Vés al contingut

Imperi Carolingi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 09:23, 25 set 2024 amb l'última edició de Varondán (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Imperi dels Romans i dels Francs
ᚱᛕᛁ·ᚨᚾᚾᛖ·ᚱᛟᛗᚨᚱᛁ·ᚹᚨᛚᚨ·ᚠᚱᛇᚾᚲᚨᚾ
← Bandera
 800 – 843 →
→
→

de}}}

Bandera

Ubicació de
Informació
CapitalMetz, Aquisgrà
Període històric
Coronació de Carlemany pel papa Lleó III800
Tractat de Verdun11 d'agost de 843
Política
Forma de governMonarquia

Imperi Carolingi és un terme historiogràfic utilitzat per referir-se a un període de la història europea derivat de la política dels reis francs, Pipí i Carlemany, que va suposar un intent de recuperació en els àmbits polític, religiós i cultural de l'època medieval a Europa occidental, i és un fet rellevant i important la coronació de Carlemany com a emperador a Roma com a signe de restauració de facto de l'Imperi Romà d'Occident (segons la ficció[1] de la translatio imperii). Després de la seva dissolució, el 843, seria succeït un segle després pel Sacre Imperi Romanogermànic, amb la mateixa orientació.

Història

Orígens

Els francs, un poble germànic de la zona del Rin que es va establir a la Gàl·lia en el segle v, van estar governats per monarques menors durant anys fins a la unificació que va fer Clodoveu I. Sota el seu comandament va estendre el Regne Franc per tot el que �s l'actual Fran�a i va expulsar del comtat de Tolosa als visigots.

Els successors de Clodoveu van ser anomenats reis mandrosos, ja que es van despreocupar dels temes de govern i els van deixar a les mans dels majordoms de palau, que van assumir els poders administratiu i militar i que es van constituir en una dinastia paral�lela a la que regnava. La dinastia deriva del matrimoni dels fills d'Arnulf de Metz i Pip� el Breu, ambd�s descrits per Fredegari com els senyors m�s importants d'Austr�sia. La fam�lia va consolidar el seu poder des del segon ter� del segle vii aconseguint que l'ofici de majordom de palau fos hereditari, i convertint-se aix� en els veritables governants dels francs, mentre que els reis merovingis quedaven redu�ts a un paper nominal, �s per aix� que se'ls anomena �Reis mandrosos�.

El 732, el majordom Carles Martell va frenar la invasi� musulmana a Occident en la Batalla de Tours. El seu fill Pip� el Breu es va proclamar rei dels francs, iniciant la dinastia carol�ngia. A m�s, es va enfrontar als llombards i va envair It�lia entorn de l'any 750; en va conquerir unes terres que va lliurar al papa i que des de llavors constitueixen els Estats Pontificis, tenint aix� la benedicci� de l'Esgl�sia per al seu Imperi.

En efecte, Pip� va consolidar la seva posici� el 754 en forjar una alian�a amb el papa Esteve II, que va obsequiar al rei dels francs una c�pia de la Donaci� de Constant� a Par�s, i el va ungir a ell i a la seva fam�lia en una majestuosa cerim�nia a Saint-Denis, declarant patricius Romanorum ('patrici dels romans'). L'any seg�ent, Pip� va complir la promesa feta al papa i va recuperar l'exarcat de Ravenna, recentment perdut davant els llombards, lliurant-lo al papa en lloc de retornar-lo a l'emperador rom� d'Orient. Pip� va lliurar tamb� els territoris reconquerits al voltant de Roma, donant peu a la creaci� dels Estats Pontificis mitjan�ant la Donaci� de Pip�, que va deixar a la tomba de Sant Pere. El pont�fex tenia bones raons per a esperar de la reconstru�da monarquia franca que proporcion�s una base de poder lleial (potestas) en la creaci� d'un nou ordre mundial, centrat en la figura del papa.

Carlemany

Pip� va deixar en her�ncia el regne als seus dos fills, Carles i Carloman, per� aquest �ltim es va retirar a un monestir i va morir molt aviat (771), amb la qual cosa va quedar Carlemany com a �nic sobir� del territori.

Carlemany, que era net de Carles Martell, va iniciar una pol�tica d'expansi� territorial per intentar restaurar l'antic Imperi Rom� d'Occident, cosa que el va fer enfrontar-se a romans d'Orient, musulmans i germ�nics. Va estendre el seu Imperi pel que avui s�n Fran�a, It�lia, Alemanya i fins a part d'Hisp�nia (nord de l'actual Catalunya i Osca). Va establir la capital a Aquisgr�, a la zona oest d'Alemanya.

El papa Lle� III va proclamar a Carlemany com a emperador en l'esgl�sia de Sant Pere (Roma) el dia de Nadal de l'any 800.

Carlemany, en francès Charlemagne i en alemany Karl der Große, era un personatge poderós, intel·ligent i relativament culte, que es convertiria en una llegenda per a la història posterior tant de França com d'Alemanya. Carlemany va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa.

A partir de l'any 772, Carlemany va emprendre una llarga guerra en la qual va conquerir i va derrotar els saxons per a incorporar els seus territoris a l'Imperi Franc (les últimes incursions de Carlemany sobre els territoris saxons està datada en el 804 pels Annals regni Francorum). Aquesta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força. Els missioners catòlics francs, al costat d'altres d'Irlanda i de la Gran Bretanya anglosaxona, havien penetrat en territori saxó des de mitjan segle viii, resultant en un augment dels enfrontaments amb els saxons, que es resistien als esforços missioners acompanyats d'incursions militars. El principal oponent saxó de Carlemany, Widukind, va acceptar ser batejat en el 785, com a part d'uns acords de pau, però altres líders saxons van continuar amb la lluita. Després de la seva victòria el 782 a Verden, Carlemany va ordenar la matança massiva de milers de presoners saxons pagans. Després de diversos aixecaments més, els saxons van patir la derrota definitiva en el 804. Això va expandir l'Imperi Franc cap a l'est, fins a l'Elba, cosa que l'Imperi Romà només va intentar una vegada, i en el que va fallar en la batalla del bosc de Teutoburg (any 9 dC). Per poder cristianitzar amb més efectivitat als saxons, Carlemany va fundar diverses diòcesis, entre les quals hi ha les de Bremen, Münster, Paderborn i Osnabrück.

Al mateix temps (773-774), Carlemany va conquerir als llombards, incloent d'aquesta manera el nord de la península Itàlica en la seva esfera d'influència. Va renovar el donatiu al Vaticà i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels francs.

En el 788, Tassiló III, duc de Baviera, es va revoltar contra Carlemany. Després d'esclafar la revolta, aquest va incorporar Baviera al seu regne. A més d'expandir els horitzons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i la influència dels agilolfings (la família de Tassiló), una altra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins al 796, Carlemany va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, fins a l'actual Àustria i a parts de Croàcia.

D'aquesta manera, Carlemany va crear un regne que arribava des dels Pirineus al sud-oest (incloent de fet una zona del nord-est de la península Ibèrica (Marca Hispànica després del 795, que seria l'origen de Catalunya i de la seva cultura i llengua, molt properes a l'occità), passant per gairebé tota la França moderna (a excepció de Bretanya, que mai no va ser conquerida pels francs), i a l'est la major part de l'actual Alemanya, incloent-hi el nord d'Itàlia i l'actual Àustria. En la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental, a més d'impulsar un «Renaixement carolingi» en la cultura literària, gràcies al seu suport a monestirs com a centres d'ensenyament.

Carlemany segons una il·lustració d'Albert Dürer (1511).

El dia de Nadal de l'any 800, el papa Lleó III va coronar Carlemany com «Emperador que governa l'Imperi Romà», a Roma, en una cerimònia presentada com inesperada, ja que Carlemany no desitjava trobar-se en deute amb el bisbe de Roma, i al seu fill Carles el Jove com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gestos portats a terme pel papat per definir els papers de auctoritas papal i potestas imperial, així com per considerar com a successor dels emperadors romans. Això va originar una sèrie de disputes amb els romans d'Orient pel nom de l'Imperi Romà. Després d'una primera protesta per la usurpació, en el 812, l'emperador romà d'Orient Miquel I Rangabé va reconèixer a Carlemany com a emperador (basileus), però no com a emperador dels romans (Βασιλεύς των Ρωμαίων), títol que es va reservar el romà d'Orient com el veritable successor dels emperadors romans. La coronació va servir per donar una legitimitat permanent a la primacia carolíngia entre els francs.

Després de la mort de Carlemany el 28 de gener de 814 a Aquisgrà, va ser enterrat en la catedral d'Aquisgrà.

Carolingis posteriors

Carlemany va tenir diversos fills, però només en va sobreviure un, Lluís el Piadós, qui va succeir al seu pare al capdavant de l'imperi unificat. Durant el seu regnat com a emperador, va incorporar els seus fills adults Lotari, Carles i Lluís al govern. La primera dècada de govern va estar marcada per tragèdies i desprestigis, especialment pel tractament brutal que infligí al seu nebot Bernat d'Itàlia, pel qual Lluís es penedí públicament. En la dècada del 830 l'imperi es veié dividit per la guerra civil entre els seus fills que lluitaven pel poder, especialment després que Lluís intentés incloure al testament el fill de la seva segona muller, Carles. Tot i que Lluís aconseguí restablir l'ordre, quan morí el 840 va esclatar una nova guerra civil en la que Carles es va aliar amb Lluís en contra les pretensions del fill gran, Lotari, que va ser derrotat el 25 de juny de 841 a la batalla de Fontenoy-en-Puisaye i els vencedors van segellar la seva aliança contra el seu germà Lotari I amb els Juraments d'Estrasburg el 14 de febrer de 842, on es troba el primer testimoniatge d'una llengua romanç parlada en França.[2] Després de tres anys de conflicte finalment es va signar el tractat de Verdun, l'agost de 843, pel qual l'Imperi Carolingi es dividia en tres parts: Carles rebia la França Occidental, Lotari la França Mitjana, i Lluís la França Oriental.[3] Va cristianitzar els eslaus cap a l'est, amb bateig massiu dels nobles de Bohèmia el 845 i el 846 va organitzar un exèrcit per anar a la Gran Moràvia i instal·lar el príncep cristià Ratislau.[4] La colonització germànica dels territoris poblats per poblacions eslaves (wends) a l'est es va aturar a la vora dels rius Elba i Saale (Marca Soraba).

A la mort de Lotari I el 855, el regne de França Mitjana va ser dividit entre els seus fills pel Tractat de Prüm,[5] pel qual Lluís II d'Itàlia va rebre la corona imperial i Itàlia, Carles de Provença esdevingué rei de Provença (Baixa Borgonya i Provença pròpiament dita), Lotari II de Lotaríngia va rebre un territori que va passar a ser anomenat Lotharii Regnum (Lotaringia) compost per Austrasia (la part central encara controlada pel seu pare després de Verdun), Frísia i l'Alta Borgonya, mentre que Lluís el Germànic va mantenir França oriental i Carles el Calb França occidental. Lotari II va cedir les parts del sud-est de l'Alta Borgonya als seus germans Carles de Provença, que va rebre els bisbats de Belley i Tarentaise el 859, i Lluís II d'Itàlia els bisbats de Ginebra, Lausana i Sió un any més tard. Carles de Provença va morir sense hereus el 863, i el seu regne es va repartir entre Lotari II, que només va rebre les parts occidentals de la Baixa Borgonya (bisbats de Lió, Vienne, Vivarais i Uzès) que limitaven amb la seva Alta Borgonya occidental (restes de les seves possessions originals de Borgonya), i Lluís II va rebre la resta del Regne de Provença.

El Tractat de Meerssen de 870 va tornar a dividir l'Imperi carolingi en tres parts,[6] dividint la França mitjana des de la vall del Roine fins al mar del Nord entre Lluís el Germànic i Carles el Calb. Lluís el Germànic va rebre la part part oriental de l'Austràsia de Lotari incloent Aquisgrà i Metz, i la major part de Frísia, tot i que gran part de la costa frisona estaven sota control víking, i al sud la major part de l'Alta Borgonya que havia quedat a Lotari. Carles va rebre la Baixa Borgonya, incloent Lió i Viena i una petita part occidental de l'Alta Borgonya, Portois i Varais, incloent Besançon. La frontera transcorregué aproximadament al llarg dels rius Mosa, Ourthe, Mosel·la, Saona i Roine.[7][8] Després de la mort del fill de Lotari, Lluís II d'Itàlia, emperador des del 855, Carles el Calb va trobar el suport del papa Joan VIII i es va fer coronar emperador el 875. Lluís el Germànic va morir l'any 876.

A la mort de Lluís el Tartamut el 879 Lluís III de França i el seu germà Carloman II van repartir-se el territori del seu pare, i mentre Lluís es va quedar amb Nèustria i Austràsia, Carloman ho va fer amb Borgonya i Aquit�nia. Despr�s de la proclamaci� de Bos� de Proven�a com a rei de Borgonya l'octubre del 879 i les ofensives vikingues, a canvi de la neutralitat de Llu�s III d'Alemanya, els carolingis occidentals el van confirmar a la part de la Lotar�ngia que posse�a despr�s del Tractat de Mersen, per aix� afrontar la lluita contra Bos� en el Tractat de Ribemont que redefineix novament les fronteres del que fou l'imperi Carolingi.[9]

El 12 de desembre de 884, despr�s d'una s�rie de morts, l'emperador Carles el Gras va reunir la major part de l'Imperi carolingi, nom�s Bos� de Proven�a resistia com a rei a Viena. A la fi del 887, el seu nebot, Arnulf de Car�ntia es va revoltar i va aconseguir el t�tol de rei de Fran�a Oriental (actual Alemanya). Carles es va retirar i va morir poc despr�s, el 13 de gener del 888. Els regnes d'It�lia i el Regne d'Arl�s van tenir reis propis. A la Fran�a occidental, Od�, comte de Par�s va ser elegit rei i va ser coronat al mes seg�ent, per� a Aquit�nia Ranul II d'Aquit�nia es va proclamar rei. Deu anys m�s tard, els carolingis van recuperar el poder a Fran�a, on van governar fins al 987, any de la mort del darrer rei de la dinastia carol�ngia Llu�s V de Fran�a.

Decad�ncia

Despr�s de la mort de Carlemany l'any 814, el seu fill Llu�s I el Piet�s (o Ludovicus Pius), que era de car�cter feble i molt manipulable, va assumir la corona de l'Imperi. L'Imperi fort i consolidat que va heretar va entrar en decad�ncia despr�s de les lluites internes pel poder, fomentades en part pels seus fills. A la mort de Llu�s I el Piet�s (840), els seus fills Carles II el Calb, Llu�s el Germ�nic i Lotari I van firmar el Tractat de Verdun i es van repartir l'Imperi Carolingi. A Carles el Calb li va correspondre la G�l�lia; a Llu�s el Germ�nic, Alemanya; i a Lotari, la Lotar�ngia. Carles el Gras, fill de Llu�s el Germ�nic, va rebre el Regne d'Alam�nia en her�ncia i amb l'abdicaci� del seu germ� Carloman de Baviera obtingu� el regne d'It�lia, i fou coronat emperador el 881 pel Papa Joan VIII i a l'any seg�ent quan mor� el seu altre germ� Llu�s III d'Alemanya reunific� el regne de la Fran�a Oriental del seu pare, i al morir sense descend�ncia el seu cos� Carloman II, va heretar tamb� tota la Fran�a Occidental, reunificant d'aquesta manera (encara que per poc temps) l'Imperi Carolingi.

L'any 887 la popularitat de Carles el Gras es trobava als moments m�s baixos, sense fills leg�tims i percebut com a covard i incompetent. Els seus intents de nomenar hereu el fill bastard que havia tingut amb una concubina van trobar-se amb l'oposici� dels bisbes i Carles va haver de claudicar. Aquell estiu va rebre els seus parents, el comte de Par�s Od� i el margravi de Fri�l Berenguer, per discutir la seva successi�.[10] El mateix any la seva cosina Ermengarda, filla de Llu�s d'It�lia i v�dua de Bos� de Proven�a, va portar el seu fill Llu�s a la cort.[11] Carles el va confirmar com a hereu de Proven�a, i �s possible que pens�s nomenar-lo successor al capdavant de l'Imperi. Per� aleshores van arribar not�cies que el seu nebot[12] Arnulf de Car�ntia havia aplegat un ex�rcit i volia aconseguir el control de Germania. Tot i que els alamans es van mantenir fidels a Carles, el regne oriental es va col�lapsar. Carles, que havia tornat a patir atacs de la seva malaltia, va ser declarat incapa� per governar i fou obligat a abdicar el 17 de novembre de 887. Es va retirar a Su�bia, on va morir sis setmanes despr�s, el 13 de gener de 888.[13]

Amb la seva deposici� i mort, l'Imperi Carolingi es va desintegrar definitivament. Va ser succe�t per Od� a la Fran�a Occidental, Arnulf de Car�ntia a la Fran�a oriental, Berenguer de Friul a It�lia, i Rodolf a Borgonya. El t�tol imperial va quedar uns anys vacant.

Causes de la disgregaci�

Carlemany no va aconseguir dotar el seu imperi d'una organitzaci� pol�tica i administrativa que pogu�s subsistir per si mateixa a les amenaces que planaven sobre ell. Tota l'organitzaci� de l'Imperi descansava sobre una condici� necess�ria: la fidelitat dels nobles a l'emperador i al rei dels francs i dels llombards. Tot aix� en un context econ�mic i social en el qual els comtats es tornaven cada vegada m�s aut�noms: en principi, com resultava molt cost�s mantenir un guerrer a cavall amb tot el seu equipament, nom�s els grans propietaris s'ho podien permetre i la resta d'homes lliures no tenien una altra alternativa que encomanar-se a un senyor com a vassalls. Cal destacar que no existia un ex�rcit permanent en el Regne dels Francs sin� que es cridaven lleves d'armes i cada guerrer havia d'equipar-se pel seu compte. Es vivia en una societat rural l'economia era l'agricultura de subsist�ncia, les ciutats estaven despoblades i redu�des a la m�nima expressi� i el comer� havia pr�cticament desaparegut. La burgesia encara no havia sorgit com a classe social i les prov�ncies havien de subsistir amb els seus propis recursos.

Aix�, entre l'emperador i els homes lliures cada vegada va cobrar m�s for�a la casta intermedi�ria dels nobles, a qui els seus vassalls havien de respondre. Era nom�s q�esti� de temps que en un tan extens Imperi en el qual les comunicacions eren tan escasses i deficients, els vassalls responguessin m�s als seus senyors locals que a l'Emperador.

Mentre Carlemany va viure, el seu extraordinari prestigi, la seva m� ferma i la seva f�rria voluntat, i els beneficis que reportaven a la noblesa les conquestes territorials, van fer que se li obe�s per sobre de la desintegraci� que estava en pot�ncia. �nicament si el seu successor hagu�s estat un rei amb els talents de Carlemany hagu�s tingut l'Imperi Carolingi possibilitats de sobreviure. Per� el seu fill Carles el Jove, un home de gran per�cia militar a qui Carlemany havia confiat algunes de les seves missions m�s dif�cils, no li va sobreviure.

Ja en vida de Carlemany s'havia produ�t un fet que permet deduir que alguna cosa dolenta estava passant amb la fidelitat basant-se en la qual estava erigit l'esquelet de l'Imperi. L'estiu de l'any 807, molt pocs dels senyors i guerrers convocats a l'assemblea anual es van presentar i, per primera vegada, l'assemblea no va poder celebrar-se. Va ser un fet sense precedents. Carlemany ho va interpretar com una revolta a la seva autoritat, va enviar als seus missi a investigar cada comtat i va castigar amb edictes aquesta creixent deserci�.

Mort Carlemany i donat el poc talent pol�tic del seu fill i successor Llu�s el Piad�s, els fets es van precipitar. Les guerres civils entre el monarca i els seus fills van acabar amb el prestigi de l'Emperador. La fidelitat que nom�s es mantenia per l'extraordin�ria figura de Carlemany va desapar�ixer i l'Imperi Carolingi, ja ferit de mort, va acabar de naufragar gr�cies a l'exacerbaci� dels atacs dels n�rdics, donant pas al ple auge del feudalisme.

L'imperi era inviable donades les condicions econ�miques, pol�tiques i socials de l'�poca i nom�s la fort�ssima personalitat i el talent de Carlemany havien pogut sostenir-lo.

El llegat carolingi

Tot i ser una mica accidental des del punt de vista hist�ric, la unificaci� de la major part del que avui �s el centre d'Europa sota el comandament d'un sol l�der va servir de substrat per a la continuaci� del que es coneix com a Renaixement carolingi. Malgrat les guerres internes gaireb� constants que va haver de suportar l'Imperi carolingi, l'extensi� del govern franc i la cristiandat romana en un territori tan vast va assegurar una unitat fonamental durant l'Imperi Carolingi. Cada part de l'Imperi Carolingi es va desenvolupar de manera diferent, el govern i la cultura dels francs depenien en gran manera de cada un dels l�ders i dels seus objectius. Objectius que van canviar tan f�cilment com les aliances pol�tiques entre les diferents fam�lies franques. De tota manera, aquestes fam�lies, inclosos els carolingis, compartien totes les mateixes creences b�siques i idees de govern. Idees i creences que tenien les seves arrels en un passat provinent tant de la tradici� germ�nica com romana. Una tradici� que es remunta a molt abans de l'ascens dels carolingis i que es va perllongar en certa manera fins i tot despr�s de les morts de Llu�s el Piad�s i els seus fills.

Pol�tica

Carlemany va dividir el territori en marques, comtats i ducats:

  • Marques: territoris defensius localitzats a les fronteres de l'Imperi. Estaven governades per ducs o marquesos, que tenien poder sobre un ex�rcit. Les marques eren la Marca Saxona, la Marca Bretona, la Marca Llombarda i la Marca �vara.
    • La Marca Hisp�nica, tot i que als Annales regni Francorum apareix referida com a tal, no conformava una unitat pol�tica governada per un marqu�s, ans era un simple agrupament de comtats al vessant sud del Pirineu. Aquests comtats conformaren l'embri� de Catalunya, car �s en aquesta �poca que les lleng�es rom�niques s'independitzen del llat�. L'isolament dels comtats catalans de la resta de la pen�nsula Ib�rica per l'expansi� de l'islam i la seva pertinen�a a l'Imperi Carolingi expliquen la diferenciaci� del catal� de la resta de les lleng�es rom�niques ib�riques i la seva gran proximitat amb l'occit�.
  • Comtats: era la unitat de la circumscripci� administrativa encomanada a un comte per tal de complir les disposicions reals, presidir el mallus judicial, dirigir els contingents militars, cobrar impostos i ordenar la despesa. Eren nomenats pel rei, que els atorgava poder militar, administratiu i judicial. Tot el que no eren marques eren comtats, que eren tota la zona no fronterera de l'imperi.
  • Ducats: podien designar un t�tol de prestigi que fa refer�ncia a una categoria de comandament elevada, senzillament a un marqu�s, o algun territori aut�nom o extern a l'imperi.

El m�xim poder de l'Imperi residia en l'emperador, que tenia poder per convocar les armes, administrar just�cia i designar els nobles que governaven els territoris.

El palau o cort era el nucli de l'Administraci� i estava dirigit per un camarlenc (successor del c�rrec de majordom de palau). Al seu c�rrec hi havia el coper, responsable del celler, el mariscal, responsable de la cavalleria i l'estable, i el senescal, responsable dels assumptes de la cort. Les altres institucions de l'administraci� eren la cancelleria, que dirigia els assumptes civils i els eclesi�stics, aix� com el tribunal palat�, que aplicava les lleis als habitants de l'Imperi.

Els comtes percebien com a pagament a la seva gesti� les rendes o usdefruit d'una part del fisc que la monarquia tenia al comtat, a aix� es diu honor. Donada la gran extensi� del territori imperial i el deficient nivell t�cnic dels mitjans de comunicaci�, els comtes s'aprofitaven i abusaven del seu poder per augmentar les seves propietats territorials radicades al comtat i emparentar amb fam�lies poderoses del comtat. Els inspectors de palau o missi dominici eren els encarregats que els marquesos i els comtes governessin segons les directrius de l'emperador, per a aix� acudien en parelles als territoris a comprovar el compliment de les lleis. No obstant aix�, els comtes sortien d'un �mbit redu�t de terratinents aristocr�tics, i de la mateixa forma els missi, de manera que encara actuaven fora de la seva esfera d'influ�ncia, compartien els interessos d'aquells a qui inspeccionaven.

Quan la reialesa va ser forta, va poder imposar la seva autoritat sobre els comtes, per� quan la reialesa carol�ngia va decaure en poder militar per les guerres civils i els saquejos normands, sarra�ns i magiars, va resultar m�s dif�cil desproveir a un comte de la jurisdicci� del territori assignat.

Agricultura

A difer�ncia de l'Imperi Rom�, l'Imperi Carolingi va adquirir un car�cter essencialment rural: la terra era la principal font de riquesa i la poblaci� vivia dispersa en viles o en petits nuclis de poblaci�.

Economia

El comer� a l'�poca de l'emperador Carlemany (742-814) es va reduir al transport d'algunes b�tes de vi o sal, al tr�fic prohibit d'esclaus i a uns pocs articles de luxe portats d'Orient. Des del tancament de la Mediterr�nia per l'islam es va acabar l'activitat comercial regular, la circulaci� constant i organitzada, aix� com la classe de mercaders professionals o dels seus establiments a les ciutats. Encara que van perviure petits i rudimentaris mercats locals, es va destacar l'empobriment general de l'�poca. La circulaci� de diners es va tornar lenta i insuficient. Encara que l'imperi de Carlemany va ser molt brillant culturalment parlant, en l'aspecte econ�mic va ser un segle de regressi�. Els recursos del sobir� es van limitar a les rendes dels seus dominis, als tributs dels pobles ven�uts i al bot� de guerra.

La base econ�mica, tant l'estat com de la societat, ser� llavors la propietat territorial. L'Estat Carolingi va ser essencialment agr�cola. El comer� era insignificant i per tant no existia m�s fortuna que els b�ns arrels, ni m�s treball que el rural. La desaparici� dels petits propietaris lliures es va accelerar, la necessitat de protecci� els va obligar a buscar la tutela dels poderosos.

Es duia a terme el domini cl�ssic o bipartit, un sistema d'explotaci� del treball que es va desenvolupar plenament entre el Loira i el Rin durant els segles VIII-IX i que estava format per una zona (la reserva) d'explotaci� directa en benefici de l'amo, i una zona (les tinences) de subsist�ncia dels pagesos que, en canvi de la possessi� heredit�ria de la tinen�a (salari), estaven obligats a donar una part de la for�a de treball (excedent) a la reserva, on generalment tamb� hi havia un petit estoc de m� d'obra esclava.[cal citaci�]

Amb la gaireb� desaparici� de la circulaci� comercial, de la classe comerciant i de la poblaci� urbana, va resultar in�til seguir produint m�s del m�nim indispensable per a la subsist�ncia dels habitants, propietaris i arrendataris, que vivien en el domini. L'economia de canvi va ser substitu�da per una economia de consum. Cada domini, en lloc de continuar la seva relaci� amb l'exterior, va constituir un petit m�n a part. Va viure de si mateix i per a si mateix.

Cultura i art

Carlemany no sabia llegir, ni escriure, ni tan sols aritm�tica. Per aix� va intentar elevar el nivell cultural de l'Imperi creant l'Escola Palatina d'Aquisgr�, i va posar en la seva direcci� al c�lebre Alcu� de York. En ella es van formar ell, els seus fills i tots els funcionaris de la cort.

Aquesta Escola es va convertir en model per a la fundaci� d'altres en tota Europa. Va divulgar les arts, les ci�ncies i les lletres i tot el coneixement de l'antiguitat cl�ssica amb les seves mat�ries:

L'art carolingi estava basat fonamentalment en dos estils: l'art cl�ssic grec i l'art cristi�, per� amb algunes influ�ncies dels seus ve�ns rom� d'Orient i isl�mic.

Escultura: Els exemples conservats s�n molt escassos, si b� les escultures de vori han sobreviscut i s�n d'una gran bellesa.

Arquitectura: L'arquitectura carol�ngia es reflectia en edificis religiosos i alguns palaus. Es caracteritza per usar la planta de creu llatina de tres naus; arcs de mig punt, d'her�ncia romana; cobertes de fusta; i columnes amb capitells esquem�tics i pilars quadrats i cruciformes.

Mosaics i miniatures: Entre les obres d'art m�s notables d'aquesta �poca, sobresurten els mosaics i les miniatures que il�lustren els evangelis, a m�s de l'orfebreria que decorava tots els seus temples.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multim�dia relatiu a: Imperi Carolingi
  • Stollberg-Rilinger, B. Das Heilige R�mische Reich Deutscher Nation: vom Ende des Mittelalters bis 1806 (en alemany). C.H. Beck, 2007. ISBN 9783406535994. 
  • Eginard, Vita Karoli, L. Halphen (a cura di), Par�s, Les Belles Lettres, 1938,
  • Alessandro Barbero, Carlo Magno, Roma-Bari, Laterza, 2000,
  • Henri Pirenne, Mahomet et Charlemagne, Laterza, Bari 1939 (trad, dell'originale stampato a Bruxelles dalla Nouvelle soci�t� d'�ditions e a Parigi da F, Alcan nel 1937),
  • Heinrich von Fichtenau, L'impero carolingio, Gius, Laterza & Figli, Bari, 2000,
  • H�germann Dieter, 'Carlo Magno, Il signore dell'Occidente, Einaudi, Mil�, 2004
  • Crivello F, e Segre Montel C, Carlo Magno e le Alpi, Viaggio al centro del Medioevo,, Skira, Susa-Novalesa, 2006,
  • Chamberlin Russell, Carlo Magno, Imperatore d'Europa, Newton & Compton, Roma, 2006,
  • Buongiorno Teresa, Il ragazzo che fu Carlo Magno, Salani, Mil� , 2003,
  • Dal Monte Carlo, Carlo Magno, Re dei franchi e imperatore, Edizioni della Vela, 2005
  • Becher Matthias, Carlo Magno, Il Mulino, Bolonya, 2000,
  • Cardini Franco, Carlomagno, Un padre della patria europea, Bompiani, Mil�, 2002,
  • Delle Donne Giovanni, Carlo Magno e il suo tempo, Tutto il racconto della vita del pi� famoso sovrano medievale e della realt� quotidiana del suo impero, Simonelli Editore, Mil�, 2001,
  • Musca Giosu�, Carlo Magno e Harun al-Rashid, Dedalo Edizioni, Roma, 1996,
  • Wies Ernst W, Carlo Magno, Un imperatore per l'Europa, ECIG, G�nova, 1998,
  • Anonimo sassone, Le gesta dell'imperatore Carlo Magno, Jaca Book, Mil�, 1988,
  • Federico Chabod, Lezioni di metodo storico, Roma-Bari, Laterza, 1978,
  • Franco Cardini e Marina Montesano, Storia medievale, Flor�ncia, Le Monnier Universit�, 2006, ISBN 8800204740

Vegeu tamb�

Refer�ncies

  1. ↑ Stollberg-Rilinger, 2007, p. 10 i 11.
  2. ↑ (anglès) Price Collier, Germany and the Germans, p.81
  3. ↑ Goldberg, Eric Joseph. Struggle for Empire: Kingship and Conflict Under Louis the German, 817-876 (en anglès). Cornell University Press, 2006, p. 113. ISBN 080143890X. 
  4. ↑ Bowlus, Charles R. Franks, Moravians, and Magyars: The Struggle for the Middle Danube, 788-907 (en anglès). Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1995, p. 104. ISBN 9780812232769. 
  5. ↑ Bradbury, Jim. The Capetians Kings of France 987-1328 (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2007, p. 15-16. ISBN 9780826435149. 
  6. ↑ Henderson, Ernest Flagg. A History of Germany in the Middle Ages (en anglès). Bell, 1894, p. 108. 
  7. ↑ Recueil des actes de Louis II le Bègue, Louis III et Carloman II a Google Books
  8. ↑ Histoire administrative de la Lorraine, p. 29, a Google Books
  9. ↑ Theis, Laurent. L'Héritage des Charles de la mort de Charlemagne aux environs de l'an mil (en francès), 1990, p. 115. 
  10. ↑ Robert Parisot: "Le royaume de Lorraine sous les Carolingiens (843-923)", edA. Picard et fils, 1898, p. 484
  11. ↑ «GERMANY, KINGS».
  12. ↑ Régine Le Jan: "Famille et pouvoir dans le monde Franc", Publications de la Sorbonne, Paris (ISBN 2859442685) p. 204
  13. ↑ Docteur Augustin Cabanès: "Les morts mystérieuses de l'histoire", volume 1.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Imperi_Carolingi&oldid=34016477»