Tractat (literatura)
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Un tractat �s un g�nere literari pertanyent a la did�ctica, que consisteix en una exposici� integral, objectiva i ordenada de coneixements sobre una q�esti� o tema concret; per a aix� adopta una estructura en progressives subdivisions denominades apartats. Adopta la modalitat discursiva del discurs expositiu, es redacta en tercera persona i es dirigeix a un p�blic especialitzat que desitja aprofundir en una mat�ria, ra� per la qual cal que estigui elaborat amb una llengua clara i accessible, fecunda en precisions de tota classe, definicions, dades i dates, que s'aporten amb freq��ncia, per a descarregar el text principal, a peu de p�gina, en el cridat aparell cr�tic.
Subg�neres
[modifica]S'individualitzen com a subg�neres del tractat una s�rie de formes liter�ries fonamentalment segons el grau d'instrucci� del p�blic a qui est� destinat (ventall que va des de la ci�ncia pura pel cap alt divulgatiu); segons la seua extensi� (des del diccionari enciclop�dic o enciclop�dia a l'opuscle, passant per la monografia) o segons la forma com s'ha extractat o recopilat la informaci�.
Els subg�neres m�s habituals del tractat s�n la monografia, l'opuscle, el diccionari tem�tic, la suma, l'enciclop�dia, el manual i el llibre de text. Emparentats amb el tractat estan tamb� el compendi o ep�tom, el resum i els excerpta.
Evoluci� hist�rica
[modifica]L'exposici� ordenada de coneixements va ser un g�nere t�picament grec, en el qual va destacar en particular Arist�til, qui va compilar nombroses informacions en tractats principalment sobre zoologia, ci�ncies naturals, l�gica i filosofia; Arist�til posse�a a m�s un agusat sentit cr�tic que li feia avaluar amb seny la import�ncia de les fonts i extraure d'elles all� que era substancial i aprofitable. Com desconfiava profundament del car�cter xerrador i elitista del seu mestre Plat�, que preferia els procediments mai�utics del di�leg, va preferir a m�s que aqueixos coneixements adoptaren una forma sistem�tica i ordenada en comptes de la m�s dispersa del di�leg habitual en el seu mestre; �s m�s, va permetre que dites coneixements foren divulgats en forma de c�pies dels cursos que impartia en l'Acad�mia i, amb aix�, va facilitar generosament el progr�s posterior de la ci�ncia europea.
Ja en l'edat mitjana, Sant Tom�s d'Aquino va imitar els ordenats i meticulosos procediments de l'Estagirita, l'obra dels quals va contribuir a divulgar i cristianitzar en forma de tractatus. Va elaborar aix� un gran compendi del saber teol�gic del seu temps, que va denominar Summa eologica, aix� com altres opuscles sobre mat�ries concretes. No obstant aix�, l'argument d'autoritat o magister dixit prevalia sobre altres arguments de naturalesa m�s formal i vera� en la cosmovisi� medieval, pel que amb freq��ncia aqueixes exposicions ordenades de coneixements mancava de valor estrictament cient�fic: eren exposicions tancades i dogm�tiques que la seua disciplina no admetia contradiccions internes ni deixaven lloc al dubte. Els instruments del saber, que s�n la ignor�ncia i el dubte, romanien lligats de peus i mans per la fe i la subordinaci� de la Filosofia a un saber considerat de superior jerarquia, el teol�gic; la metodologia era la pr�pia del catecisme i �s basada quasi sempre en l'esquema pregunta establerta - resposta indiscutida, en el que va tenir una part essencial la pedagogia escol�stica.
Aixina, el tractat es va originar en l'edat mitjana com simple compilaci� atomitzada i acr�tica d'informacions. El sentit cr�tic, no obstant aix�, apareixer� en el Renaixement al multiplicar-se el nombre de llibres i abaratir-se el seu valor material, de manera que el núvol del coneixement es va expandir fins a fer veure les seues contradiccions internes. Altres gèneres didàctics més oberts es posen de moda, com el diàleg, l'assaig o l'epístola, i Aristòtil ocupa menys rellevant que Plató, que és el nou model per a les idealitzacions de l'humanisme. Després de la retrògrada reacció barroca del xvii, va tenir lloc la resurrecció del gènere des de fins del segle xvii, si bé ja tocat per a sempre per la maduresa de judici de l'escepticisme, per exemple en l'obra de Pierre Bayle. En voga els corrents racionalistes i empíriques, la subseqüent Il·lustració i la seua hipercriticisme va acabar per restablir el gènere amb els seus característiques clàssiques ja en el segle xviii, assolint obres destacades i molt influents, com l'Enciclopèdia dirigida per Denis Diderot.