Lenin
Lenin, rus: Ленин, AFI [ˈlʲenʲɪn] (Simbirsk, 10 (22) d'abril de 1870-Gorki Léninskie, 21 de gener de 1924), pseudònim de Vladímir Ilitx Uliànov, rus: Владимир Ильич Ульянов, AFI [vɫɐˈdʲimʲɪr ɪˈlʲjitɕ ʊˈlʲjanəf], (
? i escolteu-ne la pronunciació en rus), fou un activista revolucionari i pensador rus. Líder del sector bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), va ser el primer dirigent de la Unió Soviètica.
Lenin va ser un dels seus pseudònims revolucionaris. Se suposa que va escollir aquest nom en oposició a Gueorgui Plekhànov, que utilitzava el pseudònim Volguin, basat en el riu Volga. Uliànov, aleshores, hauria elegit per al seu pseudònim el riu Lena, més llarg i que circula en direcció contrària. Com que sembla que en aquelles dates Plekhànov va tenir gran influència sobre Lenin, la veracitat d'aquesta anècdota és discutida. Cal tenir en compte que, en qualsevol cas, Lenin mai no va explicar l'origen del seu pseudònim. A Occident se l'ha anomenat algun cop amb el nom erroni de Nikolai Lenin, malgrat que mai ningú no el va anomenar així a Rússia.
Biografia
[modifica]Infància
[modifica]Vladímir Ilitx Uliànov va nàixer el 22 d'abril de 1870 en el si d'una família burgesa, a la ciutat de Simbirsk (actualment Uliànovsk). El seu pare fou Ilià Nikolàievitx Uliànov, un funcionari civil rus, director d'escoles, i més tard conseller d'estat, càrrec que li va permetre treballar per incrementar la democràcia i estendre l'educació gratuïta a Rússia. La seva mare es deia Maria Aleksàndrovna Blank i tingué nombrosos fills, entre ells Aleksandr (de tendència anarquista), que va ser executat el 1887 per atemptar contra el tsar Alexandre III.
Com molts russos, va ser una barreja entre l'ètnia i les tradicions religioses. Tenia ascendència calmuca per part del seu pare, d'alemanys del Volga per part de la seva àvia materna, que eren luterans, i ascendència jueva pel seu avi matern (convertit al cristianisme). El mateix Vladímir Ilitx Uliànov va ser batejat pel ritu de l'Església ortodoxa russa.
De petit se li deia Volòdia (diminutiu de Vladímir) i manifestà un do de pensament elaborat i profund, assertiu, poc afectiu i sarcàstic. De ment molt lògica, es va mostrar excel·lent estudiant des de la més tendra infància. Els seus professors van declarar sobre ell:
| « | Molt dotat, sempre net i estudiós, primer en totes les matèries, certa tendència a aïllar-se i a la reserva. | » |
| — Fiódor Kérenski (1890) | ||
Fiodor Kérenski (director del liceu de Simbirsk) era pare del famós Aleksandr Kérenski, que més endavant seria el primer ministre del Govern Provisional derrocat durant la Revolució bolxevic.
Físicament era de complexió atlètica, un bon nedador i patinador sobre gel. Més tard va assistir al gimnàs masculí de Simbirsk, que estava dirigit pel pare d'Alexander Kérenski i es va graduar el 1887 amb medalla d'or.
Vladímir es va distingir en l'estudi del llatí i el grec antic. Va passar per dues tragèdies en la seva joventut: el 1886, son pare va morir d'una hemorràgia cerebral. L'any següent, el maig de 1887, el seu germà gran, Aleksandr Uliànov, va ser detingut i afusellat. Aleksandr Kérenski va escriure que «l'execució d'un germà com Aleksandr Uliànov hagués tingut necessàriament un efecte demolidor i destructiu sobre qualsevol ment normal». Tanmateix, segons l'historiador Robert K. Massie, l'efecte que va tenir la mort del seu germà és un tema discutible.
La seva activitat política abans de la Revolució russa
[modifica]
El mateix any de l'execuci� del seu germ� Aleksandr, Lenin acaba els estudis en el liceu de Simbirsk (amb medalla d'or). Al juny, ingressa a la Facultat de Dret de la Universitat de Kazan, on es trasllada amb tota la fam�lia.
A Kazan, Lenin entra en contacte amb cercles revolucionaris i �s detingut el desembre del mateix any. L'endem�, dirigeix la carta seg�ent al rector de la universitat:
| � | At�s que no �s possible continuar els meus estudis a la universitat en les actuals condicions de la vida universit�ria, tinc l'honor de suplicar humilment a Sa Excel�l�ncia que disposi la meva exclusi� com a estudiant de la Universitat Imperial de Kazan.[1] | � |
El 7 de desembre de 1887, Lenin �s deportat a Kok�ixkino, un llogaret a la prov�ncia de Kazan, i posat sota vigil�ncia policial.
Rebutjades per les autoritats les seves peticions de readmissi� a la Universitat de Kazan, aix� com de cursar estudis a l'estranger, al final obt� el perm�s per tornar a Kazan a l'octubre. De nou a Kazan, Lenin s'ocupa en l'estudi d'El capital de Karl Marx, i ingressa en un cercle marxista organitzat per Nikolai Fedosi�iev. L'any seg�ent, instal�lat a Samara, �s detingut en relaci� amb la seva pertinen�a a aquest cercle.
El juny de 1890, i despr�s de diverses sol�licituds rebutjades, se l'autoritza a examinar-se com a extern en les assignatures de Dret per la Universitat de Sant Petersburg. El gener de 1892 aconsegueix el diploma universitari, i exerceix com a passant d'advocat a Samara. Durant aquest temps actuar� com a defensor en diverses causes. El juliol d'aquest any, i despr�s de repetides sol�licituds al Tribunal Comarcal de Samara i al Departament de Policia obt� la certificaci� que li dona dret a exercir l'advocacia el que resta de l'any, que �s renovada l'any seg�ent. Durant aquest temps escriur� alguns textos contra els populistes (nar�dniki), que llegir� en cercles marxistes.
L'any 1893 es trasllada a Sant Petersburg, s'atura en el cam� a Nijni N�vgorod i a Moscou, on es posa en contacte amb diversos grups marxistes. A Sant Petersburg exerceix com a passant. Aquell any escriu Sobre l'anomenada q�esti� dels mercats, que llegeix en els cercles marxistes.
El 1894 es trasllada a Moscou, on continuar� la seva relaci� amb els cercles marxistes i obrers, i seguir� treballant en el pla te�ric en contra de les idees dels populistes. Contra ells escriu les seves obres Qui s�n els "amics del poble" i com lluiten contra els socialdem�crates (1894) i El contingut econ�mic del populisme i la seva cr�tica en el llibre del senyor Struve (1894-1895).
Per aquesta �poca comencen els seus primers viatges per Europa, analitzant els processos revolucionaris del vell continent. L'any 1896, les seves activitats revolucion�ries li ocasionen l'empresonament i el desterrament a Sib�ria (1897), on passar� tres anys de la seva vida. A Sib�ria, el 1898, contraur� matrimoni amb Nadejda Kr�pskaia. Tamb� dedicar� aquest temps a redactar el seu volumin�s treball El desenvolupament del capitalisme a R�ssia.
El 1903, presentar� les seves tesis al Partit Obrer Socialdem�crata Rus, que serviran per a establir un primer distanciament entre la fracci� bolxevic i la menxevic. Posteriorment, durant la Revoluci� del 1905, viatjar� des de Su�ssa en un tren ocult, per intentar estendre el foc revolucionari i, en no aconseguir-ho, optar� per exiliar-se a Finl�ndia, per passar despr�s una vegada m�s a Su�ssa.
En el clima de reacci� dels anys posteriors a la revoluci� fallida del 1905, va comen�ar a exercir influ�ncia entre els cercles socialistes russos i alemanys una nova filosofia, l'empiriocriticisme. Els seus principals representants foren Ernst Mach i Richard Avenarius. Es tractava d'una filosofia pretesament marxista, que buscava abandonar el materialisme inspirant-se en la recent crisi de la f�sica i en filosofies basades en el m�tode cient�fic, com el positivisme. L'enfrontament de Lenin a aquesta filosofia, que qualificava d'idealista i de successora del berkeleyisme, es va concretar en una de les seves m�s importants obres filos�fiques: Materialisme i empiriocriticisme (1908).
Lenin i la Revoluci� del 1917
[modifica]Amb l'inici de la Primera Guerra Mundial la seva figura pol�tica s'expandeix, en propugnar l'oposici� de la socialdemocr�cia alemanya a la guerra, i el converteix en una figura clau a R�ssia, quan l'evoluci� de la contesa es mostra obertament desfavorable per al seu pa�s. Despr�s de la inesperada Revoluci� de febrer, que culmina en l'abdicaci� del tsar, comen�a a forjar un proc�s revolucionari que es resoldria en el mes de novembre (octubre segons el vell calendari).
An�lisi pr�via dels esdeveniments de febrer (Cartes des de lluny)
[modifica]La Revoluci� de febrer sorpr�n Lenin exiliat a Su�ssa. Amb l'escassa informaci� dels fets que arriba als emigrats russos, fonamentalment la premsa legal, Lenin es llan�a a aventurar una explicaci� dels seus fonaments i causes.
A la primera de les seves Cartes des de lluny, Lenin centra la seva explicaci� en dos punts:
1. Les lluites de classes, franques i obertes, desencadenades al trienni de 1905 a 1907, que van permetre accelerar els esdeveniments de febrer.
| � | La primera revoluci� (1905) va remoure profundament el terreny, va arrencar d'arrel prejudicis seculars, va despertar a la vida pol�tica i a la lluita pol�tica milions d'obrers i desenes de milions de camperols, va mostrar a cada classe i al m�n sencer el veritable car�cter de totes les classes (i tots els principals partits) de la societat russa, la veritable correlaci� dels seus interessos, de les seves forces, dels seus mitjans d'acci�, dels seus objectius immediats i llunyans.[2] | � |
2. La guerra mundial imperialista, com a factor determinant capa� d'accelerar els esdeveniments hist�rics i d'"engendrar crisis mundials econ�miques, pol�tiques, nacionals i internacionals d'una for�a inusitada".[3] Una guerra mundial orquestrada per les burgesies nacionals, i que "havia de transformar-se en una guerra civil entre les classes enemigues".[4] Aquest proc�s ha comen�at en la Revoluci� de febrer. La guerra mundial ser� decisiva per a la revoluci�. Les pressions econ�miques que obligaven a aquest conflicte entre les burgesies nacionals d'Europa (i en relaci� amb aix�, la pressi� pol�tica de brit�nics i francesos), posaran les classes dirigents de R�ssia en un carrer� sense sortida, fent impossible una pau amb Alemanya. La impossibilitat d'aquesta pau, �nica mesura que hauria pogut frenar el descontentament popular, va impedir qualsevol reconciliaci� de les classes en conflicte i condu� a una dualitat de poders que nom�s es va poder resoldre per mitj� d'una revoluci�.
En efecte, en el primer acte de la revoluci� han conflu�t tres forces:
- La monarquia tsarista, tradicionalista, "cap dels terratinents feudals, cap de la vella burocr�cia i del generalat".[5]
- La burgesia, que posseeix el veritable poder econ�mic, i que s'ha organitzat amb rapidesa des de 1905.[6]
- El Soviet.
Despr�s de la Revoluci� de Febrer, el 2 de mar�, el tsar Nicolau II ha d'abdicar al ser-li pres el govern,[7] i es forma un govern provisional de tipus burg�s. Ambd�s esdeveniments van ser for�ats per la necessitat que un govern moderat aplaqu�s els vents de subversi� i atorgu�s algunes concessions, a canvi de seguir sostenint la guerra amb els alemanys. Per�, com apunta Lenin, l'abdicaci� del tsar no suposava de fet una contradicci� en el r�gim (en tot cas, es tractava d'una desavinen�a merament transit�ria), sin� m�s aviat un tancament de files entre la burgesia que reclamava la seva hora i les forces representades per la monarquia. A la pr�ctica, malgrat el seu discurs republic�, la burgesia necessitava mantenir el tracte amb la monarquia. Per aix�, la restauraci� encara era una amena�a possible.
Com que despr�s de l'abdicaci� del tsar for�ada pel triomf de la Revoluci� de Febrer, el Govern Provisional constitu�t a R�ssia sota la presid�ncia primer del pr�ncep Lvov i despr�s del dirigent socialrevolucionari Aleksandr K�renski, va decidir continuar la guerra dins de les pot�ncies de l'Entesa, el Govern Imperial Alemany va decidir intentar aconseguir la vict�ria al Front de l'Est aprofitant el sentiment antibel�licista existent a R�ssia. Per aix� va permetre al dirigent bolxevic Lenin viatjar en un vag� de tren segellat des de Su�ssa, on residia, cap a R�ssia passant per Alemanya, Su�cia i Finlàndia.[8] En arribar, el 3 d'abril de 1917 va publicar les famoses "Tesis d'abril" al diari Pravda.[9] Hi feia una anàlisi de com s'haurien de desenvolupar els fets polítics, ara que s'iniciava una nova etapa. A més a més, parla d'aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. Davant les forces del govern i de la monarquia, Lenin aposta aquí pel Soviet. El govern provisional és incapaç d'ignorar els interessos tant de la burgesia russa com del capital estranger representat pels governs de la Triple Entesa. Per tant, és incapaç de signar una pau amb Alemanya. El govern provisional tampoc no pot enfrontar-se als terratinents i lliurar la terra als pagesos i als obrers del camp.
L'única sortida possible per a Lenin en aquesta situació és el Soviet, l'únic garant aleshores (i mentre durés la dualitat de poders) de la llibertat popular, i que manté el govern a la defensiva oferint concessions que intentin pal·liar el descontentament i la misèria que la guerra mundial encara provoca.
En definitiva, en aquesta època Lenin pensa en els termes següents:
- expulsats els Romànov, roman un estat de tall burgès similar als de l'Europa occidental (i igualment militarista);
- aquest estat burgès, però, es troba amb les mans lligades perquè existeix una institució popular, el Soviet, que a Petrograd ostenta el veritable poder i contra el qual l'Estat és incapaç d'imposar-se mitjançant la repressió;[10]
- aquest poder, però, ha cedit voluntàriament fins ara el poder de l'Estat a la burgesia.
En aquestes condicions, la minoria bolxevic ha d'advocar perquè el Soviet avanci definitivament cap a l'apropiació del poder de l'Estat.
Lenin va haver d'utilitzar tota la seva influència per convèncer la majoria de la direcció del seu partit que havia arribat el moment de derrocar el govern per mitjà d'una nova revolució (la Revolució d'octubre) que va portar al poder els bolxevics. Des de llavors i fins a la seva mort va encapçalar el govern revolucionari (president del Consell de Comissaris del Poble). Després de signar la pau amb Alemanya en el tractat de Brest-Litovsk (1918), es va haver d'enfrontar a la guerra civil i contra els anomenats blancs, que comptaven amb l'ajut de les principals potències estrangeres. Va demostrar flexibilitat com a governant aprovant la Nova política econòmica (NEP) l'any 1921, que va suposar un retorn transitori al capitalisme per fer front al desgavell econòmic que havia suposat l'anomenat comunisme de guerra.
Va ser ferit en un atemptat per Fanni Kaplan el 1918, un fet que li deixà greus seqüeles. Va morir el 21 de gener de 1924 a causa d'un accident vascular cerebral. El seu cos embalsamat es troba al mausoleu de la plaça Roja.
Després de la seva mort es va plantejar el problema de la successió en la conducció del govern i el partit. Per a alguns el successor era clarament Trotski, encara que el mateix Lenin en el seu testament considerava que ni Trotski ni Stalin no eren aptes —aquest últim fortament criticat per concentrar l'autoritat—, i fins suggeria la remoció dels seus càrrecs en el partit, Finalment el partit —que tenia l'última paraula— va elegir per majoria a Stalin.
El text del testament de Lenin es va mantenir en secret fins a 1956. En el seu honor, entre 1924 i 1991 es va reanomenar la ciutat de Sant Petersburg com a Leningrad .
Topònims de Lenin
[modifica]
Amb topònims de Lenin es fa referència a tots aquells topònims basats en el nom de Vladímir Lenin, ideòleg de la Revolució d'octubre i primer dirigent de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Des de la seva mort, el 1924, va ser homenatjat per noms de ciutats, places, muntanyes, etc., principalment a la Unió Soviètica i en altres estats socialistes.
En dissoldre's la Unió Soviètica, el 1991, molts d'aquests llocs van veure canviar els seus noms a l'anterior o a un altre de diferent. A continuació es presenta una llista dels principals llocs que porten o van portar el seu nom:
Ciutats i pobles
[modifica]- Leninabad, poble a la República Autònoma de Nakhtxivan, Azerbaidjan.
- Leninabad (1936-1992) — ara i possiblement abans: Khudjand, Tadjikistan
- Leninakan (1924-1990) — ara i possiblement abans: Gyumri, Armènia
- Leningori (1924?-1990) — ara i possiblement abans: Leningor (Ajalgori), Ossètia del Sud, Geòrgia
- Leningrad (1924-1991) — ara: Sant Petersburg i abans: Petrograd, Rússia
- Lénine, "assentament de tipus urbà" a Crimea, Ucraïna (ucraïnès: Ле́ніне, rus: Ленино, Lénino, tàtar de Crimea: Yedi Quyu, que significa '7 pous'. Abans del 1957, l'ucraïnès i el rus coincidien amb el sentit del nom original en tàtar de Crimea, és a dir, ucraïnès: Сім Коло́дязів, Sim Kolódiaziv, rus: Семь Коло́дезей, Sem Kolódieziei).
- Leninogorsk, República de Tatarstan, Rússia, fundada el 1948
- Leninogorsk (1941-2002) — Kazakhstan
- Léninsk, un poble a l'óblast de Volgograd, Rússia
- Léninsk, assentament urbà a l'óblast de Txeliàbinsk, Rússia
- Léninsk (1937-1992) — ara i abans: Asakà, Uzbekistan
- Léninsk (1958-1995) — ara i abans: Baikonur, Kazakhstan
- Léninsk (1918-1929) — ara i abans: Taldom, óblast de Moscou, Rússia
- Léninsk-Kuznetski, óblast de Kémerovo, Rússia, anomenat Koltxúgino abans de 1925
- Gorki Léninskie, óblast de Moscou, Rússia, conegut com a Gorki abans de 1924
- Uliànovsk, Rússia — anomenat Simbirsk abans de 1924
Districtes i óblasts
[modifica]- Districte Lenin, en l'Óblast Autònom Hebreu, Rússia
- Districte Lenin, en l'Óblast de Moscou, Rússia
- Districte Lenin, en l'Óblast de Tula, Rússia
- Districte Lenin, en l'Óblast de Volgograd, Rússia
- Leninvàrs (1970-1990) — Tiszaújváros, Hongria
- Óblast de Leningrad, un subjecte federal de Rússia
Carrers
[modifica]Pràcticament tota ciutat i poble de la Unió Soviètica va tenir un carrer o avinguda anomenada Lenin. Després de la dissolució, molts d'aquests carrers o avingudes van ser rebatejats però molts d'altres conserven aquest nom, per la qual cosa una llista completa es fa improcedent. La llista següent és de vials fora de l'antic territori soviètic.
- Avinguda Lenin, Luanda / Angola
- Rue Vladimir Ilitch Lénine, Arcueil / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), Ivry / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), L'Ile St Denis / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), La Courneuve / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), Persan / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), Bobigny / França
- Rue Lénine (Carrer Lenin), Portes-les-Valence / França
- Leninallee (ara Landsberger Allee), Berlín / República Democràtica Alemanya
- Leninplatz (Plaça Lenin), Berlín / República Democràtica Alemanya
- Lenin Terrace, Chopwell / Anglaterra.
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - Evropská třída, Praga / República Txeca
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - Kounicova ulice, Brno / República Txeca
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - Klišská ulice, Ústí nad Labem / República Txeca
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - Palackého ulice, Pilsen / República Txeca
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - ulice E. Beneše, Písek / República Txeca
- Leninova ulice (Carrer Lenin) - Nádražní, Krnov / República Txeca
- Piazza Lenin (Plaça Lenin), Cavriago / Itàlia
- Viale Lenin (Carrer Lenin), Bolonya / Itàlia
- Via Lenin (Carrer Lenin), Ferrara / Itàlia
- Via Lenin (Carrer Lenin), Bibbiano / Itàlia
- Avenida Lenin, O Chao, Lugo, Espanya
- Calle Lenin, Badolatosa, Sevilla, Espanya
- Carrer Lenin, Calcuta / Índia
- Carrer Lenin, Erode / Índia
- Carrer Lenin, Pondicherry / Índia
- Lenin körút (boulevard Lenin) - ara Tisza Lajos körút, Szeged / Hongria
Altres llocs
[modifica]- Leninova (estació Lenin del metro) - ara Dejvická, Praga / República Txeca
- Závody V. I. Lenina (Fàbriques V. I. Lenin) - ara Škoda Plzeň, Pilsen / República Txeca
- Muzeum V. I. Lenina (Museu V. I. Lenin) - ara Lidový dům ČSSD (Partit Popular Social Demòcrata de la República Txeca)
- Parque Lenin - L'Havana / Cuba
- Colina Lenin - Regla / Cuba
- Central elèctrica nuclear memorial V.I. Lenin -Txornòbil / Ucraïna
Estàtues
[modifica]Pràcticament cada ciutat i poble de la Unió Soviètica tenia almenys una estàtua de Lenin. Tot i que la majoria d'aquestes estàtues ja han estat retirades i incorporades en museus, encara se'n conserven algunes als territoris de la ja desapareguda Unió Soviètica:
-
-
Estàtua de Lenin a Duixanbe (Tadjikistan) -
-
-
-
-
Estàtua abandonada de Lenin a Mogoşoaia (Romania) -
Estàtua al museu del comunisme de Praga (República Txeca) -
Estàtua de Lenin al museu del comunisme de Praga (República Txeca)
Bibliografia
[modifica]Selecció d'obres
[modifica]Entre les més significatives de les obres de Lenin són:
- A quina herència renunciem (1897)
- El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899)
- Què fer? (1902)
- Un pas endavant, dos passos enrere (1904)
- Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica (1905)
- Materialisme i empiriocriticisme (1908)
- Karl Marx (1914)
- Tres fonts i tres parts integrants del marxisme (1914)
- El dret de les nacions a l'autodeterminació (1914)
- L'imperialisme, fase superior del capitalisme (1916)
- El programa militar de la revolució proletària (1916)
- Les tasques del proletariat en la present revolució (tesis d'abril) (1917)
- L'Estat i la Revolució (1917)
- La revolució proletària i el renegat Kautski (1918)
- L'economia i la política en l'era de la dictadura del proletariat (1919)
- La malaltia infantil de l'"esquerranisme" al comunisme (1920)
- Carta al XIII Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (testament de Lenin) (1923)
Bibliografia addicional
[modifica]- Cliff, Tony. Building the Party: Lenin, 1893–1914. Haymarket Books, 1986. ISBN 1-931859-01-9.
- Hill, Christopher. Lenin and the Russia Revolution. Pelican Books Ltd., 1971. ISBN 978-0140212976.
- Fischer, Louis. The Life of Lenin. Orion Publishing Co., 2001. ISBN 1-84212-230-4.
- Gellately, Robert. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007. ISBN 1400040051.
- Gooding, John. Socialism In Russia: Lenin and His Legacy, 1890–1991. Palgrave Macmillan, 2002. ISBN 0-333-97235-X.
- Leggett, George. The Cheka: Lenin's Political Police. Oxford University Press, 1987. ISBN 0198228627.
- Lenin, Vladimir. Revolution at the Gates: A Selection of Writings from febrer to octubre 1917 by V. I. Lenin. Verso Books, 2002. ISBN 1-85984-661-0.
- Kolakowski, Leszek and Falla, P. S.. Main Currents of Marxism. W. W. Norton & Company, 2005. ISBN 0-393-06054-3.
- Pannekoek, Anton, and Richey, Lance Byron. Lenin as Philosopher. Marquette University Press, 2003. ISBN 0-87462-654-4.
- Payne, Robert. The Life And Death Of Lenin. Simon & Schuster, 1967. ISBN 0-671-41640-5.
- Pipes, Richard. The Unknown Lenin: From the Secret Archive. Yale University Press, 1999. ISBN 0-300-07662-2.
- Read, Christopher. Lenin: A Revolutionary Life. Routledge, 2005. ISBN 0-415-20649-9.
- Service, Robert. Lenin: A Biography. Belknap Press, 2002. ISBN 0-674-00828-6.
- Shub, David. Lenin: A Biography. Penguin Books, 1965. ISBN 0-14-020809-7.
- Toynbee, Arnold «A Centenary View of Lenin». International Affairs, 46, 3, juliol 1970, pàg. 490–500. DOI: 10.2307/2613225. ISSN: 0020-5850.
- Trotski, Lev. On Lenin: Notes Towards a Biography. Harrap Publishing, 1971. ISBN 0-245-50302-1.
- Tucker, Robert C. The Lenin Anthology. W. W. Norton & Company, 1975. ISBN 0-393-09236-4.
- Volkogonov, Dmitri. Lenin: A New Biography. Free Press, 2006. ISBN 0-02-933435-7.
Notes i referències
[modifica]- ↑ V.I. Lenin,Obres completes, vol. 1. Moscou: Progrés, 1981, p. 573, en rus.
- ↑ V. I. Lenin, "Cartes des de lluny", a Obres escollides en tres toms, t. 2. Moscou: Progreso, 1975, pp. 23.-24.
- ↑ V.I. Lenin,Op Cit., pàg. 24
- ↑ V.I. Lenin,Op Cit., pàg. 25
- ↑ V. I. Lenin,Op Cit .
- ↑ V. I. Lenin,Op Cit., P. 28
- ↑ Tames, Richard. Last of the Tsars (en anglès). Londres: Pan Books, 1972, p. 55. ISBN 9780330029025.
- ↑ Mccauley, Martin. The Rise and Fall of the Soviet Union (en anglès). Taylor & Francis, 2014, p. 36. ISBN 9781317867838.
- ↑ Lenin, Vladimir. The Lenin Anthology (en anglès). Londres: Norton, 1975, p. 295. ISBN 0-393-09236-4.
- ↑ La negativa per part dels soldats d'actuar contra els vaguistes de Petrograd, i la seva unió a la vaga el 27 de febrer -12 de març-, va ser una de les causes de la dimissió del govern, que va desembocar en la formació del primer govern provisional i en l'abdicació de Nicolau II
Enllaços externs
[modifica]
- Lenin (català) a Marxists Internet Archive (MIA) (amb llicència GFDL).
- Lenin.cat
| Esdeveniments |
| ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Grups | |||||||||||||||
| Partits | |||||||||||||||
| Figures |
| ||||||||||||||
| Internacional | |||||||||||||||
