Occitània
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Capital | Tolosa | ||||
Poblaci� humana | |||||
Poblaci� | 16.922.045 (85,42 hab./km�) | ||||
Gentilici | occit�, occitana | ||||
Llengua utilitzada | occit� | ||||
Geografia | |||||
Superf�cie | 198.113 km� | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Fus horari | |||||
Occit�nia �s un pa�s de l'Europa occidental i l'�rea hist�rica de domini de la llengua occitana.[1] Compr�n bona part del ter� sud de Fran�a, la Vall d'Aran (Catalunya), les valls occitanes (del Piemont, a It�lia) i M�naco. Antoine Fabre d'Olivet va emprar per primer cop el mot Oscitanique per referir-se al pa�s.[2]
Aquesta designaci� no l'accepta tothom per diferents raons, com l'abs�ncia (relativa) de tradici� hist�rica. En canvi, l'adjectiu occit� com a definici� identit�ria ha assolit certa normalitat d'�s en tot l'�mbit ling��stic i tamb� a la resta de l'estat franc�s.
El territori d'Occit�nia no t� cap reconeixement oficial, nom�s ling��stic (i amb graus molt variables en funci� dels estats respectius). Els grups de nacionalistes occitans s�n minoritaris, tot i l'�xit de les manifestacions[3] que es van fer a Carcassona amb uns 10.000 manifestants[4] el 22 d'octubre de 2005, Besiers amb unes 18.000 persones[5] el 17 de mar� de 2007 i altra vegada a Carcassona el 24 d'octubre de 2009 amb m�s de 20.000 manifestants.[6]
La llengua occitana nom�s �s reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat itali�, se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat franc�s nom�s gaudeix d'una acceptaci� a la xarxa educativa, per� li manca reconeixement legal. Cal afegir, nogensmenys, que, malgrat la seva posici� social prec�ria, l'occit� va ser una de les lleng�es oficials dels Jocs Ol�mpics de Tor�.
La bandera occitana �s la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa i de la regi� francesa de Midi-Pyr�n�es, aix� com a l'escut del departament dels Alts Alps. Abans de l'arribada de Georges Fr�che al capdavant de la regi�, tamb� es trobava al costat de l'escut de Catalunya a la bandera de la regi� del Llenguadoc-Rossell�. La creu s'ha implantat amb �xit a les valls occitanes del Piemont i tamb� a la Val d'Aran, on ha estat integrada a la bandera del pa�s, que nom�s mostrava abans la clau aranesa.
Hist�ria d'Occit�nia
[modifica]Occit�nia, per mor de la seva posici� geogr�fica, sempre s'ha trobat en una cru�lla estrat�gica entre tota mena de corrents (essencialment grecs i llatins, orientals, n�rdics i evidentment mediterranis). Hereva de la cultura llatina i d'una part d'elements celtes, arrib� a convertir-se en un dels centres neur�lgics de la cultura rom�nica a partir del segle ix. Va ser l'occit� una de les lleng�es m�s primerenques a substituir el llat� en molts actes, documents, peces liter�ries i obres cient�fiques. Aix�, les primeres gram�tiques anteriors a la de Nebrija s�n occitanes (com per exemple les Leys d'Amors del segle xiv).
Els segles XI, XII i XIII foren l'�poca de major esplendor de la cultura i la pol�tica occitanes. El model d'occit� escrit, gr�cies a la seva cultura refinada i brillant, se situ� com una mena de llengua vehicular en tot Europa, culturalment amb els trobadors, i tamb� pol�ticament amb l'elaboraci� dels furs dels territoris aragonesos i navarresos, sense oblidar �bviament la influ�ncia que va exercir sobre la poesia de les terres de llengua catalana fins a Ausi�s March.
Foren aquells segles l'�poca d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca i la seva extensi� per la major part d'Europa occidental. Pol�ticament per la independ�ncia de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu comtat de Tolosa, comtat de Foix, vescomtat de Carcassona, ducat d'Aquitània i comtat de Provença). Ara bé, aquesta època daurada s'estroncaria ràpidament, ja que la unitat dels territoris occitans era, de fet, una unitat cultural i lingüística, però no política.
La invasió francesa
[modifica]Amb l'excusa de la lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat al papa Innocenci III, va encetar la croada albigesa contra els senyors occitans. L'exèrcit francès, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaint així les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. El comte va reunir els seus aliats, entre els quals Pere el Catòlic, per lluitar contra les tropes franceses. La Batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana, amb la mort del rei català d'una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitanocatalanes, amb el final de l'expansió catalana. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa. Entre mitjans del segle xiii i principis del segle xvii, gairebé tots els territoris occitans foren incorporats a la corona francesa.
La llengua occitana va patir una forta persecució durant la Revolució francesa, que va instaurar el francès com l'única llengua oficial de la nova república i considerava l'occità com una llengua reaccionària de l'antic règim. La instauració de l'escola pública francesa i dels mitjans de comunicació francòfons van deixar la llengua autòctona ferida de mort. El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968, es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'estat centralista francès.[7] L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.
Geografia
[modifica]Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:
- Pirineus al sud, que fan de frontera amb la península Ibèrica, amb alçàries com el pic d'Aussau (2.885 m), la Vinhamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Montner (francès: Monné) (2.147 m), Mauberma (2.880 m), Valhièr (2.839 m), Tres Senhors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sent Bertomiu (2.349 m), Serrèra (2.921 m), Puèg de Burgarag (1.231 m), Camp-ras (2.554 m), pic de la Munia (3.194 m) i Neuviela (3.092 m).
- El massís Central o més ben dit Septentrional, al centre-nord del país, amb els subsistemes del Platèu de Velai, el Platèu de Miuvachas, el Platèu de la Marcha, les muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mesenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), Lo Puei de Doma (1.465 m), la Losèra (1.702 m), les Cevènas (1.551 m), l'Aubrac (1.471 m), i el Puei de Sant Circ (o Puei de la Crotz; francès: Sancy, 1.886 m).
- Els Alps, a l'est, que el separen de la península Italiana, i que inclou el Planestèu de Valensòla, el Platèu de Sant Cristòu (amb els Clapier, 3.045 m; el Cheiron, 1.778 m; i La Cabrièra, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), el mont Pelat (3.052 m), l'Aution (2.082 m), massís de los Escrinhs (4.103 m), la Ramièra (3.340 m), el pic d'Olan (3.654 m), i els Alps Cotians, que inclou el Visol (3.841 m), el Peuve d'Euva (3.064 m), la Ronhosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brèc de Chambairon (3.400 m).
- La Plana de les Lanes, a la costa Atlàntica.
- La conca del Ròse o Roine, amb els rius Gardon, Ardecha, Isere i Droma.
- La conca de la Garona, amb els rius Dordonha, Òlt, Tarn, Gerç, Avairon, Ciron i Corrèsa.
- La conca del Loira, amb la Vinhana, Alier, Cruesa i Gartempa.
Altres rius del país són l'Ador, la Charenta, Aude, Argeç, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als estanys, els principals són l'Airolha, el de Leucata o de Salses, La Canau, Casau, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Taur (Thau en francès), Mauguòu (Mauguio en francès), Mar de Berra, l'Òrt (Etang de l'Or en francès), Charpal, Arcaishon, Leon i Sostons.
Organització territorial
[modifica]Oficial administrativa
[modifica]Actualment, el territori lingüístic occità està dividit entre França (gairebé la totalitat de l'àrea occitana), Itàlia (les valls occitanes, o Valdeses i l'enclavament de La Gàrdia –en italià: Guardia Piemontese– a Calàbria), Catalunya (la Vall d'Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives.
Històrica i cultural
[modifica]Les regions històriques i culturals occitanes són l'Alvèrnia, el Delfinat, la Gascunya, la Guiena, el Llemosí, el Llenguadoc i la Provença, a més de l'exclavament de La Gàrdia. Les seves subregions són:
- Alvèrnia: Alvèrnia, Borbonès i Forès
- Delfinat: Baix Delfinat i Alt Delfinat
- Gascunya: Armanyac, Bearn, Bigorra, Comenge, Lanas i Labrit, Vall d'Aran
- Guiana: Agenès, Bordelès, Carcí, Perigord i Roergue
- Llemosí: Berric, Charanta, Llemosí i Marca
- Llenguadoc: Albigès, Alt Llenguadoc, Baix Llenguadoc, Comtat de Foix, Gavaldà
Velai i Vivarès - Provença: Niça, Venaissí, Mònaco i Provença
- Valls Occitanes
- Enclavament de La Gàrdia
Cultura
[modifica]L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas, l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa a Europa) com són:[8]
- L'estructura orogràfica: l'occità és blocat en totes bandes per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agricultura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que en les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
La llengua històrica és l'occità, però només és oficial (cooficial, amb el castellà i el català) a la Vall d'Aran. En les zones que administrativament pertanyen a França i Mònaco es parla sobretot francès, mentre que en les que estan a Itàlia es parla també italià. A França, el Sindicat Occità de l'Educació lluita per l'ensenyament bilingüe del francès i l'occità a les escoles. Altres moviments culturals occitans actuals lligats a la llengua són, per exemple, el felibritge.
La literatura occitana i en occità va viure la seva època d'or durant l'edat mitjana, en especial els seus trobadors i trobairitzs. A finals del segle xix, com en altres pobles europeus -per exemple, el català- va sorgir un moviment de Renaixença de la literatura occitana, època en la qual podem destacar Frederic Mistrau. Un escriptor destacable occità del segle xx és, per exemple, Joan Bodon.
Potser un dels aspectes culturals que es mantenen més vius, ja que s'ha anat passant de mares a fills i sobretot no ha sofert imposicions o prohibicions polítiques, és la gastronomia. La cuina occitana és de base sobretot mediterrània, tot i que d'influència forta atlàntica a l'oest, amb molta fruita i verdura, ingredients adaptats al territori, les estacions i les particularitats personals, casolana, intuïtiva, camperola, de presentacions senzilles i sabors forts.
La música tradicional (grups com La talvera, Gacha empega, Gai saber, Remenilhe, etc.) o la nova cançó occitana (nascuda als anys 1960, amb artistes com Guy Broglia, Alan Ward, Claudi Martí, Patric, Joan-Pau Verdier, Mans de Breish, Rosina de Pèira, Jacmelina, etc., així com artistes actuals d'aquest gènere, com Laurent Cavalié, Luc Aussibal, Marilis Orionaa o Joanda), o també certs instruments (acordió diatònic, viola de roda, etc.) i balls, s'hi mantenen vius. Aquesta música és mediterrània, i sol recordar la música àrab als nord-europeus; algunes del sud no són gaire diferents d'algunes músiques tradicionals catalanes com, per exemple, les sardanes. Altres grups de música popular actual canten almenys algunes cançons en occità, és el cas, per exemple, de Lou Dalfin, Nadau, Goulamas'k, Moussu T e lei Jovents, Mauresca Fracàs Dub, Fabulous Trobadors, Verd e Blu, etc. (Vegeu també Música i danses en occità), mentre que d'altres (Zebda, Es Lo Que Hay, etc.) han optat per llengües més comercials (francès, anglès, etc.).
Política
[modifica]Occitanisme i nacionalisme occità
[modifica]L'occitanisme, en sentit ample, és el conjunt de tots els moviments que fan la promoció de la llengua occitana i que defensen els interessos d'Occitània, de la seva població i de la seva cultura. L'occitanisme pot agrupar accions i moviments molt diversos, de tipus lingüístic, cultural, socioeconòmic o polític.
El nacionalisme occità és un moviment polític que reivindica la creació de l'estat d'Occitània secessionat de França. Reivindica bàsicament gran part del sud de França, a més de Mònaco i alguns territoris d'Espanya (la Vall d'Aran) i Itàlia (valls occitanes), com a part de la nació occitana.[9] El fonament del nacionalisme és lingüístic i cultural, encara que actualment l'occità és minoritari en tot el seu àmbit lingüístic.
El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968, es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'estat centralista francès.[7]
L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.
Durant la dècada de 1980, el nacionalisme occità va retrocedir i perdre influència en la societat per mor de la seva fragmentació en nombrosos partits i organitzacions de diferent ideologia, i a la seva incapacitat per poder articular un moviment romancista que abastés un territori tan ampli (entre un terç i la meitat de França) amb una realitat social molt heterogènia. A partir de la dècada de 1990, el moviment polític occità podria qualificar-se de marginal.[10]
Partits polítics nacionalistes occitans
[modifica]El nacionalisme occità només va adquirir una expressió política a partir de 1959, amb la creació per Francés Fontan del Partit Nacionalista Occità[11] (actualment Partit de la Nació Occitana). Aquesta creació era, de fet, la concreció de les teories sociopolítiques desenvolupades pels ideòlegs occitans i per:
- Moviments polítics occitans desapareguts:
Galeria
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Occitània». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 24 abril 2017].
- ↑ Zantedeschi, Francesca. The Antiquarians of the Nation: Monuments and Language in Nineteenth-Century Roussillon (en anglès). Brill, 2019, p. 137. ISBN 9789004390270.
- ↑ http://anemoc.macarel.net/ Arxivat 2009-05-21 a Wayback Machine. Convocatòria de la manifestació feta per la coordinadora d'entitats Anem Òc!
- ↑ http://manifestar.online.fr/ Manifestació a Carcassona del 2005
- ↑ http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2316695 Arxivat 2007-03-22 a Wayback Machine. Manifestació a Besiers del 2007
- ↑ «Més de 20.000 persones es manifesten a favor de l'occità a Carcassona». Nationalia, 26-10-2009. [Consulta: 5 febrer 2023].
- ↑ 7,0 7,1 Contreras Romero, Valente A. «Volem viure: nacionalisme occità en el sud francès.». Política i cultura, 2006.
- ↑ Scala, Luca. Català de l'Alguer: criteris de llengua escrita : model d'àmbit restringit de l'alguerès. L'Abadia de Montserrat, 2003, p. 171. ISBN 8484154637.
- ↑ Roca, Francesc. Teories de Catalunya: guia de la societat catalana contemporània. Pòrtic, 2000, p. 65. ISBN 8473066049.
- ↑ Fineix la nació occitana Arxivat 2017-09-16 a Wayback Machine. a esquerra.cat
- ↑ Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona, p. 200
Bibliografia
[modifica]- BALDIT, Joan-Pèire (1982) Occitània, trad. de Jordi Bolòs i Maria Dolors Duran, Edicions La Magrana, Col·lecció Alliberament, 14, Barcelona.
- Pèire Bec (1977) La llengua occitana Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 133, Barcelona.
- Robèrt Lafont (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
- Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 72, Barcelona.
- Robèrt Lafont i ANATOLE, Christian (1973) Història de la literatura occitana Dopesa, Barcelona.
- Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
- GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Coruña.
- Jesús Mestre i Godes (1994) Els càtars. Problema religiós, pretext polític, Col·lecció A l'Abast, 279, Barcelona.
- Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona.
- Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26, Madrid.
- Felipe Fernández-Armesto (1996) Los hijos de Zeus, Grijalbo, Barcelona.
- Xavier Lamuela (1987) Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística Quaderns Crema, Assaig Minor, 3, Barcelona.
- Joan Grosclaude; Pèire Lagarda; ALCOUFFE; AMORÓS; Jordi Ventura i Subirats i Alem Surre-Garcia «Occitània. L'última oportunitat» El Temps 15 febrer de 1999.
- Aureli Argem� i Roca i Ricard de Vargas Golarons �Dossier Occit�nia� Altres Nacions, n�m 2, 1981.
- Jaume Figueres i Trull �Ieu conessi un pa�s. Occit�nia i l'occit� del 1945 als nostres dies�, Revista de Catalunya, n�m. 125, gener 1998.
- Jordi Ventura i Subirats �L'edicte de Villiers-Cott�rets� Revista de Catalunya n�m. 58, desembre 1991.
- Jordi Ventura i Subirats �La revoluci� francesa i les lleng�es no oficials de l'Estat franc�s�, Revista de Catalunya, n�m. 38, febrer 1990.
- Felip Gardy; P�ire Lagarda; Henri Giordan "Gli Occitani" en Minoranze, n�m. 11-12, 3r-4t trimestre 1978, Mil�.
- Gaston Balzagues "Les organisations occitanes" en Les Temps Modernes, n�m. 324-326, agost-setembre 1973, Par�s.
- P�ire Lagarda "Occitania e Occitanisme" dins I Jornades del CIEMEN del 22 al 29 d'agost del 1976 "Relacions ling��stiques Occit�nia-Catalunya", publicat en Nationalia I.
- P�ire Bec "A cuesti�n occitana: plantexamento hist�rico-cultural" en Grial, n�m 74, 1981.
- Gilles Rebull "Nationalit� et Regionalisme en Provence de 1859 � 1893: Une interpretation de l'�volution felibr�enne au regard de l'exp�rience catalane" en LOU FELIBRIGE n�m. 222 (n�mero especial), primer trimestre 1997.
- FOURIE, J. "La premsa d'oc pendent la darri�ra guerra: l'exemple de Terra d'Oc", Lo Gai Saber.
- ROCH, Alain "Occit�nia: ensenhament e mass-media" dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d'agost del 1980 "Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicaci� social, publicat en Nationalia VI.
- Felip Gardy "Occit�nia: un enj�c" dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 "Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada en Nationalia V.
Vegeu tamb�
[modifica]- Iniciativa per Occit�nia.
- Llista de par�ans d'Occit�nia.
- Raimond Guiraud.
- Llista de mitjans de comunicaci� occitans.
Enlla�os externs
[modifica]- Occitània i l'occità
- Cercle d'Agermanament Occitanocatalà
- Chambra d'Òc. Portal d'Occitània (occità) (italià)