Tija

Tiges d'arbres (troncs)

La tija, caule o fust �s en bot�nica la part de l'eix del cos de les plantes superiors o cormobionts d'on surten les fulles i les estructures reproductives. La tija �s un �rgan habitualment aeri que creix cap a la llum i porta una gemma terminal que s'encarrega del seu allargament. T� la missi� de suportar les fulles i les flors i �s responsable del transport dels nutrients entre la rel i la resta d'�rgans de la planta.

La tija normalment est� dividida en nusos i entrenusos, els nusos tenen borrons que desenvolupen una o m�s fulles, infloresc�ncies, pinyes de con�feres, arrels, altres tiges, etc. L'entren�s �s la dist�ncia entre un nus i l'altre. Hi ha plantes la tija de les quals t� els entrenusos molt curts, la qual cosa fa que les fulles es trobin en forma de roseta arran de terra; en aquest cas la planta s'anomena acaule.

La tija pot prendre diferents peculiaritats. El tronc dels arbres �s una tija lignificada i de grans dimensions. La canya, en canvi, �s una tija a�ria, fistulosa, balmada amb envans transversals als nusos, lignificada i de grans dimensions de les po�cies (plantes gram�nies) o b� la tija buida d'altres plantes.

Les tiges subterr�nies s'anomenen rizomes i generalment acumulen subst�ncies de reserva.

Tiges a�ries de canyes

Les tiges acostumen a ser de forma cilindroc�nica i amb simetria radial. Des de la germinaci� tenen geotropisme negatiu i fototropisme positiu.

Filogen�ticament deriven del caulicle (petita tija) de l'embri�, que continua creixent a causa de l'activitat de l'�pex vegetatiu.

Morfologia

Tija subterr�nia (rizoma)

Podem trobar dues menes de rames: els braquiblasts, de creixement limitat, amb els entrenusos molt curts i les fulles molt aproximades; i els macroblasts, de creixement il�limitat, amb entrenusos llargs i les fulles espaiades.

Estructura

• Prim�ria: Apareix en les tiges joves composta de fora cap a dins per l'epidermis, l'escor�a (amb col�l�nquima cortical i par�nquima cortical) i el cilindre central (constitu�t per la medul�la i els radis medul�lars, de par�nquima medul�lar, i pels feixos liberollenyosos).
• Secund�ria: Es forma en les tiges de m�s d'un any amb creixement en gruix per l'acci� dels meristemes secundaris. El c�mbium origina internament lleny i externament l�ber. El fel�logen produeix s�ber cap a fora i fel�loderma cap a dins, i aquests dos teixits constitueixen el periderma, que substitueix l'epidermis.

Ramificaci�

En les plantes vasculars la ramificaci� t� lloc a partir d'una tija principal, de la qual s'originen tiges laterals. Trobem dos tipus b�sics de ramificaci�:

• Racemosa o monop�dica: quan la tija principal creix indefinidament per l'acci� d'una �nica gemma apical que resta funcional any rere any. �s el cas de l'avet (Abies alba) i les con�feres en general en qu� les branques laterals creixen menys que la tija principal, a la vegada que les branques velles basals s�n m�s llargues que les joves m�s apicals.
• Simp�dica: quan la gemma apical actua nom�s durant un any, i s�n les gemmes m�s pr�ximes a l'apical les encarregades de prolongar la tija. Durant el seg�ent per�ode vegetatiu la gemma apical veu substitu�da la seva funci� per altres gemmes axil�lars que seran reempla�ades any rere any. Aquest relleu en les gemmes implica petits canvis de direcci� del creixement de les branques que, en algunes plantes, dona com a resultat un eix principal que fa ziga-zagues.

Tipus de tiges

Segons la perviv�ncia de la planta

Les plantes superiors tenen longevitats molt variables que poden anar des dels pocs dies d'algunes herbes del desert que nom�s broten en �poca de pluges, fins als anys d'algunes con�feres (com el Pinus aristata) que pot viure m�s enll� de 4.500 anys. Amb tot, trobem els seg�ents patrons:

• Anual: les plantes faner�games que viuen un o dos anys tenen majorit�riament la tija verda i tendre, ja que no disposen de parts lignificades. Un bon exemple �s la civada (Avena sativa) entre moltes altres plantes que aposten per un cicle de desenvolupament r�pid.
• Biennal: les plantes que es desenvolupen durant dos anys fan servir l'estrat�gia d'acumular reserves durant el primer any, per tal d'assegurar una bona floraci� durant el segon any. N'�s un bon exemple la didalera (Digitalis purpurea).
• Vivaces: s�n plantes que viuen molts anys, per� que la part a�ria rebrota cada any en l'�poca de clima m�s favorable. Les tiges, per tant, tenen consist�ncia herb�cia, per� els �rgans subterranis s�n pluriennals. En s�n bons exemples les cebes (Allium cepa) i els alls (Allium sativum).
• Perenne: tots els espermat�fits que viuen molts anys tenen les tiges ben desenvolupades amb tronc manifest que �s lleny�s i longevitat variable com per exemple els eucaliptus.

Segons la seva consist�ncia

• Herb�cies. Tenen consist�ncia d'herba, com el blat (Triticum vulgare).
• Llenyoses. Tenen consistència de llenya. En aquest grup s'hi inclouen les mates, que no superen el metre d'alçada, com el timó o farigola (Thymus vulgaris), els arbusts, que fan entre un i cinc metres d'alçada, com el boix (Buxus sempervirens) i els arbres que fan més de cinc metres d'alçada, com els pins (Pinus).

Segons el lloc on es desenvolupen

Hipogees

Es desenvolupen de manera subterrània. En aquest apartat destaquem els rizomes, tiges de llargada i gruix variables que creixen horitzontalment a profunditats diverses segons les espècies. Als nusos porten fulles menudes, i cada any produeixen rels que penetren en el sòl i tiges aèries de vida curta; en proporciona un exemple la canya (Arundo donax). Els tubercles, més gruixuts que els rizomes, se'n diferencien perquè tenen creixement limitat, no presenten habitualment rels i solen durar només un sol període vegetatiu. Molts tubercles són utilitzats en l'alimentació humana, com la patata (Solanum tuberosum). Els bulbs són òrgans en la formació dels quals intervé una tija ampla molt curta i diverses fulles de vegades carnoses, que l'embolcallen, com en els alls i les cebes (Allium).

Epigees

Es desenvolupen a l'aire. Entre les tiges epigees destaquem les erectes o ascendents, que creixen de forma vertical; les decumbents o prostrades, que són tiges no erectes que s'arrosseguen per terra; i les procumbents, que quan neixen solen ser erectes i després solen ajaure's a terra. Si són brots llargs, prims i tenen rels en diversos punts s'anomenen estolons com per exemple en la maduixera silvestre (Fragaria vesca). Les enfiladisses són tiges que s'entortolliguen a altres vegetals, com les lianes tan abundants a les selves tropicals o la vinya (Vitis vinifera) amb els seus circells. Els fil·locladis són tiges aplanades amb aspecte de fulla, com les del galzeran (Ruscus aculeatus) o la figuera de moro (Opuntia ficus-barbarica). El terme cladodi pot usar-se com a sinònim del precedent, bé que pot precisar-se que aquest s'aplica als macroblasts i aquell als braquiblasts.

Segons la seva estructura

Popularment la tija o tronc d'una planta o arbre rep els noms de cama i peu.

• Càlam: tija tova, herbàcia, sense nusos i sense branques (ex: El jonc).
• Canya: tija buida, tubular, amb nusos massissos i entrenusos buits (ex: El bambú).
• Estípit: tija llenyosa, llarga, no ramificada, amb una roseta de fulles a l'extrem (ex: la palmera).
• Escap: tija herbàcia, llarga, no ramificada i sense fulles, rematada per flors (ex: La tulipa).
• Suculent: tija grossa, carnosa i sucosa (ex: Els cactus).
• Planta o voluble: creix agafat a un suport i no té ben marcat el geotropisme negatiu (ex: L'heura).
• Reptant: tija poc consistent, creix paral·lela al sòl (ex: la carabassa).
• Estoló: és un brot lateral que neix partint de la base de la tija (ex: La maduixera silvestre).
• Cladodi: modificació de la tija que el fa semblant a una fulla (ex: El galzeran).

Formacions especials

• Agullons o aculis: formacions epidèrmiques que salten fàcilment en pressionar-les lateralment; cal no confondre-les amb les espines. L'esbarzer (Rubus ulmifolius) i els rosers (Rosa) presenten aquestes formacions.
• Emergències: formacions no estrictament epidèrmiques, com els tentacles de dròsera (Drosera rotundifolia) o les espines de l'argelaga (Genista scorpius).

Importància econòmica

Espàrrecs blancs i verds on les tiges són les parts comestibles d'aquesta hortalissa

Hi ha milers d'espècies amb tiges amb interès econòmic. Les tiges proporcionen alguns cultius importants de primera necessitat, com ara patata i el taro (Colocasia esculenta). La canya de sucre té tiges d'on s'extreu el sucre. El sucre dels aurons s'obté també dels troncs d'aquests arbres. D'algunes hortalisses se n'aprofiten les tiges com en els espàrrecs, del bambú (només els brots tendres), els cladodis dels nopals, les cols i de la Eleocharis dulcis. L'espècia culinària canyella és l'escorça d'un tronc d'arbre. La cel·lulosa dels troncs d'arbre és un additiu alimentari en el pa, formatge parmesà ratllat, i altres aliments processats. La goma aràbiga és també un additiu alimentari important obtinguts a partir de l'exsudat dels troncs d’Acacia senegal. El xiclet té com a ingredient principal la goma de mastegar, que s'obté de la saba dels troncs del sapote (Manilkara zapota).

També hi ha molts medicaments obtinguts a partir de tiges com per exemple la quinina de l'escorça de l'arbre de la quina, la càmfora destil·lada a partir de la fusta del camforer (Cinnamomum camphora), i el relaxant muscular curare de l'escorça d'algunes plantes dels gènere Strychnos.

La fusta és utilitzada de múltiples maneres, per exemple, en edificis, mobles, vaixells, avions, vagons, instruments musicals, materials esportius, travesses de ferrocarrils, pals per a tanques, escuradents, taüts, barrils, joguines, eines com mànecs, marcs de quadres, carbó vegetal i llenya. La pasta de fusta és àmpliament utilitzada per fer paper, cartró, cel·lulosa, cel·lofana, alguns plàstics i tèxtils, com el raió. Les tiges de bambú tenen centenars d'usos, incloent-hi el paper, edificis, mobles, vaixells, instruments musicals, de pesca i bastides.

L'ambre és la saba fossilitzada de troncs d'arbres relictes, i actualment s'utilitza per a fer joies a la vegada que pot contenir animals antics interessants per a la ciència. Les resines d'algunes fustes de coníferes s'utilitzen per a produir trementina. L'escorça de diferents arbres s'utilitza sovint com a fertilitzant i en alguns sistemes de cultiu per a plantes. També és l'hàbitat natural de molts líquens.

Bibliografia

• Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 
• Aguilella, A. & Puche, F. (2004). Diccionari de botànica. Universitat de València. València. ISBN 84-370-5915-1

Referències

Viccionari