Croades
Les croades foren una sèrie de guerres de religió iniciades, predicades i ocasionalment dirigides per l'Església Llatina en l'edat mitjana. Les més conegudes, dutes a terme entre el 1095 i el 1291, pretenien arrabassar Jerusalem i la resta de Terra Santa als musulmans per tornar-les a situar sota autoritat cristiana. La Primera Croada assolí aquest objectiu el 1099 i les croades es convertiren en un dels fils conductors de la història d'Europa durant segles.
Una altra motivació era intervenir en l'esfera d'influència de l'Imperi Romà d'Orient i les rutes comercials amb Orient.
El fenomen de les croades s'ha relacionat amb l’augment demogràfic de l’Occident europeu a partir del segle xi, i l'impuls d'unes campanyes de conquesta que s'acompanyaren d'un relat i discurs justificador basat en la religió. Les anomenades assemblees de pau i treva canalitzaren cap a l'exterior l’esperit bel·licós de la petita noblesa de l’Occident, dirigint-lo contra els musulmans i reduint així els conflictes interns.
En un primer moment, l'Imperi Romà d'Orient considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d'enfrontar-se als intents de reduir Constantinoble a l’obediència romana i a les temptatives d’hegemonia dels normands de Sicília sobre l’Orient grec. D’altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del segle xi, permeté la penetració llatina.
Els interessos comercials de les poderoses ciutats mediterrànies com Gènova i Venècia afavoriren també les croades per eliminar l’intermediari romà en el comerç amb l’Orient.
Si bé la majoria de croades foren impulsades per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans, també s'utilitza el terme per a designar operacions de conquesta dels regnes europeus occidentals lliurades contra els eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la croada albigesa, i també contra els estats que s'oposaven a l'obediència papal,[1] com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.[2]
A llarg termini, i malgrat les seves importants conseqüències polítiques, militars i comercials, tant a Europa com a l'Orient pròxim, la presència llatina a la regió no fou duradora, al marge d'un llegat de fortificacions i places fortes.
Etimologia
[modifica]La paraula «croada» prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats i es va aplicar, especialment en el segle xiii, a les guerres contra els musulmans, els pobles pagans, els heretges cristians i els enemics polítics del papat. Però, per extensió, el terme s'empra per descriure qualsevol guerra religiosa, política, espiritual (com la Reconquesta) i, a vegades, certs moviments polítics o morals. Així, per exemple, a l'Estat espanyol, els alçats contra el govern legal republicà l'any 1936 aviat van denominar croada la guerra començada per ells mateixos (1936-1939) per considerar que el seu objectiu era vèncer l'ateisme i els nacionalismes perifèrics.
El context històric
[modifica]
L'inici de les croades va ser marcat amb l'objectiu de reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians. Algunes de les batalles més cruentes van tenir lloc a Jerusalem. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu).
Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
A l'Imperi Romà d'Orient, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota a la Batalla de Mantziciert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació romana d'Orient va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder comptar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.
La Primera Croada (1095-1099)
[modifica]Les croades van començar formalment el dijous 27 de novembre de 1095, en un descampat de la ciutat francesa de Clarmont d'Alvèrnia. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s'hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a llurs localitats i reclutessin més fidels per a la susdita croada. També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l'agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital romana d'Orient, Constantinoble (l'actual Istanbul, a Turquia), on es reagruparien. Des d'allà, llançarien un contraatac, juntament amb l'emperador romà d'Orient i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, essent Jerusalem el seu objectiu fonamental.
Exèrcits croats
[modifica]
La Primera Croada es va at�nyer a l'esquema prevista pel papa Urb� II. El reclutament va prosseguir amb passos de gegant durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans ex�rcits nobiliaris a la darreria de l'estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de Fran�a i Occit�nia, per� un nombre significatiu venia del sud d'It�lia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.
El papa no havia previst l'entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constitu�da pel poble pla. El grup m�s gran i important de croats populars va �sser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l'Ermit�, natural d'Amiens (Fran�a). Encara que foren nombrosos el participants en la Croada popular, nom�s un percentatge m�nim de tots ells van poder arribar a l'Orient Mitj� i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l'any 1099.
La conquesta d'Anat�lia
[modifica]
Els ex�rcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L'emperador rom� d'Orient, Aleix I Comn�, va pressionar els croats perqu� li tornessin qualsevol antic territori de l'Imperi Rom� d'Orient que fos pres. Els caps croats es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van comen�ar a sospitar dels romans d'Orient.
El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d'Anat�lia, Nicea (l'actual ciutat d'Iznik a Turquia). Al juny, la ciutat es va retre als romans d'Orient abans que als croats. Aix� va confirmar le sospites dels croats que l'emperador rom� d'Orient intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.
Molt poc despr�s de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal ex�rcit selj�cida d'Anat�lia a Doril�on (prop de l'actual Eskisehir, a Turquia). L'1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran vict�ria i gaireb� anihilaren l'ex�rcit turc. Com a conseq��ncia, els croats van trobar escassa resist�ncia durant la resta de la seua campanya a Anat�lia. El seg�ent gran objectiu va ser la ciutat d'Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d'octubre de 1097, per� no va caure fins al 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van �sser atacats per un nou ex�rcit turc, procedent de Mosul (a l'actual Iraq), el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d'Antioquia. Els croats van repel�lir aquesta expedici� d'auxili el 2 de juny.
La conquesta de Jerusalem
[modifica]Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l'estiu i, cap a la fi del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les envistes de les muralles de Jerusalem.
La ciutat estava aleshores sota control del Califat Fatimita del Caire, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l'ajut de refor�os arribats de G�nova i amb unes recent constru�des m�quines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gaireb� tots els seus habitants. Segons la concepci� dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.
Una setmana m�s tard, l'ex�rcit va triar a un dels seus caps, Jofr� de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un ex�rcit egipci a Ashqelon, a l'actual Israel, el 12 d'agost. No gaire m�s tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofr� de Bouillon i un petit refor� de la for�a original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.
L'apogeu dels cristians d'Occident a l'Orient
[modifica]Despr�s de la conclusi� de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, essent-ne el m�s poder�s el regne de Jerusalem. Al nord d'aquest regne, a la costa de S�ria, es trobava el petit comtat de Tr�poli. M�s enll� de Tripol� hi havia el principat d'Antioquia, situat a vall de l'Orontes. M�s a l'est hi havia el comtat d'Edessa (l'actual Urfa turca), poblat principalment per cristians armenis.
Els �xits de la Primera Croada es devien en gran manera a l'a�llament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant aix�, la generaci� posterior a aquesta croada va contemplar l'inici de la reunificaci� musulmana al Pr�xim Orient sota el lideratge d'Imad al-Din Zengi I, governant de Mosul i Halab (actualment al nord de S�ria). Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seua primera gran vict�ria contra els croats en prendre la ciutat d'Edessa l'any 1144, despr�s de la qual van desmantellar sistem�ticament l'estat croat que hi havia a la regi�.
La Segona Croada
[modifica]
La resposta del Papa a aquella desfeta fou proclamar la Segona Croada al final de l'any 1145. La nova convocat�ria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de Fran�a, Llu�s VII i l'emperador del Sacre Imperi Romanogerm�nic, Conrad III. L'ex�rcit germ�nic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 cam� de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes m�s tard. Prop de Doril�on les tropes alemanyes van fugir a conseq��ncia d'una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa. L'ex�rcit franc�s va romandre m�s temps, per� el seu dest� no va �sser molt millor i nom�s una part de l'expedici� original va arribar a Jerusalem l'any 1148. Despr�s de deliberar amb el rei Baldu� III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir atacar Damasc al juliol. La for�a expedicion�ria no va poder prendre la ciutat i, poc despr�s d'aquest atac infructu�s, el rei franc�s i les restes del seu ex�rcit van tornar al seu pa�s l'any 1150.
Salad� i la Tercera Croada (1189-1192)
[modifica]
El frac�s de la Segona Croada va permetre la reunificaci� de les pot�ncies musulmanes. Zangi havia mort el 1146, per� el seu successor, Nur ad-Din, va convertir el seu imperi en la gran pot�ncia de l'Orient Mitj�. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Salad�, van obtenir el control d'Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys m�s tard, Salad� el va succeir com a governant de l'estat isl�mic que s'estenia des del desert de L�bia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts. Salad� finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme ex�rcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l'ex�rcit cristi� a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, Guiu de Lusignan, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers, excepte el Gran Mestre Gerard de Ridefort, i els Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats, i es va perdre la m�s valuosa rel�quia de la cristiandat, la Veracreu. Salad�, despr�s d'aquesta vict�ria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d'octubre. En aquell moment l'�nica gran ciutat que encara posse�en els croats era Tir, al L�ban, i Antioquia, a S�ria.
El 29 d'octubre de 1187, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L'entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinari i a les seues files es van apuntar tres grans monarques: l'emperador del Sacre Imperi Romanogerm�nic (Frederic I), el rei franc�s Felip II i el rei d'Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i llurs nombrosos seguidors van constituir la for�a croada m�s gran que havia tingut lloc des de 1095, per� el resultat de tot aquest esfor� va ser pobre. Frederic va morir a Anat�lia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu ex�rcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs ex�rcits intactes, van ser incapa�os de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llat�. Van aconseguir, per�, arrencar del control de Salad� una s�rie de ciutats (incloent-hi Acre, ara a Israel), al llarg de la costa mediterr�nia. Cap al mes d'octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llat� havia estat restablert. Aquest segon regne, molt m�s redu�t que el primer i considerablement m�s feble tant en l'�mbit pol�tic com militar, perdur� en condicions prec�ries durant un segle m�s.
Les darreres croades
[modifica]Les posteriors croades no van obtenir pas els �xits militars que havia tingut la Tercera Croada.
Un estudi gen�tic sobre difunts croats en una batalla del segle xiii, trob� que l'ex�rcit croat era gen�ticament divers, havent-hi tant europeus com libanesos.[3]
Quarta Croada (1202-1204)
[modifica]Va �sser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenci� d'atacar Terra Santa des d'Egipte, per� els romans d'Orient, creient que no hi havia possibilitats de v�ncer a Salad�, van decidir mantenir-se neutrals. Fou una croada plena de dificultats financeres. En un esfor� per alleujar-les, els caps croats acordaren atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l'Imperi Rom� d'Orient. Els croats van prendre Constantinoble l'any 1204, la qual fou saquejada sense miseric�rdia, i el poder rom� d'Orient qued� definitivament afeblit i l'autoritat imperial desaparegu� repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l'imperi: l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l'Epir. L'Imperi Llat� de Constantinoble, creat aix� per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en qu� l'emperador rom� d'Orient Miquel VIII Pale�leg va poder reprendre la ciutat. Tot aix� no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i fou la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.
Cinquena Croada (1217-1221)
[modifica]Va �sser promoguda pel mateix Innocenci III amb la intenci� de recuperar Jerusalem i la resta de Terra Santa. La primera ofensiva de la Cinquena Croada tenia com a objectiu capturar el port egipci de Damiata, la qual cosa s'aconsegu� el 1219. L'estrat�gia posterior requeria un atac contra el poder�s califat ai�bida d'Egipte, la presa del Caire i una altra campanya per assegurar el control de la pen�nsula del Sina�. Tanmateix, l'execuci� d'aquesta estrat�gia no va obtindre tots els seus objectius. L'atac contra el Caire es va abandonar quan els refor�os que havia prom�s l'emperador del Sacre Imperi Romanogerm�nic, Frederic II, no es van materialitzar i el riu Nil va experimentar una crescuda. L'agost de 1221, els croats es van veure obligats a retre Damiata als egipcis i al setembre l'ex�rcit cristi� es dispers�.
Sisena Croada
[modifica]La croada que va portar a terme l'emperador del Sacre Imperi Romanogerm�nic, Frederic II, es va diferenciar de les anteriors en la seua forma d'enfocar la q�esti� i perqu� va ser-ne la primera no comen�ada per un papa. Frederic II havia prom�s dirigir una croada el 1215 i va renovar el seu comprom�s el 1220, per� per raons pol�tiques internes de l'Imperi va estar posposant la seua sortida. Sota l'amena�a de l'excomuni� del papa Gregori IX, Frederic i el seu ex�rcit va embarcar finalment a It�lia a l'agost de 1227, per� van tornar a port pocs dies m�s tard quan l'emperador va caure malalt. El papa, exasperat per un altre retard m�s, r�pidament va excomunicar l'emperador. Una vegada recuperada la seua salut, Frederic va marxar a Terra Santa el juny de 1228, com un croat an�nim i sense la protecci� de l'Esgl�sia. Frederic va arribar a Acre, on va trobar que la major part del seu ex�rcit s'havia dispersat. No obstant aix�, no tenia intenci� de combatre si es podia recuperar Jerusalem mitjan�ant una negociaci� diplom�tica amb el sold� egipci Al-Kamil. Aquestes negociacions van donar com a resultat un tractat de pau pel qual els egipcis tornaven Jerusalem, Betlem i Natzaret als croats i es garantia una treva de 10 anys. Malgrat aquest �xit, Frederic era esquivat pels l�ders seglars dels estats llatins i pel clergat, at�s que estava excomunicat. Al mateix temps, el papa va proclamar altra croada (aquesta vegada contra Frederic), va reclutar un ex�rcit i va procedir a atacar les possessions italianes de l'emperador. Frederic va tornar a Europa el maig de 1229 per fer front a aquesta amena�a papal.
Llu�s IX
[modifica]Van transc�rrer gaireb� 20 anys entre la croada de Frederic i la seg�ent gran expedici� a l'Orient Pr�xim, organitzada i finan�ada pel rei Llu�s IX de Fran�a i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244. Llu�s IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seua ambiciosa expedici�. Al final d'agost de 1248, Llu�s i el seu ex�rcit van anar fins a l'illa de Xipre, on van romandre tot l'hivern i van continuar els preparatius. Seguint la mateixa estrat�gia que a la Cinquena Croada, Llu�s i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l'endem� van prendre Damiata. El seg�ent pas en la seua campanya, l'atac al Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una cat�strofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dip�sits d'aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar tot l'ex�rcit croat i Llu�s IX va ser for�at a rendir-se l'abril de 1250. Despr�s de pagar un enorme rescat i lliurar Damiata, Llu�s va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llat�. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu ex�rcit a Fran�a.
El rei Llu�s IX tamb� va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasi� la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l'expedici� es va dirigir contra la ciutat de Tun�sia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Llu�s va morir a Tun�sia a l'estiu de 1270.
Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l'Imperi Llat� a S�ria i Palestina es van veure sotmeses a una pressi� incessant per part de les forces eg�pcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents ex�rcits mamelucs. La darrera pla�a forta, la ciutat d'Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb els ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre. Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l'illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera pla�a forta a la Mediterr�nia fins a la seua rendici� als turcs l'any 1522. El 1570, Xipre, aleshores, sota la sobir�nia de Ven�cia, tamb� va ser conquerida pels turcs. Els altres estats llatins que es van establir a Gr�cia a conseq��ncia de la Quarta Croada van poder sobreviure fins a la meitat del segle xv.
- Setena Croada (1248-1254): Els interessos papals representats pels templers van conduir al conflicte amb Egipte el 1243, i l'any seg�ent els Corasmis van prendre Jerusalem. Els croats van lluitar contra ells a la batalla d'Harbiyah a Gaza i foren derrotats pels corasmis, marcant el punt final als estats croats. En resposta, Llu�s IX de Fran�a va organitzar una fracassada croada contra Egipte de 1248 a 1254.
- Primera croada dels pastors (1251):
- Croada de Jaume I (1269). Fracassat intent catal� de conquerir Terra Santa. Quan arribaven a Sardenya una gran tempesta va dispersar totes les embarcacions i es va anul�lar l'intent.
- Vuitena Croada (1270): Comandada per Llu�s IX de Fran�a va ser un frac�s, on ell mateix va trobar la mort en el setge de Tunis.
- Novena Croada (1271-1272): �s considerada la darrera croada a Terra Santa. El futur Eduard I d'Anglaterra va iniciar una nova expedici� el 1271, despr�s d'haver acompanyat Llu�s IX de Fran�a a la Vuitena Croada, va aconseguir lleugers �xits a S�ria i es va retirar l'any seg�ent despr�s d'una treva. La novena croada es considera sovint una continuaci� de la vuitena.
- Croada contra la Corona d'Arag� (1284-1285): Promoguda pel Papa Mart� IV contra Pere el Gran en resposta a la intervenci� catalana al Regne de Sic�lia despr�s de les Vespres Sicilianes. Va acabar amb la derrota croada i la consolidaci� de la partici� del regne de Sic�lia i el Regne de N�pols.
A partir d'aleshores, els estats llatins creats a Terra Santa arran de la primera croada, van anar desapareixent gradualment fins al 1291, quan la fortalesa d'Acre, l'�ltim basti� croat, va caure en poder dels mamelucs. Encara subsist�, fins a setembre de 1302, la petita illa d'Arwad, que s'intentava utilitzar com a cap de pont per a una reconquesta. El darrer cap, el templer fra Dalmau de Rocabert� va caure en mans de l'emir Zarrak, i va ser rescatat en 1315, despr�s de les fracassades ambaixades d'Eymeric d'Usall.
- Segona croada dels pastors (1320):
- Croada d'Alexandria (1365): Pere I de Xipre va passar tres anys reclutant soldats per tot Europa per salpar l'octubre de 1365, derrotant els defensors de la ciutat i saquejant-la, romanent en la ciutat fins a l'arribada dels reforços mamelucs uns dies més tard, que provoquen la fugida dels croats de retorn a Xipre, després que es neguessin a atacar El Caire.
- Croada de Nicòpolis (1394) El 1393 la capital búlgara va caure en mans dels otomans, i el papa Bonifaci IX va proclamar una nova croada per aturar l'avanç turc a Europa, i encara que el Cisma d'Occident havia reduït l'autoritat papal, els anglesos i francesos, aturada temporalment la Guerra dels Cent Anys, Ricard II d'Anglaterra i Carles VI de França van unir-se a la croada de Segimon I, emperador romanogermànic, que va acabar amb la derrota a la Batalla de Nicòpolis.
Altres croades
[modifica]El 1208, en un context i en un territori molt diferents, el papa Innocenci III va proclamar una croada contra els albigesos, una secta religiosa, al sud de França. La consegüent croada va ésser la primera que va tindre lloc a l'Europa Occidental. Va durar des del 1209 fins al 1229 i va causar un gran vessament de sang.
- Croada contra els càtars (1209-1229): La croada contra els càtars va ser cridada el 1209 per Innocenci III amb la intenció d'eliminar els heretges càtars d'Occitània. El conflicte s'estengué durant dècades i va tenir més a veure amb l'extensió del domini francès sobre Occitània que per combatre l'heretgia. Al final del conflicte, amb la intervenció de la Inquisició, els càtars van ser exterminats, culminant amb la darrera mort d'un perfecte a la foguera el 1322 amb Guillem de Belibasta.
- Segona Croada Sueca (1248-1249) en la qual Suècia es va annexar Finlàndia.[4]
- Croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285) va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285. La croada va ser declarada pel papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarroaragonesa. Com a venjança, els catalans van atacar Mallorca i Occitània. Pere el Gran va haver de lluitar contra el poderós exèrcit croat que donava suport a Felip III de França, fonamentalment compost per tropes del Regne de França, el Regne de Mallorca i la República de Gènova, únicament amb les tropes catalanes i valencianes,[5] sense poder comptar amb la noblesa del Regne d'Aragó, que va abstenir-se de participar en el conflicte.
Conseqüències
[modifica]La fi dels principats llatins d'Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit. Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d'impressionants castells, com els de Marqab (a la costa de Síria), Mont-real (a la Transjordània), el Crac dels Cavallers (a prop de Trípoli) i Monfort (prop de Haifa, a Israel). Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l'exploració de l'Orient i havien establert mercats comercials de certa importància. Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d'impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l'estructura fiscal dels estats europeus. Encara que els estats llatins a l'Orient van tindre una curta vida, l'experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d'europeus emprarien i millorarien amb l'objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles xv i xvi.
Cronologia de les batalles
[modifica]
Referències
[modifica]- ↑ Riley-Smith, Jonathan. The Oxford History of the Crusades (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-285364-3.
- ↑ «Croades». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Haber, Marc; Doumet-Serhal, Claude; Scheib, Christiana L.; Xue, Yali; Mikulski, Richard; Martiniano, Rui; Fischer-Genz, Bettina; Schutkowski, Holger; Kivisild, Toomas; Tyler-Smith, Chris «A Transient Pulse of Genetic Admixture from the Crusaders in the Near East Identified from Ancient Genome Sequences». The American Journal of Human Genetics, 4-2019. DOI: 10.1016/j.ajhg.2019.03.015. ISSN: 0002-9297.
- ↑ Marti, Lina. Suomen varhaiskeskiajan lähteitä (en finès). Historian ystäväin liittory, 1989, p. 8. ISBN 951-96006-1-2.
- ↑ Henry, 1835.
Enllaços externs
[modifica]
- Joan Campàs Montaner (1994). Les croades. Creative Commons. 31 pàgs. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/croades.pdf
| A Terra Santa (1095-1291) | |
|---|---|
| Després de 1291 | |
| Croades Bàltiques | |
| Croades populars | |
| Contra cristians | |
Vegeu també: Reconquesta (718-1492) | |
| Jesús de Natzaret |  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Història | |||||
| Teologia cristiana | |||||
| Escriptures | |||||
| Divisions | |||||
| Ritus i costums | |||||
| Cultura i societat |
| ||||