Vés al contingut

Movimiento de Izquierda Revolucionaria (Xile)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
Infotaula d'organitzacióMovimiento de Izquierda Revolucionaria
Dades
TipusPartit polític de Xile
IdeologiaComunisme
Marxisme-leninisme
Guevarisme
Història
Creació15 d'agost de 1965
FundadorMiguel Enríquez Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Òrgan de premsaEl Rebelde
JoventutsJuventud Rebelde Miguel Enríquez
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc webMIR Xile

El Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) va ser una guerrilla d'extrema esquerra xilena fundada en 1965. Sota el suport de Cuba, tenia per objecte instal·lar mitjançant una revolució un estat marxista a Xile. Es va distingir pel seu actuar directe i paramilitar des de 1967 i la seva posterior resistència a dictadura militar. En el seu zenit en 1973, va comptar amb 10.000 membres.[1]

El MIR ha manifestat el seu rebuig al terrorisme com una forma de lluita militar o política,[2] malgrat descartar la "via pacífica" en el seu manifest polític.

Va néixer amb la intenció de ser "l'avantguarda marxista-leninista de la classe obrera i de les capes oprimides de Xile" i la finalitat del "derrocament del sistema capitalista i el seu reemplaçament per un govern d'obrers i camperols".[3] D'acord amb la II Declaració de Principis del MIR de 1998, -que ratifica i complementa la primera-: «El MIR lluita per una societat socialista que prepari les condicions de la societat sense classes i sense estat: la societat comunista».[3]

Des de 1986 fins a començaments dels anys noranta sofreix un procés de divisions internes, per les diferents formes d'analitzar la realitat xilena cap a la fi de la dictadura militar, que van portar lentament a un fort debilitament de l'organització.

Després de les diverses divisions i partida de militants a altres partits durant els anys 1990, és representat principalment pels dirigents Demetrio Hernández i Mónica Quilodrán.[4]

Orígens (1965-1970)

[modifica]
Miguel Enríquez

Es va formar el 15 d'agost de 1965, a partir d'un grup de dirigents estudiantils de la Universitat de Concepción l'origen de la qual es troba en el Movimiento Socialista Revolucionario (una fracció en la Joventut Socialista de Concepción, activa en el Nucli Espartaco i en la FEC – Federació d'Estudiants de Concepción) i algunes organitzacions marxistes. Al seu I Congrés fundacional, celebrat a Santiago,[5] delegats del grup Vanguardia Revolucionaria Marxista-Rebelde (organització en la qual van militar breument els joves marginats del PS i on es trobava Miguel Enríquez, el seu germà Marco Antonio, Bautista van Schouwen i Marcello Ferrada de Noli, cap del nucli Espartaco que acollia a la fracció dels jovenes socialistes), del Partit Socialista Popular, el Partit Radical de Xile, el Partit Obrer Revolucionari, anarquistes del grup Libertario, alguns militants de les Joventuts Comunistes crítics a les polítiques del seu partit encapçalats per Luciano Cruz, un sector del Partit Socialista Revolucionari i dirigents sindicals agrupats entorn del líder sindical Clotario Blest i a l'historiador trotskista militant del PER, Luis Vitale, van decidir donar forma a la nova organització. Al congrés de fundació van ser aprovats tres documents, en aquest ordre: 1) La Tesi Insurreccional, 2) Declaració de Principis, i 3) Programa.

El primer document aprovat al congrés de fundació és conegut com a Tesi Insurrecional, sent el seu títol "La Conquesta del Poder per la Via Insurreccional". Els autors de la Tesi Insurreccional van ser Miguel Enríquez, Marco Antonio Enríquez i Marcello Ferrada de Noli.[6][7]

La Declaració de Principis del MIR aprovada en el Congrés Constituent de 1965 expressa a l'inici:[3]

« Les directives burocràtiques dels partits tradicionals de l'esquerra xilena defrauden les esperances dels treballadors; en comptes de lluitar pet l'enderrocament de la burgesia es limiten a plantejar reformes al règim capitalista, en el terreny de la col·laboració de classes, enganyen als treballadors amb una dansa electoral permanent, oblidant l'acció directa i la tradició revolucionària del proletariat xilè. Fins i tot, sosté que es pot aconseguir el socialisme per la "via pacífica i parlamentària", com si alguna vegada en la història de les classes dominants haguessin lliurat voluntàriament el poder. »

I en el seu article VII:

« El MIR s'organitza per ser l'avantguarda marxista-leninista de la classe obrera i capes oprimides de Xile que busquen l'emancipació nacional i social. El MIR es considera l'autèntic hereu de les tradicions revolucionàries xilenes i el continuador de la trajectòria socialista de Luis Emilio Recabarren, el líder del proletariat xilè. La finalitat del MIR és el derrocament del sistema capitalista i el seu reemplaçament per un govern d'obrers i camperols, dirigits pels òrgans del poder proletari, la tasca del qual serà construir el socialisme i extingir gradualment l'Estat fins a arribar a la societat sense classes.

El MIR rebutja la teoria de la "via pacífica" perquè desarma pol�ticament al proletariat i per resultar inaplicable, ja que la pr�pia burgesia �s la que resistir�, fins i tot amb la dictadura totalit�ria i la guerra civil, abans de lliurar pac�ficament el poder. Reafirmem el principi marxista-leninista que l'�nic cam� per enderrocar el r�gim capitalista �s la insurrecci� popular armada.

�

Al seu II Congr�s (1967), els militants de definici� trotskista es van apartar, en guanyar posicions el grup d'estudiants provinents de la Vanguardia Revolucionaria Marxista-Rebelde: Miguel Enr�quez, Luciano Cruz i Bautista van Schouwen. El 1968, s'integraren el GRAMA (Grupo Avanzada Marxista de Concepci�n) i les FAR (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Santiago).

En 1969 Luis Vitale, membre fundador del partit en fou expulsat junt a la resta dels seus membres trotskistes.

Govern de Salvador Allende i dictadura militar (1970-1990)

[modifica]

En arribar al poder la Unidad Popular i Salvador Allende el 1970, la direcci� del partit va determinar suspendre qualsevol tipus d'acci� armada, al mateix temps que defineix una postura cr�tica davant el govern i de suport a la mobilitzaci� i organitzaci� social. A m�s el MIR va cessar de ser perseguit, deixant la clandestinitat que va tenir cap a finals del govern de Frei Montalva, iniciant una r�pida inserci� pol�tica en diferents sectors socials, amb els anomenats "Frentes Intermedios de Masas": el Frente de Campesinos Revolucionarios (FCR), el Movimiento Universitario d'Izquierda (MUI), el Frente de Trabajadores Revolucionarios (FTR), el Frente de Pobladores Revolucionarios (FPR) i el Frente d'Estudiantes Revolucionarios (FER).

Entre 1970 a 1973, el MIR es converteix en un partit de masses, amb influ�ncia a nivell nacional i en disputa d'hegemonia pol�tica de l'esquerra xilena amb el qual l'organitzaci� cridava "el reformisme", �s a dir els sectors que donaren suport a mantenir el proc�s pol�tic de la Unitat Popular per un llit legal i institucional. Aquesta disputa la donar� principalment contra el Partit Comunista en els diferents fronts socials. En aquest sentit, per exemple, el MIR competeix pel rectorat de la Universitat de Xile, amb la candidatura d'Andr�s Pascal Allende com a rector. Aix� tamb� el partit es llan�a a les eleccions per la directiva de la CUT aconseguint un 2%. D'altra banda, aconsegueix una import�ncia significativa a nivell de la pagesia -a les zones de Caut�n, Chill�n- amb les celebres "corridas de cerco". A m�s el MIR s'insereix notablement en campaments i poblacions marginals, sent un referent de l'organitzaci� el Campament "Nueva Habana".

Malgrat les difer�ncies amb Salvador Allende col�loca la seva incipient estructura militar a la disposici� de la seva seguretat. Al moment del cop d'estat, que va portar al poder a Augusto Pinochet el 1973, el grup pol�tic va ser proscrit i reprimit intensament: centenars dels seus dirigents i militants van sofrir la tortura, mort o desaparici� for�ada, i fins al dia d'avui molts d'ells romanen en qualitat de detinguts desapareguts. De fet, Miguel Enr�quez, el seu Secretari General i m�xim dirigent al moment del Cop Militar, mor en un combat amb les forces de seguretat de la Dictadura Militar el 5 d'octubre de 1974. En la direcci� del Moviment, ho va succeir Andr�s Pascal Allende.

Durant la dictadura militar, l'organitzaci� va realitzar m�ltiples esfor�os amb l'objectiu declarat de produir la derrota pol�tica i militar d'aquesta, organitzant accions de car�cter armada i d'organitzaci� i mobilitzaci� social. Des de l'exterior muntar� l'Operaci� Retorno (1977-1979), en la qual diversos quadres del MIR tornen al pa�s a realitzar tasques de conducci� pol�tica, operacions militars, de propaganda. Entre aquestes es troben el robatori de la bandera de la Independ�ncia (1980),[8] l'assassinat de l'Intendent de Santiago Brigadier Carol Urz�a (1983).

Durant la dictadura, la seva major pres�ncia la va tenir en el moviment poblacional, per mitj� de l'Organizaci�n de Pobladores (ODEPO). Al mateix temps que desenvolupo una important participaci� en la reconstrucci� del moviment estudiantil universitari i secundari opositor, amb la creaci� de la Uni�n Nacional de Estudiantes Democr�ticos, i posteriorment la Juventud Rebelde Miguel Enr�quez. ls seus militants van participar, a m�s, del moviment de defensa de persones que sofrien la violaci� dels seus drets humans, impulsant la creaci� del Comit� de Defensa de los Derechos del Pueblo (CODEPU, 1980); no obstant aix�, la seva inserci� en el moviment sindical va ser menor. Tamb� va participar de la creaci� del Movimiento Democr�tico Popular (1983-1987), que reunia a les organitzacions antidictatoriales d'esquerra.

Per a finals de la d�cada de 1970 i inici de la d�cada de 1980, el MIR tenia prop de 3.000 membres i simpatitzants.[9] Un dels moments m�s dram�tics de la hist�ria del MIR es va viure despr�s de l'intent d'organitzar una columna guerrillera en els sectors rurals, amb un grup de guerriller infiltrats a la zona de Neltume i Nahuelbuta en (1981),[10] situada a la zona centro-sud del pa�s, el que va ser detectat i aniquilat per la Dictadura.

Divisi� del MIR (1987-1997)

[modifica]

A partir de l'any 1987, l'organitzaci� va sofrir una s�rie de divisions internes, sorgides a conseq��ncia del debat sobre les formes de lluita a implementar contra la dictadura. Es van conformar inicialment tres fraccions, una que declarava privilegiar les formes armades de lluita liderada per Hern�n Aguil�, qui havia estat dirigent del Frente de Trabajadores Revolucionarios, front pol�tic del MIR entre els treballadors durant la Unitat Popular. Una altra per Nelson Guti�rrez i pel jove dirigent Jecar Neghme Cristi que seria denominada com a "MIR pol�tic" pel seu rebuig a continuar el desenvolupament de formes de lluita militars al moment pol�tic que vivia el pa�s. I finalment l'encap�alada per Andr�s Pascal Allende el denominat corrent "hist�ric" que proposava continuar l'acci� pol�tica, combinant formes de lluita de masses amb accions armades.

Els sectors encap�alats per Aguil� i Pascal van ser sucumbint v�ctimes dels cops policials rebuts i com a resultat de les labors de seguretat empreses per la dictadura militar del General Pinochet, desapareixent finalment atomitzats en petits grups aut�noms, l'�ltima expressi� dels quals va ser el denominat "MIR EGP-PL" (MIR Ej�rcito Guerrillero de los Pobres Patria Libre), que impuls� accions armades durant l'inici del per�ode de l'anomenada transici� pol�tica, encara que molts dels seus membres van acabar empresonats, l'estructura mant� una pres�ncia menor, m�s aviat propagandista, fins al present.

D'altra banda, la fracci� coneguda com el "MIR Guti�rrez" o "MIR pol�tic", va abandonar qualsevol intent d'impulsar formes armades de lluita i va tractar de desenvolupar una estrat�gia d'inserci� en el proc�s pol�tic que es va obrir despr�s del plebiscit de 1988, iniciant al seu torn un proc�s de dissoluci� en retornar Xile a un r�gim pol�tic democr�tic. No obstant aix�, amb anterioritat a aquest despla�ament, aquesta fracci� va sofrir una crisi que va derivar en un trencament que va donar origen a tres grups: D'una banda els qui postulaven emigrar al Partit Socialista o altres Partits de centre esquerra, sota l'argument que el MIR ja no tindria sentit amb la fi de la Dictadura; d'altra banda un grup de direccions regionals va fundar el que es va denominar Direcci� nacional Provis�ria encap�alada per Carlos Lafferte, Luciano Vejar, Mauricio Chamorro i Pedro Huerta que postulaven la continu�tat del partit i el projecte revolucionari en un nou context pol�tic, generant les aliances amb altres grups d'esquerra que van donar forma en 1991 al Movimiento de Izquierda Democr�tico Allendista (MIDA), i finalment un grup de militants encap�alat pel dirigent Demetrio Hern�ndez, membre del comit� central del MIR "Pol�tic".

Al dia d'avui, solament mant� una pres�ncia pol�tica rellevant la fracci� condu�da originalment per Demetrio Hern�ndez qui assumeix la direcci� del partit a mitjan 1992, despr�s de la dissoluci� del Comit� Central del MIR "Pol�tic".

Darrers temps (1997-2014)

[modifica]

El 15 d'agost de 1997, la col�lectivitat dirigida per Demetrio Hern�ndez va realitzar el que va denominar el "V Congr�s" on va definir la necessitat de l'actualitzaci� del pensament pol�tic revolucionari de l'organitzaci�, mantenint la seva l�nia ideol�gica i apostant per un socialisme llatinoameric�. Va realitzar dos nous congressos el 2003 i 2007, i diverses Confer�ncies Nacionals de car�cter intern, on es va afirmar el car�cter revolucionari i socialista del partit, actualment ocupa el c�rrec de secret�ria general la militant M�nica Quilodr�n. Va participar tamb� en diversos intents d'unitat de l'esquerra com el MIDA i el Juntos Podemos M�s.L'any 2003, despr�s del congr�s realitzat, va haver-hi un �xode de militants i dirigents mitjans sobretot de regions que no compartien la decisi� de participar en les eleccions a trav�s de pactes institucionalitzats amb el Partit Comunista de Xile. Durant l'any 2005, don� suport com a candidat presidencial a Tom�s Hirsch que es presentava en representaci� del Juntos Podemos M�s, retirant-se d'aquest despr�s que el Partit Comunista i altres sectors don�s suport en segona volta la candidatura a la presid�ncia de la Rep�blica de Michelle Bachelet.

Durant la d�cada 2000-2010, la Juventud Rebelde Miguel Enríquez (JRME), el seu braç juvenil, va reprendre el treball polític entre els estudiants, disputant centres d'estudiants a nivell secundari i federacions estudiantils. En 2003, com a conseqüència d'aquest treball, va competir en les eleccions de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECH), obtenint tres consellers. Al mateix temps, ha aconseguit l'adreça via eleccions per tercera vegada consecutiva en la Federació d'Estudiants de la Universitat d'Atacama (FEUDA-Copiapó), un membre de la mesa directiva en la Federació d'Estudiants de la Universitat de Tarapacá (FEUT-Arica) en 2003 i la vicepresidència de la Federació d'Estudiants de la Universitat Arturo Prat (FEUNAP-Iquique) en 2005. A més, durant els dos últims anys, el MIR ha tornat a presentar-se amb una llista pròpia a les eleccions en el Col·legi de Professors i a la Central Unitària de Treballadors (CUT), on la seva llista, la Lista B: "Trabajadores al poder", fou encapçalada per Fabián Caballero, assolint l'1,02% de les opcions.[11]

Novament l'any 2012, el MIR torna a presentar-se amb llista pròpia a la Central Unitària de Treballadors, amb la lista C: "Trabajadores al Poder". En aquesta ocasió arribarien a l'1% de les opcions.[12]

A la fi del 2013, una llista integrada entre militants de la JRME i el PC(AP) en l'Ex Institut Pedagògic (actual UMCE), guanyen la federació estudiantil, per a l'any 2014.[13]

Dirigents històrics del MIR

[modifica]

Secretaris generals

[modifica]
  • Enrique Sepúlveda (1965-1967)
  • Miguel Enríquez (1967-1974)
  • Hernán Aguiló (1975-1977, provisional fins a 1977, mentre Pascal Allende estiguóe a l'estranger)
  • Andrés Pascal Allende (1975-1990)
  • Nelson Gutierrez (1987-1991) MIR "Político"
  • Hernán Aguiló (1987-1994) MIR "Comisión Militar"
  • Demetrio Hernández (1991-2006)
  • Monica Quilodrán (2006-2014)
  • Demetrio Hernández (2014)[14]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Anderson, Sean; Sloan, Stephen. Historical dictionary of terrorism (en anglés). Scarecrow Press, 2009, p. 446-449. ISBN 9780810863118 [Consulta: 8 octubre 2014]. 
  2. ↑ Marcello Ferrada de Noli, "Nelson Gutierrez. In memoriam. Notas sobre la Historia del MIR". [English Summary]. Stockholm, 2008. The author put forward a rationale for this condemnation, which would to be based in both ideological and strategic factors. The author also quotes a MIR official document of the epoch "El MIR a los Estudiantes, Obreros y Soldados. Declaración Pública of 16-06-1971" in which MIR confirmed anew to have "categorically" condemned assassinations as the one carried out by the VOP (referring to Edmundo Perez Zujovic fall): "Hemos sido categóricos en condenar las acciones de la VOP, pues éstos han utilizado el atentado personal como método, hoy en Chile" (Pages 14-15) [1]
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 MIR. «2da Declaración de Principios del MIR - 15 d'agost de 1998». [Consulta: 5 octubre 2013].
  4. ↑ [enllaç sense format] http://mir-chile.cl/organizacion.htm Arxivat 2014-08-29 a Wayback Machine.
  5. ↑ El congrés es va realitzar en els locals del Sindicat dels treballadors del calçat, per aquell temps una agrupació d'ideologia anarcosindicalista
  6. ↑ Pedro Alfonso Valdés Navarro (2008) "Elementos teóricos en la formación y desarrollo del MIR durante el periodo 1965-1970". Universidad de Valparaíso, Chile. Tesis de grado. Pages 1-121 [2]
  7. ↑ Jose Leonel Calderón López (2009) "La política del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) durante los dos primeros años de la Dictadura militar". University of Santiago. Tesis de grado. Pages 1-292 [3] Arxivat 2010-06-13 a Wayback Machine.
  8. ↑ La història del robatori de la bandera va inspirar un capítol de la Sèrie de Televisió Nacional de Xile "Los Archivos del Cardenal". Pascal Allende va concedir recentment una entrevista per a recerca periodística sobre el cas en http://www.casosvicaria.udp.cl/donde-estuvo-la-bandera-robada/ Arxivat 2011-10-16 a Wayback Machine.
  9. ↑ Political Terrorism: A New Guide to Actors, Authors, Concepts, Data Bases, Theories, & Literature, Alex Peter Schmid & Albert J. Jongman, edición de 2005 (original de 1988), por Transaction Publishers, pp. 522.
  10. ↑ [enllaç sense format] http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=19442
  11. ↑ «PS y PC se repiten el plato en la CUT» (en castellà). La Nación, 01-09-2008. Arxivat de l'original el 2015-01-23. [Consulta: 22 setembre 2010].
  12. ↑ [enllaç sense format] http://www.cutchile.cl/index.php?option=com_content&view=article&id=638:cen-entrega-cifras-definitivas&catid=123:trabajadores[Enllaç no actiu]
  13. ↑ [enllaç sense format] http://www.puntofinal.cl/797/calderon797.php Arxivat 2014-10-06 a Wayback Machine.
  14. ↑ «Secretariat d'Organització». Arxivat de l'original el 2014-08-29. [Consulta: 22 gener 2015].

Bibliografia

[modifica]
  • Casals Araya, Marcelo. 2010. El alba de una revolución: La izquierda y el proceso de construcción estratégica de la "via chilena al socialismo" 1956-1970. LOM Ediciones. Santiago, Chile.
  • Pinto, Julio, Rolando Álvarez y Verónica Valdivia. 2006. Su revolución contra nuestra revolución: Izquierdas y derechas en el Chile de Pinochet (1973-1981) . LOM Ediciones. Santiago, Chile.
  • Valdivia, Verónica, Rolando Álvarez, Julio Pinto, Karen Donoso y Sebastián Leiva. 2008. Su revolución contra nuestra revolución. Volumen II. LOM Ediciones. Santiago, Chile.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Movimiento_de_Izquierda_Revolucionaria_(Xile)&oldid=32802943»