Regne de Castella
| |||||
|
| |||||
| |||||
 Situació del Regne de Castella al segle XII | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Burgos | ||||
| Idioma oficial | llatí, castellà | ||||
| Altres idiomes | asturià, basc | ||||
| Moneda | morabatí  | ||||
| Període històric | |||||
| Coronació de Sanç III com a rei de Castella | 1029 | ||||
| Unió definitiva amb el Regne de Lleó | 1230 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Monarquia hereditària | ||||
| Rei de Castella | |||||
| • 1029-1035: | Sanç I | ||||
| • 1217: | Berenguera | ||||
.svg)
El Regne de Castella va sorgir al segle x, a partir del comtat de Castella, després de l'entronització de Ferran I.[1] Aquesta terra era habitada majoritàriament per habitants d'origen càntabre i basc amb un dialecte romanç propi, el castellà i unes lleis diferenciades. El seu nom probablement prové de la gran quantitat de castells que es trobaven en la zona.
Comtat de Castella
[modifica]L'any 929 el Comtat de Castella es va independitzar del Regne de Lleó amb el comte Ferran González, que unificà tots els territoris i feu dels seus dominis un comtat hereditari a l'esquena dels reis de Lleó.
Regne de Castella
[modifica]
L'any 1029 Sanç el Major adquireix el Comtat de Castella a la seva esposa Múnia de Castella, germana de l'últim comte de Castella, Garcia II de Castella. Amb l'ascens de Sanç III, el comtat de Castella esdevé un regne gràcies al seu títol de rei de Navarra. A la seva mort, ocorreguda l'any 1035, deixa un minvat Comtat de Castella al seu fill Ferran I.
Ferran I, casat al seu torn amb San�a de Lle�, germana de Beremund III, provoc� una guerra en la qual mor� el sobir� lleon�s a la batalla de Tamar�n. Al morir sense descend�ncia directa, Ferran I esgrim� els drets de la seva esposa San�a i ell mateix prengu� el poder, i fou nomenat rei de Lle� el dia 22 de juny de 1038. Aquesta seria la primera uni� dels regnes de Lle� i Castella. Ferran va ser rei m�s important de la segona meitat del segle xi. Va conquerir Co�mbra i va atacar els regnes andalusins, exigint-los un tribut conegut com a paria. L'estrat�gia de Ferran era continuar demanant paries fins que el taifa estigu�s molt debilitat militarment i econ�micament. Va repoblar tamb� les fronteres per mitj� de furs.
A la mort de Ferran I, ocorreguda el 1065, el seu testament segu� la tradici� navarresa de dividir els regnes entre els hereus:
- el primog�nit San� reb� el Regne de Castella.
- Alfons reb� el Regne de Lle�.
- Garcia reb� el Regne de Gal�cia
San� II de Castella s'ali� amb el seu germ� Alfons VI de Lle� i entre ambd�s conquistaren Gal�cia a mans del seu germ� petit, Garcia I de Gal�cia. San� II, no content amb Castella i la meitat del Regne de Gal�cia, atac� al seu germ� i ocupa Lle� amb l'ajuda de Rodrigo D�az de Vivar. Gr�cies a la seva germana Urraca, a la ciutat de Zamora es refugi� el gruix de l'ex�rcit lleon�s, al que San� assetja per� on el rei castell� �s assassinat el 1072 pel noble lleon�s Vellido Dolfos, retirant-se les tropes castellanes. D'aquesta manera Alfons VI de Lle� recuper� tot el territori, governant com a rei de Lle�, Castella i Gal�cia. Aquesta �s la segona uni� dels regnes de Lle� i Castella, no obstant aix�, segueixen existint dos regnes diferenciats.
Alfons VI, el Valent, va colonitzar amb poblaci� dels seus regnes les zones de Seg�via, �vila i Salamanca. En haver assegurat les fronteres, el rei Alfons va conquerir el poder�s regne andalus� de Toledo el 1085. Toledo, l'antiga capital dels visigots, era una localitat ideol�gicament molt significativa, i la conquesta va fer d'Alfons un dels reis m�s reconeguts del m�n cristi�. Va adoptar el t�tol d'Imperator totious Hispanie ('Emperador de totes les Espanyes', en el sentit geogr�fic del terme). Alfons va aplicar una pol�tica molt m�s agressiva contra les taifes, les quals van demanar el suport dels almor�vits africans. Amb Alfons VI es produeix un acostament a la resta de regnes europeus, especialment al Regne de Fran�a, casant a les seves filles Urraca i Teresa amb Ramon de Borgonya i Enric de Borgonya. A la mort d'Alfons VI fou succe�t per la seva filla Urraca I de Castella. Aquesta es va casar, en segones n�pcies, amb Alfons I d'Arag�, per� al no assolir la unificaci� dels regnes i a causa dels grans enfrontaments de classes entre els dos regnes, Alfons I va repudiar Urraca el 1114, el que va aguditzar els enfrontaments entre els dos regnes. Si bé el papa Pasqual II havia anul·lat el matrimoni anteriorment, ells seguiren junts fins a aquesta data. Urraca també va haver d'enfrontar-se al seu únic fill, Alfons, que fou inicialment nomenat Rei de Galícia, per a fer valer els seus drets sobre aquest regne.
A la mort d'Urraca l'any 1126 Alfons VII fou nomenat rei de Castella i de Lleó, annexionant-se posteriorment terres dels regnes de Navarra i Aragó, a causa de la debilitat d'aquests regnes causada per la seva secessió a la mort d'Alfons I d'Aragó. Al seu torn renuncià el seu dret a la conquesta de la costa mediterrània a favor de la nova unió del Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona mitjançant el casament de Peronella d'Aragó amb Ramon Berenguer IV.
A la mort d'Alfons VII els seus dominis foren dividits novament,[2] sent Sanç III de Castella nomenat rei el 1157 fixant-se les delimitacions entre els dos regnes al tractat de Sahagún de 1158.[3]
La incorporació de la Senyoria de Biscaia a Castella va tenir lloc de forma definitiva en 1200, després de la campanya duta a terme per Alfons VIII de Castella a Àlaba, Treviño i Guipúscoa.[4] L'any 1230 novament aparegué la rivalitat entre els dos regnes en ser nomenat Ferran III de Castella hereu dels dos regnes novament gràcies a l'herència del seu pare, Alfons IX de Lleó, i la cessió del regne per part de la seva mare, Berenguera de Castella. Ferran III va aprofitar el declivi de l'imperi almohade per a conquerir la vall del riu Guadalquivir mentre que el seu fill Alfons prenia el Regne de Múrcia.
Les Corts de Lleó i Castella es van fondre, moment el qual es considera que sorgeix la Corona de Castella, formada per distints regnes: Castella, Lleó, Galícia i Toledo, així com regnes i senyories conquistats als àrabs (Còrdova, Múrcia, Jaén, Sevilla i Molina d'Aragó). Els regnes van conservar el seu dret i organització social, fins al punt que a les persones del Regne de Castella que eren jutjades en el Regne de Toledo i en el de Lleó se'ls aplicava el dret del de Castella.
Símbols del Regne de Castella
[modifica]Fou a partir del regnat d'Alfons VIII que es començaren a utilitzar l'escut i el penó.
- Escut d' Alfons VIII[Enllaç no actiu]
- Penó carmesí Arxivat 2006-07-07 a Wayback Machine.
Referències
[modifica]- ↑ «Regne de Castella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «regne de Castella». enciclopèdia.cat. [Consulta: 10 maig 2019].
- ↑ de la Montaña Conchiña, Juan Luis; Clemente Ramos, Julián «La Extremadura cristiana (1142-1230): ocupación del espacio y transformaciones socioeconómicas» (en castellà). Historia. Instituciones. Documentos, 21, 1994, pàg. 85. ISSN: 0210-7716.
- ↑ López-ibor Aliño, Marta «El «señorío apartado» de la Cofradía de Arriaga y la incorporación de la Tierra de Alava a la Corona de Castilla en 1332» (en castellà). En la España Medieval, 4, pàg. 513 [Consulta: 16 abril 2022].
Vegeu també
[modifica]
