Vés al contingut

Populisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Amb la seva retòrica del "99%" (el poble) contra l'"1%" (l'elit), el moviment Occupy Wall Street va ser un exemple de moviment social populista d'esquerres.
Tal com el defineix el Diagrama de Nolan, el populisme (i totalitarisme) se situa a la part inferior esquerra.
Una caricatura del 1896 en la qual William Jennings Bryan, un partidari decidit del populisme, ha estat empassant el símbol del Partit Demòcrata dels Estats Units

El populisme és un terme polític imprecís per designar posicions ideològiques heterogènies, fetes de «promeses a la ciutadania tenint la certesa que no es podran complir�.[1] Es destaquen per la seva aversi� discursiva a les elits econ�miques, cient�fiques i intel�lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals, la seva den�ncia de l'egoisme per part de les classes privilegiades[2] i la seva constant apel�laci� al �poble� com a font del poder[3] i un vague �sentit com�� com criteri superior als arguments cient�fics.[2] Es consideren �enll� de les ideologies que totes han fracassat�. En un discurs populista els �xits s'expliquen com un resultat de les �virtuts del poble�. Els problemes i fracassos, al contrari, s�n atribu�ts als vicis dels �altres�.[4][5]

Segons el vent de l'�poca els �altres� poden ser el poble ve�, els forasters, els infidels, els refugiats, un grup �tnic diferent, una minoria, els aturats, etc. �s una forma d'antiintel�lectualisme que prefereix explicacions simples �que el poble ent�n� al discurs complex de t�cnics o de pol�tics �tradicionals�. Es troba a molts llocs del m�n en moltes formes, puix que la seva forma s'adapta a les sensibilitats locals.[6] El terme �s vist com a despectiu en el sentit d'aprofitament a trav�s de la manipulaci� de les aspiracions del poble per obtenir un benefici.[7]

Si dir a la gent el que vol escoltar �s una eina ret�rica inherent a la pol�tica i a la publicitat, els populistes, per manca de l�nia ideol�gica, fan servir exclusivament la demag�gia en els seus texts, missatges i discursos.[8]

En un partit tradicional sempre hi ha m�s o menys clara una l�nia ideol�gica subjacent i uns principis que es canvien nom�s de mica en mica. En canvi, un partit populista pot canviar d'un dia per l'altre segons qu� cregui que vol sentir el poble, o el mateix dia segons l'auditori, sigui per exemple un grup d'empresaris o de treballadors. Compten amb la capacitat d'oblit de la plebs i que un missatge que faci molt de soroll avui esborrar� el missatge contradictori d'ahir. �L'ambig�itat doctrinal traspassa les barreres ideol�giques i sociol�giques, estableix uns enemics f�cilment detectables i planteja solucions f�cils a problemes complexos�.[2]

Segons l'investigador Adam Maj�,[9] m�s que partits populistes i altres que no ho s�n, el que hi ha s�n partits m�s o menys populistes en la mesura que reuneixen un seguit de caracter�stiques: respostes senzilles a problemes complexos, l'apel�laci� del poble enfront de les elits, els lideratges carism�tics, la identificaci� d'un culpable f�cil o la utilitzaci� de teories de la conspiraci�.[10]

Altres significacions

[modifica]
El peronisme del president argent� Juan Per�n ha estat considerat un moviment populista.

El terme �populisme� s'utilitza amb accepcions diferents. La connotaci� despectiva del terme �s for�a recent.[11] A la segona meitat del segle xix servia per traduir el rus nar�dnik, populistes, el primer gran moviment en contra el tsarisme.[7][12] El Diccionari catal�-valenci�-balear nom�s menciona la paraula amb el sentit d'�escola liter�ria que prefereix motius i formes populars,[13] com en el teatre populista�.

En el sentit pol�tic tamb� fins fa poc era utilitzat de manera m�s neutra, per referir-se als corrents que volien defensar els interessos populars.[7] La definici� d'aquest poble pot ser molt diferent segons que es tracti de populisme de dretes o d'esquerres, amb cadasc� els seus criteris de qui fa part del poble o no (descend�ncia, ra�a, lloc de naixement, classe social, llengua…). De vegades, hi ha molta ambigüitat: el poble pot ser el tot, o només la gent senzilla o els sectors més desatesos.[14] Altres l'utilitzen amb el sentit de tornar el poder a les masses populars, davant les elits.[15]

A l'excepció de dos partits dels Estats Units que van prendre el nom de Populist Party (1896-1908 i 1984-1996), i alguns altres partits efímers, cap partit no s'autodefineix com a populista.[cal citació]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Ramoneda, Josep «‘Populisme’, un mot massa ple». Ara, 05-07-2016. «Tot el que incomoda el PP, Ciutadans i el PSOE és titllat de populista»
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Antón-Mellón, 2017.
  3. ↑ «Populisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Rius, Marc «Populisme o nostàlgia?». Catalunya Plural, 04-12-2012.
  5. ↑ López, Jaume «Populisme independentista i raó». El Punt Avui, 11-07-2016, pàg. 5.
  6. ↑ Bertra, 2010, p. 4.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 «Populisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. ↑ Franco, Josep «No digueu populisme, digueu demagògia!». El periscopi, 21-11-2016. Arxivat de l'original el 2017-02-16 [Consulta: 16 febrer 2017].
  9. ↑ Majó Garriga, Adam. Set de mal: desxifrant el feixisme del segle XXI. Lleida: Pagès Editors, 2020. ISBN 978-84-1303-172-9. 
  10. ↑ Suso, Roger. «L'extrema dreta s'alia amb el conspiracionisme a Alemanya contra les mesures per aturar la COVID-19». Directa, 22-05-2020. [Consulta: 26 maig 2020].
  11. ↑ «populismo, palabra del año 2016 para la Fundéu BBVA» (en castellà). Fundéu, 30-12-2016. [Consulta: 17 febrer 2017].
  12. ↑ Mir, 2016.
  13. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Populisme». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  14. ↑ Ramoneda, Josep «La crisi de règim, el populisme i el patriotisme democràtic: Íñigo Errejón conversa amb Josep Ramoneda». Ara, 15-01-2017.
  15. ↑ «'Populisme', paraula de l'any segons la Fundéu 2016». El Periódico, 30-12-2016.

Bibliografia

[modifica]
  • Alzamora, Sebastià «PP, populisme i nacionalisme». Ara, 22-01-2017.
  • Antón-Mellón, Joan «L'auge dels partits populistes de dreta radical a Europa: claus interpretatives.». Escola de Pensament Crític, 26-01-2017.
  • Bertra, Roger «Democràcia i cultura: les lliçons del populisme» (pdf). Interacció‘10 Democràcia cultural i transformació social. Diputació de Barcelona, 2010, pàg. 17.[Enllaç no actiu]
  • García Arenas, Javier «Desigualtat i populisme: mites i realitats». CaixaBank Research, 11-01-2017.
  • Mir, Jordi «Populisme: ús i abús d'un concepte». Treball, 16-12-2016.
  • Laqueur, Walter «Populisme». La Vanguardia, 12-12-2016.
  • Ylarri, Juan Santiago «Populismo, crisis de representación y democracia» (pdf) (en castellà). Foro. Revista de Ciencias Jurídicas y Sociales, Nueva Época. Universitat de Madrid, 18, 1, 2015, pàg. 179-199.
  • Viñas, Carles «De l'extrema dreta al nacional-populisme» (pdf). Divèrsia, 4, 12-2013, pàg. 179-199.
  • Akel, Alexander: Strukturmerkmale extremistischer und populistischer Ideologien. Gemeinsamkeiten und Unterschiede. Nomos, Baden-Baden 2021, ISBN 978-3-8487-8012-9.
  • Philippe Bernier Arcand: La dérive populiste. Poètes de brousse, 2013. ISBN 978-2-923-33862-0.
  • Roger Eatwell, Matthew Goodwin: National Populism. The Revolt Against Liberal Democracy. Pelican Books, London 2018, ISBN 978-0-241-31200-1.
  • David Goodhart: The Road to Somewhere: The Populist Revolt and the Future of Politics. C. Hurst & Co, 2017, ISBN 978-1-84904-799-9.
  • Dirk Jörke, Veith Selk: Theorien des Populismus zur Einführung. Junius, Hamburg 2017, ISBN 978-3-88506-798-6.
  • Ernesto Laclau: On Populist Reason. Verso, London 2007, ISBN 978-1-84467-186-1 (englisch).
  • Jürgen P. Lang: Volk und Feind – Der neue deutsche Populismus. Analyse einer Ideologisierung. Lit-Verlag, Münster 2022, ISBN 978-3-643-14998-5
  • Sergiu Mișcoiu: Au pouvoir par le Peuple! Le populisme saisi par la théorie du discours. L’Harmattan, 2012.
  • Cas Mudde, Cristóbal Rovira Kaltwasser: Populism. A Very Short Introduction. Oxford University Press, Oxford u. a. 2017.
  • Cas Mudde, Cristóbal Rovira Kaltwasser: Populism in Europe and the Americas. Threat or Corrective for Democracy? Cambridge University Press, New York 2012.
  • Jan-Werner Müller: Was ist Populismus? Ein Essay, Suhrkamp, Berlin 2016, ISBN 978-3-518-12697-4.
  • Kolja Möller: Volksaufstand & Katzenjammer. Zur Geschichte des Populismus. Wagenbach, Berlin 2020, ISBN 978-3-8031-3696-1.
  • Karin Priester: Populismus. Historische und aktuelle Erscheinungsformen. Campus, Frankfurt am Main/ New York, NY 2007, ISBN 978-3-593-38342-2.
  • Karin Priester: Rechter und linker Populismus. Annäherung an ein Chamäleon. Campus, Frankfurt am Main 2012, ISBN 978-3-593-39793-1.
  • Armin Schäfer. Michael Zürn: Die demokratische Regression. Die politischen Ursachen des autoritären Populismus. Suhrkamp, Berlin 2021, ISBN 978-3-518-12749-0.
  • Bernd Stegemann: Das Gespenst des Populismus: Ein Essay zur politischen Dramaturgie. Theater der Zeit, Berlin 2017. (Kurzfassung: Bernd Stegemann: Der liberale Populismus und seine Feinde. In: Blätter für deutsche und internationale Politik. 2017/4, S. 81–94.)
  • Paul Taggart: Populism. Buckingham, Philadelphia 2000.

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Populisme&oldid=33195582»