Antiga Roma

Antiga Roma: Regne romà  · República Romana  · Imperi  · Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident Imperi d'Orient

Organització social:

Dret romà Assemblees romanes Senat romà Tribus romanes Gens Cursus honorum Ciutadania romana Patricis Equites Plebeus Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol Pretor Tribú de la plebs Censor Pontifex Maximus Qüestor Prefecte de la ciutat Edil Prefecte Procònsol Propretor Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador Mestre de la cavalleria Tribú consular Legat Triumvir Decemvir Vigintisexvir Interrex

C�rrecs i honors

Emperador rom� Rei de Roma August C�sar Imperator Princeps senatus Tetrarquia Tetrarca Magister officiorum Mestre dels soldats Governador Dux Lictor Vicarius Trib� militar

  Rep�blica Romana (510 aC-40 aC)

  Imperi Rom� (20-360)

  Imperi Rom� d'Occident (395-480)

  Imperi Rom� d'Orient (395-1453)

L'antiga Roma �s l'estat fundat per la ciutat de Roma en l'edat antiga i la civilitzaci� que en sorg�, basada en la cultura llatina.

Inicialment regida sota la forma de monarquia, va esdevenir una rep�blica, i finalment un imperi que va acabar controlant la major part del Mediterrani i de l'Europa Occidental. Roma va ser un imperi pan-mediterrani, m�s que europeu i mai va aconseguir establir-se fermament m�s enll� del Rin i el Danubi. L'Imperi Rom� va decaure i la part occidental es va disgregar en un seguit de regnes independents durant el segle v. L'edat mitjana �s el per�ode que segueix la caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident, que es considera tradicionalment el 476. La part oriental, l'Imperi Rom� d'Orient, va sobreviure fins a desapar�ixer definitivament el 1453. La civilitzaci� romana, juntament amb la grega formen l'antiguitat cl�ssica europea, que ha tingut una influ�ncia cabdal en la civilitzaci� occidental, en art, literatura, lleis, ling��stica, etc.

Hist�ria

Article principal: Hist�ria de Roma

Monarquia

Muralla atribu�da per la tradici� al rei Servi Tul�li. Gravat del segle xix

Article principal: Regne Rom�

La ciutat de Roma va cr�ixer dels assentaments a la vora del riu T�ber, un encreuament de tr�fic i comer�. D'acord amb l'evid�ncia arqueol�gica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle ix aC per dos membres de les tribus centrals italianes: els llatins i els sabins. Durant aquest per�ode, Roma va ser governada per una successi� de set reis que exercien un poder gaireb� absolut malgrat l'exist�ncia de les assemblees romanes i el Senat. L'�ltim rei, Tarqu� el Superb, va ser deposat i exiliat el 510 aC, despr�s d'haver com�s seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republic�.

Rep�blica

R�mul i Rem sota la Lloba Capitolina

Article principal: Rep�blica Romana

La Rep�blica Romana va ser creada el 509 aC, establint un sistema de magistrats electes anualment. Els m�s importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada imperium i el comandament militar. Tanmateix, els c�nsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els patricis), que creixeria en grand�ria i poder amb el temps. Originalment nom�s els patricis podien ser magistrats per� despr�s es va permetre l'entrada del poble com�, o els plebeus.

Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la pen�nsula italiana, incloent-hi els etruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant col�nies en �rees estrat�giques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del segle iii aC, Roma es va enfrontar amb Cartago en la primera Guerra P�nica. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la pen�nsula italica, Sic�lia i Ib�ria, consolidant Roma com a pot�ncia imperial. Despr�s de la derrota del Regne de Maced�nia i de l'imperi Sel�ucida al segle ii aC, els romans es van convertir en el poble dominant del mar Mediterrani.

Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els senatores es van enriquir a costa de les prov�ncies, per�, els soldats, majorit�riament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves prov�ncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'orde eq�estre. Encara que els eq�estres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els plebeus, i per tant, no podien accedir al poder pol�tic. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agr�ries i no va donar als eq�estres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situaci� va esclatar a la fi del segle ii aC amb els germans Gracs, dos tribuns que tractaven d'aprovar una reforma agr�ria que redistribu�a les terres dels patricis entre els plebeus. Ambd�s van ser morts per� el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eq�estre. Negar la ciutadania romana a les ciutats aliades it�liques va dur a la Guerra Social del 91 al 88 aC. Les reformes militars de Gai M�rius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant per� no pas a la ciutat. Aix� culminaria amb la dictadura brutal de Luci Corneli Cinna el 81 al 79 aC.

A mitjans del segle i aC, tres homes, Juli C�sar, Pompeu i Crassus van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la rep�blica. Despr�s de la conquesta de la G�l�lia de C�sar, l'estancament de les relacions entre C�sar i el Senat va produir una guerra civil en qu� Pompeu encap�alava les forces del Senat. C�sar va sortir victori�s i va ser declarat dictador vitalici. El 44 aC C�sar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauraci� de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de C�sar, August i els seus ajudants, Marc Antoni i L�pid va prendre el poder. Tanmateix, aquesta alian�a es va desintegrar amb una lluita pel poder. L�pid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i Cle�patra VII d'Egipte a la batalla d'�ccium el 31 aC, es va convertir en el governador indisputat de Roma.

Imperi Rom�

Article principal: Imperi Rom�

M�xima expansi� de l'Imperi Rom� amb Traj�.

Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant nom�s una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de Ner� el 68 dC. L'expansi� territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Ner� va ser succe�t per la dinastia Fl�via. Durant el regnat dels �cinc bons emperadors� (del 96 al 108 dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econ�mic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amena�a interna i externa i l'imperi va prosperar durant el per�ode conegut com la Pax Romana ('Pau Romana'). Amb la conquesta de D�cia durant el regnat de Traj�, l'imperi va assolir la seva m�xima expansi� territorial: el domini rom� abastava 2,5 milions de quil�metres quadrats.

El per�ode del 180 al 235 va ser dominat per la dinastia Severa. Va ser un per�ode de governants incompetents. La creixent influ�ncia de l'ex�rcit en la successi� imperial va produir un col�lapse imperial conegut com la Crisi del segle iii. Aquesta crisi va acabar amb el govern de Diocleci� que el 293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos coemperadors i dos col�legues. El 330 l'emperador Constant� va establir la capital de l'imperi a Constantinoble i el 364 l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'Imperi Rom� d'Orient (conegut despr�s com a Imperi Rom� d'Orient i l'Imperi Rom� d'Occident.

L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barb�riques al llarg dels segles. El 410 Roma va ser saquejada i el 4 de setembre, 476, el cap germ�nic Odoacre va deposar R�mul Aug�stul, l'�ltim emperador rom�. Aix�, despr�s de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, per�, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el segle xv.

Caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident

Mapa de l'Imperi Rom� a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).

Article principal: Caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident

La caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident �s el proc�s de decad�ncia que va portar a la fragmentaci� de l'Imperi Rom� d'Occident l'any 476.

Cap al segle iv, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilitzaci� romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al S�hara, des de l'occident d'Hisp�nia fins a Mesopot�mia.

El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religi� oficial per l'emperador Teodosi I el gran en acabar del segle iv, consolidava encara m�s aquesta unitat. Per�, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva exist�ncia. Era un gegant cansat despr�s de diversos segles d'expansi� i esfor�os.

Alguns s�mptomes d'aquesta decad�ncia eren:

• La corrupci� dels alts c�rrecs de l'Administraci�.
• La passivitat del ciutad� davant problemes i obligacions.
• El retroc�s del comer� per l'exc�s d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
• La decad�ncia de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal�lades en les seves vil�les d'esbarjo.
• Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
• Un greu descens demogr�fic.

L'ex�rcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada m�s freq�ent l'allistament de germ�nics, que ocupaven fins i tot alts c�rrecs de comandament.

A part d'aquesta situaci�, ja de per si greu, una forta amena�a assetjava Roma. Es tractava de la pressi� que sobre els seus limites o fronteres feien els pobles germ�nics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, a la Batalla d'Adrian�polis, va ser un seri�s av�s.

El seu successor Teodosi I el Gran (379-395) tenia a les seves mans la dif�cil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gesti� va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germ�nica i de la seva �poca es parla com un �renaixement teodosi�. Per� quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.

Per realitzar millor la defensa i administraci� de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant aix�, aquesta decisi� va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasi� germ�nica, viur�, amb el nom d'Imperi Rom� d'Orient, mil anys m�s que el d'Occident, que sucumbir� l'any 476.

Estructura social i pol�tica

Articles principals: Classe social a l'antiga Roma i esclavitud a l'antiga Roma

Ru�nes del F�rum Rom�.

La primera estructura social i pol�tica dels llatins va ser la fam�lia: el pare (pater familia), la dona (unides al pare de fam�lia pel ritu sagrat de la torta), els fills, les dones dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupaci� d'algunes fam�lies del mateix tronc, van sorgir les gentes, i d'un conjunt de fam�lies van sorgir les tribus. La fam�lia estava formada pels m�s pr�xims (agnados), per� a mesura que la fam�lia s'estenia es formava la gens o ra�a d'un tronc com�, integrada per la fam�lia pr�piament esmentada (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix avantpassat.

S'arribava a ser membre de la gens per naixement, per admissi� o per entrar a formar part d'una fam�lia pertanyent a la gens. M�s tard es va admetre tamb� els clients en les gentes. Es deixava de pert�nyer a una gens per mort, per entrar en una altra gens o per perdre la ciutadania o la llibertat. Tots els membres de la gens portaven un nom gentilici, que se suposava era el de l'avantpassat com�, i realitzaven un culte com� a una divinitat que se suposava protectora de la gens.

El cap de cada gens era el pater. Cada gens podia tenir normes espec�fiques i costums i usos particulars. Cada gens disposava d'un lloc com� d'enterrament. Entre els membres de les gentes existia el deure de prestar-se m�tuament auxili i d'exercir la tutela sobre aquells que no tenien parents agnats; en cas de mort sense parents agnats, el pater de la gens era cridat a la successi� intestada.

Els membres de les gentes eren anomenats patricis (aix� �s, descendents de patres) i tamb� quirites (guerrers o llancers) i durant molt temps van ser els �nics que van gaudir del poder pol�tic i de la plenitud de drets a Roma. La seva extensi� i l'augment del poder de l'Estat va provocar la seva desaparici� com a entitat pol�tica al cap d'uns segles. Cada gens o tribu tenia un punt com� d'encontre, generalment per al culte religi�s (encara que no exclusivament amb aquesta finalitat), punt que constitueix l'embri� de les civitas (ciutats).

Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis o patres perqu�, o b� s�n pares de fam�lia (pater fam�lies) o b� s�n fills de pares de fam�lia vinculats a l'obedi�ncia paterna (els fills homes no arribaven a la condici� de pare de fam�lia fins que el pare moria i s'independitzaven per� es donava per descomptat que arribarien a aquesta condici�). Els fills dels patricis, en complir 17 anys (m�s tard l'edat va ser rebaixada fins als 14 anys) adquirien la condici� de ciutadans plens (amb aquest motiu celebraven una festivitat que deixaven de vestir la toga praetexta, pr�pia dels nois, i es col�locaven la toga virilis, pr�pia dels homes), per� continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.

Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i s�n d'entre els habitants els de classe social m�s elevada. Els seus drets eren: el sufragi, el desenvolupament dels c�rrecs p�blics pol�tics o religiosos, el dret a assignaci� de terres p�bliques, els drets civils propis de les gentes (tutela, successi�, potestat ...), el dret de contraure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractaci� (l'�nic que s'estenia tamb� als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constitu�a el ius quiritium o ius civitatis). Com a deures citarem: el servei militar i el deure a contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

Classes socials

La societat romana, com moltes altres societats antigues, es basava en la desigualtat, i com en tota societat desigual, la tensi� entre les classes i la seva dial�ctica �s el motor de la seva hist�ria i la seva principal caracter�stica.

Les classes que es van distingir van ser cinc: patricis, plebeus, esclaus, clients i lliberts. La tensi� entre patricis i plebeus i les rebel�lions dels esclaus van ser les m�s importants not�cies pol�tiques; les tres primeres van ser les classes amb major activitat pol�tica; les altres dues, menys.

Aquesta organitzaci� social no va ser est�tica durant tota la hist�ria de l'antiga Roma. Hi va haver tensions, canvis i evoluci�.

El senat

Article principal: Senat rom�

Representaci� d'una sessi� del Senat: Cicer� den�ncia a Catilina. Fresc de Cesar Maccari (Palazzo Madama, Roma, 1880).

Enfront del rei s'erigeix la instituci� del Consell d'Ancians (senatus) per contrarestar a la instituci� reial.

Els primers senadors s�n els representants designats per cada gens. Tenen car�cter vitalici. Com el nombre de gens �s invariable (les successives fam�lies sorgeixen sempre d'un tronc com� i per tant s'integra en alguna de les gentes existents) tamb� �s invariable el nombre de senadors.

No obstant aix�, hi havia una excepci�: quan un senador moria el rei estava facultat per nomenar un substitut temporal (fins a la designaci� del substitut designat per la gens). El costum del nomenament reial va acabar concedint al rei l'elecci� dels senadors.

El senat era un �rgan merament consultiu, per� sent emanat del poble, el rei el convocava sovint i considerava les seves propostes. Les seves reunions se celebraven en el comitium (f�rum) en una sala anomenada bule. M�s endavant hi havia un grup de gent que decidia qui anava a enfrontar al rei i qui manejaria les entrades de plata.

Justícia romana

Articles principals: Magistratures romanes, Dret romà, i Justícia romana

L'Emperador tenia atribucions judicials, juntament amb els pretors i els seus llegats, i en les ciutats confederades els magistrats locals, quan els havia, o si no n'hi havia als governadors provincials (que tenien atribuït impartir justícia) o els seus llegats. Els pretors instruïen el procés i un jutge jurat (Iudex) decidia. Els magistrats definien el punt del drets (ius) però la seva aplicació (judicium) corresponia a altres ciutadans (jutges integrats en la decurias judicials). Un magistrat especial de Policia anomenat edil exercia la potestat sobre litigis relatius a compres i vendes en mercats públics, i la seva jurisdicció s'estenia també a altres qüestions d'ordre que podien ser sancionades amb multes. Per les classes més baixes, i per certs delictes menors, existien els triunviri o jutges nocturns (Tres viri nocturni) i altres magistrats del grup anomenat dels vigintisexvir, que per desaparició d'algunes de les seves magistratures s'havia convertit en els vigintivir, que assumien també funcions administratives. Per les causes civils menors en diversos municipis existien els anomenats jutges menors.

Molts emperadors es van arrogar el consolat, el poder tribunici i facultats d'altres magistratures, entre elles la censura (que estava dotada de nou de les atribucions republicanes i especialment la designació de Senadors). Els poders consulars van passar doncs, als Emperadors, que exercien virtualment com dictadors. Per assessorar a l'emperador en els assumptes polítics es va instituir el Consilium princeps.

Els pretors, que van augmentar fins a 16, conservant les seves atribucions i exercien a més el comandament a províncies. El pretor peregrí va haver de desaparèixer després de la concessió universal de ciutadania de Caracal·la. Els censors també van conservar les seves funcions encara que van perdre la designació de senadors que pas a un triumvirat especial, però Claudi els reintegrà aquesta atribució que van conservar algun temps (Domicià les va assumir ell mateix). El poder tribunici, ja en decadència, passà també als Emperadors encara que es van seguir nomenant tribuns amb poders locals.

La magistratura dels tribuns militars va perdre importància al passar el comandament de la legió a llegats imperials, encara que van seguir existint amb un comandament però reduït.

El Prefecte de l'Urbs va assumir algunes funcions d'ajuda a l'emperador (per exemple respondre a les queixes dels súbdits) però va perdre les seves antigues funcions. Els qüestors (llevat del qüestor principal) van ser posats sota dependència del Prefecte de l'Urbs. Els edils (es van crear diverses magistratures d'edils) i els tribuns (quan es van nomenar) van assumir funcions municipals d'administració de Roma. Van sorgir noves magistratures: el prefecte de l'annona, el prefecte del pretori, i altres edils municipals especialitzats.

Amb Hadrià es va iniciar l'experiència de nomenar quatre jutges suprems per damunt dels jutges locals. El seu successor Antoní Pius va suprimir a aquests jutges, però van ser instaurats de nous en temps de Marc Aureli.

• Jurisdicció ordinària. La justícia romana es canalitzava mitjançant la jurisdicció ordinària (Ordo judiciorum) per casos civils i alguns criminals (i exclosos els relatius a accions contra l'Estat). La majoria de les magistratures republicanes van seguir existint sota l'imperi. La durada de les magistratures majors va ser sovint vitalícia i no es requeria cap període intermedi entre dos exercicis. Diversos emperadors van practicar la venda de les magistratures i d'absolucions amb finalitat d'aconseguir una major recaptació per al Tresor Públic.
• Jurisdicció extraordinària. Existia també el procediment extraordinari, que se seguia en certes causes civils i criminals més importants, en les quals en lloc de decidir el Iudex decidia un Jurat. Presidia el judici generalment un pretor. Aquest procediment era utilitzada per les Comissions especials temporals i permanents pels casos de concussió (Repetundarum) en l'administració provincial, assassinat (Desicariis) i enverinament (Veneficiis) i probablement corrupció d'àmbit electoral i altres crims. En diversos períodes van existir comissions per altres crims. Les comissions estaven formades pels membres del Senat o per cavallers, o per ambdós.
• Tribunal dels 105. Un tercer àmbit d'actuació de la Justícia era El Tribunal dels 105 o dels centuvirs (Centumviralia Judicia) que instruïa processos que jutjava la propietat (actiones in rem o reivindicationes) i que era anomenat tribunal de la llança (Asta Centum vix ales) per la llança clavada davant els Jutges.
• Tribunal dels ducenaris. Un quart tribunal era el dels Ducenaris, creat per August, i que s'encarregava de judicis d'importància mitjana.
• Cinquena decúria. Finalment des de Cal·lígula, es creà una cinquena decúria judicial.

Economia

Article principal: Economia de l'Imperi Romà

Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. L'economia estava basada en el sistema de producció esclavista. El nombre d'esclaus d'una Hisenda era variable segons el tipus d'explotació, com més esclaus hi havia en una finca, menys bracers o jornalers calien, i sovint per evitar l'ús d'un nombre excessiu de bracers, es transformava una explotació agrària en una explotació ramadera. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d'esclaus, als que acudien els traficants. Molts esclaus portaven cadenes, i si estaven marcats amb el signe del senyor es deia que portaven el stigma o notatio.

Els grans dominis

Els grans dominis variaven notablement en superfície depenent de la província. Conreaven aquests grans dominis els esclaus, i en els períodes de la collita es contractava a Politors, parcers lliures. El propietari no vivia ni treballava en la hisenda, la visitava periòdicament, encara que a vegades, quan estava en una província allunyada, podia no visitar-la mai. El seu funcionament estava confiat a un villicus (administrador).

Les dependències de la hisenda (Vila Rústica) comprenien: la casa de l'amo, els estables, els graners, els magatzems i els allotjaments del capatàs i dels altres esclaus. L'amo proveïa de vestits i calçats als esclaus, així com el blat, la sal i altres aliments (olives, peix salat, vi, oli…) en quantitat proporcional al treball de cadascú (demensum) per la qual cosa el capatàs, que era el més important però el que menys treballava rebia menys (encara que era el que tenia més possibilitats de ser manumès). A les ordres del villicus estava la villica, majordoma de la casa rural (cuinera, cuidadora del rebost, del galliner i del colomar). Seguien els bulbuci (llauradors), els criats, el somerer, el porquer i, si hi havia ramat, el pastor o pastors. Als esclaus se'ls comprava ja adults i quan estaven malalts o vells eren venuts.

Ramaderia

Les grans hisendes dedicades a la ramaderia estaven formades per terres de pastures i de boscos i la seva extensió era més gran que els grans dominis agrícoles (es pot dir que com a mínim superaven les dues-centes hectàrees, i en alguns casos arribaven fins a diversos milers). Un terç dels treballadors havien de ser homes lliures. Quan els Politor van desaparèixer van donar pas als Villici, jornalers dirigits pel Procurador o Intendent de la Hisenda. Algunes explotacions agrícoles van arribar a comptar centenars de bracers.

Dels ramats d'ovelles que pasturaven en les muntanyes durant l'estiu, i en els planes a l'hivern s'aprofitava la llana i la carn, apreciada en moltes províncies. La cura dels ramats corresponia gairebé sempre a esclaus que a l'estiu romanien amb el bestiar, fins i tot de nit, allotjant-se en cabanyes o enmig d'assetjats. El pastor gaudia de llibertat de moviments i se li donaven cavalls i armes

Els bous, destinats a les tasques agrícoles, procedien de compres i estaven castrats. Altres cavalls, bous, ases i mules eren destinats a la venda a pagesos, carreters i l'exèrcit. Els animals lliurats a colons o parcers eren cuidats per aquests que havien de retornar una part de les cries i una quantitat de formatge i llet. Hi havia també gallines i coloms que s'alimentaven sols. Es criaven conills i llebres i existien dipòsits de peixos. Els porcs blancs eren alimentats en estables, però els negres, semblants als senglars, pasturaven als boscos alimentant-se de garrofes, prunes, glans i pomes silvestres.

Agricultura

Article principal: Agricultura romana

Conreu de blat

Les terres agrícoles eren encerclades amb oms, pins o xiprers, mentre que els prats i vergers eren assetjats amb tanques, estaques, fossats o murs de pedra, totxana o ciment. Els esclaus podien descansar en els dies festius i en els de pluja (entre 60 i 80 a l'any aproximadament) i després de la sembra, a l'hivern (uns 30 dies). Sovint els propietaris es prestaven els esclaus per ajudar-se desinteressadament o per un salari convingut. Rarament es contractava a treballadors estrangers llevat del temps de la sega que es necessitava més gent. Llavors es contractaven segadors als quals es pagava amb una part de la collita recollida. Hi havia fins i tot qui acudia a les collites amb els seus esclaus. Altres vegades l'amo venia la collita abans de recollir-la i el comprador feia la recol·lecció. Moltes vegades els amos posaven la collita en mans de Publicans. S'usaven la pala, l'aixada, el pic, el corró, la falç, la forca i altres eines. La feina era realitzat en gran part per esclaus (familia rustica) encapçalats per un capatàs (vilicus) que cobrava i pagava, comprava i venia, exercia la inspecció, i en absència de l'amo també castigava.

Els conreus més comuns eren els cereals, l'olivera, que es plantava enmig dels sembrats i la vinya cobrint els vessants dels turons entre les que no se sembrava. La sembra es feia a la tardor i excepcionalment en primavera. Es practicaven els regs i l'abonat amb fem, margues i vegetals, calç, argila i sorra; els prats naturals eren aprofitats i se'ls millorava amb regs artificials. Com arbres fruiters estaven les figueres, les pereres, les pomeres, el cirerer, l'albercoc, el taronger i el llimoner. Els arbres s'usaven per fusta de construcció.

En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, que tiraven de l'arada romana. L'ase s'utilitzava preferentment en el transport (fem, llavors, productes…) i per moure les rodes dels molins de farina. Es disposava de vaques de les quals per la producció de llet. El cavall era per l'ús personal del propietari o es criava per vendre'l. S'usaven uns dos bous cada vint-i-cinc hectàrees. En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, i un ase per cada 15 hectàrees.

Els petits dominis

En la petita propietat es reproduïa la situació dels grans dominis, però el cultiu anava a càrrec exclusivament del propietari i de la seva família, i sols com a excepció treballen esclaus. Les quantitats d'animals i productes eren, per tant, menors. Si la propietat era molt petita es cultivava amb aixada, com un petit hort o jardí. El cultiu més estès eren els cereals, però el més productiu seguia sent la vinya, seguint després les hortalisses, l'olivera, i els productes derivats de la ramaderia. El cultiu menys rendible eren els cereals.

Comerç

Article principal: Comerç a l'antiga Roma

Un sesterci d'Hadrià

El comerç romà va ser el motor que va conduir a l'economia del final de la República i principis de l'Imperi. Modes i tendències de la historiografia i la cultura popular han tendit a no ocupar-se de la base econòmica de l'imperi en favor de lingua franca que va ser el llatí i les gestes de les legions. Tant la llengua com les legions reberen el suport pel comerç, sent al mateix temps part de la seva espina dorsal. Els romans eren homes de negocis i la longevitat del seu imperi es va deure al seu comerç.

Encara que en teoria els membres del Senat i les seves famílies tenien prohibit dedicar-se al comerç, els membres de l'ordre eqüestre sí que el van exercir, malgrat els seus aristocràtics valors que feien èmfasis en passatemps militars i activitats recreatives. Els plebeus i lliures tenien botigues o atenien llocs als mercats mentre grans quantitats d'esclaus feien gairebé tot el treball dur. Els propis esclaus eren a més objecte de transaccions comercials, i donada la seva alta proporció en la societat (comparada amb l'antiga Grècia) i la realitat de les fugides, les guerres servils i les revoltes menors, van donar un toc distintiu al comerç romà.

La intricada, complexa i extensa comptabilitat del comerç romà va ser efectuada amb l'ajut de taulers comptables i àbacs romans. Aquests, que usaven nombres romans, estaven especialment ideats per als comptes en monedes i unitats romanes.

El comerç era molt intens. A principis de l'Imperi el port romà de Myoshormes, va rebre mercaderies romanes per cinc milions de sestercis. L'Escítia servia de trànsit per les mercaderies de l'Índia (seda, bàlsams i pedres precioses); de Germània arribaven l'ambre i pedres precioses; d'Ístria i Rècia procedia el vi dolç i aromàtic; d'Il·líria, les pells i bestiar; del Nòric el ferro; de les Gàl·lies, cabres, cavalls, llana i or; dels Pirineus, teles i draps; d'Hispània, plata, mel, alum, cera, safrà, peix, blat, cànem i lli; de Britànnia, estany i plom; de Grècia, coure, mel, llanes, púrpures i oli; de l'Àsia Menor, ferro, fusta, goma i llanes; d'Aràbia, mirra, canyella, arbres olorosos i encens; de Pèrsia i Síria, seda i pells; de Tir, porpra; d'Etiòpia, perfums, marfil, cotó i feres.

Amb Claudi es va iniciar la concessió de monopolis comercials, que van fer augmentar el preu dels productes obligant a fixar el seu preu màxim per llei. Posat cas que algun monopolista retirés el producte de la circulació (augmentant el seu preu) el monopoli passava a un altre comerciant. La concessió de monopolis va ser freqüent en tota l'època imperial.

La ciutat

Representació de l'antiga ciutat de Roma.

La fundació de Roma s'atribueix a tres tribus: els Ramnes, els Ticis i els Lúcers. Aquests tres grups van fundar l'anomenada Roma quadrata a la Muntanya Palatina. Una altra ciutat fundada per un altre o altres grups en el Quirinal, es va unir a la Roma quadrata, sorgint aix� la civitas ('ciutat') anomenada Roma.

Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis (o patres), perqu� o b� s�n pares de fam�lia (pater familias) o b� s�n fills de pares de fam�lia vinculats a l'obedi�ncia paterna (els fills homes no aconseguien la condici� de pare de fam�lia fins que el pare moria i s'independitzaven, per� es donava per descomptat que arribarien a aquesta condici�).

Els fills dels patricis, en complir 17 anys (m�s tard l'edat es va anar rebaixant fins als 14 anys) adquirien la condici� de ciutadans plens (amb tal motiu celebraven una festivitat en qu� deixaven de vestir la toga praetexta pr�pia dels nois i es col�locaven la toga virilis, pr�pia dels homes), per� continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.

Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i s�n d'entre els habitants els de classe social m�s elevada. Els seus drets eren: el sufragi, l'exercici de c�rrecs p�blics pol�tics o religiosos, el dret a assignaci� de terres p�bliques, els drets civils propis de les gens (tutela, successi�, potestat, etc.), El dret de contreure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractaci� (l'�nic que s'estenia tamb� als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constitu�a el ius quiritium o ius civitatis). Com obligacions citarem: el servei militar, i el deure de contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

Ciutats dependents de Roma

Iniciada l'expansi� territorial romana moltes ciutats van passar a dependre de Roma. Quan una ciutat se sotmetia a Roma a discreci�, els seus ciutadans quedaven amb l'estatut jur�dic de dediticios ( Dediticius). Encara que la majoria de les ciutats sotmeses a discreci� ho van ser despr�s de la Primera Guerra P�nica, probablement la instituci� �s anterior.

Roma es reservava la sobirania eminent sobre aquestes ciutats, per� els tornava l'usdefruit, amb excepci� de l'ager publicus. Roma va recon�ixer l'autonomia d'alguna d'aquestes ciutats per� les seves terres van quedar sotmeses al delme de la collita, i en cas d'exempcions, aquestes es donaven a t�tol personal (per exemple als habitants d'una ciutat encara que conreessin terres en una altra ciutat). El delme es pagava generalment en esp�cie i el benefici perm�s al recaptador era limitat.

Les ciutats sotmeses a Roma, amb el seu territori rural incl�s, no tenien dret a declarar la guerra pel seu compte, per� havien de declarar-la for�osament quan Roma ho fes. Tamb� tenien prohibit fer convenis de cap tipus amb altres Estats o ciutats. A m�s no podien encunyar moneda i eren les monedes romanes les que tenien curs legal en totes aquestes ciutats.

Hi havia diversos tipus de ciutats vinculades a Roma:

• Ciutats de dret rom�. Algunes ciutats van rebre el dret complet de ciutadania romana (civitas �ptim juri), especialment les antigues ciutats aliades de la Lliga Llatina, les ciutats savines i gran part de les del Pa�s Volsc. Al costat d'elles estaven les col�nies que gaudien del dret de ciutadania.
• Ciutats llatines. Les ciutats subjectes anomenades llatines eren les altres ciutats de la Lliga Llatina que no havien rebut el dret de ciutadania, i les col�nies de dret llat� (�s a dir les col�nies que no tenien dret de ciutadania). Els llatins i els romans eren iguals en les seves relacions privades, en els negocis, el comer� i les successions.
• Ciutats sense vot. Estaven en tercer lloc les ciutats amb dret de civitas per� sense vot ( civitas sine suffragio), que encara que podien anomenar ciutadans, havien de suportar totes les c�rregues c�viques (reclutament militar, impostos ordinaris, serveis i contribucions especials) sense compensaci� (sense dret a votar). Aquestes ciutats estaven administrades per als assumptes judicials per un prefecte anual designat pel Pretor de Roma. La seva administraci� civil estava en mans dels seus propis magistrats locals, generalment de l'aristocr�cia.
• Ciutats confederades no llatines. Finalment estaven les ciutats confederades no llatines, els drets quedaven establerts pels tractats particulars concertades amb cadascuna d'elles. Aquestes ciutats subministren contingents a l'ex�rcit en quantia prefixada per endavant, sent l'equipament del contingent a c�rrec de la ciutat. Estaven governades per magistrats locals sorgits de l'aristocr�cia.

Ex�rcit rom�

Articles principals: Ex�rcit rom� i legi� romana

Reconstrucci� de soldats romans del 70 aC en formaci� d'atac.

Instrucci� i entrenament

Durant quatre mesos els nous reclutes eren sotmesos a un entrenament implacable. En concloure aquest per�ode els supervivents ja podien anomenar-se soldats, militis. Els que no podien resistir l'entrenament eren rebutjats.

Primer se'ls ensenyava a desfilar marcant el pas. Despr�s se'ls portava de marxa, for�ant-los al m�xim fins que fossin capa�os de rec�rrer 20 milles romanes, 30 km, en cinc hores. Despr�s haurien de rec�rrer la mateixa dist�ncia carregats amb tot el seu equip, que inclo�a armes i armadures, estris de cuina, estaques per a l'estacada, instruments per cavar i provisions per a diversos dies, ja que al final de cada marxa havien d'aixecar un campament amb terraplens i fossats de defensa.

L'entrenament continuava fins que eren capa�os de rec�rrer 24 milles, 36 km, en cinc hores. Al principi els legionaris van utilitzar b�sties de c�rrega i carros per transportar l'equip. Per� el c�lebre general Gai Mari, impulsor de grans reformes en l'ex�rcit, els va obligar a transportar personalment gaireb� tota la impedimenta necess�ria per reduir la mida de les caravanes d'intend�ncia (els anomenaven �les mules de Mari�). L'equip complet havia de pesar almenys 30 kg, i les armes i armadures m�s de 20 kg.

Els legionaris realitzaven marxes tres vegades al mes durant 25 anys. Aquest entrenament i capacitat de despla�ament va ser una de les causes per la qual l'ex�rcit rom� fos tan superior als altres ex�rcits. Aix� era nom�s part de la instrucci�, ja que el programa d'entrenament tamb� inclo�a curses, salts, equitaci� i nataci�. Quan es considerava que es trobava en bona forma f�sica comen�ava la instrucci� en el maneig de les armes.

Els reclutes aprenien a atacar una gruixuda estaca clavada a terra amb una pesant espasa de fusta i un escut de v�met que pesava el doble que un escut normal. Se'ls insistia que colpegessin de front, sense descriure arcs amb l'espasa, que poden evitar-se amb m�s facilitat. Tamb� se'ls entrenava en el llan�ament de pesants javelines de fusta contra les estaques.

Un cop superat aquest pas, se'ls considerava dignes d'empunyar armes aut�ntiques folrades de cuir per evitar accidents, que els semblarien lleuger�ssims en comparaci� de les pesants armes de fusta.

Efectius

Una legi� estava formada per deu cohorts de 480 homes cadascuna, llevat que fos una cort d'assalt o invasi� (formades per uns 20 o 30 homes), el que dona la xifra de 4.800 homes en total, aix� en teoria, ja que no sembla segur que les legions hagin estat amb els seus quadres complets, ni de bon tros.

Normalment cada cent�ria formava com un quadre de 10 x 8 homes. Com la segona cent�ria de cada manipul baixava per tancar el buit, la profunditat de la l�nia de combat de la legi� era de 8 homes. Com que tres eren les l�nies que una legi� podia presentar, el front de combat quedava estructurat com una successi� de l�nies amb 8 homes de profunditat. Recordem que a Cannas els man�puls van formar amb la seva profunditat doblegada, �s a dir, amb 16 homes, un experiment que va costar als romans 50.000 morts. Ja que el secret t�ctic de la legi� no era altre que la seva flexibilitat, la l�nia de combat amb 8 homes de profunditat era la m�s racional i la que millor s'adaptava a aquesta caracter�stica essencial. Per� si calia reduir la profunditat, aquesta mateixa flexibilitat operava el miracle de permetre "aprimar" les l�nies.

Marina romana

Article principal: Marina romana

Trirrem rom� representat en un mosaic.

La marina romana (en llat� classis, literalment estol) era la for�a naval de la Roma Antiga. Tot i tenir un paper decisiu en l'expansi� romana per la Mediterr�nia, la marina romana mai no va tenir el prestigi de les legions romanes. Al llarg de la seva hist�ria els romans van ser un poble essencialment terrestre, i van deixar els temes n�utics en mans de pobles m�s familiaritzats amb ells, com els grecs i els egipcis, per construir vaixells. Parcialment a causa d'aix�, la marina mai va ser totalment abra�ada per l'estat rom�, i es considerava �no romana�. En l'antiguitat, les marines i les flotes comercials no tenien l'autonomia log�stica de l'actualitat. A difer�ncia de les forces navals modernes, la marina romana, fins i tot en el seu apogeu, no va existir de forma aut�noma, sin� que va operar com un adjunt de l'ex�rcit rom�.

La marina romana es va crear en temps de la Rep�blica Romana. L'any 311 aC es va instituir la figura dels almiralls (Duoviri navals) per dirigir la petita marina romana, formada per uns pocs vaixells (galeres sobretot), i pels contingents mar�tims de les ciutats aliades que posse�en marina (com N�pols).

El 267 aC es van instituir els quatre q�estors de la marina (Classici quoestores), amb seus respectives en quatre ports: Ostia, Calis (a Camp�nia), Ariminium (R�mini), i una altra seu de la qual el nom i situaci� no �s conegut.

En el transcurs de la Primera Guerra P�nica la marina romana va ser estesa massivament i va tenir un paper vital en la vict�ria romana i en l'ascensi� de la Rep�blica Romana a l'hegemonia de la Mediterr�nia. Durant la primera meitat del segle ii aC Roma va destruir Cartago i subjug� els regnes hel�len�stics de l'est de la Mediterr�nia, aconseguint el domini complet de totes les ribes del mar interior, que ells van anomenar Mare Nostrum. Les flotes romanes van tornar a tenir un paper preponderant en el segle i aC en les guerres contra els pirates i en les guerres civils romanes que van provocar la caiguda de la Rep�blica, les campanyes es van estendre al llarg de la Mediterr�nia. En el 31 aC la gran Batalla d'�ccium va posar fi a la Tercera guerra civil romana amb la vict�ria final d'August i l'establiment de l'Imperi Rom�.

Durant el per�ode imperial la Mediterr�nia va ser un pac�fic �llac rom� per l'abs�ncia d'un rival mar�tim, i la marina romana va quedar redu�da al patrullatge i a tasques de transport.

No obstant aix�, en les fronteres de l'Imperi Rom�, en les noves conquestes o, cada vegada m�s, en la defensa contra les invasions b�rbares, les flotes romanes van estar plenament implicades. El declivi de l'Imperi Rom� al segle iii es va sentir en la marina romana, que va quedar redu�da a l'ombra de si mateixa, tant en grand�ria com en capacitat de combat. En les successives onades dels pobles b�rbars contra les fronteres de l'Imperi Rom� la marina romana nom�s va poder tenir un paper secundari. Al comen�ament del segle v les fronteres de l'Imperi Rom� van ser trencades i aviat van apar�ixer regnes b�rbars a la vora de la Mediterr�nia occidental. Un d'ells, el dels v�ndals, va crear una marina pr�pia i va atacar les costes del Mediterrani, fins i tot va arribar a saquejar Roma, mentre les disminu�des flotes romanes van ser incapaces d'oferir resist�ncia. L'Imperi Rom� d'Occident es va enfonsar al segle v i la posterior marina romana del durador Imperi Rom� d'Orient �s anomenada pels historiadors marina romana d'Orient.

Cultura romana

Article principal: Cultura de l'Antiga Roma

La cultura romana va ser el resultat d'un important intercanvi entre civilitzacions diferents: la cultura grega i les cultures desenvolupades a Orient (Mesopot�mia i Egipte, sobretot) van contribuir a formar la cultura i l'art dels romans. Un dels vehicles que m�s va contribuir a la universalitzaci� de la cultura romana, que aviat va ser la de tot l'imperi, va ser l'�s del llat� com a llengua comuna de tots els pobles sotmesos a Roma. En els dos segles que van seguir a la guerra d'August, l'imperi va aconseguir la seva major extensi� i va realitzar una intensa tasca civilitzadora. La cultura romana ja no va quedar limitada a Roma i It�lia, sin� que es va estendre fins a les m�s llunyanes prov�ncies frontereres.

Es van destacar en la tecnologia, en els edictes dels pretors, en les disposicions del senat, de l'assemblea popular i dels emperadors i les opinions dels jurisconsults romans. Els principis fonamentals s'han incorporat a la legislaci� de tots els pobles civilitzats per Roma.

Gastronomia

Article principal: Gastronomia romana

Pompeia, vers l'any 70 aC.

La gastronomia romana �s la gastronomia pr�pia de l'Imperi Rom� a l'edat antiga. Com d'altres parts de la seva cultura, la gastronomia romana estava profundament influenciada pels costums grecs, aix� com pels canvis pol�tics durant els tretze segles que va durar i per l'enorme expansi� de l'imperi. Aix� doncs, �s prou complex resumir i dotar d'uniformitat la gastronomia de tota una civilitzaci� com la romana: no menjaven el mateix o de la mateixa manera un ciutad� d'Em�rita Augusta que un Alexandr�, per� no deixa de ser cert que hi havia alguns trets comuns i/o majoritaris que donaven uniformitat a la gastronomia i als costums culinaris de tot l'imperi. Gr�cies al llibre De re coquinaria d'Apicius coneixem detalls precisos d'aquesta gastronomia.

Tradicionalment els romans prenien un esmorzar al mat�, un dinar lleuger al migdia i el sopar, l'�pat principal del dia, al capvespre. Cap al s. II aC aquest esquema va variar lleugerament en les classes m�s altes. Els patricis van augmentar la mida del sopar, i van avan�ar-ne l'hora. Tamb� van introduir un nou �pat a migdia, el prandium, m�s complet que l'anterior dinar. Els plebeus, per�, van mantenir l'antic esquema, perqu� s'adaptava millor al ritme laboral. Un rom� de classe alta comen�ava el dia amb el ientaculum, un esmorzar complet. Menjaven pa untat amb all (encara tardarien desenes de segles a con�ixer el tom�quet), ous, formatge, mel, llet, fruita seca i ra�m. Despr�s del ientaculum venien les hores dedicades a fer els enc�rrecs, la vida p�blica. Cap a migdia arribava l'hora del prandium, en qu� es menjava, sobretot, les restes del sopar del dia anterior. Despr�s del prandium es podien prendre uns banys o enllestir les darreres feines, ja que s'acostava l'hora de sopar. Solia comen�ar entre les 3 i les 4 de la tarda, per� sempre va ser dif�cil de predir quan podia acabar. Se servien uns aperitius tals com ous, amanides, verdures, olives, xampinyons, ostres, i d'altres mol�luscs. El sopar en si mateix consistia en dos o tres plats de peixos molt variats i carn de xai, cabrit, porc o senglar. Per postres tenien fruita seca. Els pobres s'alimentaven sobretot de vegetals, peix, formatge, fruita, fruits secs i oili d'oliva. Poques vegades menjaven carn.

Medicina

Article principal: Medicina a l'antiga Roma

La medicina a l'antiga Roma combinava diverses t�cniques utilitzant diferents eines. Hi va haver una forta influ�ncia grega en la medicina romana, amb metges grecs incloent Diosc�rides Pedaci i Gal� que treballaren i escrigueren sobre medicina a l'Imperi Rom�, amb el coneixement de centenars d'herbes medicinals i altres.

L'antiga medicina romana antiga es divideix en especialitats com ara oftalmologia i urologia. Es duien a terme una gran varietat de procediments quir�rgics utilitzant molts instruments diferents, incloent f�rceps, bistur�s i cat�ters.

Soldat rom� traient una fletxa de la cama d'un company de mil�cia amb un parell de pinces

L'Imperi Rom� fou una combinaci� complexa i vigorosa dels elements culturals grecs i romans forjats al llarg de segles de guerra. Posteriorment, diversos autors llatins, en particular Cat� i Plini cregueren en un tipus concret rom� de curaci� basat en herbes, cants, oracions i encanteris de f�cil acc�s a qualsevol cap de fam�lia. No va ser sin� fins a l'establiment i desenvolupament de contactes militars i pol�tics amb Gr�cia que la medicina grega va fer la seva entrada a It�lia. No obstant aix�, no va ser sin� fins a la introducci� del d�u sanador Asclepi el 291 aC i de l'arribada del metge grec Arc�gat el 219 aC que la medicina forana fou p�blicament acceptada.

Deixant de banda algunes de les implicacions m�s �mplies de la influ�ncia grega en la societat romana, l'efecte de la medicina grega, l'etnografia i la meteorologia fou particularment pertinent en dos camps: l'arquitectura i la cura de la salut. Aix� va ser particularment important des del punt de vista de l'ex�rcit rom�. Dins de l'�mbit dels militars romans, hi va haver molts aven�os m�dics. Es va establir un corpus m�dic, es van fixar metges permanents, es va establir el valetudinarium (hospitals militars), i en temps de C�sar, es van crear els primers vestigis de l'atenci� sistem�tica dels ferits; tamb� �s important tenir en compte que la varietat i la naturalesa dels instruments quir�rgics descoberts en restes romanes indiquen un bon coneixement de la cirurgia.

Banys p�blics

Les Termes de Diocleci�, a Roma

Els banys p�blics no servien nom�s per a banyar-se, tenien serveis com biblioteques, zones esportives i galeries d'art. Les termes romanes (del llat� thermae) eren edificis p�blics amb prestacions que avui en dir�em higienicosanit�ries. S�n els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, �s a dir, constitu�en un lloc d'oci i de sociabilitzaci� per a la societat romana, b�sicament, patr�cia (patricii).

Juvenal (segles i i ii) es referia, en la seva c�lebre sent�ncia Mens sana in corpore sano, a la salut tant intel�lectual com f�sica, la preparaci� de la qual es duia a terme dins les termes: la higiene personal, l'exercici f�sic, etc.

Vida social

Malgrat combatre's a�lladament, el luxe i el refinament van avan�ar durant l'imperi. L'Emperador dictava les modes i all� que adoptaven els l�ders suprems era secundat r�pidament pel poble, per� la moda era ef�mera i acabava amb el canvi de sobir�. Alguns lliberts van arribar a una posici� preeminent, gr�cies al favor que els van dispensar alguns Emperadors, el fast i la riquesa desplegada per les classes altes romanes s'assemblava al desplegat a l'Orient. Els banquets van seguir creixent en luxe, i s'acompanyaven de recitals de poesia, balls, actuacions de mims, representacions teatrals, cors i actuacions musicals.

Les visites socials consumien part del temps dels romans: els natalicis, els condols, les visites als malalts, assist�ncia a processos i altres actes p�blics, etc. Els subjectes que ocupaven tot el seu temps en aquests actes van arribar a constituir una verdadera casta a Roma (essent anomenats ardelliones) per� no van proliferar a les altres ciutats. Tamb� va ser corrent la dedicaci� a captar una her�ncia (els que ho intentaven no sempre ho aconseguien). Les reunions socials habituals (a places, termes, temples, biblioteques, tendes, barberies, etc.) no van minvar durant l'imperi. A la tarda era costum passejar per les avingudes plantades d'arbres, o en els p�rtics decorats amb est�tues.

Durant tota l'�poca imperial els viatges eren molt freq�ents. Des de prov�ncies s'acudia a Roma per assistir als jocs, o per altres activitats. Tamb� es visitaven totes les prov�ncies de l'imperi. Contribu�en a aix� la facilitat per trobar carruatges o mitjans de transports, els bons camins, la freq��ncia de mansions o posades, i la pau general (els viatges podien suposar incomoditats per� no eren excessivament perillosos). Motius dels viatges eren el comer�, la curiositat, la salut, les visites socials, els negocis, i altres. L'opini� popular s'expressava en les demostracions del p�blic en els espectacles, en cites dels actors, i en pasquins. Les not�cies que circulaven eren sovint rumors fantasiosos o not�cies certes per� exagerades.

Canvis de costums socials

Era costum besar-se cada dia (el que va ser prohibit per Tiberi, probablement sense gaire �xit). Estava molt estesa tamb� el costum dels regals al comen�ament de l'any i a vegades es feien quan ja passaven molts dies de les calendes de gener. Tiberi va limitar els regals a la primera secci� (Calendes) de gener.

Les joves, quan es casaven, ho feien a una edat primerenca, i la seva educaci� dom�stica continuava sent el coneixement del teixit i el filat. Les dones de classe alta acudien a classes de literatura, ret�rica, dansa, i altres arts. Posse�en la plena administraci� dels seus b�ns i feien valer la seva autoritat. Durant l'�poca imperial van ser freq�ents els esc�ndols de grans dames, amb divorcis i relliscades notables. La dona freq�entava els espectacles i els festins; practicaven esports i activitats art�stiques.

Va seguir descendint la natalitat i el matrimoni i es va estendre l'homosexualisme. En acabar els negocis i abans del menjar principal, es procedia al bany quotidi� a les termes, reunint-se amb aquesta finalitat centenars d'homes en les edificacions destinades a tal efecte.

El vestuari

Article principal: Toga romana

La toga era el vestuari dels ciutadans romans.

L'�s de la t�nica sobre la toga es va generalitzar, i van sorgir diversos tipus de t�nica (camisa de poca amplada amb m�negues curtes i sostinguda per un cenyidor, estant cosit el tancament de l'espatlla):

• La Laticlavae, menys ajustada i m�s llarga.
• La vesta o distincta o talaris, fins als peus.
• La Manicata, amb m�negues.
• La Fimbriata, amb m�negues i ornaments o franges.
• Les Picta i Palmata, segurament decorades amb vegetals.
• La Dalmatica, apareguda amb l'emperador Commode, que era ampla i fins a sota dels genolls i amb m�negues amples fins als canells. El seu �s es va fer general.
• La Paraganda, similar a l'anterior per� sense m�negues.
• La Llitera o T�nica dels Camils, amb m�negues llargues i folgades i falda pronunciada.

Les matrones romanes tapaven la seva t�nica amb un vestit que les cobria completament denominat stola, i un vestit anomenat palla, per� progressivament van adoptar el vestit grec. Les dones del poble vestien la t�nica i a sobre un mantell o un vestit anomenat Supparum. El lli va suplantar a la llana. Les robes interiors es feien de cot� o de seda.

Festes romanes

Article principal: Festes romanes

Pintura mural representant una colla d'homes vestits amb la toga pretexta i participant en el que sembla la festa de la Compitalia

Representaci� de la Cere�lia, obra de Lawrence Alma-Tadema (1894)

A Roma se celebraven moltes i diverses festivitats. La majoria estaven dedicades a alguna divinitat, encara que l'objectiu d'algunes era tamb� servir d'esbargiment a la poblaci� o celebrar una vict�ria.

Entre les m�s destacades estaven: la Lupercalia, la festa d'H�rcules, la de J�piter Capitol�. Altres festes importants eren: la Compit�lia, les festes en honor de Mart i la Vinalia. Durant l'�poca imperial les preferides pels romans eren les que inclo�en jocs esportius anomenats ludi.
La principal font d'informaci� sobre aquest tema �s un llibre d'Ovidi (43 aC- 17 aC) titulat "Fasti", que es podria traduir per "El calendari rom�".

Tipus de festes

Hi havia tres tipus de dies festius:

• Els Stativae, que eren dies prefixats al calendari i corresponien a festes de celebraci� annual.
• Els Conceptivae, que eren festes anuals sense dia fix (com passa amb la Pasqua del calendari cristi�), la data de la celebraci� era anunciada pels sacerdots uns dies abans.
• Els Imperativae, eren celebracions especials, dies festius d'obligat compliment (del verb imperare, manar) designats pels governants per expiar un problema en concret amb els d�us, o tamb�, per a celebrar vict�ries.

Entre les del primer tipus estava la Sementivae, tamb� coneguda amb el nom de Pagnalia, perqu� la celebraven els pagi coincidint amb l'inici de la sembra.

Entre les del segon tipus estaven: La festa de Mart se celebrava de l'1 al 23 de mar�; la festa de la deessa Tellus o el de la deessa dels camps sembrats que era el 15 d'abril i es deia Fordicidia. El 19 d'abril eren les festes de Ceres Cerealia i el 21 d'abril era la festa de la Parilia, dedicada al d�u dels ramats Pales.

Altres festes de data fixa eren les Vinalia (23 d'abril), Les Robigalia (25 d'abril), les Saturnalia (17 de desembre), les Compitalia.

Algunes festes sembla que hagin perviscut en el temps, com ara la Saturae, una festa de m�scares semblant als actuals carnavals, en qu� es feia una desfilada amb m�sica de flautes (tibia) o tamb� podem trobar semblances entre l'actual festa de Nadal i la Saturnalia

Algunes festes estaven relacionades directament o indirecta amb els morts, per exemple l'anomenada festa dels Ragis.

Hi havia uns dies anomenats dies sacrificae, que no afectaven a la poblaci� en general sin� nom�s als sacerdots, els quals havien de sacrificar als d�us un animal en un lloc p�blic. Altres festes, com el Lectisternium, d'origen grec, implicaven oferir un abundant banquet.

Teatre

Article principal: Teatre llat�

Mosaic rom� del segle ii aC amb la representaci� de les m�scares tr�gica i c�mica (Roma, Museus Capitolins)

El teatre llat� �s el teatre que es feia a l'antiga Roma, incloent textos, m�sica, escenografia, indument�ria i costums, representat en llengua llatina. Alguns dramaturgs romans c�lebres van ser Plaute, Terenci i S�neca, tot i que tamb� destaquen, per exemple, Fabi Doss�, Luci Atti i Titini. Algunes obres s�n encara ben conegudes, com el Truculent, de Plaute, o nombroses trag�dies de Luci Atti, com Medea o Les troianes, algunes d'elles sobretot gr�cies a nombroses adaptacions (de teatre, cinema, �pera, dansa, etc.) d'autors posteriors.

Al contrari dels grecs, pels romans la funci� del teatre va passar de ser una forma de formaci�, filosofia o cr�tica social, a prendre-hi import�ncia l'entreteniment i l'espectacle per si mateix. La com�dia era extremadament popular, per� tamb� es feien trag�dies i altres g�neres pel gust de gaudir d'altres emocions. Es van crear companyies de teatre professionals formades per grups d'actors que feien gires per diverses prov�ncies.

Gladiadors

Article principal: Gladiador

Pollice Verso de Jean-L�on G�r�me (1872). El t�tol d'aquesta pintura fa al�lusi� al costum de girar el dit polze cap a baix quan el p�blic volia indicar que el ven�ut havia d'anar a l'inframon o regne dels morts.

Un gladiador (en llat�: gladiator) era el terme emprat per referir-se als lluitadors dels jocs p�blics de l'antiga Roma. Aquests espectacles es van originar com a ofrenes privades en honor d'un difunt en el dia del seu funeral (munus), per� van acabar sent espectacles massius que podien consistir a lluitar contra altres gladiadors, o contra un animal (venatio). La teoria m�s acceptada sobre l'origen d'aquest mot �s que deriva de la paraula gladius, l'espasa que feien servir.

Curses de carros

Article principal: Cursa de carros

Aquests espectacles es van introduir a Roma a trav�s dels etruscs, els quals els van importar dels grecs. Tanmateix, els romans tamb� van estar influenciats directament pels grecs, sobretot despr�s de la conquesta del territori grec el 146 dC

Segons una llegenda romana, R�mul va celebrar una cursa de cavalls just despr�s de fundar Roma, el 753 aC, com a estrat�gia per distreure els sabins. Aix�, mentre els sabins es delectaven amb l'espectacle, R�mul i els seus homes van agafar i van raptar les seves dones. Aquest fet es coneix comunament com el "Rapte de les sabines".

A l'antiga Roma, el lloc m�s important on se celebraven les curses de cavalls era el Circ M�xim, localitzat entre el tur� Palat� i el tur� Avent�, que podia albergar un p�blic de 250.000 persones. Aquest circ datava probablement de l'�poca etrusca, encara que al voltant de l'any 50 aC va ser reconstru�t per Juli C�sar tenint aproximadament una longitud de 600 m i una amplada de 225 m. Un dels extrems de la pista era m�s obert que l'altre, en aquest extrem �s on els carros feien cua per comen�ar la cursa. Els romans utilitzaven una s�rie de portes conegudes com a carceres, equivalents a les hysplex gregues. Igual que les hysplex, anaven esglaonades. Les carceres estaven aixecades a l'extrem angul�s de la pista i els carros es posaven darrere de les portes, les quals s'obrien per un ressort. Quan els carros estaven preparats, l'emperador (o qualsevol que fos l'amfitri�, en cas de no celebrar-se a Roma) tirava un drap conegut amb el nom de mappa per indicar d'aquesta manera el comen�ament de la competici�. Les portes s'obririen r�pidament de manera que, en comen�ar al mateix temps, la cursa fos m�s justa.

Situaci� de la dona

Dona romana tocant una c�tara. Fresc del segle i aC trobat a la Vila Boscoreale.

En les fam�lies riques, la dona havia de portar una vida d'obedi�ncia. El treball li era ali�, excepte el filar i teixir. Com a mestressa de casa havia de supervisar les tasques dom�stiques, acomplertes pels esclaus. Per als romans, el crim m�s gran que podia cometre una dona era l'adulteri, considerat no nom�s un crim de car�cter moral, sin� una tra�ci� per als d�us tutelars.

A difer�ncia de l'home, la dona estava exempta del reclutament a l'ex�rcit i de combatre en les campanyes militars.

Homosexualitat

Article principal: Homosexualitat a l'antiga Roma

Detall de la copa Warren d'un jove sent penetrat per un home.

Les fonts hist�riques disponibles sobre la pr�ctica de l'homosexualitat a l'antiga Roma, les seves actituds i l'acceptaci� del fet s�n abundants. Hi ha obres liter�ries, poemes, grafits i comentaris sobre les predileccions de tota mena de personatges fins i tot d'emperadors solters i casats. No obstant aix�, les representacions gr�fiques s�n m�s escasses que a la Gr�cia cl�ssica.

Les actituds cap a l'homosexualitat van anar canviant amb el temps, segons el context hist�ric, oscil�lant des de la forta condemna fins a una considerablement �mplia acceptaci�. De fet, va ser considerada un costum cultural a certes prov�ncies.

Tractant aquests comportaments, �s fonamental recalcar que el terme homosexualitat �s problem�tic i imprec�s aplicat al m�n antic, ni tan sols hi havia una paraula tradu�ble com a tal en llat� ni en grec antic, amb el mateix significat que el modern concepte d'homosexualitat. La bisexualitat sembla que era la norma, per� ja autors antics reconeixen que a l'antiga Roma hi havia homes que mantenien relacions sexuals exclusivament amb homes.

Llengua

Articles principals: Lleng�es de l'Imperi Rom� i Llat�

El llat� �s una llengua indoeuropea de la branca it�lica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evoluci� de la seva versi� vulgar en sorgiren les lleng�es rom�niques que sobreviuen avui dia.

Tot i que el llat� cl�ssic va desapar�ixer com a llengua habitual de comunicaci� despr�s de la caiguda de l'Imperi Rom�, el llat� vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les lleng�es rom�niques actuals. D'altra banda, el llat� cl�ssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de lleng�es europees, sobretot les rom�niques i l'angl�s, han manllevat molt de vocabulari directament del llat� cl�ssic, sobretot per termes d'�s t�cnic. El llat� tamb� s'utilitza en la classificaci� taxon�mica dels �ssers vius.

El llat� tamb� es va mantenir com a llengua de culte de l'Esgl�sia Cat�lica fins al Concili Vatic� Segon. Avui en dia, no hi ha parlants nadius del llat�, per�, �s l'idioma oficial de l'estat del Vatic�, i per aix�, no es pot considerar una llengua completament morta.

Art rom�

Article principal: Art rom�

Eros de Centocelle, c�pia romana d'un original grec tradicionalment atribu�t a Prax�teles

Per art rom� (sense adjectius ulteriors) s'ent�n l'art de l'Antiga Roma, des de la fundaci� fins a la caiguda de l'Imperi Rom� d'Occident, sigui a la ciutat de Roma o en la resta d'It�lia i en les prov�ncies orientals i occidentals. L'art de la part oriental de l'imperi, despr�s de la caiguda d'Occident, si b� est� en continu�tat amb l'Imperi Rom�, s'anomena art rom� d'Orient.

Les formes art�stiques aut�ctones en la fase de l'origen de roma i de la Primera Rep�blica Romana s�n for�a elementals i poc refinades. Amb el contacte amb la civilitzaci� grega Roma tindr� progressivament n'apreciar� les formes mentre depreciar� socialment als artistes grecs davant dels conqueridors romans. Amb el pas dels segles l'art grec s'apreciar� m�s per� no hi mancaran tend�ncies aut�ctones anticl�ssiques que seran un element de continu�tat amb l'art rom�nic posterior.

Arquitectura romana

Article principal: Arquitectura romana

L'arquitectura romana �s probablement el testimoni m�s significatiu de la civilitzaci� romana. Es caracteritza per la diversificaci� de les seves construccions i la grandiositat dels espais interiors. La seva solidesa ha perm�s que moltes d'elles perdurin fins avui en dia. L'organitzaci� de l'Imperi Rom� va normalitzar les t�cniques constructives de manera que es poden veure construccions molt semblants a milers de quil�metres enlla�ades, sovint, per les vies romanes.

Religi� romana

Articles principals: Religi� romana i Mitologia romana

La mitologia romana representa el conjunt de d�us i creences de proced�ncia diversa que formaven el pensament religi�s a l'Antiga Roma. Inicialment consistia en la creen�a en una s�rie de d�us amb funcions espec�fiques, i clergues associats, per� sense les narracions llegend�ries caracter�stiques de la mitologia grega. M�s endavant, a la darrera part de la Rep�blica, els romans escrigueren hist�ries sobre els seus d�us equivalents a la Titanom�quia grega.

En la Roma m�s primitiva, els habitants vivien en un m�n de d�us. Davant la manca d'un altre tipus de creences, expressaven a trav�s de l'explicaci� divina qualsevol tipus d'ideal. El poble mesclava les tradicions aut�ctones amb tradicions d'altres pobles, grecs, etruscs, sabins, i divinitzaven qualsevol element del seu entorn, fos de la natura o de la societat. Progressivament alguns d'aquests elements divinitzats (numina) esdevindrien els principals d�us.

Els manes, esperits dels morts, o d'un mort en particular van ser dels primers d�us romans. Aquests d�us es confongueren amb els lars i penats, d�us de les cases. Cada casa tenia un lar i els habitants d'una casa donaven culte als seus propis d�us; quan una noia es casava havia de deixar de donar culte als d�us de la casa dels seus pares i adoptar els de la casa del seu esp�s.

Tamb� hi havia els d�us dels camps i dels camins que protegien els camperols i els caminants. Protegien tamb� els pobles i ciutats, els districtes, i les viae. Els retien culte en les cru�lles dels camins amb una festa anual.

Els m�s venerats eren J�piter, Minerva i Juno. En honor d'ells constru�en temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un d�u i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial.

Els romans tamb� veneraven, a casa, els d�us protectors de la llar i de la fam�lia: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests d�us. A m�s, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisi�, consultaven la voluntat dels d�us, expressada per mitj� dels oracles.

Principals divinitats

Algunes de les divinitats de la Roma arcaica eren:

• J�piter o Jovis, d�u principal del cel resplendent
• Juno, esposa de J�piter i deessa del naixement i de la prole
• Mart, d�u de la guerra
• Janus, d�u de l'acc�s a la casa
• Vesta, deessa de la llar
• Silv�, d�u dels boscos i dels ramats
• Penats, d�us del rebost
• Lars, d�us protectors de la fam�lia i de la casa.
• H�rcules It�lic, d�u de l'alqueria cultivada en pau, m�s tard d�u de la bona fe
• Vertumne, d�u de l'any i les seves estacions
• Saturn, d�u de la sementera
• Ops (d�u dels camps)
• Flora, deessa de les flors
• Bel�lona, deessa de la guerra
• Terminus, d�u dels l�mits
• Juventus, d�u de la joventut
• Salus, deessa de la salut
• Fides, deessa de la fi
• Conc�rdia, deessa de la conc�rdia
• Fors, deessa de la fortuna
• Camenes, nimfes de les fonts
• Dea o Ceres, deessa de la fecunditat.

Les festes religioses

Est�tua de J�piter (Museo del Prado, Madrid)

El calendari religi�s rom� reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les m�s antigues varen sobreviure fins a la fi de l'imperi pag�, preservant la mem�ria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agr�cola. Malgrat aix�, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilaci� dels nous d�us. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren m�s nombrosos que els feiners.

Existien diverses organitzacions religioses per cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots. Amb el pas dels anys nous d�us s'uneixen al culte rom�. Entre les festes religioses romanes m�s importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equirria i els Jocs Seculars.

Es va popularitzar extraordin�riament el culte als Genius (for�a divina engendradora d'abund�ncia, alegria i prosperitat), car s'adaptava a les diverses col�lectivitats i va ser una manera de culte als Emperadors. Havia genis propis per les ciutats, col�nies, municipis, gremis, classes, comunitats, pobles, aldees, castes (esclaus, lliberts), oficis i professions, i fins a de carrers, places, fonts, portes, etc. Al principi de cada menjar es feien libacions pel Genius de l'emperador, i va transcendir a nivells populars el jurament pel genius de l'emperador o per la divinitat (Numen). En aquesta �poca els emperadors es van convertir en d�us, i fins i tot en parents de d�us

Durant les Festes dels jocs seculars es realitzaven tant espectacles atl�tics com sacrificis. La tradici� deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el comen�ament d'un de nou, per� en realitat se'n feien m�s.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva hist�ria, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumaci� o la incineraci�. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut tamb� per Plut�) com el d�u que exercia el poder sobre els morts al m�n subterrani eren coneguts pels romans, per� nom�s tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia.

Els primitius d�us manes es mantingueren fins a la consolidaci� del cristianisme com els d�us d'ultratomba. Els manes eren les �nimes dels difunts. El temor als d�us manes es tradu�a en la dedicaci� d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer.

Rituals semblants tenien ocasi� durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creen�a que els dies de mitjan mes de maig era un temps en qu� els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de fam�lia, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de rec�rrer la casa pronunciant conjurs per foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cad�ver era propietat dels d�us Manes i tenia car�cter religi�s.

Temples i santuaris

Temple rom� de Vic (Osona)

El temple rom� �s la morada inviolable del d�u al qual est� consagrat. Nom�s els sacerdots tenen acc�s al santuari. L'altar, on s'ofereixen els sacrificis, est� sempre davant de l'entrada. A l'interior nom�s hi ha l'est�tua del d�u, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment nom�s tenen columnes a la fa�ana davantera i s�n de planta rectangular. El temple m�s important era el de la triada capitolina (J�piter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magn�fic p�rtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L'�nica est�tua humana que el Senat permet� posar al Capitoli fou la d'Escipi� l'Afric�.

En �poca d'August en endavant, l'ordre corinti ser� l'�nic utilitzat per sustentar, mentre que el j�nic i el d�ric nom�s per decorar.

Els oracles, d'origen oriental, van ser populars a Roma. Al principi de l'Imperi estava en decad�ncia l'oracle de Ammon a Egipte, gaudint de m�s predicament els oracles de les Sibil�les de Roma. August va ordenar la confiscaci� dels llibres Sibil�lins, molts dels quals eren c�pies partidistes que interpretaven els oracles a favor d'una tend�ncia determinada. Amb major o menor acceptaci� van persistir durant tot l'imperi. Amb l'emperador Vitel�li van ser expulsats d'It�lia, per� no cal dubtar que van tornar o no van arribar a sortir.

Les religions orientals

La superficialitat del culte, que no cobria els desitjos populars de devoci�, purificaci�, expiaci�, uni� a la divinitat i misticisme en general, va motivar un espectacular creixement de les religions orientals: Judaisme, creences eg�pcies (Isis i Osiris sobretot), les creences de l'�sia Menor com C�bele, Bel�lona i Atis (el d�u pastor de Fr�gia que simbolitza la mort i la resurrecci�) i el culte a Mitra (d'origen persa, d�u de la veritat i de l'amistat, assimilat despr�s al Sol).

Cristianisme a l'Imperi Rom�

Article principal: Cristianisme a l'Imperi Rom�

Les principals caracter�stiques del cristianisme en els seus temps primitius s�n la seva ferma creen�a en el monoteisme, la igualtat entre els homes i la ferma negaci� de qualsevol altre d�u. En aquest context �s f�cil entendre que els successius emperadors romans, per tal d'eliminar aquesta amena�a a la unitat religiosa de l'Imperi basada en el culte a l'emperador i en el respecte a les religions dels pobles conquerits, van decretar ferotges persecucions als cristians mitjan�ant diversos m�todes: prohibici� de la conversi� al cristianisme (Septim� Sever), dirigir-se contra els seus l�ders o persecucions generals (Deci i altres). Tanmateix, el cristianisme es va estendre r�pidament a causa que es desautoritzava el servei a l'ex�rcit, factor clau en la pot�ncia militar de molts ex�rcits, predicava la pau i no permetia el combat, i aix� atreia moltes capes de la poblaci� donades les nombroses guerres civils que va haver-hi a partir del segle iii.

Amb l'ascens al poder de Constant�, per tal de tornar a compondre la unitat religiosa de l'imperi, el cristianisme es va convertir en la religi� oficial i va portar com a conseq��ncies que les lluites de gladiadors van ser abolides per Constant�, i els condemnats ja no eren llan�ats a les feres sin� obligats a treballar en les mines de l'Estat, amb el qual s'obtenia m� d'obra barata. Altres lleis de Constant� van restringir el divorci i van castigar molt severament el rapte, va protegir els pupils tutelats, va estendre el dret d'her�ncia matern i l'�s dels codicils, va establir penes pels que provoquessin litigis sense fonament i va introduir en els plets el jurament dels testimonis. Les penes de crucifixi� i de marcatge del front van ser suprimides. Va prohibir l'embargament d'animals o eines de conreu per deutes fiscals, cosa que va contribuir al desenvolupament agr�cola i va dispensar els pagesos dels serveis personals en temps de recollida de les collites cosa que va permetre augmentar la mida de les collites cada any.

Prov�ncies romanes

Article principal: Prov�ncies romanes

• Tot territori annexionat es convertia en prov�ncia i era confiat a un pretor o un promagistrat.
• Sic�lia (227 aC).
• C�rsega - Sardenya (227 aC).
• �frica: �frica Vetus o �frica Proconsular (146 aC). �frica Nova (46 aC).
• Hisp�nia: (Citerior i Ulterior) (197 aC).
• G�l�lia: (G�l�lia Narbonense (120 aC) i Comata (50 aC).
• Gr�cia: (Maced�nia (148 aC) i Il�l�ria (60 aC).
• �sia: (�sia (129 aC), Cil�cia (101 aC), Bit�nia (74 aC), Pont (63 aC), Síria (63), Xipre (58 aC).
• Cirenaica - (74 aC).
• Egipte - (30 aC).

Vegeu també

• Món grecoromà
• Període romà a Catalunya
• Període romà als Països Catalans
• Període Romà d'Egipte
• Prostitució a l'antiga Roma

Bibliografia

• Adkins, Lesley; Roy Adkins (1998). Handbook to Life in Ancient Rome. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-512332-8.
• Casson, Lionel (1998). Everyday Life in Ancient Rome. Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5992-1.
• Dio, Cassius. "Dio's Rome, Volume V., Books 61-76 (AD 54-211)". http://www.gutenberg.org/files/10890/10890-h/10890-h.htm. Consultat 2006-12-17.
• Duiker, William; Jackson Spielvogel (2001). World History (Third edition ed.). Wadsworth. ISBN 0-534-57168-9.
• Durant, Will (1944). The Story of Civilization, Volume III: Caesar and Christ. Simon and Schuster, Inc..
• Elton, Hugh (1996). Warfare in Roman Europe AD350-425. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-815241-8.
• Flower (editor), Harriet I. (2004). The Cambridge Companion to the Roman Republic. Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-00390-3.
• Cowell, Frank Richard. Life in Ancient Rome. Nova York: G.P. Putnam's Sons, 1961 (ISBN 0-399-50328-5).
• Gabucci, Ada. Rome (Dictionaries of Civilizations; 2). Berkekely: University of California Press, 2007 (ISBN 0-520-25265-9).
• Scheidel, Walter, Ian Morris, and Richard P. Saller, eds. The Cambridge Economic History of the Greco-Roman World (2008) 958pp
• Wyke, Maria. Projecting the Past: Ancient Rome, Cinema, and History. Nova York; London: Routledge, 1997 (hardcover, ISBN 0-415-90613-X, ISBN 0-415-90614-8).

Enllaços externs

• Antiga Roma Arxivat 2008-03-03 a Wayback Machine. a Artehistoria.com.
• Els espectacles a l'antiga Roma
• La lectura en el m�n rom�
• The Roman Law Library Arxivat 2012-08-31 a Wayback Machine. by Yves Lassard and Alexandr Koptev.