 esdevingu� director cient�fic de l'Enciclop�dia Italiana de l'Institut Treccani, del qual fou vicepresident entre 1933 a 1938. En la seva redacci� on no dubt� a incorporar notables intel�lectuals no feixistes.[4]
Tamb� el 1925, Gentile va encap�alar dues comissions de reforma constitucional que van ajudar a establir l'estat corporatiu del feixisme. Tamb� fou president del Gran Consell d'Educaci� P�blica de l'Estat feixista (1926-28), i fins i tot form� part del poder�s Gran Consell Feixista (1925-1929).
El 1928 es convert� en reial comissionat de la Scuola Normale Superiore de Pisa, i el 1932, en el seu director.
Particip� en establir el requeriment del Jurament de Fidelitat al Feixisme de 1931 que provoc� l'expulsi� d'un grup de notables professors de la universitat italiana que es negaren a subscriure'l.
El 1930 esdev� vicepresident de la Universitat Bocconi. Dos anys m�s tard ingress� a la Reial Acad�mia Nacional de Lincei i tamb� inaugur� l'Institut Itali� d'Estudis Germ�nics, del qual fou president el 1934.
Giovanni Gentile va romandre lleial a Mussolini, malgrat les discrep�ncies, fins i tot despr�s de la caiguda del govern feixista el 1943. Va donar suport a l'establiment per Mussolini de la "Rep�blica de Sal�", un estat sota la tutela directa de l'Alemanya nazi ja en el seu tram final. Va acceptar un nomenament en aquest govern. Gentile va ser l'�ltim president de la Reial Acad�mia d'It�lia (1943-1944).
Manifest� les seves desavinences amb determinades pol�tiques de la dictadura com ara les lleis racials. Tamb� sobre els acords de Later�, signats l'any 1929 entre el r�gim de Mussolini i la Santa Seu. Tot i que ell havia definit el catolicisme com la forma d'espiritualitat dels italians. Aix� mateix sostingu� una �mplia pol�mica amb Cesare Maria De Vecchi, militar i ministre d'educaci� arran de la centralitzaci� i control de les universitats.[1]
El 1934 el Vatic� va incloure obres seves a l'�ndex de llibres prohibits. Tamb� algunes de Benedetto Croce.
El 1944 un grup de partisans (resistents antifeixistes), liderats per Bruno Fanciullacci que fou una de les figures m�s conegudes de la resist�ncia antifeixista i contra l'ocupaci� nazi, van matar Giovanni Gentile. Gentile, malgrat que defensava la la�citat de l'Estat i de l'educaci� feixistes, es definia p�blicament com a cat�lic amb una posici� cr�tica.[5] Com a tal fou enterrat dins l'esgl�sia de Santa Croce a Flor�ncia.[1]
Filosofia
[modifica]Giovanni Gentile �s un dels m�s destacats representants del corrent filos�fic neoidealista que sorgeix principalment a la It�lia de finals del segle xix fins ben entrada la meitat del segle xx. El neoidealisme itali� combatr� frontalment el positivisme. Davant d'aquest, Gentile proposa un desplegament de l'espiritualisme.
Benedetto Croce escrigu� de Gentile que "t� l'honor d'haver estat el neohegeli� m�s rigor�s de tota la hist�ria de la filosofia occidental i el deshonor d'haver estat el fil�sof oficial del feixisme a It�lia" [6]
Josep Ferreter Mora assenyal� "l'actualisme" com una de les aportacions m�s originals de Gentile[7] i com aquesta teoria �s exposada de manera m�s completa a la Teoria generale dello spirito come atto puro (1916).[8] All� s'afirma que "l'�nica realitat �s la del pensar en la seva actualitat" i com Gentile anomena atto puro al pensament en tant que no pot objectivar-se, sin� que �s el fonament de tota objectivitat "engendrada". El fet �s el que es dona, l'acte �s el que es fa. D'aqu� que l'acte no ha d'entendre's com a realitat abstracta, si no com realitat eminentment concreta".(Teoria generale dello spirito come atto puro, I, 6),
Gentile qualifica la seva filosofia com a actualisme o idealisme real, ja que en ella l'�nica realitat veritable �s el pur acte de "pensar que pensa", �s a dir, la consci�ncia de si mateix, en qu� es manifesta l'esperit que inclou tot el fet existent.
Assenyala que "la nostra doctrina, per tant, �s la teoria de l'esperit com un acte que situa el seu objecte en una multiplicitat d'objectes i, en conjunt, resol la seva multiplicitat i objectivitat en la unitat del mateix subjecte. Teoria que elimina l'esperit de tots els l�mits de l'espai i del temps i de qualsevol condici� externa; tamb� fa impensable qualsevol multiplicaci� interna real, de manera que es pot dir que un moment propi est� condicionat per moments previs; i, per tant, fa que la hist�ria no sigui el pressup�sit, sin� la realitat i la concreci� d'actualitat espiritual, fundant aix� la seva llibertat absoluta". (Teoria generale dello spirito come atto puro, XVI).
Cal distingir l'actualisme de l'associaci� que hi fa el mateix Gentile amb el feixisme, ja que l'actualisme tamb� va inspirar gran part de l'antifeixisme i d'altres corrents socials i pol�tics. L'actualisme �s sobretot una filosofia de praxi i pot fonamentar diverses ideologies ben oposades. M�s que l'actualisme, cal destacar el paper del culte de l'Estat, espec�fic de Gentile, per explicar el vincle entre el pensament del fil�sof i el r�gim feixista que ell serveix.[9] Tant �s aix�, que "gaireb� tot el que Gentile havia ensenyat als seus alumnes a Palerm i Roma podia convertir-se en una guia per als joves militants del PCI. N'hi havia prou amb substituir les paraules "Estat feixista" per les paraules "partits comunistes" i l'operaci� esdevenia possible. El pensament com a acte pur donar� un sentit filos�fic al concepte de praxi en el moviment comunista".[10]
Un altre element a tenir en compte en l'aportaci� gentiliniana �s la noci� d'Estat �tic. L'Estat �tic permet la llibertat d'una naci� i pel mateix fet, la llibertat de cada individu. L'Estat �tic del qual parla Gentile no �s cap altre que l'Esperit. L'Estat seria doncs l'activitat pr�ctica de l'Esperit i pel fet mateix seria l'Absolut. L'Estat �s identificat amb l'Esperit, �s immanent a l'individu. L'Estat �s una entitat que transcendeix l'individu i que comporta limitar la seva llibertat, per� �s, tamb�, l'expressi� mateixa d'un moviment originari immanent a cada individu. Aquest moviment, aquesta dial�ctica, �s la societat transcendental.
La societat no �s el resultat d'un contracte, d'una amalgama. No �s inter homines per� si in interior homine. L'Estat �s l'expressi� mateixa del car�cter universal de l'home demostrat per l'exist�ncia d'aquesta societat transcendental.
Per a Gentile, �s justament el feixisme qui permet la realitzaci� d'aquest Estat �tic. Destinat a culminar el projecte inacabat del Risorgimento, el feixisme expressa la voluntat de refor�ar la unitat, la cohesi� de la naci�.Aquesta concepci�, en unir-se a la doctrina de l'actualisme, preconitza un antiintellectualisme que uneix pensament i acci�.
El feixisme, per al fil�sof sicili�, no �s sols un sistema pol�tic, m�s aviat �s un sistema de vida; el seu sistema pot aportar solucions a totes les esferes de l'exist�ncia. En aquest sentit, el feixisme �s tamb� totalitari, perqu� no es pot ser feixista en el carrer i no ser feixista en l'esfera personal. Aquesta visi�, en definitiva, permet a Gentile creure que el feixisme portar� a un Estat que sigui prou universal per englobar-ho tot en ell i que pugui anomenar-se absolut.
Si es compara la teoria i realitat, alguns estudiosos fan notar la feblesa del posicionament pol�tic de Gentile. Perqu�, tot i que les seves justificacions s�n comprensibles en l'ideal, la realitat de la pol�tica i els plantejaments del Partit Nacional Feixista de Mussolini viciaven els principis fonamentals de l'actualisme i el plantejament de l'activitat creativa de l'Esperit.[11]
La feble uni� real de les m�s rellevants propostes filos�fiques de Gentile amb el feixisme, va fer que tinguessin projecci� m�s enll� de l'anorreament d'aquest. El seu actualisme ofer� una nova concepci� de la subjectivitat transcendental i els seus vincles amb l'experi�ncia. El neoidealisme gentili�, conjuntament amb l'aportaci� de Croce, constru� una filosofia fidel a la tradici� i l'esperit de l'humanisme que fou recollida pel conservadorisme democr�tic, el cristianisme i el liberalisme a la segona meitat del segle xx.[12]
El comprom�s amb la cultura feixista
[modifica]El feixisme fou un "moviment pol�tic caracteritzat per la submissi� total a un l�der que concentra tots els poders, per l'exaltaci� del nacionalisme i per l'eliminaci� violenta de l'oposici� pol�tica i social."[13]
.jpg)
Com apunta Aranguren, Giovanni Gentile elabor� la teoria feixista de l'Estat totalitari "fent seva la doctrina hegeliana de l'Estat �tic com a inst�ncia suprema, imparcial, superclasista, capa� d'aconseguir la s�ntesi d'interessos entre proletariat i empresariat. S'afirma amb aix� la supremacia total de l'Estat" tot i que en realitat el feixisme fou "un estatisme m�s que estatalisme (ja que queden fora nom�s la monarquia i l'Esgl�sia), que en el pla de les relacions capital-treball es converteix en Estat corporatiu, una concepci� regressiva, precapitalista i d'inspiraci� gremial".[14]
El 1924 referint-se a la marxa feixista sobre Roma, Giovanni Gentile la veia com "la vindicaci� de la filosofia idealista", ja que el feixisme pensava "contra totes les ideologies del segle anterior: la democr�cia, el socialisme, el positivisme i el racionalisme".[15]
Un any despr�s, el 1925, redact� el Manifesto degli intellettuali fascisti, el primer document, que apleg� el sector de la cultura que s'adher� al r�gim feixista impulsat per Mussolini. Gentile hi esboss� les bases pol�tiques i ideol�giques de la naixent dictadura tot justificant les seves intervencions violentes i antiliberals. Presentant el feixisme com un possible motor de la regeneració moral i religiosa dels italians i com la culminació del Risorgimento.
Uns mesos més tard, es produí la resposta de Benedetto Croce, que confegí el Manifesto degli intellettuali antifascisti i amb ell la ruptura entre Croce i Gentile. Aquest manifest fou el darrer acte oficial del món cultural d'oposar-se a la dictadura de Mussolini. En un context on la a política cultural del feixisme s'orientava a reprimir el dissentiment a través de la censura prèvia de les publicacions i la supressió de la llibertat d'expressió a través de la persecució judicial i l'agressió física als opositors.[16]
Giovanni Gentile assenyalava que el feixisme era com una mena de religió, ja que trametia "el sentiment religiós mercès a prendre's seriosament la vida, com culte rendit per tota l'ànima a la nació".[17] Va escriure la primera part de La Dottrina del Fascismo [18] text programàtic d'aquest partit en el qual figura com a autor únic Benito Mussolini, publicat com assaig a l'Enciclopèdia Italiana el 1932 (p. 847 a 884).[19]
L'aportació pedagògica de Gentile
[modifica]Partint de corrent idealista hegelià, Gentile percep la persona com a formada principalment per l'esperit. El qual impulsa al perfeccionament com a persona i a desenvolupar la consciència moral i social.
Les propostes pedagògiques de Gentile es troben exposades principalment en tres obres: Sumari de Pedagogia com a ciència filosòfica (1912), La reforma de l'educació, discursos als mestres de Trieste (1919) i Preliminar a l'estudi de l'infant (1921).[20] A través d'aquestes obres i d'altres sobre aspectes monogràfics podem comprendre el pensament educatiu de Gentile sobre la dialèctica entre l'autoritat del mestre i la llibertat de l'alumne, educació i instrucció moral, l'educació de les masses i l'elit, el corporativisme i l'individu i el seu bastiment filosòfic. També ens donen elements per capir com es va produir una desviació d'un model filosòfic idealista, i completament defensable, vers a una pràctica política feixista.[21]
Per a Gentile l'educació és el desplegament del si mateix, per si mateix i en si mateix. Educar-se és un procés d'autoeducació.[20] Un procés que és indispensable per la humanització de cada persona, que cal unir-lo necessàriament al seu desenvolupament social i moral.[22] Conseqüentment no té en compte els aspectes psicològics i didàctics de la pedagogia que s'estan produint coetàniament.[23]
Des del seu posicionament neoidealista, Gentile veu que el procés educatiu té lloc quan l'individu (tesi), en un enfrontament amb l'antítesi (mestre / coneixement), arriba a la seva maduresa educativa (síntesi). En el nivell secundari el procés està garantit per estudis filosòfics, gràcies a la seva capacitat per proporcionar instruments cognitius per a una lectura orgànica de la realitat. Al nivell elemental, on les ments són més joves i sense experiència, està garantit per l'art i la religió, formes de filosofia inferior.
En aquest enfocament gentilià, les ciències no tenen un paper formatiu reconegut, ja que Gentile les considera realitats purament tècniques i pràctiques. Són vistes com a la principal causa de la fragmentació del coneixement de la humanitat.
Aquesta concepció que Gentile aplica a la seva reforma de l'escola italiana comportava alguns entrebancs i conseqüències negatives com ara: les matemàtiques i les ciències reduïdes a coneixements tècnics; menyspreu vers el valor formatiu del racionalisme científic; la marginació de l'experiència estètica; disminució de l'estudi de les llengües modernes; la història reduïda a l'historicisme i la predisposició a cultivar un formalisme retòric que alimenti un conformisme generalitzat. De tota manera cal no confondre les propostes educatives de Gentile amb les modificacions que hi introduí posteriorment el govern feixista.[24]
Gentile parteix de l'estreta unió entre pedagogia i filosofia. Així aplica a l'educació la seva doctrina de l'actualisme educatiu per tal de subratllar el seu caràcter "espiritual" i concret. La ciència, el coneixement, l'educació es troben a la ment de qui aprèn. Per tant, l'educador no és un estudiós que comunica coneixements, sinó un individu que aprèn aprenent, és a dir, vivint des de la seva pròpia cultura i no repetint-lo mecànicament com un pedant.[25]
La recepció de la pedagogia de Giovanni Gentile a Catalunya
[modifica]El Noucentisme educatiu català s'interessà i s'inspirà en la pedagogia del Gentile de la primera etapa. En són alguns testimonis fets com que Eugeni d'Ors, el 1916, dedicà un dels seus "Cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi" a "La pedagogia de Giovanni Gentile".[26][27] També com la revista Quaderns d'Estudi editada pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, el 1923, incloïa a les seves planes "Reproduccions. Un parlament de Giovanni Gentile" on aquest exposava alguns elements de la seva reforma educativa.[28]
La Reforma Gentile
[modifica]Giovanni Gentile és l'impulsor de la reforma del sistema escolar italià, promoguda pel primer govern de Mussolini, com a ministre d'Instrucció Pública entre 1922 i 1924.
L'anomenada "Reforma Gentile" era presidida per una voluntat de restauració i no pas d'innovació. Com afirmava el filòsof i pedagog sicilià, "l'Estat no es restaura si no es restaura l'escola. L'escola no es restaura si no es restaura la família". Els poders extraordinaris amb què es dotà aquell govern possibilitaren fer una profunda reforma per decret-llei. Obrant Gentile des de la idea que el govern era l'encarnació de l'Estat "eterna i immanent representació de la consciència de la nació".
El pla de Gentile per escometre la reforma era ben clar: 1. Reduir substancialment l'alumnat d'educació secundària que preparés els millors dotats humanament i acadèmica; 2. Expandir els instituts tècnics, que van ser adscrits als ministeris d'Economia i Treball, adreçades a formar els professionals i comandaments mitjans. 3. Establir un examen d'estat al final de l'escola elemental que condicionava el pas a secundària.
Gentile organitzà el sistema educatiu italià de manera piramidal, és a dir, dissenyat i dedicat als "millors" i dividit rígidament a nivell secundari en una branca clàssica-humanística per als futurs directius i una branca professional per a la resta gent.
Cal fer una remarca a part de la reforma de l'escola elemental, l'escola per a la majoria, que va ser confiada a Giusepe Lombardo Radice. El qual havia d'afrontar, a més, l'alta cota d'analfabetisme.
Dissenyà Gentile per les noies un Liceo feminale, que no reeixí. Tampoc l'escola complementària creada per a l'alumnat que no podia seguir estudis a secundària.
La nova política reduccionista dels liceus despertà les protestes de les classes mitjanes urbanes i rurals, (que eren un destacat sustent del feixisme), ja que constituïa l'educació finalista per als seus fills..
Gentile, també, reinstaurà l'ensenyament religiós obligatori a l'escola elemental. Abordà la reforma i ampliació a tres anys de la formació del magisteri, qüestió que de molt de temps el preocupava.
Progressivament s'obria en el feixisme una nova etapa en la que l'idealisme moral de Gentile no hi tenia massa cabuda. Presentà la seva dimissió com a ministre el 1924, però continuà ostentant càrrecs d'influència política i social.
L'objectiu de la reforma Gentile és ben clarament elitista amb la intenció de constituir a Itàlia una sòlida "aristocràcia de l'esperit". També es volia edificar una escola de masses amb finalitats d'adoctrinament polític o social. Però, alhora, oferí possibilitats d'ascens socials per a les classes mitjanes.[29][30]
La reforma educativa de Gentile i la posterior política escolar del feixisme limità l'expansió de l'Escola Nova a Itàlia, tret del mètode Montessori que comptà amb el suport del pedagog sicilià.[31]
La Reforma Gentile despertà dures oposicions en el mateix moviment feixista que no compartia pas el model d'un humanisme liberal culte que la sustentava. Aquest model que era allunyat de la representació elemental d'un país fort que el feixisme volia transmetre. Per tant, des de 1924, es dugué a terme la seva revisió –l'anomenada política de retocs– un cop apartat Gentile i aprovat el concordat amb la Santa Seu. Aquest fet va acabar amb les oposicions. Revisió que culminà amb la Carta Escolar del 1939.[32]
Obres
[modifica]Filosòfiques
[modifica]- L'atto del pensare come atto puro (1912).
- La riforma della dialettica hegeliana (1913).
- La filosofia della guerra (1914).
- La teoria generale dello spirito come atto puro (1916).
- I fondamenti della filosofia del diritto (1916).
- Sistema di logica come teoria del conoscere (1917-1922).
- Guerra e fede (1919).
- Dopo la vittoria (1920).
- Discorsi di religione (1920).
- Il modernismo e i rapporti tra religione e filosofia (1921).
- Frammenti di storia della filosofia (1926).
- La filosofia dell'arte (1931).
- Introduzione alla filosofia (1933).
- Genesi e struttura della società (póstumo, 1946).
Historiogràfiques
[modifica]- Delle commedie di Antonfrancesco Grazzini detto il Lasca (1895).
- Rosmini e Gioberti (1898).
- La filosofia di Marx (1899).
- Dal Genovesi al Galluppi (1903).
- Bernardino Telesio (1911).
- Studi vichiani (1914).
- Le origini della filosofia contemporanea in Italia (1917-1923).
- Il tramonto della cultura siciliana (1918).
- Giordano Bruno e il pensiero del Rinascimento (1920).
- Frammenti di estetica e letteratura (1921).
- La cultura piemontese (1922).
- Gino Capponi e la cultura toscana del secolo XIX (1922).
- Studi sul Rinascimento (1923).
- I profeti del Risorgimento italiano: Mazzini e Gioberti (1923).
- Bertrando Spaventa (1924).
- Manzoni e Leopardi (1928).
- Economia ed etica (1934).
Pedagògiques
[modifica]- L'insegnamento della filosofia nei licei (1900).
- Scuola e filosofia (1908).
- Sistema di pedagogia come scienza filosofica (1912).
- I problemi della scolastica e il pensiero italiano (1913).
- Il problema scolastico del dopoguerra (1919).
- La riforma dell'educazione (1920).
- Educazione e scuola laica (1921).
- La nuova scuola media (1925).
- La riforma della scuola in Italia (1932).
Durant el període feixista
[modifica]- Manifesto degli intellettuali del fascismo (1925).
- Che cos'è il fascismo (1925).
- Fascismo e cultura (1928).
- Origini e dottrina del fascismo (1929).
- La mia religione (1943).
- Discorso agli Italiani (1943).
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Gentile, Giovanni». Dizionario Biografico degli Italiani - Volume 53.
- ↑ «Dizionario Biografico degli Italiani - Volume 53». [Consulta: 3 abril 2021].
- ↑ Guichonnet, Paul «Gentile, Giovanni. (1875-1944) ,». Encyclopædia Universalis.
- ↑ «Giovanni Gentile | Italian philosopher.». Encyclopædia Britannica..
- ↑ El 1943, en una conferència a Florència titulada "La meva religió" havia afirmat "repeteixo la meva professió de fer, agradi o no a qui m'està escoltant: jo soc cristià perquè crec en la religió de l'esperit. Però per allunyar tot dubte vull afegir: jo soc catòlic"
- ↑ Cita sense referència de la introducció de Patrick Romanell a CROCE, Benedetto Guide to Aesthetics (Breviario di estètica) The Library of Liberal Arts, The Bobbs–Merrill Co., Inc., 1965
- ↑ Ferreter Mora, Josep. Diccionario de Filosofia. Tom I (5ª ed.). Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1964, p. 751 - 753.
- ↑ Gentile, Giovanni. Teoria generale dello spirito come atto puro. Florència: Sansoni, 1916.
- ↑ Matard-Bonucci,, Marie-Anne. Totalitarisme fasciste. París: CNRS Editions, 2018.
- ↑ Romano, Sergio. Giovanni Gentile. Un filosofo al poiere negli anni del Regime. Milà: Rizzeli, 2004, p. 10.
- ↑ Meilleiur, David. Giovanni Gentile : Les fondements de l'actualisme dans le fescisme en Italie (tesi). Quebec: Facultat de Filosofia. Universitat Laval, 2007.
- ↑ Faraone, Rosa. Configurations du transcendantal. Pour une interprétation du néo-idéalisme italien. Sesto San Giovanni: Mímesi, 2018.. Sesto San Giovanni: Mímesi, 2018.
- ↑ Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans
- ↑ Aranguren, José Luis L. Fascismo.. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1976.
- ↑ Gentile,, Giovanni. Che cosa è il fascismo. Discorsi e polemiche,. a Obra Completa. Florència: Vallecchi, 1951-1963, p. vol.18, p 464..
- ↑ «Intellettuali fascisti e antifascisti in Italia nel Ventennio». Istituto Treccani. [Consulta: 3 abril 2021].
- ↑ Gentile, Giovanni. Fascismo e cultura, 1928, p. 58.
- ↑ Gentile havia publica aquest text sota el títol Origini e dottrina del fascismo, l'any 1929.
- ↑ Edició castellana: MUSSOLINI, Benito Mussolini. La Doctrina del Fascismo {{format ref}} https://editorialkamerad.files.wordpress.com/2014/08/la-doctrina-del-fascismo1.pdf
- ↑ 20,0 20,1 Agazzi, Aldo. Historia de la Filosofia y de la Pedagogía. Alcoi: Marfil, 1974, p.420 - 421..
- ↑ Frétigné, Jean-Yves. Les conceptions éducatives de Giovanni Gentile. Entre élitisme et fascisme. París: L’Harmattan, 2006, p. 10 i 78 - 80.
- ↑ Bowen, James. Historia de la educación occidental. Barcelona: Herder, 1985, p. tom III, p.589.
- ↑ Monés i Pujol-Busquets, Jordi: Diccionari abreujat d'educació. núm. 10. Graó Editorial, Barcelona. p.42. ISBN 84-85729-43-9,
- ↑ Genovesi, P. «Giovanni Gentile et la Réforme de l’école italienne (1923):un modèle culturel entre enseignement, politique et société». La Rivista, núm 2, 2015, p. 47- 58.
- ↑ Frétigné, Jean-Yves. Les conceptions éducatives de Giovanni Gentile. Entre élitisme et fascisme. París: L’Harmattan, 2006, p. 72 - 73.
- ↑ Galí, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. Llibre II, 3ª part. Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 1979, p. 219 - 220.
- ↑ Muntaner, Carme «La pedagogia en els cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi. La pedagogia de Giovanni Gentile». Quaderns d’Estudi, any II, vol. I, n. 1, 10-1916, pàg. 25 - 32.
- ↑ «Reproduccions. Un parlament de Giovanni Gentile». Quaderns d’Estudi, n. 58, 1924, pàg. 65 - 73..
- ↑ Santoni, Antonio. Storia sociale dell'educazione.. Milà: Principato, 1979, p. 630 – 636.
- ↑ Bowen, James. Historia de la educación occidental. tom III. Barcelona: Herder, 1985, p.588 - 594..
- ↑ Aprile, Gabriella d' «Les oubliés de l'éducation nouvelle en Italie (1910-1930)». Carrefours de l'éducation, núm. 31,, 2011, p.161 - 175.
- ↑ «La riforma Gentile». Giuseppe Tognon a Enciclopidia Treccani. [Consulta: 3 abril 2021].
Bibliografia
[modifica]- Agazzi, Aldo. Historia de la Filosofia y de la Pedagogía. Alcoi: Marfil, 1974.
- Bowen, James. Historia de la educación occidental. tom III. Barcelona: Herder, 1985.
- Frétigné, Jean-Yves. Les conceptions éducatives de Giovanni Gentile. Entre élitisme et fascisme. París: L’Harmattan, 2006,
- Genovesi, P. «Giovanni Gentile et la Réforme de l’école italienne (1923):un modèle culturel entre enseignement, politique et société». La Rivista, núm 2, 2015, p. 47- 58.
- Gregor, A.James, Giovanni Gentile: Philosopher of Fascism Transaction Publishers,2001. ISBN 0-7658-0072-1.
- Matard-Bonucci, Marie-Anne. Totalitarisme fasciste. París: CNRS Editions, 2018.
- Meilleiur, David. Giovanni Gentile : Les fondements de l'actualisme dans le fescisme en Italie (Tesi). Quebec: Facultat de Filosofia. Universitat Laval, 2007.
- Moss, M. E. Mussolini's Fascist Philosopher, Giovanni Gentile Reconsidered Lang,2004. ISBN 0-8204-6838-X.
- Negri, Antimo. Giovanni Gentile Florència, La Nuova Italia, 1975.
- Romano, Sergio. Giovanni Gentile. Un filosofo al poiere negli anni del Regime. Milà: Rizzeli, 2004
- Santoni, Antonio. Storia sociale dell'educazione.. Milà: Principato, 1979.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Web de la Fundació Giovanni Gentile. Arxivat 2007-03-14 a Wayback Machine. (italià)
- Pedagogs italians
- Feixistes italians
- Membres de l'Accademia Nazionale dei Lincei
- Alumnes de la Universitat de Florència
- Professors de la Universitat La Sapienza
- Persones de la província de Trapani
- Alumnes de la Universitat de Pisa
- Alumnes de la Scuola Normale Superiore de Pisa
- Morts a Florència
- Professors de la Universitat de Palerm
- Professors de la Universitat de Pisa
- Filòsofs sicilians
- Polítics sicilians