Vés al contingut

Òpera

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquip�dia
De la Viquip�dia, l'enciclop�dia lliure
Aquest article tracta sobre art esc�nica. Vegeu-ne altres significats a �Opera (desambiguaci�)�.
Infotaula de g�nere musical�pera
OrigenEuropa Modifica el valor a Wikidata
Hist�riaopera in Arabic (en) Tradueix, opera in English (en) Tradueix i opera in Africa (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Creaci�segle XVI Modifica el valor a Wikidata
Part dem�sica teatral, m�sica cl�ssica, drama musical i composici� musical Modifica el valor a Wikidata
Lady Macbeth de Mtsensk, 2014

L'�pera �s una art esc�nica amb text dram�tic que s'escenifica cantant amb acompanyament orquestral i que pot tenir una posada en escena m�s o menys teatral. Com al melodrama originari, tradicionalment la m�sica emfatitza els sentiments dels personatges. Sovint va precedida d'una introducci� instrumental o obertura. En els casos en qu� la m�sica pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la pe�a, aquesta es converteix en una obra amb m�sica incidental.

Amb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels �ltims segles, un dels centres d'�pera m�s importants del sud d'Europa �s el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, constru�t per la burgesia catalana.

Etimologia

[modifica]

El seu nom prov� de la denominaci� italiana opera in musica (obra musicada), que definia els primers espectacles l�rics al final del segle xvi i comen�ament del xvii.[1]

Hist�ria

[modifica]
Intermezzo al segle xviii
Article principal: Hist�ria de l'�pera

L'�pera, tal com es coneix actualment neix a finals del segle xvi a les petites corts d'It�lia. Entre els avantpassats de l'�pera hi figuren els madrigals, els balls de m�scares, els ballets de cortesans, els intermezzi, aix� com altres espectacles de la cort del Renaixement on hi intervenien figurants, m�sica i ball.

L'�s del terme "�pera" s'inicia a mitjan segle xvii per definir les peces de teatre musical a les quals se'ls referia fins a aquell moment amb formulacions universals com drama o faula musical. La caracter�stica fonamental �s el di�leg parlat, anomenat recitatiu en l'�pera, acompanyat per una orquestra o per un baix continu.

L'�pera es va estendre r�pidament per tota la pen�nsula It�lica per� el centre principal fins a mitjan de segle xvii era a Ven�cia. A finals del segle xvii l'�pera comen�a a estendre's per tot Europa. A comen�aments del segle xviii, l'�pera estenia el seu lligam amb la commedia dell'arte i va apar�ixer l'opera buffa.

Al segle xx, finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'�pera va passar per uns moments ombr�vols perqu� compondre �peres no era un element de primera necessitat. En canvi, a partir de la segona meitat del segle xx els pressupostos van comen�ar a ser molt m�s elevats i per a sobreviure es va reteatralitzar, i aix� justificar-la com a espectacle a competir amb la perfecci� sonora dels sistemes de reproducci�. La seva posada en escena permet una major experimentaci� esc�nica, resultant aix� un important mitj� de renovaci� pel m�n de les arts esc�niques en general.

La m�sica de l'�pera

[modifica]

El drama es presenta usant elements t�pics del teatre, com l'escenografia, vestuaris i l'actuaci�, per� a difer�ncia d'aquest, la lletra de l'�pera (coneguda com a llibret), es canta en lloc de ser recitada. Els protagonistes poden ser acompanyats per altres cantants, cors, ballarins i/o extres, a m�s d'un grup musical, que en algunes �peres pot significar una orquestra simf�nica completa. La mida d'aquesta orquestra varia, per� per algunes �peres, oratoris i altres treballs de l'�poca rom�ntica, pot superar el miler d'int�rprets.

Elements de l'�pera

[modifica]

L'obertura

[modifica]

En les primeres �peres, una breu floritura musical era tot el que es requeria per anunciar el comen�ament de la interpretaci�. La idea d'una obertura, una pe�a d'obertura per a presentar les melodies o motius a qu� es recorreria en el desenvolupament de l'�pera, va ser establerta el segle xviii. Durant el barroc es distingeixen l'obertura d'estil franc�s (amb una part lenta i una altra r�pida) i en estil ital� en tres seccions. A partir del classicisme s'est�n l'�s de l'obertura en un sol moviment. L'obertura m�s llarga es va concebre m�s tard com una estrat�gia �til per admetre els retardats, fer callar els parladors i preparar l'audi�ncia per a l'espectacle. L'adopci� o no de l'obertura per part dels m�sics a trav�s dels anys ha estat tan particular com la seva m�sica.

Una obertura de Rossini podia no tenir relaci� amb la m�sica de l'obra que s'interpretaria a continuaci�, per� permetia a l'audi�ncia saber que la funci� anava a comen�ar i li servia d'ajuda per con�ixer el tipus d'entreteniment que anava a presenciar. Wagner preferia preparar psicol�gicament el seu p�blic amb fragments dels diferents leitmotiv, mentre que Verdi i Puccini, entre altres, en algunes ocasions aixecaven el tel� directament amb el comen�ament de l'obra.

El director

[modifica]
El director d'orquestra en una �pera
Directora d'orquestra usant la batuta

El director d'orquestra �s necessari perqu� a trav�s d'algunes indicacions i certs canvis de ritme, uneixi tots els elements musicals de forma harmoniosa. Un bon director ha de ser tamb� sensible a les necessitats immediates de tot int�rpret. Cada director imprimeix a les obres que condueix el seu segell propi, compost per aspectes que inclouen des de la seva personalitat fins a l'estudi i la investigaci� duts a terme abans de la interpretaci�.

A Fran�a les coses es van complicar quan van comen�ar a emprar-se grans cors i es va fer necessari l'�s d'un altre tipus de control. Va haver de passar un temps fins a trobar el millor m�tode de dirigir, i mentrestant el director romania dempeus al costat de l'orquestra colpejant el terra amb un gran bast�. A la fi va sorgir el vertader director musical, l'�nic prop�sit del qual era inspirar, dirigir i coordinar les efusions musicals tant a l'escenari com a la fossa de l'orquestra.

Al principi, un manuscrit enrotllat servia per ajudar els int�rprets al qual poguessin dependre d'una visi� perif�rica, en comptes d'haver de fixar la vista en el director en un prec�s moment. M�s tard es va comen�ar a usar la batuta, permetent els cantants i m�sics captar d'un cop d'ull els moviments del bra� del director.

Alguns directors destacats

[modifica]
Arturo Toscanini el 1908
  • Claudio Abbado. Nascut a Mil� el 1933. El seu domini interpretant peces italianes, especialment les de Verdi, �s indiscutible.
  • Richard Bonynge. Nascut en Nova Gal�les del Sud el 1930. Malgrat que primer es va fer fam�s per ser el marit de Joan Sutherland, ara �s plenament reconegut com un gran expert en el camp del bel canto en general, i de la coloratura en particular.
  • Thomas Beecham. Anglaterra, 1879-1961. C�lebre pel seu ofensiu sentit de l'humor, Beecham va contribuir notablement al desenvolupament de l'�pera a Anglaterra.
  • Bernard Haitink. Nascut a Amsterdam el 1929. Justament popular tant entre els seus col�legues com entre el p�blic.
  • Herbert von Karajan (1908-1989). Director austr�ac amb un extraordinari talent, va admetre que la seva pertinen�a al Partit Nazi li va servir per progressar en la seva carrera. No va ser conegut precisament per la seva humilitat, per� la seva habilitat, precisi� musical i la seva forma de dirigir als quals van treballar sota la seva batuta eren indiscutibles.
  • Zubin Mehta. Nascut a Bombai el 1936, �s fill del fundador de l'Orquestra Simf�nica de Bombay. T� un toc segur i sap com impressionar l'audi�ncia.
  • Riccardo Muti. Nascut a N�pols el 1941. �s reconegut per la seva erudici�, la seva aguda o�da i les seves brillants interpretacions.
  • Simon Rattle. Nascut a Liverpool el 1955. Amb la seva passi� i toc personal, aquest director aporta la seva especial visi� i vitalitat a totes les peces que dirigeix.
  • Georg Solti. Nascut a Budapest el 1912, actualment de nacionalitat brit�nica. Va ser ajudant de Toscanini durant tres anys des de 1930 i encara avui domina tant els enregistraments com les interpretacions en directe.
  • Arturo Toscanini (1867-1957). Nascut a Parma, aquest director itali� va ser una de les primeres figures al m�n de la direcci�. Director de les estrenes de Pagliacci i La Boh�me, entre altres, i amic de Verdi, Arturo Toscanini va ser un geni, posse�dor i defensor d'unes fortes conviccions.

El concertino i l'orquestra

[modifica]
L'orchestre de l'Op�ra, segle xix
Viol� barroc i violoncello da spalla

La persona que provoca el primer aplaudiment una vegada que els m�sics s'han assegut no �s el director, sin� el concertino. Sol ser el primer viol� i s'encarrega d'una s�rie de tasques, entre les quals s'inclouen encarregar-se dels assaigs, ser l'enlla� entre la direcci� i els m�sics, tocar els solos i procurar aconseguir la interpretaci� m�s ajustada a les intencions del director d'orquestra.

Amb el pas del temps, l'orquestra ha evolucionat cap a una entitat cada vegada m�s variada i complexa. L'espai f�sic de l'�pera s'ha transformat, donant pas les sales petites a teatres espaiosos, i m�s tard, la possibilitat d'amplificar artificialment el so de la veu i dels instruments ha afegit una dimensi� extra a considerar pels compositors. S'han creat nous instruments i els antics han canviat.

Una orquestra consisteix en una secci� de corda, una secci� de vent, en la qual s'inclouen instruments de fusta i de metall, i una secci� de percussi�. El segle xvi qualsevol grup de m�sics que estigu�s disponible es reunia a tocar a vegades especials, per� el segle xvii estava naixent l'orquestra barroca a Fran�a, on un grup de m�sics de la cort, 22 de corda i 12 de vent, tocaven junts de forma regular.

A comen�aments del segle xviii, les millores eren evidents tant en la t�cnica dels m�sics com als mateixos instruments. A m�s, l'�s de combinacions d'instruments cada vegada m�s efectives es va fer habitual. En general, les peces es dirigien des del teclat, o orgue, el qual sostenia la m�sica des de la base. La popularitat de la viola, un primerenc instrument de corda, va donar forma a la fam�lia de corda gaireb� tal com la coneixem avui, i els compositors van comen�ar a escriure m�sica per a instruments determinats. L'orquestra actual va n�ixer el segle xix, a mesura que el teclat cedia la seva posici� prominent a la corda i els compositors augmentaven els seus coneixements sobre com combinar i entremesclar millor els instruments al llarg de l'obra, en comptes de permetre que un grup d'ells predomin�s sobre els altres que el seguien.

Cantants

[modifica]
El tenor Josep Carreras i la compositora i soprano Hiba Al Kawas

L'�pera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiu (semblant a una narraci� en la qual la m�sica s'adapta a les paraules), declamaci� i �ria; aquesta darrera es refereix a composicions per a veu solista, en la qual les paraules s'adapten a la m�sica.

Les veus dels cantants d'�pera es distingeixen, en un primer nivell, en funci� del sexe i la tessitura. Aix�, les veus femenines, de m�s greu a m�s aguda, s�n contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, bar�ton, tenor, contratenor i sopranista.

En un segon nivell es matisa encara m�s i, en funci� d'altres caracter�stiques de la veu, es parla d'una veu lleugera, l�rica, dram�tica, spinto, i fins i tot es combinen els termes (per ex., l�rica-lleugera). Tamb� s'afegeixen qualificatius que relacionen la veu amb un determinat estil o tipus de repertori, com per exemple, la veu verdiana (Verdi), rossiniana (Rossini) o wagneriana (Wagner).

Tipus de veus i els seus papers habituals

[modifica]
Veus femenines
[modifica]
La soprano Vict�ria dels �ngels
Veus masculines
[modifica]
Els cantants Pl�cido Domingo i Riccardo Zanellato

Els escenaris de l'�pera

[modifica]
La Scala al segle xix

Els teatres d'�pera s�n teatres constru�ts especialment pel desenvolupament d'aquest g�nere musical, tot i que s'hi solen programar tamb� altres esdeveniments art�stics. At�s que moltes �peres demanen grans produccions, els teatres habitualment encabeixen almenys mil seients, disposats en un auditori en forma d'U -amb una longitud depenent de la capacitat- i al seu voltant s'hi troben llotges.

L'orquestra se situa habitualment davant de l'escenari per� per sota de l'audi�ncia, per tal de facilitar la visi� i que la m�sica no destaqui sobre la veu dels cantants. Els teatres m�s importants acostumen a tenir escenaris preparats per mecanitzar l'escenografia, amb ascensors i muntac�rregues per facilitar els canvis de decorat.

Entre els escenaris m�s importants es poden destacar La Fenice, a Ven�cia, on s'han estrenat moltes de les �peres m�s famoses, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Metropolitan Opera de Nova York, la Scala de Mil�, el Teatro di San Carlo de N�pols, el Covent Garden de Londres, el Wiener Staatsoper de Viena, l'�pera de Par�s, el Teatre Bolxoi de Moscou o el Teatre Col�n de Buenos Aires.

Tipus d'�peres

[modifica]
L'�pera de balades The Beggar's Opera, de John Gay i Johann Christoph Pepusch
Erupci� volc�nica a una grand op�ra en 1893
Teatre musical a Broadway, any 1903
Una opereta, any 2006

Al llarg de la seva hist�ria l'�pera ha estat subdividida amb diversos tipus. En els seus primers temps -a comen�aments del segle XVII-, se la coneixia generalment com �faula en (o per a) m�sica�, i estava plena d'elements simb�lics i sobrenaturals. Un segle despr�s, va predominar l'anomenada ��pera seriosa�, que es diferenciava de la trag�dia en l'imprescindible final feli� (lieto fine) dels seus arguments, encara que molts d'ells contenien elements tr�gics. Aquests no apareixien, en canvi, en les ��peres bufes�, que van adoptar aquesta denominaci� al voltant de 1730 i que no comportaven tant el concepte de �c�mic� com el de �dom�stic�, que es relacionava amb la vida de la burgesia i de les classes inferiors i s'oposava a les perip�cies dels personatges heroics i nobles de l'��pera seriosa�. La seva m�sica, d'altra banda, era menys elaborada.

A partir d'aquesta idea original, des de l'any 1750 aproximadament l'�pera bufa va incorporar elements m�s seriosos, tant en la trama argumental com en el tractament dels personatges. Com que aquesta evoluci� va tenir lloc a It�lia, la llengua italiana va ser la utilitzada en tots els casos, qualsevol que fos el lloc de la representaci�. Per� com fora d'It�lia aquest monopoli ling��stic tendia a reduir l'audi�ncia a les persones que coneixien aquella llengua, es van realitzar diversos intents d'utilitzar les lleng�es vernacles. El primer d'ells va derivar en el desenvolupament de l'anomenada ��pera de balades�, creada a Anglaterra per John Gay i Johann Christoph Pepusch amb The Beggar's Opera (L'�pera del captaire). Aquesta variant del g�nere posse�a forts elements sat�rics, que van anar cedint lloc a temes m�s sentimentals. No obstant aix�, persistien els di�legs parlats i, en la part musical, abundaven els temes populars (que procedien d'una gran varietat de fonts i no solament de melodies tradicionals o folkl�riques).

Aquestes caracter�stiques van passar a la op�ra comique francesa, que va adoptar id�ntics postulats. Al seu torn, l'exemple franc�s va ser seguit pels alemanys amb el seu singspiel, que a Viena va ser considerat com l'origen de l'�pera, en temps d'exacerbat nacionalisme i que, d'acord amb aquest concepte, va adquirir un car�cter cada vegada m�s seri�s, encara que mantenint sempre di�legs parlats.

Les guerres napole�niques van enfortir els punts de vista chauvinistes, encara que a Anglaterra l'�pera de balades virtualment va desapar�ixer, tant a Fran�a com a Alemanya l'�pera vernacla va adoptar caracter�stiques m�s serioses i es va afirmar, arribant a substituir l'�pera italiana com a g�nere predominant. L'excepci� va estar constitu�da per la prefer�ncia que el mateix Napole� va mostrar cap a aquesta, i que el va portar a afavorir a compositors com Spontini. Aquest m�sic va convertir l'�pera seriosa en una diversi� espectacular, en la qual el drama apareixia real�at per una elaborada escenografia i la m�sica per l'�s d'una �mplia orquestra.

Aquest espectacle, anomenat grand op�ra, es va convertir en el g�nere caracter�stic de l'�pera de Par�s, un teatre en el qual l'obra era cantada tota, en oposici� a l'Op�ra Comique, on es conservaven els di�legs parlats.

Quan l'�pera c�mica va deixar de ser �c�mica�, es va consolidar una forma m�s fr�vola: l'opereta, que mostrava sovint intencions sat�riques, tant en l'argument com en la m�sica, aquesta �ltima clarament popular i mel�dica.

Per a les seves obres de maduresa, Wagner va preferir la denominaci� de �drama musical� a la d'��pera�, per� en la pr�ctica, les seves obres presentaven totes les caracter�stiques de l'�pera cl�ssica, tot considerant que la seva forma �s original en molts aspectes. La seva m�sica �s cont�nua, continu�tat que est� real�ada per l'orquestraci�, basada en temes capa�os de ser repetits i desenvolupats. En elles el drama �s summament simb�lic, encara que comprensible en termes convencionals de personatges, i les grans escenes per llu�ment dels cantants, com en gaireb� totes les �peres del segle xix, no falten.

Al segle xx l'alt cost dels espectacles oper�stics ha afavorit la ruptura amb les convencions cl�ssiques del g�nere i la creaci� de nous tipus associats. L'�pera de cambra nom�s necessita una petita orquestra-integrada de vegades de manera exclusiva per solistes (com en les �peres que Benjamin Britten va escriure per l'English Opera Group), el seu repartiment �s redu�t i no necessita cors. Per la seva banda, el teatre musical �s una manera for�a vaga, que admet tot tipus i naturalesa de recursos, per� que en general prefereix una acci� teatral relativament restringida, abans que la narraci� d'una llarga hist�ria, i l'�s de mitjans moderns per a la posada en escena i la m�sica.

De vegades no �s f�cil classificar una �pera en un d'aquests subg�neres i no s'exclou la combinaci� d'elements propis de diversos d'ells. Per posar un exemple, Mozart va barrejar amb freq��ncia els estils i convencions de l'�pera seriosa, l'�pera c�mica i el singspiel (com en La flauta m�gica).

L'�pera als Pa�sos Catalans

[modifica]
Carles Santos, Berl�n 2007
Vista del Palau de les Arts, �pera de Val�ncia
Fa�ana del Gran Teatre del Liceu de Barcelona
Article principal: �pera als Pa�sos Catalans

A Catalunya, el 1708, hi va haver a Barcelona la primera representaci� oper�stica de Catalunya i la primera d'una �pera italiana a la pen�nsula Ib�rica: Il pi� bel nome, d'Antonio Caldara.[4]

Al Pa�s Valenci� les primeres �peres foren interpretades al palau del Real de Val�ncia el 1727. La influ�ncia wagneriana al Pa�s Valenci� no assol� la import�ncia del Principat. Despr�s d'una etapa d'activitat espor�dica, el Teatre Principal presenta, des del 1970, una temporada anual d'�pera de categoria internacional. El 9 d'octubre de 2005 es va inaugurar el Palau de les Arts, �pera de Val�ncia.

En composici� contempor�nia destaca especialment l'artista del Baix Maestrat Carles Santos Ventura, la major aportaci� a l'�pera del qual �s l'�pera-circ "Sama Samaruck suck suck" (2002). Les veus m�s reconegudes s�n les del tenor alacant� Antonio Gand�a i el tenor valenci� Vicente Ombuena (tots dos guanyadors del Concurs Internacional Francesc Vi�as de Barcelona) i les sopranos valencianes Ana Mar�a S�nchez i Silvia V�zquez.

A Mallorca el conreu de l'�pera estigu� predominantment orientat vers l'�pera italiana, que an� minvant al segle xx. Clausurat el Teatre Principal de Palma, hom fa representacions ocasionals a l'Auditòrium de Palma. A Menorca durant l'ocupació anglesa s'hi desvetllà també l'interès per l'òpera (el 1756 hi fou representada The Beggar's Opera, de Johann Christoph Pepusch) i hi perdurà, centrat en el Teatre Principal de Maó, fins a l'actualitat, en què se celebren anualment representacions d'òpera italiana.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Radigales, Jaume «L'òpera, un intent de síntesi històrica». Finestrelles, 6, 1994.
  2. ↑ 2,0 2,1 Meier, Gustav. Llibres a Google Play The Score, the Orchestra, and the Conductor (en anglès). Oxford University Press, 2009, p. 316. ISBN 9780195326369. 
  3. ↑ Larousse, Pierre. Grand dictionnaire universel du XIXe siècle: Français, historique, géographique, mythologique, bibliographique, littéraire, artistique, scientifique, etc., etc.. Bavarian State Library: Larousse & Boyer, 1865, p. 289. 
  4. ↑ Alier Aixalà, Roger. L'òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle xviii. Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 45. ISBN 9788472831650. 

Bibliografia

[modifica]
  • ALIER, Roger: Historia de la ópera, Barcelona : Ma Non Troppo, cop. 2002 ISBN 84-95601-66-4
  • CAPDEVILA, Manuel: El Gran libro de la ópera : las 183 óperas más importantes de la historia, Barcelona : Ediciones Península, 2004 ISBN 84-8307-628-4
  • MATA, Francesc X., DAUFÍ, Xavier: L'Òpera catalana de la A a la Z, Barcelona Diari Avui 1988
  • RADIGALES I BABÍ, Jaume: L'Òpera música, teatre i espectacle, Barcelona Pòrtic 1999 ISBN 84-7306-536-0

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Òpera


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Òpera&oldid=33990462»