Pírcing

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

P�rcing (de piercing, veu anglesa que significa 'perforaci�') �s la pr�ctica de posar-se adorns del mateix nom, travessant la pell. Els m�s freq�ents s�n a l'orella, el nas, la cella, la llengua, el melic, els mugrons, encara que tamb� es poden fer a altres parts del cos.^[1]

Hist�ria

�s impossible de saber amb exactitud quan es va comen�ar a usar com a ritual o celebraci�. Les primeres mostres de perforacions daten de l'any 709 aC. S'han trobat jerogl�fics on apareix la imatge del Jaguar Protector essent perforat per la seva esposa, Lady Xoc, a la llengua, ritu que anomenaven ritu de la sang.

Tamb� es creu que, a l'origen, els esquimals van ser els primers a utilitzar aquest tipus d'aplicacions, que ells anomenaven labrets. Aquesta tribu perforava els joves que es convertien en adults per a demostrar que tenien qualitats i eren aptes per a ca�ar amb els adults. Encara que no fos dif�s, eren moltes les tribus que tenien com a ritual la perforaci� d'alguna part del cos.

Potser els m�s avan�ats a l'hora de perforar eren els maies, que es perforaven el llavi, el nas i les orelles amb joies. Tamb� els antics romans ja es perforaven els mugrons com a mostra de virilitat i fortalesa,per a sostenir les curt�ssimes capes que usaven a manera de vestimenta. Les dones de l'alta societat tamb� es perforaven els mugrons per a donar-los volum i �sser m�s atractives.

Prevencions

Cal tenir en compte a l'hora de fer un p�rcing:

Si s'han tingut infeccions producte de la col�locaci� de p�rcings anteriorment, perqu� �s probable que tornin a apar�ixer. Hi ha persones que tenen m�s facilitat per a les infeccions.
Que tot el material ha de ser esterilitzat amb autoclau o rebutjat.
Que no es pot donar sang durant un any.

Materials

Titani lleuger (al voltant de 60% del pes de l'acer inoxidable donat el mateix volum), �s altament resistent a la corrosi� i �s menys probable que reaccioni amb els l�quids corporals, no �s magn�tic, pot ser anoditzat per a crear una capa d'�xid de color a la superf�cie. Els colors comuns s�n el groc, blau, morat, verd i arc de Sant Mart�.
"Blackline" joies de recobriment s'ha demostrat adequada per a les perforacions que encara no han guarit, puix que �s lleuger, segur i durable. No obstant aix�, si s'utilitza quan est� en contacte amb les parts dures del cos, com les dents, o si la joieria es canvia amb freq��ncia, la capa superficial pot ser raspada. Es pot esterilitzar en autoclau.
"Zircontwo" �s m�s adequat per a un p�rcing per a la guarici� que l'or real, car no es descoloreix com sovint ho fa l'or de 18K (75%). Tamb� �s m�s lleuger i t� una superf�cie m�s llisa de manera que no causi gaire irritaci�. Tamb� �s m�s bon mercat i significativament m�s durable.
El bronze s'utilitza sovint en p�rcings grossos en forma de penjants de les orelles i en joieria �tnica d'Indon�sia i altres llocs del m�n. El bronze �s un aliatge de metalls diferents, per� la mescla m�s comuna (en la joieria de la perforaci�) �s de 90% de coure i 10% d'estany.
El "glass" �s un material com� per a la perforaci� s'ha utilitzat durant milers d'anys. Per exemple, taps de vidre s'han trobat en tombes eg�pcies antigues. Ben format i fabricat, el vidre �s un material excel�lent: c�mode d'usar, robust i segur per al cos. No obstant aix�, el desencariment de p�rcings de vidre que no estan coberts amb una capa de metall es poden trencar f�cilment en trossos. Si cau la joia de vidre a terra, probablement ja no es podr� utilitzar novament. Tamb� un p�rcing d'aquesta mena que sigui de bon mercat, posat a la llengua, pot, sense voler mastegant, trencar-se en bocinets i causar laceracions.
El pl�stic �s un material lleuger, amb una sorprenent resist�ncia a les reaccions qu�miques del cos i una asseguran�a contra la major part de les al·lèrgies. Ara bé, molts plàstics són absorbents i tenen una superfície porosa, la qual cosa fa necessari de treure sovint la joia fora i netejar-la a fons o substituir-la per tal d'evitar una infecció o sensibilització dels residus.

Vegeu també

Referències

↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.167. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].