Vés al contingut

Francoprovençal

De la Viquip�dia, l'enciclop�dia lliure
(S'ha redirigit des de: Arpit�)
Infotaula de llenguaFrancoproven�al
arpetan i patou� Modifica el valor a Wikidata
Tipusllengua viva Modifica el valor a Wikidata
�s
Parlants nadius227.000 Modifica el valor a Wikidata (2013 Modifica el valor a Wikidata)
Aut�cton deVaud, Ain, Doubs, Loira, Savoia, Roine, Piemont, Aosta i Vall d'Aosta Modifica el valor a Wikidata
EstatFran�a, Su�ssa i It�lia Modifica el valor a Wikidata
Classificaci� ling��stica
llengua humana
lleng�es indoeuropees
lleng�es it�liques
lleng�es rom�niques
lleng�es rom�niques occidentals
lleng�es gal�loib�riques
lleng�es gal�lorom�niques
lleng�es gal�lo-r�tiques Modifica el valor a Wikidata
Caracter�stiques
Sistema d'escripturaalfabet llat� Modifica el valor a Wikidata
Nivell de vulnerabilitat3 en perill Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3frp Modifica el valor a Wikidata
Glottologfran1269 Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuefrp Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listfrp Modifica el valor a Wikidata
UNESCO366 Modifica el valor a Wikidata
IETFfrp Modifica el valor a Wikidata
Endangered languages3395 Modifica el valor a Wikidata

L'arpit�, conegut hist�ricament per la roman�stica com a francoproven�al, i conegut a Su�ssa com a romand, �s una llengua rom�nica de la branca gal�lorom�nica, amb el domini ling��stic dividit administrativament entre Fran�a, Su�ssa i It�lia, i mancada d'oficialitat arreu.

Noms

[modifica]
Mapa de la distribuci� de l'arpit�, amb top�nims en arpit�

La llengua reb� la denominaci� de francoproven�al el 1874 per part del seu descobridor per a la ci�ncia (el ling�ista furl� Graziadio Isaia Ascoli) que la consider� una llengua que, alhora, formava parlar de transici� entre el franc�s i l'occit� (aleshores anomenat proven�al). El gloss�nim arpit�, format a partir del top�nim Arpes (Alps) i de la terminaci� de occit�, ha emergit des de certs militants culturals de la Vall d'Aosta, particularment de Joseph Henriet (Jos�f Hanriet), a partir dels anys 1970.

L'intel�lectual arpit� Floran Corradin defensa que la forma francoproven�al �s �una vella denominaci� que no pot ser m�s desafortunada�.[1] Corradin es refereix al fet que, mentre que arpit� �s un gloss�nim pr�piament dit, francoproven�al �s, merament, una descripci� sint�tica i aproximativa per comparaci� amb tercers.

Domini ling��stic

[modifica]
Les lleng�es de la Gal�lorom�nia.
3. Extensi� actual de l'arpit�.[2]
4. Extensi� de l'arpit� abans el s. XIII.[3] � [4]

El domini ling��stic arpit� el delimita el cercle format per Li�-Roanne-Saint-�tienne-Pontarlier-Grenoble-Chamb�ry-Aosta-Ginebra-Lausana-Neuch�tel. O, en arpit�, Liyon-Rouana-Sant-Eti�ve-Pontarli�r-Grenoblo-Chamb�ri-Ao�ta-Geneva-Losena-N�ch�th�l.

El domini ling��stic arpit� constitueix el pa�s anomenat Arpit�nia (en arpit� Arpitania, Arpetania). Consta, entre d'altres, de les regions hist�riques del Lion�s (Liyon�s), Savoia (Savou�) i Aosta (V�l d'Ao�ta), i de la major part de la Su�ssa Romanda (Romandie, en la qual nom�s el cant� del Jura �s pr�piament franc�fon). El territori arpitan�fon, doncs, est� dividit entre tres estats: Fran�a, Su�ssa i It�lia. Nom�s a la Vall d'Aosta gaudeix d'un cert reconeixement.

En les localitats de Celle di San Vito (C�lles de Sant Uite en arpit�) i Faeto (Fa�te), a la prov�ncia meridional italiana de Foggia es parla tamb� francoproven�al a causa de migracions medievals, encara no prou ben documentades.

A t�tol de curiositat, l'arpit� fou la llengua origin�ria de la dinastia dels Savoia.

Ling�icitat i claus sociohist�riques

[modifica]

Hi ha hagut �s escrit de l'arpit� d'en�� l'Edat Mitjana, b�sicament literari, i hi hagu� conats de registres est�ndard a Li� i a Grenoble, per� el proc�s d'estandarditzaci� unit�ria fou frenat per la situaci� del pa�s, en bona part constitu�t per valls a�lades i, a m�s, dividit entre estats diversos on els arpitans estaven en minoria. Arribada l'Edat Moderna, el Regne de Fran�a impos� el franc�s als territoris arpitans que controlava. I l'�nic Estat de base arpitana, el Ducat de Savoia, en abandonar el llat� com a llengua oficial el substitu� pel franc�s (1540).

Aix�, durant molt segles els arpitan�fons han mancat de consci�ncia ling��stica diferenciada, perqu� han viscut en una profunda digl�ssia interling��stica, amb l'arpit� com a llengua col�loquial i el franc�s exercint com si en fos el registre est�ndard, amb plenes funcions de llengua oficial i de l'alta cultura.

Per aix� mateix, la roman�stica ignor� aquesta llengua durant d�cades, at�s que, no havent-la analitzada, la tenia per un c�mul de dialectes francesos particularment exc�ntrics i/o interpenetrats d'occit�. El 1874, en l'estudi Schizzi francoprovenzali, el ling�ista Graziadio Isaia Ascoli don� a con�ixer l'arpit� a la ci�ncia internacional, en delimitar-ne el car�cter de llengua plenament caracteritzada. Fou ell qui li don� el nom, aproximatiu, de francoproven�al, basant-se en les concomit�ncies que presenta, alhora, amb el franc�s i amb el "proven�al" (en el sentit gen�ric d'occit�).

Socioling��stica

[modifica]

Amb les noves condicions de vida desenvolupades a Europa al llarg del segle xx, la digl�ssia multisecular ha facilitat una substituci� creixent de l'arpit� per part del franc�s tamb� com a llengua col�loquial. Avui dia es troba en perill d'extinci�, parlat nom�s per 60.000 persones, la major part de les quals gent gran. Aix� no obstant, el seu �s roman prou important a la Vall d'Aosta, a It�lia, i al poble d'Evol�nna, a Su�ssa. Des dels anys 1970, existeix un moviment de recuperaci� ling��stica, tant en certes zones rurals on la llengua encara �s parlada, com en les zones urbanes (i a vegades rurals) on els locutors naturals han desaparegut.

A la Vall d'Aosta s'ha produ�t, i continua, una lluita decidida contra la italianitzaci�; per� en defensa, no pas de l'arpit�, sin� del franc�s.

Estandarditzaci�

[modifica]

Hi ha un intent d'estandarditzaci� recent, encunyat en les obres del ling�ista Dominique Stich (1998, 2003), que s'anomena ortografia de refer�ncia B (ORB). Aplica el principi d'una grafia englobant, tenint en compte el diasistema, com el que ja ocorre en les ortografies del catal� i de l'occit�. L'ORB �s la base d'una llengua est�ndard arpitana en curs de formaci� que t� un �xit creixent, m�s que m�s per a la gent que vol recuperar la llengua i que no en t� pr�ctica familiar.

Hi ha alguns sistemes d'escriptura concurrents que nom�s noten fon�ticament les parles locals segons les convencions del franc�s, com ara la grafia de Conflans i una grafia emprada a la vall d'Aosta.

Caracter�stiques

[modifica]
L'arpit� dins i fora de Fran�a

Segons Ascoli, els trets de l'arpit� s�n els seg�ents:

  • Distinci� entre mots aguts i plans
  • Diftongacions i palatalitzacions conson�ntiques
  • Afebliment intervoc�lic
  • Vocals �tones finals conservades amb timbres molt diferents de l'antic oïl, com kodo ('colze'), fena ('dona'), pare ('pare').
  • La A tònica lliure resta A o esdevé O, com purta ('porta'), lo na ('el nas').
  • No tanca A en síl·laba tònica, la qual cosa l'acosta a l'occità
  • Tracta A davant consonant palatal com en el francès antic
  • Palatalització d'ú en ü
  • Té l'article indefinit on (ó) del llatí unum
  • Possessius notron i votron ('nostre', 'vostre')
  • Articles determinats lo i la
  • Manté les desinències d'imperfet, com purtavo ('portava') i medzivo ('menjava')
  • Manté la declinació de dos casos, en algunes paraules, a Mauriena
  • Com a restes de l'antic lígur, s'ha deixat en els gentilicis toponímics els radicals en ar (com Savare, Artanavaz), bar/ber (Albard, Berrier), el sufix col·lectiu asc (Marmasc, Perriasc), la desinència arp, 'muntanya' (Arpvilles), ey (Arbaney, arbelley) i dwr (Doire, nom del Dora Baltea)

Referències

[modifica]
  1. ↑ Corradin, Floran «'Vegnens étot nos' (Nosaltres també venim)». Diari El Punt Avui, 08-09-2012, pàgina 8.
  2. ↑ Gaston Tuaillon, Le francoprovençal, progrès d'une définition Arxivat 2017-12-22 a Wayback Machine.
  3. ↑ Les espaces dialectaux en France, situation et évolution, d'après Pierre Bonnaud (1981) Arxivat 2016-03-06 a Wayback Machine.
  4. ↑ «Aux racines du francoprovençal». Arxivat de l'original el 2018-07-21. [Consulta: 10 agost 2018].

Bibliografia

[modifica]
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part.
Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.
  • Agard, Frederick B. (1984). A Course in Romance Linguistics: A Diachronic View. (Vol. 2). Washington D. C.: Georgetown University Press. ISBN 0-87840-089-3
  • Ascoli, Graziadio Isaia (1878). Schizzi franco-provenzali. Archivio glottologico italiano, III, pp. 61-120. Article written about 1873.
  • Bec, Pierre (1971). Manuel pratique de philologie romane. (Tome 2, pp. 357 et seq.). Paris: Picard. ISBN 2-7084-0230-7 A philological analysis of Franco-Provençal; the Alpine dialects have been particularly studied.
  • Bessat, Hubert & Germi, Claudette (1991). Les mots de la montagne autour du Mont-Blanc. Grenoble: Ellug. ISBN 2-902709-68-4.
  • Blumenfeld-Kosinski, Renate (1997). The Writings of Margaret of Oingt, Medieval Prioress and Mystic. (From series: Library of Medieval Women). Cambridge: D.S. Brewer. ISBN 0-85991-442-9.
  • Cerlogne, Jean-Baptiste (1971). Dictionnaire du patois valdôtain, précédé de la petite grammaire. Geneva: Slatkine Reprints. (Original work published, Aoste: Imprimérie Catholique, 1907).
  • Chenal, Aimé & Vatherin, Raymond (1984). Nouveau Dictionnaire de Patois valdôtain, français / patois. Aoste: Musumeci. ISBN 88-7032-534-2.
  • Constantin, Aimé & Désormaux, Joseph (1982). Dictionnaire savoyard. Marseille: Éditions Jeanne Laffitte. (Originally published, Annecy: Société florimontane, 1902). ISBN 2-7348-0137-X.
  • Dalby, David (1999/2000). The Linguasphere Register of the World's Languages and Speech Communities. (Vol. 2). Hebron, Wales, UK: Linguasphere Press. ISBN 0-9532919-2-8 See p. 402 for 48 divisions of Franco-Provençal dialects with reference codes.
  • Dauzat, Albert & Rostaing, Charles (1984). Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France. (2nd ed.). Paris: Librairie Guénégaud. ISBN 2-85023-076-6.
  • Duch, Célestin & Bejean, Henri (1998). Le patois de Tignes. Grenoble: Ellug. ISBN 2-84310-011-9.
  • Duraffour, Antonin (1969). Glossaire des patois francoprovençaux. Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-01226-0.
  • Elsass, Annie (Ed.) (1985). Jean Chapelon 1647-1694, Œuvres complètes. Saint-Etienne: Université de Saint-Étienne.
  • Escoffier, Simone (1958). La rencontre de la langue d'Oïl, de la lange d'Oc, et de francoprovençal entre Loire et Allier. Publications de l'Institut linguistique romane de Lyon, XI, 1958.
  • Escoffier, Simone & Vurpas, Anne-Marie (1981). Textes littéraires en dialecte lyonnaise. Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-02857-4.
  • EUROPA (European Commission) (2005). Francoprovençal in Italy, The Euromosaic Study. Arxivat 2006-02-13 a Wayback Machine. Last update: 4 February 2005.
  • Favre, Louis (Fwd.) (1894). Le Patois Neuchâtelois. (Buchenel, P., Pref.) Neuchâtel, Switzerland: Imp. H. Wolfrath & Co, Comité du patois de la Société cantonale d'histoire et d'archéologie. (Univ. of Neuchâtel, excerpt from: Le renâ à Dâvid Ronnet Arxivat 2009-07-15 a Wayback Machine.).
  • Gex, Amélie (1986). Contes et chansons populaires de Savoie. (Terreaux, Louis, Intro.). Aubenas: Curandera. ISBN 2-86677-036-6.
  • Gex, Amélie (1999). Vieilles gens et vieilles choses, histoires : ma rue et mon village. Marseille: Editions Jeanne Laffitte. (Original work published, Chambéry: 1924). ISBN 2-7348-0399-2.
  • Gordon, Raymond G., Jr. (Ed.) (2005). Ethnologue: Languages of the World. Fifteenth edition. Dallas: SIL International/Summer Institute of Linguistics. ISBN 1-55671-159-X Online version: Ethnologue.
  • Grillet, Jean-Louis (1807). Dictionnaire historique, littéraire et statistique des départements du Mont-Blanc et du Léman. Chambéry: Librairie J.F. Puthod.
  • Bengt Hasselrot (1937), Étude sur les dialectes d'Ollon et du district d'Aigle, Vaud, Uppsala / Paris
  • Bengt Hasselrot Les limites du francoprovençal et l'aire de "nostron" [adjectiu possessiu] 1966.
  • Henriet, Joseph (1997). La Lingua Arpitana. Quaderni Padani, Vol. III, no. 11, May-June 1997. pp. 25-30.pdf Arxivat 2006-05-06 a Wayback Machine. (in Italian).
  • Héran, François; Filhon, Alexandra; & Deprez, Christine (2002). Language transmission in France in the course of the 20th century. Population & Sociétés. No. 376, February 2002. Paris: INED-Institut national d'études démographiques. ISSN 0184-7783. Monthly newsletter in English, from INED.
  • Humbert, Jean (1983). Nouveau Glossaire genevois. Genève: Slatkine Reprints. (Original work published, Geneva: 1852). ISBN 2-8321-0172-0.
  • Jochnowitz, George (1973). Dialect Boundaries and the Question of Franco-Provençal. Paris & The Hague: Mouton de Gruyter & Co. ISBN 90-279-2480-5.
  • Martin, Jean-Baptiste & Tuaillon, Gaston (1999). Atlas linguistique et ethnographique du Jura et des Alpes du nord (Francoprovençal Central) : La maison, l'homme, la morphologie. (Vol. 3). Paris: CNRS Editions. ISBN 2-222-02192-8 (cf. Savoyard).
  • Martin, Jean-Baptiste (2005). Le Francoprovençal de poche. Chennevières-sur-Marne: Assimil. ISBN 2-7005-0351-1.
  • Minichelli, Vincenzo (1994). Dizionario francoprovenzale di Celle di San Vito e Faeto. Second edition. (Telmon, Tullio, Intro.). Alessandria: Edizioni dell'Orso. ISBN 88-7694-166-5.
  • Nagy, Naomi (2000). Faetar. M�nic: Lincom Europa. ISBN 3-89586-548-6.
  • Nelde, Peter H. (1996). Euromosaic: The production and reproduction of the minority language groups in the European Union. Luxembourg: European Commission. ISBN 92-827-5512-6 See: EUROPA, 2005.
  • Pierrehumbert, William (1926). Dictionnaire historique du parler neuch�telois et suisse romand. Neuch�tel: Editions Victor Attinger.
  • Price, Glanville (1998). Encyclopedia of the Languages of Europe. Oxford: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-19286-7.
  • Ruhlen, Merritt (1987). A Guide to the World's Languages, Volume 1: Classification. Stanford: Stanford University Press. pp. 325-326. ISBN 0-8047-1250-6. Author of numerous articles on language and linguistics; Language Universals Project, Stanford University.
  • Stich, Dominique (2003). Dictionnaire francoproven�al / fran�ais, fran�ais / francoproven�al : Dictionnaire des mots de base du francoproven�al: Orthographe ORB supradialectale standardis�e. (Walter, Henriette, Preface). Thonon-les-Bains: Editions Le Carr�. ISBN 2-908150-15-8 This work includes the current orthographic standard for the language.
  • Stich, Dominique (1998). Parlons francoproven�al : Une langue m�connu. Paris: Editions l'Harmattan. ISBN 2-7384-7203-6 This work includes the former orthographic standard, Orthographe de r�f�rence A (ORA).
  • Tuaillon, Gaston (1988). Le franco-proven�al, Langue oubli�e. Vingt-cinq communaut�s linguistiques de la France. (Vol. 1). Paris. pp. 188-207.
  • Tuallion, Gaston (2002). La litt�rature en francoproven�al avant 1700. Grenoble: Ellug. ISBN 2-84310-029-1.
  • Viret, Roger (2001). Patois du pays de l'Albanais : Dictionnaire savoyarde-fran�ais (2nd ed.) Cran-G�vrier: L'Echev� du Val-de-Fier. ISBN 2-9512146-2-6 An excellent dictionary and grammar for the dialect in the Albanais region, which includes Annecy and Aix-les-Bains.
  • Vurpas, Anne-Marie (1993). Le Parler lyonnais. (Martin, Jean-Baptiste, Intro.) Paris: Editions Payot & Rivages. ISBN 2-86930-701-2.

Enlla�os externs

[modifica]
Vegeu francoproven�al en el Viccionari, el diccionari lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multim�dia relatiu a: Francoproven�al
Hi ha una edici� en francoproven�al de la Viquip�dia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francoprovençal&oldid=33703896»