Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

Caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident

Tipus	dissoluci� d'una administraci� territorial decad�ncia
Data	476
Estat	Imperi Rom� d'Occident
Format per
batalla dels Camps Catal�unics

Mapa de l'Imperi Rom� a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd)

La caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident �s el proc�s de decad�ncia que va portar a la fragmentaci� de l'Imperi Rom� d'Occident l'any 476 i la seva posterior dissoluci� el 480. R�mul Aug�stul, sovint considerat err�niament l'�ltim emperador rom� d'Occident, fou deposat el 476 pel capitost germ�nic Odoacre. El seu predecessor, Juli Nepot, es mantingu� com a emperador de iure fins al seu assassinat el 480 amb el suport de l'Imperi Rom� d'Orient. Malgrat que el poder real es trobava en mans d'Odoacre, formalment governava It�lia en nom i representaci� de Nepot, ficci� que Odoacre respect� fins a la mort de Nepot per no despertar la ira de l'emperador rom� d'Orient, Zen�.

Antecedents

Crisi del segle III

Articles principals: Crisi del segle III i Dominat

L'Imperi va patir m�ltiples crisis greus durant el segle III. Des de mitjan segle ii, l'expansi� militar romana s'havia acabat i amb aix� la font principal d'obtenci� d'esclaus i font d'ingressos dels impostos dels perdedors i dels botins de guerra. L'emperador C�mmode es va esfor�ar a pal�liar-la amb mesures com la devaluaci� de la moneda. Finalment, s'impos� la dinastia Severa amb Septimi Sever suportat per l'ex�rcit. El succe� el seu fill Caracal�la, que sign� el 212 l'Edicte de Caracal�la, un dels documents amb m�s transcend�ncia de la hist�ria de Roma i possiblement de l'antiguitat, ja que principalment estenia el dret de ciutadania romana a totes les persones lliures de l'imperi. La dinastia Severa va intentar en va reduir les despeses de l'ex�rcit i augment� la pressi� fiscal. L'�ltim Sever mor� assassinat per les legions del Rin. El control de la dinastia sobre l'imperi es va veure interromput pels regnats conjunts de Macr� i el seu fill Diadumeni�. Les dones de la dinastia, incloses J�lia Domna, la mare de Caracalla i Geta, i les seves nebodes J�lia Soemias i J�lia Mamaea, les mares respectivament d'Elagabal i Severus Alexandre, i la seva pr�pia mare, J�lia Maesa, van ser totes poderoses augustes i instrumentals per assegurar el seu posicions imperials dels fills. Encara que Septimi Sever va restablir la pau despr�s de la convulsi� de finals del segle II, la dinastia es va veure pertorbada per les relacions familiars altament inestables i la constant agitaci� pol�tica, en especial, la disc�rdia entre Caracalla i Geta i la tensi� entre Elag�bal i Alexandre Sever s'afegeixen a l'agitaci�.

Invasi� g�tica 249-251

L'anarquia militar va assolar l'Imperi Rom� entre el 235 i el 270, en la qual regnaren una multitud d'emperadors sense poder i s'intensificaren les invasions b�rbares (gots, alamans, francs), i els primers intents de desmembrament de l'imperi. A l'altra punta de l'imperi, els sass�nides reempla�aren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma, i va infligir tres aclaparadores derrotes als ex�rcits de camp romans i va romandre una amena�a potent durant segles. En 238 van regnar sis emperadors en el conegut com Any dels sis emperadors. Gordi� I i el seu fill i coemperador Gordi� II es van revoltar contra el tir� Maxim� i foren f�cilment derrotats a Cartago pel procurador de Num�dia Capel�li�, Gordi� II va morir i altres nobles van fugir. El senat va decidir continuar la lluita contra Maxim�, que estava a Germ�nia, i proclam� coemperadors a Balb� i Pupi�, per�, per raons de legitimitat din�stica i de pressi� popular, aviat es van veure obligats a afegir un c�sar associat, el jove de tretze anys Gordi� III. Tres emperadors tenien el t�tol d'emperador, encara que a la pr�ctica el govern a Roma l'exercia Balb�, mentre que Pupi� va marxar amb un ex�rcit a enfrontar-se a Maxim�, el qual fou derrotat a Aquileia. Tres mesos despr�s, Balb� i Pupi� foren assassinats a mans de la Gu�rdia Pretoriana (maig de l'any 238), i Gordi� III fou proclamat �nic august amb el suport de les tropes (entre el maig i l'agost del 238, dada que varia segons els textos). Llavors va ser reconegut com a �nic emperador i en el seu honor es van celebrar jocs: representacions de teatre i exhibicions gimn�stiques. Altres desastres van ser les repetides guerres civils, les invasions dels b�rbars i una mortalitat massiva provocada per la pesta de Cebri�. Durant el segle III tervings i greutungs van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant la guerra g�tica del 250 i 251 contra M�sia i Tr�cia en la qual va morir l'emperador Deci a la batalla d'Abritus.

L'Imperi va sobreviure a la Crisi del segle III dirigint la seva economia a la defensa a canvi d'establir el Dominat, un estat m�s centralitzat i burocr�tic. Gal�li� va posar en marxa diverses reformes a l'ex�rcit per fer front als perills m�s urgents retirant els senadors del comandament de les legions, que va confiar als cavallers, generalment eren homes experimentats. La forma tradicional de combatre no s'adaptava b� a la forma de lluitar dels gots i, en conseq��ncia tamb� va canviar la forma de combatre, donant un lloc preeminent a la cavalleria aconseguint un ex�rcit m�s movible i r�pid de despla�ar. La pesta de Cebri� estava causant molts morts a tota Europa i Gal�li� es va veure obligat a reclutar mercenaris b�rbars com a vexillatio, un cos a banda de la tropa habitual, i al seu cap va situar un magister equitum. L'increment en la despesa militar i les guerres civils causades per una la successi� inestable, van provocar un augment dels impostos en detriment de la ind�stria.

Divisi� de l'imperi al 271 dC

L'any 268, l'imperi s'havia dividit en tres estats competidors: l'Imperi de les G�l�lies a les G�l�lies, Hisp�nia i Brit�nnia, l'Imperi de Palmira a les prov�ncies romanes de S�ria-Palestina, Egipte i zones del sud-est de l'�sia Menor; i, entre ells dos, l'Imperi Rom� centrat a It�lia. Durant els vuit anys seg�ents, el desordre s'accentu� amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les prov�ncies que regnaven alhora. L'any 271, Roma va abandonar la prov�ncia de D�cia al nord del Danubi deixant-la als gots. La frontera entre el Rin i el Danubi va patir amenaces efectives per grans grups de b�rbars que havien desenvolupat una agricultura millorada i augmentat les seves poblacions.

Aureli�, el primer que es va qualificar de dominus et deus (senyor i d�u) reflectint la relaci� de submissi� dels habitants de l'imperi als seus sobirans, va reunificar l'imperi el 274, i i a partir del 284 Diocleci� i els seus successors el van reorganitzar introduint un nou sistema fiscal (capitatio-iugatio) i va reorganitzar l'ex�rcit dividint-lo en comitatenses com a ex�rcit de camp m�bil i limitanei com a tropes frontereres. Finalment la crisi es va superar i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana. En resposta a les pressions militars simult�nies a les diferents fronteres i a les constants usurpacions de generals ambiciosos, Diocleci� creia que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador, i va intentar resoldre aquest problema introduint la tetrarquia, un nou sistema pol�tic i d'administratiu mitjan�ant el qual un August i un C�sar a orient i un August i un C�sar a occident es repartien el poder pol�tic, administratiu i territorial amb el nomenament de successors en comptes de la successi� din�stica per evitar les usurpacions, per� aquest sistema de tetrarquia es va trencar en una generaci� i el principi hereditari es va restablir amb resultats generalment desafortunats. A partir de llavors, la guerra civil va tornar a ser el principal m�tode per establir nous r�gims imperials. Les reformes de Diocleci� van canviar fonamentalment l'estructura del govern imperial i ajudaren a estabilitzar l'imperi econ�micament i militarment, capacitant-lo per romandre essencialment intacte durant uns altres cent anys i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana.

Decad�ncia al segle iv

Cap al segle iv, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilitzaci� romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al S�hara, des de l'occident d'Hisp�nia fins a Mesopot�mia. Tanmateix, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva exist�ncia. Era un gegant cansat despr�s de diversos segles d'expansi� i esfor�os. Alguns s�mptomes d'aquesta decad�ncia eren la corrupci� dels alts c�rrecs de l'administraci�, la passivitat del ciutad� davant problemes i obligacions, el retroc�s del comer� per l'exc�s d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans, la decad�ncia de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal�lades en les seves vil�les d'esbarjo, la crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals, i un greu descens demogr�fic. L'ex�rcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada m�s freq�ent l'allistament de germ�nics, que ocupaven fins i tot alts c�rrecs de comandament.

L'imperi de Constant� el Gran

Detall de l'Arc de Galeri, erigit a Tessal�nica per commemorar el triomf amb els perses.

El 296 Diocleci� marxava a Egipte per deposar l'usurpador Luci Domici Domici� i Galeri va avan�ar per Arm�nia i derrotant els perses, i pel tractat de Nisibis els regnes d'Arm�nia i Ib�ria del Caucas van quedar sota influ�ncia romana i altres territoris es van recuperar o adquirir. El 303 comen�ava la Persecuci� de Diocleci�, la m�s severa als cristians en la hist�ria romana. Diocleci� va ordenar la destrucci� de la nova esgl�sia de Nicom�dia, va condemnar les seves escriptures a les flames i va fer confiscar els seus tresors. En els mesos seg�ents, les esgl�sies i les escriptures van ser destru�des, els cristians van ser privats de rangs oficials i els sacerdots van ser empresonats.

Constant� I el Gran, que va haver de fer front a 20 anys de conflicte fins assumir el poder absolut i reunificar l'imperi en 324, el primer que governaria en solitari des de Marc Aureli Car el 282.a m�s d'aconseguir importants vict�ries sobre els francs, alamans, visigots i s�rmates, recuperat la major part de la prov�ncia de Dacia que Aureli� s'havia vist for�at a abandonar en 271. �s el primer emperador rom� que va permetre el lliure culte als cristians. Poc despr�s de la batalla del Pont Milvi de 312, Constant� va lliurar al papa Silvestre I un palau rom� que havia estat propietat de Diocleci� i anteriorment de la fam�lia patr�cia dels Plaucis Laterans, amb l'enc�rrec de construir una bas�lica de culte cristi�. L'Edicte de Mil�, promulgat per Constant� i Licini el 313, va despenalitzar la pr�ctica del cristianisme i es van tornar les propietats de l'Esgl�sia. El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religi� oficial per l'emperador Teodosi I el Gran el 380 amb l'Edicte de Tessal�nica, consolidava encara m�s aquesta unitat. La riquesa de l'esgl�sia va augmentar de manera espectacular amb immensos recursos p�blics i privats destinats a la construcci� eclesi�stica i al sosteniment de la vida religiosa.

Juli� l'Ap�stata va posar en marxa una campanya contra la corrupci� que va permetre que les despeses pressupost�ries de la G�l�lia es redu�ssin a un ter� sense deixar de cobrir totes les despeses governamentals. Va culminar amb la vict�ria a la batalla d'Argentorat una campanya entre el 355 i el 357 per aturar les incursions germ�niques a la G�l�lia i restaurar la l�nia defensiva de fortificacions romanes al Rin, greument malmesa durant la guerra civil entre l'usurpador Magnenci i l'emperador Constanci II. Totes les sectes cristianes van ser tolerades oficialment per Juli�, es va prohibir la persecuci� dels heretges i es van fomentar les religions no cristianes; es va obligar fins i tot a alguns cristians a tornar la propietat pagana robada o compensar la que havien destru�t. No obstant aix�, en lloc de sotmetre tota la G�l�lia fermament al control central o reduir la c�rrega fiscal, va llan�ar una costosa campanya contra els perses, que va acabar en derrota i la seva pr�pia mort. Jovi� en el seu breu regnat va haver de concedir el nord de Mesopot�mia i el Kurdistan, que havien estat en poder els romans des d'abans del tractat de Nisibis del 299, perqu� els perses li permetessin la retirada.

Del 364 fins al 375 l'Imperi Rom� estigu� governat per dos coemperadors, els germans Valentini� I, a c�rrec d'Occident i Valent, a c�rrec d'Orient). Valent organitz� una campanya militar del 367 al 369 com a c�stig pel suport que els teruings, havien ofert a l'usurpador Procopi, afectant greument a la poblaci� goda al nord de la prov�ncia romana de M�sia, m�s enll� del Danubi tanmateix, malgrat el considerable avantatge rom�, Atanaric i quan 369 el poder persa amena�a l'imperi i Valent accept� a disgust una oferta de pau d'Atanaric, que deslliur� als gots de l'hegemonia romana i del pagament de tributs. Quan Valentini� mor� el 375 esdevingu� un cre� un pandem�nium pol�tic i els seus fills, Valentini� II i Flavi Graci�, van succeir-lo com a governants de l'Imperi Rom� d'Occident.

La batalla d'Adrian�polis

Article principal: Batalla d'Adrian�polis (378)

Invasions b�rbares. Tots els pobles assenyalats, excepte els huns, s�n germ�nics

Una forta amena�a assetjava Roma, la pressi� que des del 376 feien grans poblacions dels pobles germ�nics que sobre els seus limes o fronteres, impulsades pels huns, que podrien haver estat impulsats al seu torn pel canvi clim�tic a l'estepa eurasi�tica. El 376 els visigots, empesos pels huns (que ja havien sotm�s als ostrogots) van penetrar en l'Imperi Rom�, i van demanar establir-se com a federats. Van obtenir el perm�s de Valent, per� el 377 va esclatar el conflicte i els visigots van v�ncer Valent a la batalla d'Adrian�polis, en la que l'emperador va morir, i va quedar obert el cam� de Constantinoble, Les invasions b�rbares van conduir finalment als regnes b�rbars a entrar a gran part de l'antic territori de l'Imperi d'Occident. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, en la Batalla d'Adrian�polis, en va ser un seri�s av�s.

Divisi� de l'imperi

S�lid amb l'ef�gie de Teodosi

Flavi Graci� fou escollit per substituir l'emperador caigut, i va enviar a la zona el general Teodosi, qui en diversos combats parcials, va aconseguir l'extermini d'una part dels visigots i la salvaci� de la capital. El 19 de gener del 379 Graci� va cedir l'Imperi Rom� d'Orient, com a august, al general Teodosi i es va reservar per a si la Prefectura de les G�l�lies. Teodosi va governar entre 379 i 395 amb la dif�cil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gesti� va ser afortunada, detenint la temuda allau germ�nica i de la seva �poca es parla com un renaixement teodosi�. El senat rom�, majorit�riament pag�, es va anar enfrontant amb els emperadors cristians a Constantinoble i Mil� durant m�s de dues generacions defensant la tornada al paganisme, des que Constant� I el Gran reconegu�s la fe cristiana i Teodosi publiqu�s el 380 l'edicte de Tessal�nica proclamant la fe de Nicea com a oficial de l'Estat prohibint les altres religions i les dissid�ncies cristianes. Graci� i Teodosi van combatre els b�rbars als Balcans.

Els visigots van ser plenament conscients de la seva for�a i van continuar extorsionant als romans cada vegada que els semblava convenient. El que va arribar m�s lluny amb aquesta pol�tica va ser Alaric I, que aspirava a ocupar un c�rrec important en el govern de l'Imperi d'Orient i en no veure resoltes les seves demandes, sotmet� els Balcans a una nova campanya de saquejos, arribant a entrar a Atenes. Fins a finals del segle IV, l'Imperi va conservar el poder suficient per llan�ar poderosos atacs contra els seus enemics a Germania i a l'Imperi Sass�nida, i les autoritats imperials van admetre grups potencialment hostils a l'Imperi, els van dividir i els van assignar terres, estatus i deures dins del sistema imperial. D'aquesta manera, molts grups van proporcionar treballadors no lliures (coloni) per als terratinents romans, i reclutes (laeti) per a l'ex�rcit rom�. De vegades, els seus l�ders es convertien en oficials. Normalment els romans gestionaven el proc�s amb cura, amb for�a militar suficient per garantir el compliment. L'assimilaci� cultural va seguir durant la seg�ent generaci� o dues.

Graci� va traslladar la seva cort d'Augusta dels Tr�vers a Mediolanum l'any 381, i es va alinear cada cop m�s amb el bisbe de la ciutat, Ambr�s de Mil� contra el Senat rom�, canviant l'equilibri de poder dins de les faccions de l'imperi occidental. Sota la influ�ncia d'Ambr�s, va prendre mesures actives contra el culte pag�. Va prohibir tamb� els llegats a les vestals i va abolir privilegis dels sacerdots pagans i va ordenar la supressi� de les subvencions per als seus temples i es van confiscar tots els seus b�ns en 382. Va renunciar al c�rrec oficial de Pontifex Maximus i va retirar l'altar de la Vict�ria de la seu del Senat rom�. Ell culte cat�lic va quedar establert com a religi� �nica, prohibint-se totes les altres incloent les sectes dels arrians, macedonians i altres menors derivades del cristianisme. Orden� la realitzaci� del Concili d'Aquileia, al setembre de 381, on es condemnaren a l'ostracisme alguns dels bisbes arrians dins de l'Imperi Rom� d'Occident. Els primers anys Graci� va governar amb efic�cia per� de mica en mica va anar deixant el poder per dedicar-se a les caceres i als plaers, augmentant el poder del general franc Mel�lobaudes i del bisbe Ambr�s de Mil�. Sota influ�ncia del bisbe, Graci� va prohibir altre cop el culte pag� a Roma.

El 381 Atanaric, rei dels visigots, massa vell per continuar guerrejant, va anar a Constantinoble per negociar amb l'emperador, per� va morir all� i Teodosi, amb qui compartia les creences religioses, li va fer un funeral digne i li va fer erigir un monument. El 3 d'octubre del 382 va acabar la guerra g�tica amb el tractat final amb els visigots pel qual es van establir com a aliats a Pann�nia, M�sia, Tr�cia i Maced�nia en unes terres menys riques i f�rtils que les que deixaven enrere, disputades pels Imperis d'Orient i Occident, a canvi de pagar un tribut anual als romans i l'enviament de tropes auxiliars sempre que es requer�s.

Magne M�xim es va declarar emperador en 383 amb tropes de Brit�nnia i va envair la G�l�lia, matant Flavi Graci� i sent acceptat com a august a les prov�ncies gal�les, on va ser responsable d'execucions de seguidors del priscil�lianisme, condemnat en 380 en el primer concili de Cesaraugusta. Teodosi va cedir les di�cesis de Dacia i de Maced�nia a la cort occidental per compensar la p�rdua de G�l�lia, Hisp�nia i Brit�nnia. En 387 M�xim va envair It�lia, obligant a Valentini� II a fugir cap a l'est, on va acceptar el cristianisme de Nicea. Finalment Teodosi va contraatacar, guanyant la guerra civil en 388 a la batalla del Sava M�xim es va rendir a Aqueleia i va demanar el perd�, per� fou executat per ordre de Teodosi el 28 d'agost del 388; la seva dona i filles foren respectades. Teodosi restaur� a Valentini� i nomen� Arbogast, un general pag� d'origen franc com a comandant en cap de Valentini�. Les tropes derrotades de M�xim es van reassentar a Arm�rica en lloc de tornar a Brit�nnia, i per al 400 Arm�rica era controlada per bagaudes i no per l'autoritat imperial.

L'imperi de Teodosi l'any 395

El 15 de maig de 392 Valentini� II va ser trobat penjat en la seva resid�ncia de Viena, a la G�l�lia, i com Arbogast i Teodosi no van aconseguir arribar a un acord, Arbogast va nomenar un funcionari imperial, Eugeni, com a emperador d'Occident, que va situar diversos senadors pagans importants als llocs clau del govern occidental i va recolzar el moviment pag�, concedint-li reconeixement oficial i restaurant importants temples pagans com l'Altar de la Victòria i el Temple de Venus i Roma, unes accions que van merèixer lesa crítiques d'Ambròs de Milà contra Eugeni i van fer poc per redreçar les relacions amb Teodosi, amb qui finalment es va enfrontar el 6 de setembre del 394 a la batalla del Frígid, una victòria costosa però total per a Teodosi, i una derrota total per als pagans. Les províncies occidentals es van sotmetre ràpidament a Teodosi, que es va convertir en l'últim emperador d'un imperi unit. Per millorar la defensa i l'administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Flavi Honori l'Occident i a Arcadi l'Orient. Aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents.

La Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

Primeres invasions visigòtiques

L'última exhalació de Roma es va produir quan els visigots trencaren la seva aliança amb Roma el 395 en morir Teodosi I el Gran. Liderats per Alaric I, van intentar prendre Constantinoble, però van ser repel·lits i en el seu lloc van saquejar gran part de Tràcia, al nord de Grècia.

El 401 el visigot Alaric I marxà contra Itàlia. Amb el ràpid avanç dels gots pel nord d'Itàlia, l'emperador Honori va fugir de Mediolanum, la seu administrativa de l'Imperi Romà d'Occident des de temps de Dioclecià, en direcció a Arles, però els gots van bloquejar la seva marxa i perseguit pels invasors, es va refugiar a Hasta, que els gots van posar a setge fins que al març el general Estilicó, portant reforços del Rin, els va obligar a aixecar el setge i a retirar-se a un terreny més convenient a Pollentia, on Estilicó els va seguir i derrotar, recuperant els tresors que havien anat acumulant des de la batalla d'Adrianòpolis de l'any 378. Estilicó va oferir el retorn dels presoners a canvi que els visigots es retiressin a Il·líria i l'ajuda contra altres bàrbars, però en arribar a Verona, Alaric va aturar la retirada i va ser derrotat. Amb molts dels seus generals, Alaric es va veure obligat a sortir d'Itàlia. després de la invasió d'Alaric la cort es va traslladar a Ravenna.

Migracions dels bàrbars en 406

El 405, els ostrogots van envair Itàlia, però van ser derrotats, i el 406, Radagais va reunir nombrosos grups heterogenis sota el seu comandament (borgonyons o burgundis, sueus, vàndals, alans i hèruls), en total unes dues-centes mil persones dirigint-se des de l'alt Danubi cap a Itàlia amb intenció d'atacar Roma. Va destruir diverses ciutats assetjant Florència que era una ciutat jove i prospera. Contra ell fou enviat el general Estilicó amb un exèrcit romà que incloïa les tropes del Rin. Estilicó aconseguí atraure a Huldí i Sar, dos caps bàrbars que dirigien grups de gots i huns, i quan el general romà es va acostar els bàrbars prengueren posicions defensives a la rodalia de Faesulae, a les muntanyes Fescolani, però Estilicó els va poder rodejar i Radagais, mancat de provisions va haver d'oferir batalla per obrir-se pas, sent derrotat i finalment va haver de capitular a canvi de què la seva vida i les de la seva gent fossin respectades. Estilicó va acceptar, però va violar l'acord i va fer executar a Radagais, i la seva gent fou venuda com esclaus excepte una part que ingressaren a l'ex�rcit rom�. La retirada de les tropes de la frontera al Rin va propiciar la derrota dels francs a la Batalla de Mogontiacum en 406 i la invasi� de v�ndals, sueus i alans a les G�l�lies.

Travessia del Rin i p�rdua de Britania

Article principal: Pas del Rin

Tanmateix, el 31 de desembre de 406, un nombre de tribus sense precedents es va aprofitar de la congelaci� del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a It�lia per travessar el riu en massa: v�ndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resist�ncia en el saqueig de Moguntiacum i el saqueig de Treviris, envaint completament la G�l�lia.

A la prov�ncia de Brit�nnia el general Constant� s'havia revoltat i es va proclamar emperador l'any 407, creuant el canal de la M�nega amb totes les tropes m�bils de Brit�nnia i desembarcant a Boulogne deixant sembla l'illa desguarnida, que es va perdre per l'imperi. Els seus generals Justini� i el franc Nebiogastes, al front de l'avantguarda, van ser derrotats per Sar, lloctinent d'Estilic�, i Nebiogastes va morir a Valen�a. Constant� va enviar un segon ex�rcit dirigit per Edovic i Geronci, i Sar es va haver de retirar a It�lia, havent de comprar el dret de pas pels Alps als bagaudes revoltats. Constant� va assegurar la frontera del Rin i va establir guarnicions als passos entre la G�l�lia i It�lia. El maig del 408 es va establir a Arle que va convertir en la seva capital, i on va nomenar Apol�linar, l'avi de Sidoni Apol�linar, com a prefecte.

Malgrat el perill, o potser a causa d'ell, l'ex�rcit rom� va continuar sofrint usurpacions, i el partit nacionalista rom�, tal vegada instigat pel govern de Constantinoble, acus� Estilic� de preparar el lliurament de l'Imperi a Alaric i va ordir un complot. Va esclatar una revolta de tropes que oblig� a Estilic� a refugiar-se en una esgl�sia, sent assassinat en el moment de sortir.

Mapa de Gàl·lia amb detall dels saqueigs durant la invasió de 407

Sense el comandament d'Estilicó, l'exèrcit romà es disgregà i Alaric va poder avançar sense oposició per Itàlia ocupant Aquileia, Albino, Cremona i altres ciutats, però passà per Ravenna, on s'havia refugiat Honori, sense atacar-la, i va arribar a Roma l'hivern del 408 retirant-se a canvi de molts diners, i llavors va passar a la Toscana, on va hivernar i on se li van unir els esclaus fugitius, i grups d'huns i gots. Es van iniciar negociacions amb Honori, a qui va exigir la cessió del Vèneto, Nòric i Dalmàcia, una pensió anual, i el seu nomenament com a mestre dels soldats presencials d'Occident, però Honori va rebutjar aquestes pretensions i en va oferir d'altres que no es van arribar a concretar. Alaric va tornar a Roma el 409, va ocupar Òstia i en tallà els subministraments. El senat romà va haver de nomenar emperador Prisc Àtal, d'origen jònic i probablement arrià, el qual va concedir a Alaric I el títol de Magister Militum dels dos exèrcits, mentre que el seu cunyat Ataülf rebia el títol de Comes domesticorum equitus. Àtal no va poder complir les seves promeses i el rei visigot va tornar a Roma i els esclaus d'una dama romana de religió arriana, de nom Proba, li van obrir la porta Salaria el 24 d'agost del 410. Per primera vegada en la història des de la invasió dels gals, Roma va caure davant un rei estranger. Alaric va donar tres dies als seus homes per saquejar la ciutat, però va ordenar respectar els temples i les dones i va prohibir les morts sense justificació, però els soldats van incendiar la major part de la ciutat després del saqueig; els ciutadans romans s'havien refugiat als temples de Sant Pere i Sant Pau. Al cap de sis dies, va sortir cap al sud, portant com a ostatges l'antic emperador Àtal i Gal·la Placídia, germana d'Honori. Va devastar Campània, Apúlia i Calàbria i va arribar a l'estret de Messina, des d'on va preparar la conquesta de Sicília, que no va poder fer perquè una tempesta va dispersar-ne les naus. Llavors, va voler passar a l'Àfrica, però va morir d'una curta malaltia abans d'acabar els preparatius, quan estava assetjant Cosenza.

Pèrdua parcial d'Hispània i Gàl·lia

Empesos cap a l'oest pels huns cap al 400, sueus, vàndals i Alans, que van creuar el Rin el 406 i els Pirineus cap a Ibèria el 409. Mentre que el grup vàndal principal, els asdings, es van establir a Gal·lècia, els silinges es van establir a la Bètica. Honori va autoritzar als Francs a viure dins de l'imperi en 410 com federats i una part dels francs s'hi va acollir, proveint de tropes a l'exèrcit romà,

A Alaric I el va succeir el seu cunyat Ataülf, que pactà amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del Govern de Gàl·lia, territoris que escapaven del control de Roma i que s'havien sotmès a Constantí. La caiguda de Roma va ser un cop molt dur per a tots els romans d'aquesta època, perquè a la Ciutat Eterna se la creia inexpugnable. Ataülf fou deposat l'estiu del 410 per Alaric i va tornar a iniciar negociacions amb Honori, però durant les converses, Sar, que dirigia un grup important de visigots i altres bàrbars al servei de l'imperi, i que era enemic jurat dels Baltungs, va atacar i les converses es van aturar.

El 411, Joví es va rebel·lar i es va fer càrrec de les tropes restants de Constantí al Rin, i tenia el suport dels burgundis de Guntahar i els alans, als quals va oferir subministraments i terres. El 413, Joví també va reclutar Sar. Ataülf va destruir el seu règim en nom d'Honori, i tant Jovi com Sar van ser executats. Els burgundis es van establir a la riba esquerra del Rin i Ataülf va operar llavors al sud de la Gàl·lia, de vegades amb subministraments a curt termini dels romans. Tots els usurpadors havien estat derrotats, però grans grups bàrbars es van mantenir sense dominar tant a la Gàl·lia com a Hispània. Mentre el govern imperial es va afanyar a restaurar la frontera del Rin, les tribus invasores del 407 es van traslladar a Hispània a finals del 409; els visigots van abandonar Itàlia a principis del 412 i es van establir al voltant de Narbo.

Heraclià encara estava al comandament a la diòcesi d'Àfrica i el 413 va liderar una invasió d'Itàlia i el comes Marí el va aturar a Otricoli. Heraclià i va tornar a Cartago on immediatament fou assassinat. El gener de 414 les forces navals romanes van bloquejar Ataülf a Narbo, on es va casar amb Gal·la Placídia, i entre els presents es trobava Prisc Àtal, un emperador titella sense ingressos ni soldats. Ataülf va declarar que havia abandonat la seva intenció d'establir un imperi gòtic, a causa de la barbaritat irredimible dels seus seguidors, i intentava restaurar l'Imperi Romà, va lliurar Àtal al règim d'Honori i va abandonar els partidaris d'Àtal. Ataülf es va traslladar a Barcelona, on va ser enterrat el seu fill petit de Gal·la Placídia, i on va moria a mans d'un dels seus servents, possiblement antic seguidor de Sar. El seu darrer successor Vàlia no tenia cap acord amb els romans i la seva gent va haver de saquejar a Hispània per menjar.

Acord de 414. Els bàrbars en l'Imperi

Àrees assignades o reclamades a Hispània per grups bàrbars el 416–418

El 416 el rei visigot Vàlia va arribar a un pacte de foedus amb l'imperi amb Constantí i va retornar Gal·la Placídia a Flavi Honori i va rebre provisions, sis-cents mil modii de blat. Del 416 al 418, els gots de Vàlia van fer campanya a Hispània en nom de Constantí, exterminant els vàndals silinges a la Bètica i reduint els alans fins al punt que el rei alà Ataces va morir i els supervivents van buscar la protecció del rei dels vàndals asdings formant un altre supergrup de bàrbars, però de nombre reduït en nombre i eficaçment acotats. L'any 418, per acord amb Constantí, els gots de Vàlia van acceptar terres cultivables a Aquitània. Constantí també va restituir un consell anual de les províncies gal·les del sud, que s'havia de reunir a Arelate. Encara que Constantí va reconstruir fins a cert punt l'exèrcit de camp occidental, ho va fer substituint la meitat de les seves unitats, desaparegudes en les guerres des del 395 per bàrbars reclassificats i per tropes de guarnició retirades de la frontera.

Constanci III es va casar en 417 amb Gal·la Placídia malgrat les seves protestes. La parella aviat va tenir dos fills, Justa Grata Honòria i Valentinià III. Constantí va ser elevat a la posició d'August l'any 420. Això li va valer l'hostilitat de la cort oriental, que no havia acceptat la seva elevació. No obstant això, Constantí havia aconseguit una posició inexpugnable a la cort occidental, a la família imperial i com a capaç comandant en cap d'un exèrcit parcialment restaurat. L'assentament dels federats va representar un veritable èxit per a l'Imperi però va marcar grans pèrdues de territori i d'ingressos, doncs a l'oest el riu Loira s'havia convertit en el límit nord eficaç de la Gàl·lia romana i a l'est de la Gàl·lia els francs controlaven grans àrees; la línia efectiva de control romà fins al 455 anava des del nord de Colònia fins a Boulogne, i les zones d'Itàlia on havien arribat els gots no van enviar impostos durant anys. Fins i tot al sud de la Gàl·lia i Hispània, es va establir grans grups de bàrbars amb milers de guerrers, amb els seus propis sistemes militars i socials no romans. Alguns van reconèixer ocasionalment un cert grau de control polític romà, però sense l'aplicació local del lideratge i el poder militar romans, i seguien els seus propis interessos.

Conflictes a la mort de Constanci III, pèrdua parcial de la diòcesi d'Àfrica

Constanci III va morir l'any 421, després de només set mesos com a august, havent-se assegurat que no hi havia cap successor potencial, però els seus propis fills eren massa petits per ocupar el seu lloc. Flavi Honori no va poder controlar la seva pròpia cort, i la mort de Constantí va iniciar més de deu anys d'inestabilitat. Gal·la Placídia va buscar el favor d'Honori amb l'esperança que el seu fill pogués heretar, però altres membres de la cort van aconseguir derrotar-la i va fugir amb els seus fills a la cort oriental l'any 422. El mateix Honori va morir, poc abans del seu trenta-novè aniversari, l'any 423. Després d'uns mesos d'intriga, el patrici Castí va instal·lar Joan el Secretari com a emperador d'Occident, però Teodosi II va proclamar el seu cosí Valentinià III mentre la seva mare Gal·la Placídia actuaria com a regent durant la seva minoria. Joan el Secretari tenia poques tropes pròpies i va enviar Aeci per demanar ajuda als huns. Un exèrcit oriental va desembarcar a Itàlia, va capturar Joan el Secretari, li va tallar la mà, va maltractar-lo en públic i el va matar amb la majoria dels seus alts funcionaris. Aeci va tornar, tres dies després de la mort de Joan el Secretari, al capdavant d'un important exèrcit hun que el va convertir en el general més poderós d'Itàlia. Després d'alguns combats, Plàcidia i Aeci es van posar d'acord; els huns van ser pagats i enviats a casa, mentre que Aeci va rebre el càrrec de magister militum.

Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, que va mantenir en equilibri de poder entre Aeci (magister militum a la Gàl·lia), el comte Bonifaci d'Àfrica (governador de la diòcesi d'Àfrica) i Flavi Fèlix (magister militum praesentalis a Itàlia). Mentrestant, l'Imperi es va deteriorar seriosament. A part de les pèrdues a la diòcesi d'Àfrica, Hispània s'estava escapant del control central i va passar a les mans dels governants locals i dels sueus. La frontera del Rin s'havia ensorrat i els visigots d'Aquitània van assetjar Arelate el 425 i novament el 430 i Narbo el 436, i els francs, cada cop més poderosos encara que desunits, eren la principal potència del nord-est. Armòrica estava controlada des de 415 per líders locals bagaudes que no reconeixien l'autoritat de l'Imperi. Aeci va fer una campanya vigorosa i victoriosa contra visigots, francs, els bagaudes d'Armòrica i una rebel·lió a Noricum. El triumvirat de governants mútuament desconfiats es va mostrar inestable i en l'any 427, Fèlix va intentar que Bonifaci tornés d'Àfrica, aquest s'hi va negar i va vèncer la força invasora de Fèlix amb el suport dels vàndals.

El 428 els vàndals i els alans es van unir sota Genseric, que va traslladar tot el seu poble, uns 20.000 guerrers, a Tarifa i va creuar d'Hispània a Mauretània sense oposició, i arribant a Numídia on amb l'ajut dels amazics i de la secta dels donatistes, que havien estat sotmesos a persecució, van arraconar Bonifaci a Hippo Regius el 430, on va quedar assetjat resistint 14 mesos i finalment en 431 va intentar una batalla decisiva en la què els vàndals el van derrotar. Bonifaci va poder fugir a Itàlia amb gran part dels habitants de la ciutat, fins a Roma, on va recobrar el favor de Placídia que el va acollir benèvolament i li va donar el rang de Patrici i Magister Militum i es va guanyar l'enemistat d'Aeci, qui desposseït del seu comandament militar acusat de traïció se'n va anar amb el seu exèrcit d'huns cap a Pannònia. El 432, creient que la seva caiguda era imminent es va enfrontar a Bonifaci la batalla de Rimini, en la qual Bonifaci vencé però fou ferit de mort, morint uns mesos després. Aeci va escapar a Pannònia i va viatjar a la cort de Ruas, el rei dels huns i amb la seva ajuda va tornar al poder, rebent el títol de comes et magister utriusque miliciae. Aeci va fer que el gendre de Bonifaci, Sebastià, que havia succeït a Bonifaci com a magister militum, s'exiliés d'Itàlia a Constantinoble, va comprar les propietats de Bonifaci i es va casar amb la seva vídua Pelàgia, i va rebre els títols de cònsol i patrici en 434.

Ascendens d'Aeci i pèrdua de Cartago

La mort de Ruas el 434 va deixar els seus nebots Bleda i Àtila (fills del seu germà Mundzuk) amb el poder sobre totes les tribus dels huns, que van intentar mantenir els termes de la pau amb els romans trobant-se amb la delegació imperial a la ciutat de Margus (actual Požarevac) i, tots muntats a cavall d'acord amb els costums huns, van negociar un acord favorable: els romans no tan sols van retornar les tribus fugitives, sinó que també van doblar el tribut de 350 lliures d'or romanes, van obrir les fronteres als mercaders huns i van pagar un rescat de vuit sòlids per cada presoner romà. Durant aquest període, els huns van estendre el seu imperi fins als Alps, el Rin i el Vístula.

Aeci va fer una campanya vigorosa quan els visigots de Teodoric I van atacar la ciutat de Narbona el 436 sense arribar a sotmetre-la i el setge va fracassar en arribar l'exèrcit romà encapçalat per Litori, lloctinent d'Aeci, que foragità els visigots i els perseguí fins a Tolosa, la seva capital, estabilitzant una mica la situació a la Gàl·lia i a Hispània confiar en les seves tropes dels huns que van matar molts borgonyons al Rin mitjà, i va establir els supervivents en el Regne dels Burgundis com a aliats romans, i va retornar algun tipus d'autoritat romana a Trèveris. Les tropes de l'Imperi Romà d'Occident van reforçar Cartago, aturant temporalment els vàndals, que el 435 van acceptar limitar-se a Numídia i deixar en pau les parts més fèrtils del nord d'Àfrica. Aeci va concentrar els seus limitats recursos militars per derrotar de nou als visigots, i la seva diplomàcia va restablir un cert ordre a Hispània. No obstant això, el seu general Litori va ser derrotat pels visigots a Tolosa el 439.

Teodoric va continuar amb la seva política de consolidació, i va reforçar el seu poder desenvolupant una important tasca diplomàtica d'apropament amb altres reis bàrbars instal·lats a la part occidental de l'imperi, en la recerca d'alguna aliança que compensés l'establerta entre els romans i els huns, i també com un mètode d'intentar expandir-se territorialment. El matrimoni va ser la principal eina de formar aliances, mètode tradicional, que va refermar l'autonomia i/o independència que buscava Teodoric, amb la qual podia superar la seva condició de federat de l'imperi. El 439 Teodoric va casar una de les seves filles amb Huneric, fill de Genseric, rei dels vàndals

El 439, els vàndals es van traslladar cap a l'est, abandonant temporalment Numídia i capturant Cartago, on van establir el Regne Vàndal, un estat independent amb una poderosa marina, provocant una crisi financera immediata a l'Imperi d'Occident. La diòcesi d'Àfrica era pròspera i requeria poques tropes per mantenir-la segura, aportant grans ingressos fiscals i exportava blat per alimentar Roma i moltes altres zones. Les tropes romanes es van reunir a Sicília deixar a Àtila i Bleda un camí clar a trav�s d'Il�l�ria cap als Balcans, que acusant els de trencar el tractat de Margum van envair l'any 441 saquejant Viminacium, Margum, Sigindunum i S�rmium. Despr�s d'una breu treva el 442 Teodosi II el Jove va retirar les seves tropes de Sic�lia i va ordenar una gran emissi� de noves monedes per finan�ar les operacions contra els huns. Creia que podia derrotar els huns i va rebutjar les demandes dels reis huns, que van continuar amb els seus atacs i van saquejar Rati�ria, Na�ssus, S�rdica, Filip�polis i Arcadi�polis. Les invasions d'�tila a Orient van ser aturades per les Muralles de Constantinoble i finalment Teodosi va admetre la derrota i va acceptar un nou tribut encara m�s elevat als huns, aix� que no va haver invasions b�rbares significatives a les riques zones del sud d'Anat�lia, el Llevant i Egipte, que seguirien sent pr�speres contribu�dores als ingressos fiscals.

Genseric va establir els v�ndals com a sobirans i el 442 va poder negociar unes condicions de pau molt favorables amb l'imperi occidental mantenint els territoris conquerits, i aconseguint que el seu fill gran Huneric es promet�s amb Eud�xia, la filla de Valentini� III, que tenia la legitimitat de les dinasties valentiniana i teodosiana. L'alian�a de visigots i v�ndals no va tenir beneficis doncs mentre Huneric vivia com a ostatge a Ravenna es va produir una revolta dels nobles v�ndals contra el rei el 442, en la qual probablement la seva esposa visigoda va estar implicada. Genseric va sospitar que el volia enverinar, i la va mutilar tallant-li el nas i les orelles, i la va tornar al seu pare Teodoric a Tolosa el 445. L'acci� diplom�tica d'Aeci va evitar la perman�ncia d'aquesta alian�a que hagu�s estat un perill per als romans. Els romans van recuperar Num�dia, i Roma va rebre novament un subministrament de gra d'�frica. El r�gim imperial va haver d'augmentar els impostos, i tot i saber que la pagesia no podia pagar m�s i que no es podia aixecar un ex�rcit suficient, va protegir els interessos dels terratinents despla�ats d'�frica i va permetre als individus rics evitar impostos.

Atacs d'�tila l'Hun

�tila

El 444, amb la mort de Bleda els huns es van unir sota �tila. Els seus s�bdits inclo�en els huns, per� tamb� per altres grups molt m�s nombrosos, predominantment els pobles germ�nics. El seu poder es basava en part en la seva capacitat continuada per recompensar els seus seguidors preferits amb metalls preciosos, i va continuar atacant l'Imperi Rom� d'Orient fins al 450, quan havia extret grans sumes de diners i moltes altres concessions.

Teodoric I

A Teodoric I se li va presentar una segona oportunitat amb el regne dels sueus que intentaven consolidar el seu poder i donar estabilitat al regne mitjan�ant l'expansi� de la seva �rea d'influ�ncia a Hisp�nia. Si b� Teodoric ja havia tingut contactes anteriorment amb els sueus el 431, aquestes negociacions no van tenir cap mena d'efecte, tot i que van posar en alerta els romans per una possible alian�a entre ambd�s pobles. El nou rei sueu Requiari, va casar-se amb una filla de Teodoric el 449 a Tolosa. De cam� a la capital visigoda per la q�esti� matrimonial, Requiari, possiblement amb l'ajut de contingents visigots va iniciar vigorosos assalts contra el que quedava de la Hisp�nia romana saquejant la zona de Cesaraugusta i va capturar Ilerda. i fins i tot es va aliar amb els bagaudes romans fora del control imperial. Aeci mai va amena�ar de convertir-se en un August i aix� va mantenir el suport de la cort oriental, on Teodosi II va regnar fins al 450.

Els imperis rom� i hun en 450

Justa Grata Hon�ria, la germana de l'emperador va escriure a �tila a la primavera del 450 demanant-li que la salv�s d'un matrimoni no desitjat amb el senador Flavi Bassus Herculanus, i �tila ho interpret� com una proposta de matrimoni i ho va fer servir com a excusa per reclamar com a dot la meitat de l'Imperi Occidental com a dot. Davant la negativa, va envair la G�l�lia l'any 451 amb un enorme ex�rcit per� fou aturat per Aeci i els visigots federats a la Batalla dels Camps Catal�unics. L'any seg�ent �tila va envair It�lia en direcci� a Roma, per� un brot de malaltia al seu ex�rcit, la manca de subministraments, la informaci� que les tropes romanes orientals estaven atacant Pann�nia i possiblement la petici� de pau del papa Lle� I el va induir a aturar aquesta campanya. �tila va morir inesperadament un any despr�s i el seu imperi es va esfondrar mentre els seus seguidors lluitaven pel poder.

El 454, Aeci va ser apunyalat personalment per Valentini� III, i Valentini� va ser assassinat pels partidaris d'Aeci, i un any despr�s, abans que una flota v�ndal arrib�s a It�lia per� no va poder reunir cap defensa efica�, va intentar fugir de la ciutat i va ser destrossat per una multitud que va fer desfilar els trossos al voltant d'un pal. Els v�ndals van entrar a Roma i la van saquejar durant dues setmanes. Malgrat l'escassetat de diners per a la defensa de l'estat, des del saqueig visigot de 410 s'havien acumulat una considerable riquesa privada. Els v�ndals van marxar amb grans quantitats de tresor i tamb� amb la princesa Eud�xia, que es va convertir en l'esposa d'un rei v�ndal i la mare d'un altre, Hilderic. Els v�ndals van conquerir Sic�lia. La seva flota es va convertir en un perill constant per al comer� mar�tim rom�, i per a les costes i illes de la Mediterr�nia occidental.

Noves p�rdues a la G�l�lia i ascens de Ricimer

Avit es va declarar emperador a la cort de Teodoric II a Burdigala i es va traslladar a Roma amb el suport dels visig�ts, on va obtenir l'acceptaci� de Majori� i Ricimer, comandants del que quedava de l'ex�rcit d'It�lia. Aquesta va ser la primera vegada que un regne b�rbar havia jugat un paper clau en la successi� imperial, i el preu de Teodoric inclo�a els metalls preciosos dels ornaments p�blics d'It�lia i una campanya no supervisada a Hisp�nia en la qual va derrotar els sueus a la batalla del riu �rbigo el 5 d'octubre de 456, de la que Requiari, malferit es refugia a la Gal�l�cia mentre Teodoric saquejava la seva capital Bracara Augusta, i finalment executa Requiari i els sueus van perdre el control de la B�tica, Lusit�nia i Cartaginense (i fins i tot de part de Gal�l�cia), que va passar de nou a Roma. Els burgundis van expandir el seu regne a la vall del Roine. Els atacs dels v�ndals es van reprendre el mar� del 456 i van prendre les restes de la di�cesi d'�frica,, i malgrat una ulterior ambaixada de Marci�, amb la destrucci� de C�pua; Avit va encarregar a Ricimer la defensa de Sic�lia i les forces romanes van aconseguir derrotar els v�ndals en dues batalles successives, una a prop d'Agrigento i una naval a C�rsega. Mentre l'ex�rcit visig�tic estava ocupat a Hisp�nia Majori� i Ricimer van marxar contra Avit i el van obligar a convertir-se en bisbe de Placentia, i va morir (possiblement assassinat) unes setmanes m�s tard.

Ressorgiment amb Majori� i control de Ricimer

Durant el seu regnat de quatre anys, Majori� va reconquerir la major part d'Hisp�nia i el sud de la G�l�lia, mentre que redu�a als visigots, borgonyons i sueus a l'estatus de federaci�.

Majori� i Ricimer controlaven It�lia. Com Ricimer era fill d'un rei sueu i la seva mare filla d'un got, no podia aspirar a un tron imperial i despr�s d'uns mesos de negociaci� amb el nou emperador de Constantinoble en els que es va rebutjar una invasi� dels alamans al Llac Maggiore on van ser interceptats i derrotats per les tropes del comes Burco, enviades per Majori�, aquest va ser aclamat com a August.

El 458, Teodoric va enviar un nou ex�rcit a Hisp�nia dirigit pel got Ciril�la. Majori� va reconstruir l'ex�rcit i la marina d'It�lia i es va dedicar a recuperar les prov�ncies el sud de la G�l�lia que no havien reconegut la seva elevaci� amb un ex�rcit format principalment per b�rbars (bastarnes, sueus, huns, alans, rugis, burgundis, gots i s�rmates) per pacificar la prov�ncia, creuant els Alps i entrant a la vall del Roine, sotmetent els burgundis i els gal�loromans, alguns per les armes i altres per la diplom�cia. El novembre del 458 era a Lugd�num on fou complimentat pel poeta Sidoni Apol�linar que va llegir el paneg�ric i fou perdonat per la seva participaci� en una anterior revolta. El 459 Teodoric envi� un ex�rcit comandat per Sunieric a Hisp�nia per� Majori� va derrotar els visigots comandats per Teodoric a la batalla d'Arelate i els va for�ar a abandonar la Septim�nia i retirar-se cap a l'oest d'Aquit�nia mentre ell va romandre a Arle tot el 459 per reunir l'ex�rcit amb el qual pensava anar a �frica. Amb el nou tractat de pau, els visigots havien de renunciar a les seves conquestes a Hisp�nia i tornar a la situaci� de federat. El 460 va sotmetre els sueus i bagaudes a Hisp�nia. Marcel�l� d'Il�l�ria, magister militum a Dalm�cia i general pag� d'un ex�rcit ben equipat, el va recon�ixer com a emperador i va recuperar Sic�lia dels v�ndals. Egidi tamb� va recon�ixer Majori� i es va fer c�rrec efectiu del nord de la G�l�lia. Es van reformar els abusos en la recaptaci� d'impostos i es van refor�ar els ajuntaments, accions necess�ries per reconstruir la for�a de l'Imperi, per� desavantatjoses per als arist�crates m�s rics. Majori� va preparar una flota a Carthago Nova per a la essencial reconquesta de la di�cesi d'�frica.

La major part dels 300 vaixells de la flota romana van ser capturades a Carthago Nova quan la flota del v�ndal Genseric va fer un atac sobtat a Portus Illicitanus i Majori� va haver de fer-hi les paus i tornar a It�lia, on es va trobar Ricimer, que el va arrestar, obligar a abdicar i executar cinc dies despr�s. Marcel�l� a Dalm�cia, i Egidi a Soissons van rebutjar tant Ricimer com els seus titelles, i van independitzar-se. M�s tard Ricimer va cedir Narbo als visigots a canvi de la seva ajuda contra Egidi fent impossible que els ex�rcits romans marxessin d'It�lia a Hisp�nia i que nom�s pugues governar de manera efectiva It�lia. Del 461 al 465 va regnar Libi Sever, que mai va ser reconegut per l'Orient.

Procopi Antemi

Despr�s de dos anys amb l'Imperi governat per Ricimer cap dels h�ruls sense un emperador d'Occident, l'emperador rom� d'Orient Lle� I el Traci va nomenar Procopi Antemi, pel seu prestigi com a militar. Va arribar a It�lia amb un ex�rcit, recolzat per Marcel�l� d'Il�l�ria i la seva flota. Antemi va casar la seva filla Alipia amb Ricimer, i va ser proclamat August el 12 d'abril del 467. El 468, amb un gran cost, l'imperi d'Orient va reunir una for�a enorme per ajudar Occident a recuperar la di�cesi d'�frica de mans dels v�ndals, i Marcel�l� va expulsar r�pidament els v�ndals de Sardenya i Sic�lia, i una invasi� terrestre els va fer fora de Tripolit�nia. Basilisc, el comandant en cap amb la for�a principal va derrotar una flota dels v�ndals prop de Sic�lia, va expulsar r�pidament els v�ndals de Sardenya i Sic�lia, i Heracli d'Edessa desembarcava a la costa de Tripolit�nia i avan�ava cap a Cartago. Basilisc va desembarcar al cap Bon a pocs quil�metres de Cartago, on Genseric es va oferir a rendir-se, si podia tenir una treva de cinc dies per preparar el proc�s, que va utilitzar per preparar un atac a gran escala precedit per brulots que van destruir la major part de la flota romana i van matar milers dels seus soldats. El desastre va costar 130.000 lliures d'or, uns 9.000.000 de s�lids, al tresor imperial i va sentenciar el dest� de l'Imperi Rom� d'Occident. Els v�ndals poder mantenir la Di�cesi d'�frica i aviat van recuperar Sardenya i Sic�lia. Marcel�l� va ser assassinat, possiblement per ordre de Ricimer. El prefecte pretori de la G�l�lia, Arvande, va intentar persuadir Euric, el nou rei dels visigots, de rebel�lar-se, amb l'argument que el poder rom� a la G�l�lia s'havia acabat de totes maneres; el rei es va negar.

Antemi encara estava al comandament d'un ex�rcit a It�lia. Riothamus, cap dels romanobrit�nics d'Arm�rica va formar una coalició amb les forces de la Gàl·lia romana en 468 sota el comandament del comte Pau contra els visigots d'Aquitània, que havien trencat el foedus amb l'Imperi. El 470 els bretons van obtenir una victòria inicial ocupant Bourges amb un exèrcit de mil dos-cents homes. Però quan van prosseguir en territori visigot foren derrotats pel cap visigot Euric a la batalla de Déols. Llavors Riothamus va escapar cap als burgundis que eren aliats dels romans. Antemi va anar en el seu suport, aplegant un exèrcit comandat nominalment pel seu fil, Antemiol, però de fet pels generals Torisari, Everding i Hermià. Antemiol va avançar cap a Arelate i van travessar el riu Roine, però fou interceptat per Euric, que va derrotar les forces tant de Riothamus com d'Antemi a la batalla d'Arles, i Euric i els borgonyons es van fer càrrec de gairebé tot el territori imperial restant al sud de la Gàl·lia. Aleshores Ricimer es va barallar amb Antemi i el va assetjar a Roma, que es va rendir el juliol de 472, després de més mesos de fam. Antemi va ser capturat i executat per ordre de Ricimer pel príncep borgonyó Gundebald. A l'agost, Ricimer va morir d'una hemorràgia pulmonar. Olibri, el seu nou emperador, va nomenar Gundebald com el seu patrici, després va morir ell mateix en poc temps.

Els darrers emperadors

Després de la mort d'Olibri, hi va haver un nou interregne fins al març de 473, quan Gundebald va proclamar emperador Gliceri i és possible que provés d'intervenir a la Gàl·lia sense èxit. L'any 474 Juli Nepot, nebot i successor de Marcel·lí d'Il·líria, va arribar a Roma amb soldats i autoritat de l'emperador romà d'Orient Lleó I el Traci. En aquell moment, Gundebald havia marxat per disputar el tron borgonyó a la Gàl·lia. Gliceri es va rendir sense lluitar, retirant-se per convertir-se en bisbe de Salona, a Dalmàcia. Juli Nepot va governar Itàlia i Dalmàcia des de Ravenna i va nomenar a Flavi Orestes, un antic secretari d'Àtila, com a magister militum i li va encarregar reunir un exèrcit de mercenaris germànics per anar contra el rei visigot Euric, però va aprofitar aquest exèrcit d'hèruls, estiris i turcilings per expulsar Juli Nepot de Ravenna, i l'emperador va fugir a Salona el 28 d'agost del 475, on es va reunir amb l'emperador destituït Gliceri, el seu antic rival. El 29 d'agost Orestes va fer proclamar emperador el seu propi fill Ròmul Augústul el 31 d'octubre, encara era menor d'edat, i que mai va ser reconegut fora d'Itàlia com un governant legítim. i va restar al capdavant dels afers d'estat com a regent ajudat pel ministre Parmè (Parmenus). Va enviar Llatí i Madàs a Constantinoble per demanar el reconeixement del seu fill per l'emperador oriental Zenó; també va fer la pau amb el rei vàndal Genseric. Orestes no va complir les seves promeses de terres als seus mercenaris, que es van revoltar sota el lideratge d'Odoacre, i va haver de fugir a Pavia el 23 d'agost de 476, on el bisbe de la ciutat li va donar santuari, però es va veure obligat a fugir de nou, quan l'exèrcit d'Odoacre va trencar les muralles de la ciutat i va assolar la ciutat. L'exèrcit d'Odoacre va perseguir Orestes fins a Piacenza, on el van capturar i executar el 28 d'agost de 476. El 4 de setembre de 476, Odoacre va obligar a abdicar Ròmul Augustul i li va concedir una pensió anual de 6.000 sòlids abans d'enviar-lo a viure amb parents a Campània, i Odoacre es va instal·lar com a governant d'Itàlia i va enviar la insígnia imperial a Constantinoble.

Estats romans successors de l'Imperi

Europa el 476, del Muir's Historical Atlas (1911)

Per convenció, es considera que l'Imperi Romà d'Occident va acabar el 4 de setembre de 476, quan Odoacre va deposar a Ròmul Augústul i es va proclamar governant d'Itàlia. Aquesta convenció està subjecta a moltes qualificacions. En la teoria constitucional romana, l'Imperi encara estava simplement unit sota un sol emperador, la qual cosa no implicava l'abandonament de les reivindicacions territorials. A les zones on les convulsions de l'Imperi moribund havien fet legítima l'autodefensa organitzada, els estats de grup van continuar sota alguna forma de domini romà després del 476. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d''Imperi Romà d'Orient, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.

Juli Nepot Després de la seva expulsió conservava Il·líria i Dalmàcia i mantenia el reconeixement també com a emperador per part de Zenó, l'emperador d'Orient, a qui va demanar diners i un exèrcit per fer fora Odoacre, però aquest va reconèixer Zenó com a únic emperador. Odoacre va començar a negociar amb Zenó, que estava ocupat tractant els disturbis a l'Orient i finalment va concedir a Odoacre l'estatus de patrici acceptant-lo com el seu virrei d'Itàlia insistint en que havia de retre homenatge a Juli Nepot com a emperador de l'Imperi d'Occident. Odoacre mai va tornar cap territori ni poder real, però sí que va emetre monedes en nom de Juli Nepot a tota Itàlia. El 480 Nepot fou assassinat a prop de Salona, per dos dels seus oficials, Viator i Ovida segurament per instigació de l'antic emperador Gliceri, que era bisbe de Salona. Ovida sembla que va assolir el poder a Dalmàcia però fou derrotat el 481 per Odoacre que va envair i ocupar el país annexant-la al seu Regne d'Itàlia. L'any 488 l'emperador d'Orient va autoritzar a un got problemàtic, Teodoric (més tard conegut com "el Gran") a prendre Itàlia, i després de diverses campanyes inconcluses, l'any 493 Teodoric i Odoacre van acordar governar conjuntament però el 5 de març del 493 Odoacre i els seus seguidors foren assassinats enmig d'un banquet per orde de Teodoric, que va quedar com senyor d'Itàlia.

El Regne de Soissons, un enclavament gal·loromà situat entre el Mosa i el Loira, governat per Siagri, l'últim representant del poder gal·loromà al nord de la Gàl·lia, es va mantenir fins la victòria de Clodoveu I a la batalla de Soissons en 486.

Els habitants indígenes de l'interior de Mauretania van organitzar-se en el Regne Maureromà independent del regne Vàndal, i amb forts trets romans, van buscar el reconeixement imperial amb les reconquestes de Justinià I, i més tard van oposar una resistència efectiva a la conquesta musulmana del Magrib.

Les civitates de Britannia van continuar organitzant la seva defensa com havia autoritzat Honori, mantenint durant un temps l'alfabetització en llatí i altres trets identificables romans però van caure a un nivell de desenvolupament material inferior fins i tot als seus avantpassats preromans de l'edat del ferro.

Bibliografia

• Burns, Thomas S. Barbarians Within the Gates of Rome : A Study of Roman Military Policy and the Barbarians, ca. 375–425 A.D. (en anglès). Indiana University Press, 1994. ISBN 978-0-253-31288-4. 
• Gibbon, Edward. The history of the decline and fall of the Roman empire (en anglès). vol.3. Collins & Hanney, 1826. 
• Halsall, Guy. Barbarian Migrations and the Roman West, 376–568 (en anglès). Cambridge Medieval Textbooks, 2007. ISBN 9780511802393. 
• Heather, Peter. The Fall of the Roman Empire: A New History (en anglès). Pan Macmillan, 2010. ISBN 0330529838. 
• Jones, A. H. M.. The Later Roman Empire, 284–602: A Social, Economic, and Administrative Survey (en anglès). vol. 1. Basil Blackwell, 1964. ISBN 0-8018-3353-1. 
• Smith, William. "Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology" (en anglès). vol. 3. John Murray, 1872. 
• Tuñón de Lara, Manuel. Historia de España (en castellà). Volum 2. Barcelona: Editorial Labor, 1988. ISBN 84-335-9422-2. 
• Valverde Castro, María Rosario. Ideología, simbolismo y ejercicio del poder real en la monarquía visigoda: un proceso de cambio (en castellà). Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2000. ISBN 84-7800-940-X. 
• Wolfram, Herwig «Athanaric the Visigoth: monarchy or judgeship. A study in comparative history» (en anglès). Journal of Medieval History, 1, 1975.
• Wolfram, Herwig; Dunlap, Thomas J. History of the Goths (en anglès). University of California Press, 1990. 

Enllaços externs

• Explicacions sobre la Fragmentació del Món Antic - Caiguda de l'Imperi Romà en català (pàgina web allotjada a Buxaweb.com)