Marina romana d'Orient

La insígnia imperial (vassilikon flàmulon) usada a les flotes de guerra romanes d'Orient al segle xiv

La marina romana d'Orient va ser la força naval de l'exèrcit romà d'Orient. Així com l'imperi mateix, en els seus orígens es va desenvolupar a partir de la marina romana, però en comparació amb la seva predecessora va tenir un paper més important en la defensa de l'imperi. La marina romana operava com a policia marítima per desactivar amenaces, però la marina de l'Imperi Rom� d'Orient era vital per a l'exist�ncia de l'imperi mar�tim.

La marina romana d'Orient va tenir un paper preponderant en l'hegemonia de l'imperi, gr�cies a les seves �gils embarcacions, anomenades dromos i l'�s d'armes innovadores com el foc grec. La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani Oriental fins al segle xi, quan va comen�ar a ser substitu�da per l'incipient poder d'algunes ciutats estat italianes, especialment la Rep�blica de Ven�cia.

La primera amena�a a l'hegemonia de la marina romana va venir dels v�ndals al segle v, per� va ser liquidada per les guerres de Justini� I al segle seg�ent. El restabliment d'una marina romana d'Orient permanent i la introducci� de les galeres en el mateix per�ode marca la independ�ncia i el desenvolupament de les caracter�stiques prim�ries de la marina romana d'Orient. Aquest proc�s va augmentar durant l'adveniment de l'islam. Despr�s de les p�rdues del llevant mediterrani i de la prov�ncia romana d'�frica, el Mediterrani es va convertir en un camp de batalla entre l'Imperi Rom� d'Orient i l'Imperi �rab. En aquest punt va ser massa important la marina romana d'Orient, no nom�s per a la defensa de les possessions imperials al mar, sin� per repel�lir atacs contra Constantinoble. A trav�s de l'�s del foc grec, l'arma secreta romana d'Orient m�s letal, Constantinoble es va salvar de diversos setges i en moltes batalles la vict�ria va ser per a les tropes de l'Imperi Rom� d'Orient.

En principi, la defensa de les costes de l'Imperi Rom� d'Orient i de les zones properes a Constantinoble estava a c�rrec de la marina dels carabisians. A poc a poc es va anar dividint en marines locals, per� la marina imperial tenia la seva seu a Constantinoble i s'encarregava d'aturar atacs a la ciutat. A les acaballes del segle viii, l'armada romana d'Orient tenia novament el poder al Mediterrani. La rivalitat amb les flotes musulmanes continuava amb cert �xit per l'Imperi Rom� d'Orient.

Durant el segle xi, la marina i l'Imperi Rom� d'Orient van comen�ar a declinar. En enfrontar-se amb nous reptes a l'Occident la sobirania de Bizanci va cedir davant les incipients flotes de Ven�cia i G�nova, amb desastrosos efectes en l'economia i pol�tica romana d'Orient. Un per�ode de recuperaci� sota els Comnens va ser succe�t per un temps fosc i de declivi, que va arribar al seu zenit en la desastrosa dissoluci� de l'Imperi Rom� d'Orient per la Quarta Croada el 1204. Despr�s de la restauraci� de l'Imperi Rom� d'Orient el 1261, la Dinastia dels Pale�legs va intentar rehabilitar la marina de Bizanci per� els seus esfor�os van tenir nom�s un efecte temporal. A mitjans del segle xiv, l'altre temps poderosa marina romana d'Orient tot just arribava a una dotzena de vaixells i el control del mar Egeu va passar dels romans d'Orient a les mans de la pen�nsula It�lica i de l'Imperi Otom�. La feble flota de Bizanci, per�, va continuar les seves activitats fins a la caiguda de l'Imperi Rom� d'Orient al maig del 1453.

Guerres civils i invasions b�rbares: segles iv i v

La marina romana d'Orient, com el mateix Imperi Rom� d'Orient, va ser la continuaci� de l'Imperi Rom� i les seves institucions. Despr�s de la batalla d'�ccium el 31 aC, i a causa de l'abs�ncia de qualsevol tractat extern a la Mediterr�nia, la marina romana va realitzar gran quantitat de funcions de vigil�ncia i escorta. Massives batalles navals, com les ocorregudes durant les guerres p�niques, ja no es van produir, i la flota romana es va compondre llavors de vaixells relativament petits, que es van adaptar millor a les seves noves tasques. Al voltant del segle iv, les flotes permanents dels romans havien disminu�t, de manera que quan les flotes dels emperadors rivals Constant� el Gran i Licini I es van enfrontar el 324, es trobaven compostos en gran manera dels vaixells de nova construcci� o confiscats de les ciutats portu�ries del Mediterrani oriental. No obstant aix�, les guerres civils dels segles IV i v, van impulsar una reactivaci� de l'activitat naval, amb flotes que es van emprar principalment per al transport dels ex�rcits. Gran part de les forces navals van seguir sent emprades a la Mediterr�nia occidental durant el primer quart del segle v, especialment en el Nord d'�frica, per� el domini de Roma a la Mediterr�nia va ser impugnat quan �frica va ser enva�t pels v�ndals en un per�ode de quinze anys.

El nou Regne V�ndal de Cartago, sota el poder�s rei Genseric, immediatament va llan�ar atacs contra les costes de la pen�nsula It�lica i Gr�cia, fins i tot va saquejar i va conquerir Roma el 455. Els atacs v�ndals van continuar sense parar les seg�ents dues d�cades, tot i els repetits intents romans per derrotar-los. L'Imperi Occidental es trobava impotent, la seva marina de guerra es va reduir a gaireb� res, per� els emperadors d'orient podrien rec�rrer als recursos i coneixements navals de la Mediterr�nia oriental. No obstant aix�, la primera expedici� oriental del 448 no va anar m�s enll� de Sic�lia, i el 460 els v�ndals van destruir una flota de l'armada occidental a Cartagena, Hisp�nia. Finalment, el 486, una gran expedici� de l'orient va ser feta sota Basilisc, suposadament formada per 1.113 vaixells i 100.000 homes, per� va fallar estrepitosament. Prop de 600 vaixells es van perdre a causa dels incendis dels vaixells, i el cost financer de 130.000 quilos d'or i 700 lliures de plata van posar prop de la fallida a l'imperi. Aix� va obligar els romans a arribar a un acord amb Genseric i a signar un tractat de pau. No obstant aix�, despr�s de la mort de Genseric el 477, l'amena�a dels v�ndals va retrocedir.

Segle VI - Justini� restaura el control sobre la Mediterr�nia

El segle vi va marcar el renaixement del poder naval rom�. El 508, l'antagonisme pel Regne Ostrogot d'It�lia de Teodoric el Gran es va encendre, l'emperador Anastasi I Dicor (491-518) va informar que va enviar una flota de 100 vaixells de guerra per atacar les costes d'It�lia. El 513, el general Vitali� es va rebel�lar contra l'emperador Anastasi I. Els rebels van reunir una flota de 200 vaixells de guerra que, malgrat alguns �xits inicials, van ser destru�ts per l'almirall Mar�, que va emprar una subst�ncia incendi�ria (possiblement una forma primerenca de foc grec) per derrotar-los.

El 533, prenent avantatge de l'abs�ncia de la flota vand�lica, va enviar per suprimir una rebel�li� a Sardenya, un ex�rcit de 15.000 soldats sota Belisari que van ser transportats a l'�frica per una flota d'invasi� de 92 dromons i 500 transports, comen�ant la Guerra Vand�lica, la primera de les guerres de reconquesta de l'emperador Justini� I (527-565). Aquestes van ser en gran manera les operacions amf�bies, fetes possible pel control de les vies navegables de la Mediterr�nia, on les flotes van tenir un paper important en el transport de subministraments i refor�os a la gran dispersi� de les forces i guarnicions expedicion�ries romanes d'Orient. Aquest fet no va passar desapercebut pels enemics dels romans d'Orient. Ja al 520, Teodoric va planejar construir una flota massiva dirigida contra els romans d'Orient i els v�ndals, per� la seva mort el 526 va limitar en gran manera que aquests plans es portessin a terme. El 535, la guerra g�tica va comen�ar amb un doble atac rom� d'Orient, amb una flota, de nou, implicant a l'ex�rcit de Belisari cap a Sic�lia i despr�s cap a It�lia, i un altre ex�rcit envaint Dalm�cia. El control rom� d'Orient del mar va ser de gran import�ncia estrat�gica, permetent als navilis m�s petits de l'armada romana d'Orient ocupar amb �xit la pen�nsula el 540.

No obstant aix�, el 541, el nou rei ostrogot, T�tila, va crear una flota de 400 vaixells de guerra que van impedir navegar les aig�es d'It�lia a l'imperi. Dues flotes romanes d'Orient van ser destru�des a prop de N�pols el 542, i el 546, Belisari personalment va comandar 200 vaixells contra les flotes g�tiques que bloquejaven les entrades del T�ber, en un esfor� fallit per alliberar Roma. El 550, T�tila va envair Sic�lia, i l'any seg�ent, la seva flota de 300 vaixells capturats a Sardenya i C�rsega, van atacar Corf� i la costa de l'Epir. No obstant aix�, una derrota a la batalla naval de Sena Gallica va marcar l'inici del final de l'ascens imperial. Amb la conquesta final d'It�lia i el sud d'Espanya sota Justini�, el Mediterrani va tornar a ser un "llac rom�".

Tot i la conseg�ent p�rdua de gran part d'It�lia pels llombards, els romans d'Orient van mantenir el control dels mars, ja que rares vegades els llombards s'aventuraven a la mar, pel que aix� van poder mantenir diverses franges costaneres del territori itali� per segles. L'�nica gran acci� naval dels propers 80 anys va passar durant el setge de Constantinoble per l'Imperi Sass�nida, �vars i eslaus del 626. Durant aquest setge, la flota dels eslaus va ser interceptada i destru�da per la flota romana d'Orient, negant el pas de l'ex�rcit persa per l'estret del B�sfor i, eventualment, for�ant als �vars a retirar-se.

Emerg�ncia de l'amena�a naval �rab

Durant l'any 640 la conquesta musulmana de S�ria i Egipte va crear una nova amena�a per a l'Imperi Rom� d'Orient. No nom�s va provocar que els �rabs conquerissin significatives �rees productores d'ingressos i reclutament, sin� que, despr�s de la utilitat d'una marina forta demostrat en el curt per�ode de reconquesta d'Alexandria el 644, van optar per la creaci� pr�pia d'una marina de guerra. En aquest esfor� la nova elit musulmana, provinent de la part nord a l'interior de la península Aràbiga, van basar els seus recursos i la mà d'obra de la conquesta del llevant mediterrani (sobretot els coptes d'Egipte), que fins fa uns pocs anys havien proporcionat vaixells i tripulacions als romans d'Orient. Hi ha, però, evidència que en les noves bases navals de Palestina també es van emprar fusters provinents de Pèrsia i de l'Iraq. La manca tant de fonts com d'il·lustracions anteriors al segle XIV impedeix el coneixement amb detall dels primers vaixells de guerra musulmans, encara que se sol creure que per a crear-les es van basar en l'existent tradició marítima mediterrània. Tenint en compte l'àmplia nomenclatura nàutica que compartien, i la interacció secular entre les dues cultures, ja que els vaixells romans d'Orient i àrabs compartien múltiples similituds. Aquestes similituds també es van estendre pel que fa a les tàctiques i l'organització de la flota en general, de fet les traduccions de manuals militars romans d'Orient estaven a càrrec dels mateixos almiralls àrabs. La marina musulmana va guanyar als romans d'Orient la batalla dels Pals en la qual la flota romana d'Orient fou destruïda en 655.

Foc grec

Article principal: Foc grec

El foc grec era una arma naval usada per l'Imperi Romà d'Orient, una mescla inflamable inventada per Cal·línic d'Heliòpolis, un refugiat sirià originari d'Heliòpolis de Síria vers el 673. Era composta suposadament de nafta, sofre, pega grega, greixos, salnitre, i calç viva, que cremava en contacte amb l'aigua. Fou utilitzada diverses vegades pels romans d'Orient en defensa contra els setges a Constantinoble.

Gràcies al foc grec, la marina de l'imperi aconseguí rebutjar un atac naval massiu dels turcs, frenant així les intencions expansionistes de l'islam i salvant de la possible conquesta des de l'est Europa occidental. Mantenint el secret d'aquesta nova i poderosa arma, els romans d'Orient pogueren detenir l'avenç dels otomans durant vuit segles.

Bibliografia

• Bartusis, Mark C. (1997), The Late Byzantine Army: Arms and Society 1204–1453, University of Pennsylvania Press, ISBN 0-8122-1620-2
• Antoniadis-Bibicou, Helène, "Problèmes de la marine byzantine" (en francès), Annales. Économies, Sociétés, Civilisations 13 (2): 327–338,
• Birkenmeier, John W. (2002), The Development of the Komnenian Army: 1081–1180, BRILL, ISBN 90-04-11710-5
• Bréhier, Louis (2000) (en francès), Les institutions de l'empire byzantin, París: Albin Michel, ISBN 978-2-226-04722-9
• Bryer, Anthony Applemore Mornington (1966), "Shipping in the empire of Trebizond", The Marriner's Mirror – Journal for the Society of Nautical Research 52: 3-12
• Bury, John B. (1911), The Imperial Administrative System of the Ninth Century – With a Revised Text of the Kletorologion of Philotheos, Oxford University Publishing
• Campbell, I.C. (1995), "The Lateen Sail in World History", Journal of World History 6 (1): 1–23, http://www.uhpress.hawaii.edu/journals/jwh/jwh061p001.pdf Arxivat 2016-08-04 a Wayback Machine.
• Casson, Lionel (1991), The Ancient Mariners: Seafarers and Sea Fighters of the Mediterranean in Ancient Times, Princeton University Press, ISBN 978-0-691-01477-7, http://books.google.cat/?id=4Ls6MczXvBEC
• Casson, Lionel (1995), Ships and Seamanship in the Ancient World, Johns Hopkins University Press, ISBN 0-8018-5130-0
• Cheynet, Jean-Claude, ed. (2006) (en francès), Le Monde Byzantin II – L'Empire byzantin (641–1204), París: Presses Universitaires de France, ISBN 978-2-13-052007-8
• Lewis, Archibald Ross; Runyan, Timothy J. European Naval and Maritime History, 300–1500 (en anglès). Indiana University Press, 1985. ISBN 0-253-20573-5. 
• Scafuri, Michael P. Byzantine Naval Power and Trade: The Collapse of the Western Frontier (en anglès). Texas A & M University, 2002.