Le Corbusier
.jpg)
Charles-�douard Jeanneret-Gris (La Chaux-de-Fonds, Su�ssa, 6 d'octubre de 1887 - Roquebrune-Cap-Martin, Fran�a, 27 d'agost de 1965), m�s conegut pel pseud�nim Le Corbusier, fou un arquitecte, urbanista, decorador i pintor de nacionalitat su�ssa i naturalitzat franc�s.
�s considerat com un dels principals representants del moviment modern juntament amb Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius, Alvar Aalto o Theo van Doesburg entre altres.
Tamb� va treballar com a urbanista i dissenyador. Van destacar els seus estudis i projectes te�rics sobre Arquitectura i va ser pioner en l'estudi de la millora de les condicions de vida dels habitants de les grans ciutats. La seva carrera professional es va dilatar al llarg de cinc d�cades, amb edificis constru�ts al llarg de tot Europa, �ndia, R�ssia i el continent Americ�. Aix� mateix va deixar un important llegat en el camp de l'escultura i la pintura que va emprar com a camps de proves per algunes de les seves obres m�s importants.
Un conjunt de 17 edificis representatius de l'obra arquitect�nica de Le Corbusier figura inscrit des de l'any 2016 a la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.[1]
Biografia
[modifica]Charles-�douard Jeanneret va n�ixer el 6 d'octubre de 1887 al 38 de la rue de la Serre al poble de La Chaux-de-Fonds, a la serralada del Jura (Su�ssa). El seu pare era esmaltador i treballava a la important ind�stria rellotgera local; la seva mare era professora de piano. Va estudiar a l'Escola de les Arts Aplicades del mateix poble a partir dels tretze anys, on va aprendre l'ofici de gravador de caixes de rellotge, en el qual va destacar per sobre els seus companys. Al llarg de la seva formaci� va tenir un paper molt important un dels seus mestres, el jove Charles L'Eplattenier, que li va fer descobrir la relaci� entre la naturalesa i l'art. L'any 1906 l'�plattenier va fundar un curs propi a l'escola en el qual volia donar noves sortides professionals als estudiants, iniciant-los en l'arquitectura, el disseny i la decoraci�, curs que Jeanneret va seguir.
El 1906 L'�plattenier va conv�ncer a un membre del consell escolar que encarregu�s la construcci� de la seva casa al jove Charles-�douard. Aquest primer enc�rrec, la Villa Fallet, va estar seguit per una s�rie de cases en la mateixa zona. El 1907 realitz� un viatge a Flor�ncia i Siena on visit� la Cartoixa d'Ema a Galluzzo (It�lia), que es convertiria en una refer�ncia en els seus projectes d'edificaci� col�lectiva, on va intentar imitar l'equilibri entre la casa individual, la cèl·lula i l'element col·lectiu. Posteriorment va tornar a visitar-la el 1911, a la tornada del seu viatge a Atenes. Aquest primer viatge el va portar fins a Viena, una de les capitals de l'arquitectura del moment, on va estar a punt de demanar feina a Joseph Hoffmann. Seguidament es desplaçà fins a París on trobà feina al despatx d'Auguste Perret, pioner en l'ús del formigó armat en l'arquitectura, durant el 1908 i el 1909 va treballar en els plànols de la catedral d'Orà, on es familiaritzà amb l'ús i la construcció amb el formigó armat.
De tornada a La Chaux-de-Fonds el 1910 fundà un petit Atelier conjuntament amb els seus companys de curs, tanmateix el 1911 va emprendre un segon viatge cap a Orient amb el seu company i amic August Klipstein. El recorregut els portà pels Balcans, Alemanya, Turquia, Grècia tornant per Itàlia, i Jeanneret el relatà en una sèrie de cartes i esbossos que va anar enviant a La Chaux-de-Fonds per a la seva publicació.[2] Durant aquest viatge observà una realitat arquitectònica allunyada del que fins aleshores havia vist, on les formes són pures i primigènies, molt distants de les filigranes de les arts decoratives. Així mateix es trobà amb el Mediterrani i la seva llum que l'acompanyaren des d'Istanbul fins a Atenes conjuntament amb l'arquitectura de volums purs sota la forta claror.
El 1914 començà a treballar en el que esdevindria la casa Dom-Inó que és la base de diferents projectes realitzats entre el 1920 i 1930, en la qual va aplicar tots els seus coneixements sobre formigó armat, i en la que va donar una clara imatge formal de tres forjats de formigó unidireccionals sobre pilars del mateix material acompanyat d'una escala en dos trams, seria l'inici dels postulats de le plan libre.
El 1916 es traslladà a París on cinc anys més tard va rebre l'encàrrec de les cases Monol, on tornà a recórrer al repertori de formigó armat que ja havia aplicat amb anterioritat. Durant l'any 1918 va entaular amistat amb Amédée Ozenfant, pintor cubista, amb el qual va exposar algunes de les seves pintures i al costat de qui va signar Després del cubisme, manifest fundacional del purisme publicat aquell mateix any.[3] Fou amb Ozenfant i amb el Poeta Paul Dermée (1886-1951) que Jeanneret va fundar la revista L'Esprit nouveau, publicada entre 1920 i 1925.[4]
En aquest període de la seva vida Le Corbusier va realitzar algunes de les coses que marcaren la seva vida com arquitecte. En primer lloc Charles-Édouard Jeanneret adoptà el pseudònim de Le Corbusier, fusió entre el nom del seu antic mentor L'Éplatannier i Le Corb, en començar a editar L'Esprit Nouveau on publicà una sèrie d'articles que esdevindrien els primers passos cap a alguns dels seus llibres més coneguts.
L'any 1922 va instal·lar un taller juntament amb el seu cosí i soci Pierre Jeanneret, des d'on defensà els seus postulats d'una arquitectura moderna: els cinc punts. Les seves obres van esdevenir manifestos i solucions per aquesta nova arquitectura que defensava. Al llarg d'aquest període la solució formal que donà al programa va anar variant, des d'un espai de treball central a la casa Ozenfant fins a una inclusió en la planta noble o una desaparició del mateix a la Villa Savoye.
Tanmateix el denominador comú de totes aquestes cases va continuar sent els cinc punts representats en una planta noble elevada, la terrassa enjardinada o la finestra horitzontal que prenen diferents formes i composicions són el verdader eix vertebrador de l'arquitectura d'aquestes cases. La sèrie de vil·les projectades durant els anys 20 va servir per establir la base tècnica i ideològica de futurs projectes de molta més ambició, que començà amb el conjunt dels Immoble-Ville, on la ciutat pren un paper més genèric, i el conjunt d'habitatges s'agrupa per formar una unitat en altura, embrió de la Proposta per una Ciutat Contemporània per Tres Milions d'Habitants.
En aquest període es va presentar al concurs del Palau de les Nacions amb un projecte en el qual aplicà tots els coneixements i teories desenvolupades fins al moment amb les diferents vil·les. Tot i guanyar el concurs ex aequo no arribà a construir l'edifici, ja que va ser marginat de la construcció. Un desenllaç —i decepció— similar van tenir lloc l'any 1932, quan Le Corbusier va perdre el concurs pel projecte del Palau dels Soviets de Moscou.[5]
Aquest fracàs va desencadenar una profunda reflexió en Le Corbusier sobre l'arquitectura moderna basada en una reinterpretació de les tècniques i tradicions vernacles. Aquest fet l'impulsà a realitzar un viatge amb avió per l'Amèrica del Sud de juliol a agost del 1936, en el qual va descobrir una important relació entre l'arquitectura i el lloc, on cada cosa sembla tenir el seu lloc en el paisatge global. Aquest viatge, com ja va fer-ho el d'Orient en el jove Jeanneret, marcà un important canvi en la trajectòria professional de Le Corbusier que es dedicarà de forma quasi plena a l'urbanisme al llarg dels següents anys.
El 1929 va realitzar diversos projectes urbanístics per Rio de Janeiro, São Paulo i Montevideo, que no reeixiren malgrat l'entusiasme de les elits locals per dur-los a terme i els esforços del mateix Le Corbusier, que realitzà un seguit de conferències on explicava els seus plantejaments i intentava convèncer el públic de la seva validesa, sovint realitzant dibuixos i esbossos en rotlles de paper molt llargs, que encara avui es conserven.[5]
Relacions personals
[modifica]En tornar el 1929 d'Amèrica del Sud a Europa, Le Corbusier va coincidir amb la cantant i actriu Josephine Baker a bord del transatlàntic Lutétia. Va fer diversos dibuixos de nus de Baker. Poc després del seu retorn a França, Le Corbusier es va casar amb Yvonne Gallis, una modista i model, l'any 1930 i va obtenir la nacionalitat francesa. Ella va morir el 1957. Le Corbusier també va tenir una llarga relació extramarital amb l'hereva sueca-nord-americana Margarida Tjader Harris.[6]
A partir de la dècada dels 30 el treball del despatx de Le Corbusier se centrà en temes de caràcter urbanístic on la ciutat pot créixer en lloc de quedar-se tancada en si mateixa.
Aquest canvi de rumb es va fer patent en el nou model de ciutat que postulava des del despatx de la rue de Sèrves, la Ville Radieuse, que va sorgir en el viatge a Sud-amèrica i que Le Corbusier va recollir en el llibre Précisions sur un état presént de l'architecture et l'urbanisme publicat el mateix 1930. El projecte recollia els postulats del CIAM II de Frankfurt del 1929 en el qual s'establien els principis del Existenzminimun (l'habitatge mínim) i es contraposava amb la gran amplitud d'espais que anteriorment havia proposat en el projecte de la Ville Contemporaine. L'habitatge que es proposava per a la Ville Radieuse estava pensat per donar «les mínimes condicions per a l'existència». Una cèl·lula de 14 m² que permetia una fàcil agregació en mòduls superiors i composta amb elements mòbils per poder modificar la distribució segons els usos de dia i nit. La Ville Radieuse s'adoptava a les diferents situacions orogràfiques plantejables a imatge de la lliçó que Le Corbusier va aprendre en veure les ciutats amazòniques des de l'aire. Al llarg d'aquesta època col·laborà en propostes urbanístiques per a noves ciutats a Nemours, Hellocourt i Addis Abeba, així com en els plans de reforma de les ciutats d'Anvers, Barcelona o Estocolm que van servir d'estudis previs pels projectes de la Vall del Zlin i el Pla Obús per Alger.
L'arquitectura purista que fins ara propugnava Le Corbusier qued� en un segon pla, esdevenint el camp de proves per als grans projectes d'urbanisme. El Pavell� Su�s a la Ciutat Universit�ria, la Ciutat Refugi per l'ex�rcit de Salvaci� o l'Immoble Clart� en s�n alguns dels exemples. Tanmateix i en contraposici� a la tra�a recta i al c�lcul mil�lim�tric, va apar�ixer per primer cop en la seva obra l'�s de materials i t�cniques vernacles en projectes com les cases de vacances a Les Mathes o el projecte de la casa Errazuris. En tots ells es veu l'empremta que li van deixar els seus viatges per les costes del Mediterrani i del Nord d'�frica durant els seus anys de formaci�.
Aquesta nova escala no queda limitada a l'urbanisme, paral�lelament a tota l'activitat que es desenvolupava en el seu despatx tamb� particip� en els congressos del IV i el V CIAM (1933 i 1937 respectivament), aix� com en algunes de les publicacions en les quals ja col�laborava, i realitz� una s�rie de viatges al llarg de tot el m�n per realitzar confer�ncies o entrar en contacte amb l'entorn de les zones on havia de realitzar un projecte.
L'any 1937 sofr� un accident al mar quan va ser envestit per una llanxa, aquell mateix any Alemanya va envair �ustria i la por d'una guerra es va estendre per Europa, cosa que es confirma amb l'inici de la Segona Guerra Mundial i la invasi� de Fran�a el 1939.
L'any 1940 les tropes alemanyes van ocupar Par�s i Le Corbusier es trasllad� cap a Ozon, un petit poble situat al departament dels Alts Pirineus, juntament amb la seva dona i el seu soci Pierre Jeanneret. En aquesta �poca recuper� l'�s de les t�cniques de construcci� en sec i les aplic� a la construcci� de cases rurals, en alguns casos provant de mesclar m� d'obra local i elements sortits de la producci� en cadena. Paral�lelament recuper� l'�s d'idees com la coberta inclinada que no havia utilitzat des dels seus primers projectes.
Durant aquest per�ode es dedic� especialment a l'escultura, per suggeriment del seu amic l'ebenista Joseph Sabina el 1946. D'aquesta manera treball� de forma tridminesional algunes de les idees que representava en pintura, entre altres modelar� la futura estructura de pilotis i la coberta de la Unit� d'Habitation de Marsella, que desenvolup� el 1945 gr�cies a l'enc�rrec del Ministeri de la Reconstrucci�.
Aquesta �poca es presenta com un moment de recolliment for�at a causa de la guerra, en el qual Le Corbusier torn� a entrar en contacte amb la naturalesa, l'essencial i primigeni. En aquest context de recuperaci� d'uns principis per a basar l'arquitectura va sorgir, despr�s del conflicte, el Modulor. Una s�rie d'estudis que expressen una redefinici� de la dimensi� humana de l'arquitectura. Es tracta d'una pe�a m�s en l'engranatge de la reconstrucci� aliada on s'interrelacionen els dos sistemes de mesura utilitzats pels aliats: el sistema m�tric decimal i l'anglosax�. Una taula d'equival�ncia entre els dos sistemes que pren com a punt d'uni� la mesura de la figura humana, que servia de base a una possible industrialitzaci� i normalitzaci� dels sistemes constructius.
Mitjan�ant aquesta nova eina Le Corbusier se centr� en les tasques de reconstrucci� de la Fran�a de postguerra, des de la planificaci� de zones residencials destru�des fins al disseny de models de f�brica. La l�nia argumental d'aquest proc�s de reconstrucci� va quedar definida a La maison des hommes, s'inici� amb les cases Murondins i continu� fins a la creaci� i desenvolupament de les Unit� d'Habitatition.
Tal com es reflect� en els escrits d'aquesta �poca aquesta s�rie de projectes de reconstrucci� de teixit i habitatge seran interpretats com una oportunitat per redefinir la ciutat i la resid�ncia segons els c�nons de la modernitat. Les trois �tablissements humains �s una s�ntesi del pensament urban�stic i una actualitzaci� de les teories ja presentades de cara a la reconstrucci�. Dels tres models de ciutat proposats: la Ciutat Radioc�ntrica, la Unitat d'Explotaci� Agr�cola i la Ciutat Industrial, nom�s l'�ltim �s una novetat.
Durant aquest per�ode cal sumar una nova derrota en l'intent de Le Corbusier de portar la seva arquitectura al panorama arquitect�nic mundial amb la construcci� de la Seu de les Nacions Unides a Nova York, on tot i ser membre del comit� nomenat per a la realitzaci� del projecte i dirigir la construcci� de la maqueta de l'edifici que serviria de base de discussi� del comit� d'experts, �s apartat de la construcci� de l'edifici que recaur� en l'arquitecte Wallace K. Harrison.
La d�cada dels 50 va ser un per�ode de projectes molt importants i dispars per Le Corbusier. S'inici� amb una cabana de vacances a Cap Martin, la capella de N�tre-Dame-du-Haut a Ronchamp i el conjunt monumental del Capitoli de Chandigarh, tres projectes que representen les tres fites de l'arquitectura de Le Corbusier: la casa, la ciutat i el temple.
Aquesta �poca mostr� una arquitectura que se separ� del corrent purista de traces rectil�nies i tecnol�gica. Aquest nou rumb en l'obra de Le Corbusier cerc� una major llibertat. La cabana de vacances a Cap Martin, constru�da entre 1951 i 1952, ser� el primer exemple d'aquesta nova visi�, un refugi a la Costa Blava on passava tant temps com podia, a prop d'on va enterrar a la seva dona quan va morir l'any 1957.
El Pla Director de la nova ciutat de Chandigarh de 1951 i la Unit� d'Habitation de Marsella que s'inaugur� el 1952 encet� un dels per�odes amb m�s activitat edificadora d'un Le Corbusier que ja superava els seixanta anys. En ambd�s projectes es pot apreciar l'arribada a la s�ntesi de l'activitat urban�stica i edificadora que Le Corbusier havia anat desenvolupant al llarg de la seva traject�ria professional.
La Unit� d'Habitation resumeix els diferents intents i estudis que havia realitzat des dels prototips de la Villa Dom-In� o la Maison Citrohan, entre ells el sistema estructural i la c�l�lula com a habitatge a doble altura. La Unit� �s tamb� la culminaci� de l'ideal de gran edifici que engloba tots els serveis b�sics per viure en un sol conjunt que pren una est�tica de formig� modelat i esculpit.
Durant el 1951 es trasllad� amb Pierre Jeanneret a la regi� del Panjab (�ndia), per iniciar les obres del Capitoli de Chandigarh, l'element m�s monumental de la que havia de ser la nova capital. El conjunt del capitoli recuper� la idea d'una gran esplanada monumental que va descobrir en la visita que va fer als monuments precolombins durant la seva estada a Am�rica Llatina.
El conjunt del Capitoli es regia basant-se en la combinaci� del Modulor i el formig� i el sistema de brise-soleils, que s'estenen com una enorme gelosia que protegeix els edificis de la llum solar de manera natural. L'escala variable del mateix Modulor permet que les gelosies esdevinguin elements de grans dimensions com balconades o petites cel�les. Aquest element definir� molt sovint el conjunt de projectes que Le Corbusier realitz� en aquesta �poca, suprimint la finestra de la primera l�nia i substituint-la per un joc de buits, plens, ombres en lloc de les transpar�ncies i reflexos que van caracteritzar l'obra de per�odes anteriors. Paral�lelament la coberta enjardinada de les obres racionalistes es convert� en una s�rie de jardins on l'aigua agafava un paper protagonista. L'aigua serv� d'inspiraci� a Le Corbusier en el modelatge del formig�, material que utilitz� com a element pl�stic a imitaci� de la textura de l'aigua.
La d�cada dels seixanta s'inici� amb la consagraci� del convent de La Tourette el 1960 i la inauguraci� del Parlament de Chandigarh el 1962. Durant aquest per�ode continua la construcci� de la ciutat de Chandigarh i el 1963 va comen�ar el projecte de la Casa de l'Home a Z�ric impulsada per Heidi Weber. Aquest edifici, situat sobre un pla d'aigua en un parc de Zuric, no es va acabar de construir fins despr�s de la mort de Le Corbusier.
El 30 de desembre de 1963 el govern franc�s li conced� l'orde de Gran Oficial de la Legi� d'Honor. El juliol de 1965 prepar� l'edici� de Le voyage d'Orient, on recoll� els esbossos i impressions del seu segon gran viatge.
Els projectes d'aquest per�ode mantenen la l�nia dels anteriors, moltes vegades a partir d'esbossos que havia desenvolupat en �poques anteriors. Tanmateix, cal destacar dos punts b�sics comuns en aquests projectes: la resoluci� del sistema de vianants que pren un paper primordial i l'entrada de la llum zenital dels edificis. Uns recursos que empar� en tota mena de tipologies d'edificis.
La circulaci� esdev� el mapa de l'activitat dels ocupants i determina la funcionalitat de l'edifici representat en forma de rampes, camins o grans plataformes inclinades que circumval�len o inunden l'activitat en petites illes. El Centre de C�lcul Olivetti a Mil� (1963), el Carpenter Center for the Visual Arts al campus de la Universitat Harvard constru�t sota la direcci� de Josep Llu�s Sert (1961), el Palau d'Estrasburg (1964), l'Ambaixada de Fran�a a Bras�lia (1964) o l'Esgl�sia de Saint-Pierre de Firminy que no queda acabada fins despr�s de la seva mort, s�n edificis que basen el seu tra�at en elements circulatoris que beuen dels esbossos que va fer en viatjar amb avi� per Llatinoam�rica.
En alguns casos el tra�at circulatori pren forma antropom�rfica com �s el cas dels pulmons al Carpenter Center for the Visual Arts o ronyons al Centre de C�lcul Olivetti. De manera semblant a com organitzava la ciutat per a tres milions d'habitants basant-se en l'organisme hum� en aquests casos el sistema circulatori funciona d'igual manera i estableix una s�rie de recorreguts basant-se en formes d'�rgans humans.
Paral�lelament Le Corbusier desenvolup� dos museus a partir del concepte que ja havia utilitzat per al projecte del Museu del Creixement Il�limitat a Par�s (1931) encara que limitat a una ampliaci� d'una sola crugia. Es tracta d'edificis elevats sobre pilotis, amb les fa�anes cegues i il�luminats mitjan�ant llum zenital, elements dominants de l'arquitectura de l'�ltima �poca de Le Corbusier. Especialment a l'Hospital de Ven�cia, el Centre Olivetti, el Palau de l'Assemblea, el museu de Chandigarh o el Centre d'Art Erlenbach. Aix� mateix la secci� adquireix l'�s del pla inclinat i la llum zential dotant-la de m�s llibertat de la que tenia i construint la planta en l'espai.
Le Corbusier va morir el 27 d'agost de 1965, a les onze del mat�, mentre nedava a la platja de Cap Martin.
Contribucions te�riques a l'arquitectura
[modifica]
Per tal de divulgar les seves idees sobre l'arquitectura i la pintura, Le Corbusier fund� el 1920, juntament amb Paul Derm�e, la revista L'Esprit Nouveau. En ella expos� els cinc punts a tenir en compte en el disseny d'un edifici d'habitatges:
- Pilotis: l'edifici descansa sobre columnes, deixant la major part de l'espai de la planta baixa lliure.
- Coberta-jard�: en la coberta, plana, es troba un jard�.
- Planta lliure: l'edifici se sustenta mitjan�ant una estructura de pilars de formig� armat, i per tant l'espai interior pot adoptar qualsevol distribuci�.
- Fa�ana lleugera: la fa�ana queda lliure d'elements estructurals, de forma que poden dissenyar-se sense condicionaments aliens.
- Finestra allargada: a la fa�ana hi ha grans i allargades finestres per tal d'aconseguir una profusa il�luminaci� natural a l'interior.
Ide� el Modulor, sistema de mesures en qu� cada magnitud es relaciona amb l'anterior pel nombre auri, per al seu �s en la mesura de les parts de l'arquitectura. Va prendre com a model el franc�s com� d'1,70 m d'estatura; m�s endavant afeg� el policia brit�nic de 6 peus (1,83 m), afegit� que don� lloc al Modulor II.
Le Corbusier fou un dels membres fundadors del Congr�s Internacional d'Arquitectura Moderna. El 1930 adopt� la nacionalitat francesa. Uns anys despr�s realitz� el seu primer viatge als Estats Units.
Le Corbusier es feu fam�s per l'anomenat estil arquitect�nic internacional, que ell aplic� junt amb Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius i Theo van Doesburg. Fou un arquitecte molt admirat a la seva �poca i influ� a diverses generacions de joves arquitectes, tot i que actualment alguns dels seus criteris han estat superats.
El seu afany creador qued� expressat al Le Po�me de l'Angle Droit.
Obres i Projectes representatius
[modifica]- Villa Fallet, La Chaux-de-Fonds, Su�ssa, 1905
- Villa Jeanneret-Perret, La Chaux-de-Fonds, Su�ssa, 1912
- Villa Schwob, La Chaux-de-Fonds, Su�ssa, 1916
- Ciutat Contempor�nia per a Tres Milions d'Habitants, 1922
- Casa per al pintor Ozenfant, Par�s, Fran�a, 1922
- Villa La Roche-Jeanneret, Par�s, Fran�a, 1923
- Pavell� de L'Esprit Nouveau, Sal� de les Arts Decoratives, Par�s, Fran�a, 1925
- Ciutat Frug�s, Pe�ac de Bord�u, Fran�a, 1924-1926
- Villa Cook, Boulogne-sur-Seine, Fran�a, 1926
- Villa Stein-de-Monzie, Les Terrasses, Garches, Fran�a, 1927
- Villa Savoye, Poissy, Fran�a, 1929
- Ciutat Refugi per a l'Ex�rcit de Salvaci�, Par�s, Fran�a, 1929
- Pavell� Su�s a la Ciutat Universit�ria, Par�s, França, 1930
- Casa Errázuriz, Zapallar, Xile, 1930
- Palau dels Soviets, Moscou, URSS, 1931
- Museu del Creixement Il·limitat, París, França, 1931
- Pla regulador per la vall del Zlin, França, 1935
- Edifici del Ministeri d'Educació Nacional i Salut Pública, Rio de Janeiro, Brasil, 1936
- Gratacel cartesià, 1937
- Pla director de Buenos Aires, Brasil, 1938
- Pla 7 per Alger, Armènia, 1942
- Manufactures Duval, Saint-Dié, França, 1946
- Unité d'Habitation, Marsella, França, 1946
- Seu General de les Nacions Unides, Nova York, Estats Units, 1947
- Casa Currutchet, La Plata, Argentina, 1949
- Capella de Nôtre-Dame-du-Haut, Ronchamp, França, 1950
- Cabana de vacances, Cap Martin, França, 1951
- Pla Director de Chandigarh, Chandigarh, Índia, 1951
- Palau del Governador, 1951
- Palau de Justícia, 1952
- Secretariat, 1952
- Palau de l'Assemblea, 1961
- Museu i Galeria d'Art, 1964
- Escola de Belles Arts i Arquitectura, 1964
- Cases Jaoul, Neuilly-sur-Seine, França, 1952
- Unité d'Habitation de Nantes-Rezé, Nantes, França, 1952
- Villa Shodhan, Ahmedabad, Índia, 1953
- Convent de Sainte-Marie-de-la-Tourette, Eveux-sur-l'Arbresle, França 1957
- Museu Nacional de Belles Arts d'Occident, Tòquio (Japó), 1957
- Pavelló Philips a l'Exposició Universal de Brussel·les, Brussel·les, Bèlgica, 1958
- Església de Saint-Pierre, Firminy-Vert, França, 1961
- Carpenter Center for the Visual Arts, Massachusetts, Estats Units, 1961
- R.H.O. Centre de càlcul electrònic Olivetti, Milà, Itàlia, 1964
- Nou Hospital de Venècia, Venècia, Itàlia, 1964
Referències
[modifica]- ↑ Centre, UNESCO World Heritage. «The Architectural Work of Le Corbusier, an Outstanding Contribution to the Modern Movement» (en anglès). whc.unesco.org. [Consulta: 15 novembre 2016].
- ↑ Aquestes cartes van ser publicades posteriorment sota el nom de Voyage a Orient per Le Corbusier poc abans de la seva mort
- ↑ "La conquesta de París", Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns. Fulletó de l'exposició instal·lada al Caixafòrum de Barcelona entre el 29 de gener i l'11 de maig de 2014
- ↑ Minguet Batllori, Joan M. «Repensar els museus d'art». Bonart cultural, 163, Febrer Març 2014, pàg. 17 [Consulta: 12 febrer 2014].
- ↑ 5,0 5,1 "Una resposta al paisatge, d'Àfrica al continent americà, 1929-1940", Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns. Fulletó de l'exposició instal·lada al Caixafòrum de Barcelona entre el 29 de gener i l'11 de maig de 2014
- ↑ Choay, Françoise, le corbusier (1960), pp. 10-11. George Braziller, Inc. ISBN 0-8076-0104-7
- ↑ https://www.elidealgallego. com/texto-diario/mostrar/2308912/reportaje-cuatro-generaciones-viviendo-entre-petalos-arquitecturas-racionales
Bibliografia
[modifica]- Behrens, Roy R. Cook Book: Gertrude Stein, William Cook and Le Corbusier (en anglès). Bobolink Books, 2005. ISBN 978-0-9713244-1-1.
- Boesiger, Willy; Stonorov, O.; Jeanneret, Pierre. Le Corbusier: oeuvre complète (en francès). Les Editions d'Architecture, 1991. ISBN 978-3-7608-8048-8.[Enllaç no actiu]
- Benevolo, Leonardo. Historia de la arquitectura moderna (en castellà). Editorial Gustavo Gili, 2005.[Enllaç no actiu]
- Brooks, H. Allen: Le Corbusier's Formative Years: Charles-Edouard Jeanneret at La Chaux-de-Fonds. University of Chicago Press, 1999. ISBN 0-226-07582-6.
- Eliel, Carol S. (2002): L'Esprit Nouveau: Purism in Paris, 1918 - 1925. Nova York, Estats Units: Harry N. Abrams, Inc. ISBN 0-8109-6727-8.
- Jenger, Jean: Le Corbusier: L'architecture pour émouvoir. Gallimard, coll. "Découvertes Gallimard" núm. 179, 1993. ISBN 2-07-053235-6.
- Jornod, Naïma i Jean-Pierre Jornod: Le Corbusier (Charles Edouard Jeanneret), catalogue raisonné de l'oeuvre peint. Skira, 2005. ISBN 88-7624-203-1.
- Jouenne, Noël: La vie collective des habitants du Corbusier. París, L'Harmattan, 2005. ISBN 2-7475-8522-0.
- Jouenne, Noël: Dans l'ombre du Corbusier. Ethnologie d'un habitat collectif ordinaire. París, L'Harmattan, 2007. ISBN 978-2-296-03310-8.
- Weber, Nicholas Fox: Le Corbusier: A Life. Alfred A. Knopf, 2008. ISBN 0-375-41043-0.
- Ragot, Gilles i Mathilde Dion: Le Corbusier en France. Réalisations et projets. Éd. Le Moniteur, 1992, 208 p. ISBN 2-281-19102-8.
Vegeu també
[modifica]
- Racionalisme arquitectònic
- GATCPAC
- Palau dels Soviets
- Pla Macià
- Obra arquitectònica de Le Corbusier (edificis declarats Patrimoni Mundial)
- Casa en el Lago de Como para el artista (V Trienal)
- Teòrics de l'art
- Arquitectes del moviment modern
- Arquitectes racionalistes
- Urbanistes
- Arquitectes suïssos
- Arquitectes francesos
- Escriptors suïssos en francès
- Escriptors francesos en francès
- Assagistes francesos
- Persones de La Chaux-de-Fonds
- Grans oficials de la Legió d'Honor
- Morts a Provença-Alps-Costa Blava
- Persones de l'Orne
- Assagistes suïssos
- Morts d'infart de miocardi
- Naixements del 1887