Heràldica

Hist�ria
Hist�ria
Universal � Europa � �sia � �frica � Am�rica � Oceania � Ant�rtida
M�todes d'investigaci�
Historiografia � Arqueologia � Biografia � Genealogia � Her�ldica � Numism�tica � Paleografia � Arxiv�stica � Papirologia � Sigil�lografia � Ceramologia
Escoles i pensament
Escola dels Annales � Historicisme � Revisionisme hist�ric � Nova hist�ria � Hist�ria de les idees � Hist�ria de les mentalitats � Teoria de la hist�ria � Providencialisme � Fatalisme � Hist�ria social � Materialisme hist�ric � Necessitarisme � Hist�ria evenemencial
Disciplines auxiliars
Economia � Dret � Sociologia � Antropologia � Psicologia � Cronologia � Diplom�cia � Geopol�tica � Vexil�lologia � Religi� � Geografia � Pol�tica � Ling��stica � Filosofia
Portal d'hist�ria

P�gina de l'armorial alemany d'Hyghalmen, datat de finals del segle xiv.

L'her�ldica o ci�ncia del blas� �s la ci�ncia i art auxiliar de la hist�ria que estudia l'�s sistem�tic d'emblemes hereditaris plasmats sobre un escut d'armes, la seva composici� i el seu significat. �s una de les branques del coneixement que han perdurat amb menys canvis fins a l'actualitat.

L'her�ldica aparegu� arreu d'Europa gaireb� simult�niament vers el segon quart del segle xii. La seva aparici� en aquest per�ode determinat de l'edat mitjana �s cong�nita a la crisi dels estats centralitzats i l'ascens dels senyors feudals. El senyal her�ldic nasqu� per la necessitat d'un emblema personal privat que identifiqu�s cadascun dels senyors feudals al camp de batalla, i aquest emblema es plasm� sobre l'escut, una arma defensiva que des de temps immemorials es convert� en el suport m�s adequat per a rebre tota mena de decoracions; per� �s nom�s en aquest per�ode quan aquest emblema personal privat esdevingu�, a m�s, hereditari; d'aquesta manera no podia �sser usurpat per ning� altre i es transmetia de pares a fills, esdevenint d'aquesta manera un emblema din�stic o de llinatge. En aquest moment naixia l'her�ldica.

Posteriorment el seu �s s'estengu� m�s enll� del seu �mbit estricte per abastar la identificaci� de tota mena de persones, corporacions, entitats pol�tiques i d'altres, i en l'actualitat es troba molt propera a la cultura de comunicaci� visual (marques, logotips, etc.). La caracter�stica que diferencia l'her�ldica d'altres tipus de simbologies es pot resumir en tres pilars: l'assumpci� d'un conjunt de normes r�gides per a la composici� de l'emblema, la plasmaci� de l'emblema en un escut d'armes i la transmissi� heredit�ria de les armories com a element identificador del llinatge.

L'her�ldica no s'ha de confondre amb la vexil�lologia, que �s l'estudi de l'emblem�tica de les banderes o senyeres. L'emblem�tica de les banderes o vexil�lologia �s molt m�s antiga que l'her�ldica, ja que l'�s d'emblemes sobre un tros de tela est� documentat des de ben antic.

La preher�ldica

Guillem �el Conqueridor� (1027-1087),
rei d'Anglaterra i duc de Normandia.
�Hic est dux Wilelmus�. L'her�ldica, l'�s d'emblemes personals hereditaris per a identificar-se al camp de batalla i plasmats sobre un escut, encara no havia nascut l'any 1066 quan tingu� lloc la batalla de Hastings, ni el 1080-1100 quan es brod� aquesta escena del Tap�s de Bayeux.

Diverses escenes de la batalla de Hastings (Regne d'Anglaterra, 1066) foren representades al Tap�s de Bayeux, brodat entre el 1080 i 1100. En un moment de la batalla s'estengu� el rumor que el cabdill de les tropes invasores, el duc Guillem de Normandia, havia mort. Una de les escenes del tap�s representa el moment en qu� el duc Guillem de Normandia gira el cap enrere i amb la m� s'al�a l'elm per tal que els seus homes vegin el seu rostre i reconeguin que no ha mort; incl�s el mateix gonfanoner, Eustaqui II de Boulogne, que porta el gonfan� i cavalca al seu costat es veu for�at a col�laborar en la seva identificaci� al�ant el bra� dret i assenyalant amb el dit el rostre del duc Guillem. Tal com resumeix Mart� de Riquer (1983), els guerrers de l'any 1066, per tal de poder recon�ixer el seu cabdill al mig del cap de batalla, havien de veure el seu rostre, que quedava cobert sota l'elm; cap s�mbol ni emblema l'identificava personalment. Si hagu�s existit l'her�ldica l'any en qu� tingu� lloc la batalla (1066) el duc Guillem no s'hauria vist for�at a cometre un acte tan perill�s com era al�ar-se l'elm, o incl�s quan es confeccion� el tap�s (1080-1100), aquelles que el brodaren no l'hagueren representat d'aquesta manera; i �s que de fet, per tal de deixar expl�cit que el representat �s el cabdill de les tropes invasores d'Anglaterra, les autores del tap�s no el representaren amb cap emblema o s�mbol personal identificatiu, sin� que hi hagueren de brodar les seg�ents paraules: �Hic est dux Wilel / mus� (�Aqu� est� el duc Guillem�).

Guillem �el Conqueridor� (1027-1087),
rei d'Anglaterra i duc de Normandia.
Segell de Guillem I d'Anglaterra. A l'anvers Segell tipus majest�tic que el representa com a rei jaient al tron amb els atributs de la reialesa. Al revers, Segell tipus eq�estre anglo-franc�s (flanc dret) portant la llan�a amb gallardet, el cavall sense gualdrapages i l'escut en posici� natural. L'her�ldica, l'�s d'emblemes personals hereditaris per a identificar-se al camp de batalla i plasmats sobre un escut encara no havia nascut, i l'escut apareix girat com un element defensiu no significatiu.

Mart� de Riquer (1983) tamb� assenyala que molts dels guerrers representats al Tap�s de Bayeux van prove�ts d'escuts de tipus ametlla decorats amb motius geom�trics (cercles, aspes, creus corbades, arcs) i zoomorfs (dracs); per� aquests emblemes encara no tenen la consideraci� de senyals identificatius individuals doncs apareixen aleat�riament tant en els escuts d'un b�ndol com en els escuts de l'altre; m�s encara, un dels personatges identificats que apareix en dues escenes �s representat en cadascuna amb escuts amb emblemes diferents; si hagu�s existit l'her�ldica aleshores, els emblemes mai no haurien estat aleatoris i al mateix temps el cabdill de les tropes invasores, el duc Guillem, hauria estat representat portant un escut armoriat personal. Un altre valu�s document pel m�n de la preher�ldica �s la B�blia de Citeaux (1109); en les miniatures que la il�lustren hi apareixen diversos personatges b�blics representats amb escuts de tipus ametlla i decorats amb motius geom�trics; aquests emblemes esdevindran posteriorment motius her�ldics cl�ssics - els xebrons, les bandes, les faixes, els pals, ... - per� per la mateixa naturalesa b�blica dels personatges representats, aquests motius pintats sobre els escuts encara no han esdevingut senyals her�ldics pr�piament dits perqu� ni s�n personals, ni permanents, ni hereditaris.

L'emblem�tica de les banderes

Article principal: vexil�lologia

Recreaci� del pen� del regne de Lle� en temps del rei de Lle� Alfons VII (1105-1157).
El senyal del lleó apareix descrit en la Chronica Adefonsi Imperatoris (v. 1150) i fou representat gràficament el 1159, però no apareix representat sobre segell fins un segle després. Tal com indica Martí de Riquer, l'emblemàtica de les banderes és molt més antiga que l'heràldica dels escuts. També assenyala que la sigil·lografia, l'estudi dels segells, malgrat oferir proves històriques segures, aporta un cronologia conservadora per datar el naixement de l'heràldica; així mateix recorda que els emblemes de les banderes preexistents constituïren una de les fonts que donà lloc als senyals heràldics dels escuts.

Les senyeres -vexillum o gonfanons-, és a dir, les banderes usades com a insígnia de guerra a l'edat mitjana, foren l'element característic de l'emblemàtica militar al camp de batalla abans del naixement de l'heràldica. Tot i així però, les banderes foren primordialment un emblema col·lectiu, d'un grup o d'una unitat militar combatent, i en menor mesura individual. En aquests casos específics la bandera que identificava a un alt personatge o cabdill era portada al camp de batalla per un gonfanoner, el qual, enmig del combat, podia acabar distanciant-se del senyor al qual identificava, perdre el gonfanó, o caure ferit de mort.

Un testimoni excepcional sobre l'ús de vexillum i gonfanons en el període preheràldic és el Liber Maiolichinus, una epopeia llatina que narra la Croada pisano-catalana de l'any 1113-1114 cabdellada per l'arquebisbe de Niça Pere II i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III contra Al-jaza'ir al-Sharquiya li-l-Andalus (les Balears musulmanes). En aquesta epopeia llatina, a part de ser el primer document històric en què apareixen els termes «Catalunya» i «català», es documenta la presència massiva de banderes - vexillum, plural vexilla-, de cavallers abanderats amb estendard (bannerets) -vexiliferi- i, llevat que tracti d'una interpolació, es testimonia ja l'emblema de la rodella vermella, «rota signa», dels barons de Montpeller. Segons l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués (2004), malgrat no existir-ne proves sòlides, és possible que també altres emblemes dels senyors del Llenguadoc com el sol dels barons dels Baus, la creu dels comtes de Tolosa, o el corn dels comtes d'Aurenja, existissin ja en aquesta època. Més enllà d'aquestes però, el text deixa testimoni de l'ús explícit de tres ensenyes: el vexil·lifer de la ciutat [de Pisa] porta la bandera comunal; el cònsol Hildebrand porta l'ensenya de la Verge Maria; i Atho porta la bandera papal enviada pel papa a l'arquebisbe de Pisa amb la seva benedicció.

Un altre testimoni de l'emblemàtica de les banderes en el període preheràldic l'ofereix De captione Almerie et Tortuose, una crònica llatina que narra la Croada contra al-Mariyya (l'Almeria musulmana) de l'any 1147 cabdellada per l'emperador Alfons VII (1105-1157) i en la que participaren Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller. Segons l'heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués els emblemes d'aquests personatges ja es devien veure tant en la croada contra al-Mariyya com també en la gran parada que preparà l'emperador Alfons VII a Toledo el 1154, concloguent que «entre aquella diversiorum insignium copia, quod a mullo poterat aestinari hi hauria certament les del mateix emperador: el lleó, els pals de Ramon Berenguer IV, la rodella de Guillem de Montpeller, la creu de Tolosa i probablement altres com l'àliga de Navarra».

Naixement de l'heràldica (1125-1150)

Article principal: Sigil·lografia

Dibuix del segell amb la primera evidència històrica d'un escut amb senyal heràldic a Europa. Aquest segell correspon a un document de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke, del 1141 (Lansdowne MSS 203)

Però en un context caracteritzat per la revolució feudal i el creixent protagonisme de la figura del cavaller, la identificació personal d'aquests al camp de batalla esdevingué clau. L'escut, l'arma defensiva bàsica i l'element personal més visible del cavaller en combat, ben lligat per mitjà de corretges i que difícilment es desprenia d'aquest, oferí una superfície apta per a rebre l'emblemàtica gràfica i mostrar la seva identificació individual; més encara quan el rostre del cavaller quedava pràcticament invisible per la cobertura del casc. L'heràldica nasqué doncs com un sistema de signes per a la reconeixença individual dels cavallers al camp de batalla.

Anvers del segell de Ramon Berenguer IV (setembre, 1150), primer testimoni històric del senyal dels Quatre Pals. La seva forma arcaica és demostrada perquè a sobre de l'escut palat hi ha l'escarboncle o bloca, el reforç de l'escut consistent en làmines metàl·liques convergents disposades en forma d'aspa i orientades cap als flancs.

L'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1988) indica que els senyals heràldics aparegueren a tot Europa sense diferències cronològiques significatives vers el segon quart del segle xii (1125-1150), però que en el desenvolupament subsegüent l'adaptació als condicionants polítics, socials i culturals de cada país implicà diferències tipològiques i evolutives particulars. Menéndez Pidal contraposa dues àrees heràldiques: la formada pel territori entre els rius Loira i Rin, i la formada pels territoris cristians del nord peninsular i Occitània (àrea ibero-occitana). L'àrea heràldica ibero-occitana es forma per l'articulació de diversos grups emblemàtics que es defineixen en tres tipologies: semiòtica (hi ha emblemes de llinatge, emblemes territorials i emblemes personals), tipològica (emblemes geomètrics, zoomorfs, estructurals de l'escut com els carbuncles o els mobles, etc.), i de suport (emblemes en la senyera, en l'escut, en el segell). Aquesta àrea heràldica ibero-occitana es caracteritzà per una major lentitud en el procés de fusió dels grups heràldics i la pervivència d'una de les varietats inicials, els senyals de llinatge o familiars. Aquesta característica contrasta amb l'àrea del Loira-Rin on la individualitat personal de l'escut prima sobremanera, mentre que en l'àrea ibero-occitana tindrà més importància l'escut com a símbol de la vinculació familiar; aquesta connotació es reflectirà en la mancança de brisures (la modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les diferents branques o bé els bastards).

Martí de Riquer assenyala que establir una cronologia exacta pel naixement de l'heràldica és difícil i remetent-se a les proves documentals, argumenta que tan sols la sigil·lografia, l'estudi dels segells, és la que pot oferir dates exactes per a establir una cronologia fefaent. Durant l'edat mitjana un dels elements de validació de documentació fou el segell; els segells començaren a aparèixer a l'Europa occidental el segle vii, quan el papir fou substituït pel pergamí com a suport dels documents que sortien de les cancelleries sobiranes. Inicialment aquests segells es feien de cera i es col·locaven adherits sobre el document. A partir del segle xii es començaren a difondre els segells de cera penjants, que anaven lligats als pergamins; aquest fet permet datar amb seguretat el segell. Basant-se en l'evidència documental que ofereixen els segells i més enllà de tot dubte raonable, Martí de Riquer ofereix una cronologia de segells on apareixen escuts amb senyal heràldic, el primer dels quals és de l'any 1141:

Sepulcre de Jofré V d'Anjou (†1151), primer testimoni històric no sigil·lar -que no és un segell- d'un senyal heràldic a Europa.

L'heraldista Martí de Riquer adverteix però que malgrat que la sigil·lografia ofereix una evidència històrica segura, la cronologia que se'n desprèn és la més conservadora i no és completa. Així esmenta el cas del senyal heràldic del lleó corresponent al regne de Lle�, que no apreix en un segell fins al regnat d'Alfons IX de Lle� (1188-1230), mentre el senyal del lle� ja era representat el 1159 al tumbo A de la catedral Santiago de Compostela, en monedes, en diversos documents reials, i �s descrit com l'emblema dels estendards del rei Alfons VII de Lle� i Castella en la Chronica Adefonsi Imperatoris (v. 1150). Tamb� recorda que la transici� entre el m�n de la preher�ldica i l'her�ldica presenta casos variables, citant el cas del rei d'Anglaterra Ricard Cor de Lle�, que en un segell del 1189 presenta un escut her�ldic amb lle�, i el 1198 t� un escut her�ldic amb tres lleopards, emblema que esdevindr� ja definitiu. Aix� mateix Mart� de Riquer torna a insistir que l'emblem�tica de les banderes �s molt m�s antiga que l'her�ldica dels escuts, citant l'exemple de Guillem I, comte de Luxemburg que apareix representat amb un pen� amb emblema, no un escut, en un segell del 1123:

• 1141 Segell amb escut her�ldic de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke
• 1144 Segell amb escut her�ldic d'Enric el Lle�, duc de Sax�nia i duc de Baviera
• 1146 Segell amb escut her�ldic de Raoul I, comte de Vermandois
• 1150 Segell amb escut her�ldic de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i pr�ncep d'Arag�
• 1151 Tomba amb escut her�ldic de Jofr� V d'Anjou, comte d'Anjou i duc de Normandia
• 1152 Segell amb escut her�ldic de Welf VI, margravi de Toscana i duc de Spoleto
• 1155 Segell amb escut her�ldic de Bouchard II, senyor de Guise
• 1159 Segell amb escut her�ldic de Ottokar III, margravi d'Est�ria
• 1159 Dibuix amb escut her�ldic de Ferran II de Lle�, rei de Lle�
• 1171 Segell amb escut her�ldic de Robert V, senyor de B�thune

Mart� de Riquer divideix en quatre grups les fonts que originaren els senyals her�ldics: 1) Emblem�tica de banderes preexistents. Origin�riament les banderes foren un emblema col�lectiu que amb l'adveniment de l'her�ldica devingueren en font d'origen de diversos senyals her�ldics quan els seus emblemes foren representats a l'escut. Amb posterioritat es don� el cam� invers, quan les armes dels escuts es plasmaren en penons i banderes. 2) Emblem�tica geom�trica. Elements estructurals de l'escut com ara els refor�os verticals i horitzontals pintats de colors diversos devingueren en senyals her�ldics espec�fics com ara els pals, la banda, el sautor, el xebr� i els besants. 3) Emblem�tica parlant. Per associaci� f�nica devingueren els senyals her�ldics del card dels Cardona, l'ala dels Alamany, la ma�a dels Ma�a, el mur dels Mur, etc. 4) Marques personals que foren representades com a senyal her�ldic a l'escut.

Escut d'armes i blasons

Un escut d'armes (tamb� dit armories o, simplement, escut) �s una representaci� simb�lica de persones o entitats que es deriva de la pr�ctica medieval de pintar dissenys sobre l'escut i sobre les robes dels cavallers per permetre la identificaci� en la batalla i m�s tard en les justes i els tornejos. Han passat d'identificar llinatges o fam�lies determinades a ser utilitzats tamb� com a s�mbol de municipis, regions, estats o determinades corporacions i organitzacions. L'escut �s una superf�cie delimitada entre l�nies, anomenada camper, que pot tenir diverses formes (rectangular, caironat, quadrat, ovalat, etc.), dins el qual es representen els diversos elements o c�rregues. Les diferents coloracions que pot tenir l'escut s'anomenen esmalts.

El blas� (mot derivat del verb alemany blasen, �tocar el corn�) era un instrument medieval que feien servir els heralds per anunciar l'arribada del cavaller als torneigs, i tot seguit passaven a fer el blasonament (o descripci�) del seu escut d'armes i la relaci� dels seus t�tols nobiliaris segons les regles de l'her�ldica. A trav�s d'aquest origen, el terme ha passat a indicar en el llenguatge modern un dibuix simb�lic que respecta les regles her�ldiques i que representa la noblesa d'una fam�lia o d'una ciutat. El terme blas�, doncs, actualment �s usat com a sin�nim d'escut d'armes i, per extensi�, de ci�ncia her�ldica.

Blas� �s una paraula d'origen fosc, pot ser que vingui d'alguna llengua Franconia de la paraula bl�sjan (torxa encesa, gl�ria), o m�s probablement del llat� "blasus" significant "arma de guerra", "blasonar" significa descriure les armories seguint les regles de la ci�ncia her�ldica. En un estricte sentit, el blas� �s, llavors, un enunciat que pot ser oral o escrit. �s la descripci� de les armories feta en un llenguatge t�cnic, el llenguatge her�ldic. El blasonament �s l'acci� que consisteix a descriure les armories (i per tant d'enunciar el blas� que representa). La ci�ncia del blas� �s molt antiga, es funda menys d'un segle despr�s que s'establ�s l'�s d'armories a l'edat mitjana. En esgrima, els blasons (groc, vermell, blau ...) s�n ex�mens que permeten provar un nivell de t�cnica adquirida, d'arbitratge o de participaci� en certes compet�ncies.

Arma, escut, blas� i armories

Les definicions seg�ents s�n precises, encara que est� lluny de reflectir el seu �s real. A la pr�ctica els termes "blas�", "armes", "escut" i "armories" funcionen com a sin�nims i s�n intercanviables, tant en les obres comunes com en les dels estudiosos de l'her�ldica.

• Les armes s�n emblemes pintats en un escut que han de poder ser descrits en la llengua del blas�, i que designen alg� o alguna cosa. Tenen el mateix rol que una marca, logotip o nom propi: s�n la manera her�ldica d'identificar, representar o evocar una persona, f�sica o moral (casa o fam�lia, ciutat, corporaci�...). Les armes s�n considerades generalment com la propietat (intel�lectual) d'aquesta persona, que �s el titular.

• L'escut �s l'element central i principal de les armories, �s el suport privilegiat sobre el qual es representen les armes. No obstant aix�, diverses armes poden ser representades en un mateix escut, sense necess�riament representar a una sola persona: pot ser la uni� de dues armes representant un matrimoni o la superposici� de nombroses armes. Un escut representa llavors unes armes o una alian�a d'armes. En tots els casos, l'escut delimita gr�ficament el subjecte del qual parla la composici� i �s suficient per identificar les armes o una alian�a.

• Les armories (sempre en plural) s�n aquelles que estan representades gr�ficament sobre un objecte armat (exemple: l'escut). Les armories comprenen el conjunt de la pan�plia formada per l'escut, que designa el subjecte, i els seus eventuals ornaments exteriors (suport, corona, collaret d'orde...), que diuen alguna cosa sobre el subjecte. Alguns ornaments exteriors (cimeres...) formen part de les armes (i hi estan associades sistem�ticament), alguns s�n arbitraris o fant�stics (llambrequins, s�mbols al�leg�rics...), per� la major part s�n la representaci� her�ldica de t�tols, de c�rrecs o de dignitats: s�n atribu�ts oficialment i poden variar segons l'estat del titular en un moment donat.

• Blasonar significa descriure les armories. El blas� �s el resultat de fer-ho: �s la descripci� (en termes her�ldics) de tot el que �s significatiu en les armories, i m�s espec�ficament en l'escut. La correspond�ncia entre un blas� i la seva representaci� �s l'eix de l'her�ldica: la descripci� d'un blas� ha de permetre representar correctament les armories i la lectura correcta de les armories ha de conduir a un blas� que rendeixi comptes sobre els seus trets significatius. Dues representacions (o armories) s�n equivalents si responen al mateix blas�, s�n per tant les mateixes armes, encara que pot haver moltes maneres equivalents de blasonar les armes.

Ci�ncies her�ldiques

L'her�ldica �s el relatiu al llenguatge del blas�, a la ci�ncia dels heralds i al disseny de les armories. M�s espec�ficament, �s la disciplina que t� per objecte el coneixement i l'estudi de les armories. L'her�ldica cobreix quatre disciplines connexes:

• El blasonament. Hist�ricament, l'her�ldica �s la ci�ncia dels heralds, que en els tornejos anuncien als cavallers descrivint en el seu llenguatge propi les armories que portaven en el seu escut. Aquesta disciplina es perllonga fins a l'her�ldica te�rica, que t� per objecte precisar les regles del blas�, el seu vocabulari, la seva gram�tica i la seva sem�ntica. Pot convertir-se en un esport mental consistent a descriure en termes de blas� figures variades i originals, de vegades allunyades de composicions tradicionals, la legitimitat descansa a ser fidel a un geni her�ldic.

• La composici�. La branca tradicional de l'her�ldica es refereix a la creaci� i la composici� de les armes i blasons per a aquell que desitja convertir-se en titular. Aquesta her�ldica es recolza en part en la genealogia del titular i d'altra banda en el simbolisme particular que desitja conferir a les seves armes. L'her�ldica, no tenint m�s reglaments que ella mateixa (excepte en certs pa�sos), pot portar a aquestes composicions empeses per la vanitat del client a excessos: l'her�ldica ha creat nombrosos mobles in�tils simplement per originalitat. La regla fonamental de la noblesa �s que �s el titular qui ha de donar-li prestigi a les seves armes, no al rev�s, i ha d'haver-hi, per tant, una prudent sobrietat.

• La decoraci�. La branca art�stica de l'her�ldica s'interessa en la representaci� gr�fica dels blasons en la forma d'armes i d'armories, per armar tota mena de suports.

• L'her�ldica hist�rica, finalment, �s una ci�ncia auxiliar de la hist�ria. D'una banda, es recolza en els documents i mobles armats per obtenir informaci� particular sobre la hist�ria del titular. De l'altra, analitza la composici� d'aquestes armes i blasons per estudiar, de manera general, la simb�lica social.

Tornejos i batalles

Escut de Litu�nia: de gules amb un cavaller d'argent, portant un escut d'atzur amb una creu patriarcal d'or

La ra� de ser d'un cavaller �s lliurar batalles. La batalla li permet provar la seva valentia a trav�s de les seves trobades i els rescats recollits sobre els ven�uts augmentaven els seus b�ns materials.

En un comen�ament no hi ha gran difer�ncia entre el desenvolupament d'una batalla i el d'un torneig. En els dos casos es tracta d'una gran batussa armada organitzada en un camp de batalla entre dos b�ndols, on els participants respecten certes regles. La difer�ncia �s en l'entorn de la confrontaci�.

• Els tornejos es desenvolupen en temps de pau, per permetre als cavallers guanyar gl�ria i riquesa, i mostrar quin �s el b�ndol m�s fort i prestigi�s, per l'honor col�lectiu.
• Inversament, les batalles s�n organitzades en temps de guerra per mostrar quin �s el b�ndol m�s fort, per exemple per v�ncer a qui governa sobre tal o tal territori. Permeten tamb� als cavallers participants guanyar gl�ria i riqueses (i per tant no tenia sentit matar a l'adversari, ja que no hi hauria ning� per pagar el rescat).
• El que caracteritza l'estat de guerra, en aquella �poca, era la marxa de cavalleria. Consisteix a travessar el territori enemic cremant i massacrant tot al seu pas. La marxa no �s molt perillosa per a la tropa armada i serveix sobretot com a provocaci� contra el senyor del lloc: no podent protegir les seves terres i els seus servents contra les agressions dels enemics, es mostra incapa� i per tant deshonrat (a m�s, com els cultius eren cremats, estava privat d'ingressos financers de les seves terres).

La batalla de Cr�cy �s la primera gran batalla on la "regla del joc" no va ser respectada: les tropes angleses van lliurar una batalla no per obtenir gl�ria i rescats, sin� per neutralitzar les tropes franceses (i ho van aconseguir). Els francesos van protestar que els anglesos no haguessin respectat les regles del joc (p�rfidament, d'aqu� la locuci� "p�rfida Albi�") aplicada a Anglaterra, per� aquestes regles simplement havien canviat. A partir de llavors els g�neres se separen. Els tornejos es desenvolupen en camps tancats i les batalles es converteixen cada vegada m�s en un assumpte de mercenaris i soldats, no de cavallers.

Herald

Per als grans senyors, el rol de l'escuder va prendre progressivament una dimensi� diplom�tica i es va especialitzar en la funci� de l'herald. Desarmats, sense valor de rescat, es beneficien d'immunitat diplom�tica, i poden despla�ar-se lliurement per assegurar la seva missi�, incloent-hi els camps de batalla i pa�sos enemics. S�n subjectes, en conseq��ncia, d'una imparcialitat i discreci� estrictes. L'activitat dels heralds es regeix per tot un codi de drets i obligacions.

Els heralds d'armes porten una t�nica, el tabard, que els fa immediatament identificables. �s una t�nica densa i descendeix fins als genolls, es presenta amb les armes del seu senyor davant i darrere i en les m�nigues d'aquest. �s una vestimenta que indica que el seu portador es beneficia dels privilegis d'immunitat dels heralds. El tabard transforma l'herald en un s�mbol vivent de les armes i de l'honor del seu senyor.

A l'edat mitjana, l'herald es torna un servidor p�blic al servei d'un pr�ncep o un senyor. En el desenvolupament de la guerra, est� encarregat de portar la declaraci� de guerra o les advert�ncies. Per als cavallers que participen en un combat (sigui en batalla o en torneig), pot rebre testaments o dip�sits sagrats i s'assegura dels serveis funeraris en cas de ser necessari. El seu paper es completa finalment sobretot pel que fa a l'honor: reconeix les armes dels nobles i vigila els blasons, presideix les cerim�nies i els jocs, i �s testimoni d'actes de valor.

Creaci� de l'her�ldica

En els tornejos i les justes, els heralds anunciaven al cavaller esmentant el seu blas�, �s a dir la descripci� de les figures cobrint el seu escut, abans de nomenar al seu titular. Aquesta pr�ctica �s l'origen del llenguatge her�ldic, en un origen natural i comprensible per a tot el p�blic. �s aquesta pr�ctica la que funda i estableix l'her�ldica.

• D'una banda, fixa el vincle entre un titular i les seves armes, el que imposa com a primera regla el no prendre les armes pertanyents a altres.
• D'altra banda, implica l'equival�ncia her�ldica entre la representaci� gr�fica (armories) i la descripci� oral (el blas�), que no descriu sin� el m�s significatiu.

A partir del segle xiv, els heralds es converteixen en especialistes de l'her�ldica, o la ci�ncia de les armories i blasons. S�n ells els que codifiquen la composici� i la descripci� formulant, notablement, les regles del blas�, viatjant i establint armories per pintar i retenir les que trobaven.

El rei d'armes �s aquell que est� designat per jutjar les armories (i els t�tols de noblesa).

Her�ldica en la societat

Representant d'una identitat

Les figures pintades en l'escut, establertes i enunciades pels heralds, donen origen a l'her�ldica. L'her�ldica �s essencialment la ci�ncia dels heralds, i el seu origen no es pot comprendre sin� a trav�s del seu rol.

El primer element que va ser armat, amb un objectiu militar, va ser l'escut del cavaller. Despr�s aquests elements van ser represos en tot el seu equip, per permetre recon�ixer al titular (en els costats de les seves armes) per� tamb� per a representar (estendard) o marcar la seva propietat (cascos i armadures de cavalls) ...

Aquest vincle entre les armes i el seu titular va ser repr�s en la composici� dels segells. Les armories van ser aix� transformades en la imatge de la personalitat jur�dica. La pr�ctica de segells armats es va estendre fins a ser d'�s com� de totes les entitats capaces de tenir un segell. Aquesta pr�ctica encara �s viva en l'�s dels anells armats, els quals estan, en principi, destinats a servir de segell (�s pel que estan gravats de manera c�ncava i normalment usats en el dit petit).

Desenvolupament hist�ric

Al principi reservades als caps de guerra que les portaven en els seus escuts (fi del segle xi), l'�s d'armories es va estendre progressivament als cavallers i despr�s a la noblesa (S. XII). A trav�s de la identificaci� de la persona per les armories, notablement en els segells, l'�s es va estendre a les dones i als nobles prelats (fi del s. XII). i dels prelats als burgesos, artesans i jutges, cap�tols, corporacions, comunitats urbanes (principis del s. XIII), comunitats eclesi�stiques i ordes religiosos (segle xiv), senyorius, dominis, prov�ncies, universitats i administracions civils ... Transformades en un signe d'identitat social, les armes es tornen heredit�ries i designen a cases, �s a dir a les fam�lies i vincles de parentiu (s. XV), despr�s, i m�s generalment, a vincles socials, que s�n cada vegada m�s representats.

Flor de lis de Flor�ncia sobre una font potable

Fins al segle xvi, les figures emprades eren principalment figures animals, en nombre bastant restringit (una quinzena d'�s corrent), aix� com alguns mobles inanimats (diverses vegades abstractes), i sobretot figures geom�triques. No obstant aix�, el repertori s'engrandeix amb objectes, armes, parts del cos, edificis, etc�tera.

Estudi d'objectes armats

Armar un objecte li agregava un element decoratiu i afirmava un vincle amb el titular, llegible i comprensible per aquells que no sabien llegir. Les armories es trobaven aix� en tots els testimonis del passat: documents, llibres, tapisseries, monuments, plaques de xemeneies, mobles, joies, vehicles ... La identificaci� de les armories (quan no s�n fant�stiques) permeten substituir el seu suport en el temps i l'espai social, i de retratar part de la hist�ria de l'origen geogr�fic. La identificaci� del titular �s facilitada pels ornaments exteriors, notablement els ordes de cavalleria representats. Aquests poden conduir a una gran precisi� (incloent-hi l'any de creaci�), quan aquesta ha modificat freq�entment la composici� de les seves armes i la conjunci� d'armes sobre un mateix suport pot conduir a conclusions fins i tot m�s precises.

La noblesa i les armes

La composici� d'un blas� va representar gr�ficament la situaci� d'un titular d'acord amb un cert ordre social, entre els segles XIII i el XIX. L'estudi del blas� supos� un cert coneixement de la societat i de la seva organitzaci� en noblesa, rangs, ordres i costums.

No obstant aix�, tenir armories mai ha estat, des del punt de vista hist�ric, un privilegi d'una classe noble.

Les armes no s�n nobles per naturalesa, en un inici no s�n m�s que la ins�gnia del titular. �s l'obligaci� d'aquest titular "ennoblir-les", �s a dir manifestar la seva noblesa pels seus actes, atorgant-los honor i gl�ria. El reconeixement social oficial d'aquest car�cter noble, o "ennobliment", no ve a recon�ixer sin� una noblesa que ja ha estat adquirida pr�viament.

El noble �s essencialment el "cap" d'alguna cosa, �s qui t� gl�ria i honor. El mitj� per accedir pot ser per les armes, per viol�ncia o usurpaci�, per her�ncia ... En aquesta l�gica, l'exercici efica� i durable del poder �s la seva pr�pia legitimaci� i nom�s el resultat compte en el llarg termini. Una persona �s reconeguda com a noble quan ocupa una situaci� de comandament o responsabilitat per un temps perllongat, al punt d'identificar-la amb aquesta persona social. Les armes representen alhora a la persona, el seu poder actual i la gl�ria acumulada per moltes generacions.

L'�xit atreu m�s �xit, incl�s als membres de la fam�lia, i una casa "noble" tendeix a mantenir-se aix�. La direcci� d'unes terres o d'un territori �s generalment heredit�ria i no �s sempre possible distingir les armes d'una terra d'aquelles de la casa que la dirigeix. En canvi, un c�rrec �s generalment personal, encara que est� m�s a voluntat que figuri en els ornaments exteriors que en les armes pr�piament dites.

Les armes m�s famoses s�n el signe d'una propietat col�lectiva amb les quals es deu o desitja relacionar. La relaci� es tradueix en reprendre les armes integralment (en cas del cap de la branca), amb una brisura o en una composici�. Aquesta relaci� s'obt� per dret (t�tol, her�ncia i branca), per adquisici� (dominis posse�ts) o per privilegi adquirit o concedit. �s un honor portar armes famoses i aquest honor obliga en principi el titular a contribuir a la gl�ria d'aquestes armes. �s aix� el que s'expressa en la frase "Noblesa obligada": portar armes nobles significa simplement que s'�s d'una branca noble per� no diu res m�s sobre el seu propi car�cter.

Titular

El titular d'un blas� �s la "persona" que designa aquest blas�. Les armes pertanyen a un cert titular, del qual es representen els atributs pels adorns exteriors. �s el conjunt d'aquesta relaci� el que representen les armories. El titular pot ser de qualsevol tipus (individu, fam�lia, col�lectivitat o instituci�).

La composici� d'armes noves tradueix el que el titular posar per davant en relaci� a un teixit de vincles i de drets socials: simb�lica primitiva, per� tamb� pertinen�a a una branca (per les armes de la fam�lia), afirmaci� de la seva genealogia (per composici� de les armes dels seus pares, avis), matrimoni (per composici� de les armes del c�njuge), dominis sobre els quals es tenen drets reals o sup�sits, actuals o passats. Les armes de les ciutats o institucions es componen amb aquelles del seu fundador o senyor.

Les armes, pr�piament dites, s�n generalment invariables per� els adorns exteriors depenen generalment del titular: els seus t�tols, dignitats i qualitats, la seva funci� o la seva condici� social.

Orde de cavalleria

Els ordes de cavalleria neixen amb les croades, al voltant d'ordes religiosos amb vocaci� militar (Orde del Temple, Orde del Sant Sepulcre, Orde dels Hospitalers…). Com tots els ordes monàstics, aquests ordes poden associar no-religiosos: la pertinença a un orde manifesta la seva associació amb una certa vocació (varia segons l'orde) i el prestigi de l'orde descansa sobre el membre associat. Al final de l'edat mitjana, van ser creats els ordes sense vocació religiosa, el més prestigiós dels quals fou l'Orde del Toisó d'Or.

Els ordes poden ser sobirans (per exemple, l'Orde de Malta). El més freqüent era que estiguessin units al país o la casa dinàstica que els va crear.

Les insígnies de l'orde de cavalleria van ser generalment part dels ornaments exteriors de les armories. Certs ordes s'inscrivien, depenent del cap, en l'escut del titular. El més usual és que s'afegís un collaret de l'orde al voltant de l'escut. Quan el titular era membre de molts ordes, l'orde més prestigiós se situava a l'exterior.

L'admissió a un orde era l'objecte d'un acte oficial i registrat, és per això que la representació d'un collaret de l'orde a les armories permet identificar el titular més precisament que simplement enunciant les armes familiars.

A França, els ordes de cavalleria nacionals (Saint-Michel, Saint-Esprit...) van ser suprimits per l'Assemblea Constituent, al mateix temps que els atributs de la noblesa. Napoleó va crear l'orde nacional de la Legió d'Honor, i l'Orde Nacional del Mèrit va ser creat al segle xx.

Noblesa i armories

A França, l'Assemblea Constituent decreta el 19 de juny de 1790 la supressió de la noblesa (com estatut de la persona) i dels seus atributs reals o suposats: títols de domini, privilegis, ordes de cavalleria, armories i llibertats. Prohibides per un temps, les armories van ser restaurades al principi del s. XIX per Napoleó per decret l'1 de març de 1808 i que va limitar-ne durant l'Imperi l'ús als nobles, limitació abolida per Lluís XVIII durant la restauració. Les armories però ja no foren més l'objectiu social en què s'havien convertit al final de l'Antic Règim.

Dret d'armes

Jurídicament, les armes són l'equivalent designat d'un nom propi (nom de família o nom de lloc) i són accessoris a aquest nom. Les armes són una propietat regular, de transmissió hereditària i susceptible de ser adquirit o conferit. El dret associat amb les armories s'assembla com a aquell de les marques i és probablement el primer tema sobre el qual es va elaborar un dret internacional (per normes o costums).

Com a regla general, cada un pot portar armes, a reserva de no usurpar aquelles d'altres. Alguns països que han conservat una noblesa (notablement el Regne Unit) li han imposat una reglamentació específica, fins i tot un tribunal específic (Escòcia). No obstant això, el "dret" a portar tals o tals armes és per la major part un assumpte de costum.

El principal problema del dret d'armes és, per a un titular, provar l'anterioritat en l'ús d'un blasó que ha reivindicat. Aquesta prova és generalment aportada a través d'actes oficials que registren un blasó donat o acorden una modificació en les armes preexistents.

Les regles del blasó per se, és a dir aquelles que parlen sobre la composició de les armes, estan implícites i responen als costums. El caràcter adequat o no d'un blasó s'avalua en funció d'un "esperit heràldic". L'avaluació es recolza sobre el consell d'autoritats eminents que pronuncien les seves lliçons en els seus tractats d'heràldica als quals fan referència.

Representació dels esmalts

Article principal: esmalts heràldics

Els esmalts heràldics es poden representar de dues maneres: mitjançant la representació cromàtica o bé segons la representació convencional per mitjà de punts i ratlles.

Metalls		Colors
Or	Argent	Gules	Atzur	Sinople	Sable	Porpra

Mobles

Els mobles estan emparentats amb les peces i les figures. De fet, sovint es considera que no són més que figures de tipus geomètric, mentre que les figures pròpiament dites fan referència a realitats i objectes del món natural, artificial o fantàstic; alguns d'aquests objectes són definits com a mobles o figures segons els diversos autors o tractats, cas de la rosa, el roc, el mont o la vall. En moltes llengües, moble i figura són, en heràldica, termes sinònims. D'altres, en canvi, consideren el moble una categoria intermèdia entre la peça i la figura.

Es diferencien essencialment de les peces en el sentit que no toquen les vores de l'àrea en què es troben circumscrites (sempre que no es tracti de figures movents, és a dir, que surten d'alguna de les vores). Mentre que les peces segueixen la regla del contrast d'esmalts, segons la qual no es pot sobreposar o juxtaposar metall amb metall o color amb color, els mobles i les figures no, excepte casos ben comptats (com ara el besant i la rodella). Alguns heraldistes consideren els mobles com a peces de categoria inferior.

Peces

Una peça és una càrrega que, col·locada damunt el camper de l'escut, el limita mitjançant línies geomètriques de partició. A les representacions esculpides, i de vegades en el disseny, les peces sobreposades se solen representar amb un efecte de relleu en comparació amb el camper, sempre pla; en una representació gràfica, però, els efectes de relleu no s'utilitzen. Les peces es defineixen en funció de la part que ocupen sobre l'escut, on tenen un lloc fix. Es diferencien de les altres càrregues com els mobles pel fet que les peces s'estenen fins a les vores de l'escut, i no són figuratives sinó de tipus geomètric. També a diferència dels mobles, les peces segueixen la regla del contrast d'esmalts, segons la qual no es pot sobreposar o juxtaposar metall amb metall o color amb color. Es diferencien també de les simples particions que divideixen el camper amb una sola línia, les quals es poden combinar entre elles per formar escuts compostos (tercejats, quarterats, etc.) o repartits, i també de les repeticions d'elements que afecten els escuts sembrats. Al mateix temps, poden servir de particions i poden anar carregades amb mobles o figures. A l'hora del blasonament, les peces es descriuen en primer terme, a excepció del cap. Les més usuals són les següents:

• La faixa, el pal, la banda, la barra, el cap, el peu, la creu, el sautor, la perla, la pila, la pila transposada, la calça, la capa, la bordura, el francquarter, el cantó, el giró, el geminat, el trangle, la vergueta, l'escussó, l'orla, el treixor, el lambel antic...

Timbres

Un timbre és un símbol que es posa sobre els escuts d'armes per indicar quin és el grau de noblesa de la família o de la població. En l'heràldica cívica catalana es coronen els escuts genèricament amb corones murals de poble, vila, ciutat, comarca i vegueria o província, excepte si han estat el centre jurisdiccional senyorial, que llueixen com a timbre corones nobiliàries depenent de la categoria del noble que en fos sobirà. En l'heràldica gentilícia, en canvi, les corones poden ser de senyor, baró, vescomte, comte, marquès, duc, príncep, rei i imperial, en aquells casos que els escuts porten corona. Hi ha d'altres timbres: el casc o elm, la tiara, la mitra, el capel, la cimera combinada amb el casc, el borlet, la capellina o els llambrequins, combinats amb l'elm i la cimera.

Blasonament

El blasonament és el fet de blasonar –és a dir, disposar, descriure i interpretar– els escuts d'una família, una ciutat, etc., segons les regles i la terminologia pròpies de la ciència heràldica o del blasó. Aquesta descripció es du a terme segons un ordre molt rigorós i indica els diversos elements de què està conformat l'escut; de fet, és la part que es manté invariable i s'hereta, no pas la imatge en si, que pot variar en funció de l'artista. Hi ha dues maneres diferents de blasonar:

• El blasonament a l'alemanya –propi de la tradició heràldica dels alemanys i els castellans–, que consisteix a esmentar primer les peces i els mobles i acabar pel camper.
• El blasonament a la francesa –propi dels francesos, anglesos, italians i catalans–, que comença pel camper i continua per les peces i els mobles, el seu nombre i situació i els seus esmalts. Aquest sistema és el més estès actualment, fins i tot als països que tradicionalment ho feien de manera diferent.

Obres consultables sobre heràldica

L'estudi dels diversos aspectes de l'heràldica implica la consulta de les obres més importants sobre el tema. A continuació es poden identificar alguns dels tractats més coneguts, disposats en forma de llista i amb les corresponents referències de consulta.

• 1374. Armorial de Gelre
• 1438. Le blason des couleurs en armes, livrées et devises. Sicile (herald d'Alfons el Magnànim).
  • Cal recordar que els heralds no eren conegut pel seu nom real. En ser designats prenien el nom del territori polític que representaven. Així: Aragó, València, ...

• 1458. Diego de Valera. Tratado de los rieptos e desafíos que entre los cavalleros y hijosdalgo se acostumbran hazer, según las costumbres de España, Francia e Inglaterra, en el qual se contienen quáles y quántos son los casos de traición e de menosvaler e las enseñas e cotas darmas (compost segons Ángel Gómez Moreno entre 1458 i 1467).
• c1500. Armorial català. Steve Tamburini.
• 1566. Le imprese illustri con espositioni, et discorsi. Girolamo Ruscelli.
  • A la pàgina 441 de l'obra anterior hi ha la Divisa (heràldica) de Gonzalo Pérez.

• 1600. Origines Des Chevaliers, Armoiries, Et Heravx. Claude Fauchet.
• 1620. Armoria Catalana, de Jaume Ramon Vila
• 1635. Le roy d'armes ou L'art de bien former, charger, briser, timbrer, et par consequent, blassonner toutes les sortes d'Armoiries. Marc Gilbert de Varennes.
• 1638. Tesserae gentilitiae a Siluestro Petra Sancta Romano Societatis Iesu ex legibus Fecialium. Silvestro Pietrasanta.
  • Inventor del sistema de representació dels esmalts amb ratlles i punts.
• 1725. Ciencia heroyca reducida a las leyes heraldicas del blason. José de Avilés e Iturbide.
• 1753. Adarga Catalana, arte heráldica y prácticas reglas del blasón. Francisco Xavier de Garma Duran .
• 1846. El blasón español. Ramón Medel.
• 1856. Tratado completo de la ciencia del blasón. Modesto Costa y Turell.

Bibliografia

• Riquer, Martí de. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550". Vol. I i II. Quaderns Crema, 1983. ISBN 978-84-85704-34-7. 
• Menéndez Pidal de Navascués, Faustino. «Los reyes de Aragón». A: "El escudo de España" (en castellà). Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2004. ISBN 84-8883302-4. 
• Fluvià i Escorsa, Armand de, "Manual d'heràldica i tècnica del blasó. Amb apèndix de Diccionari d'heràldica". Editorial Galerada, 2011. ISBN 978-84-96786-29-5

Vegeu també

• Heràldica socialista

Enllaços externs

• Heràldica