Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
.svg&lang=ca)
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, abreujat Unió Soviètica, i en sigles, URSS (en rus: Союз Советских Социалистических Республик, transcrit: Soiuz Sovétskikh Sotsialistítxeskikh Respúblik AFI /sɐˈjus sɐˈvʲɛtskʲɪx sətsɨəlʲɪsˈtʲitɕɪskʲɪx rʲɪˈspublʲɪk / (
? i escolteu-ne la pronunciació en rus); abreujat en rus: Советский Союз, transcrit: Sovetski Soiuz; en sigles en rus: СССР, transcrit: SSSR), va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991 sobre el territori d'allò que havia estat l'Imperi Rus.[1] Una manera més informal i simplificada emprada pels seus residents per anomenar-la era la Unió (Soiuz). Era una confederació constitucional d'estats socialistes basada en la ideologia comunista. La Unió Soviètica tenia un sistema polític de partit únic, dominat pel Partit Comunista fins al 1990.[2]
L'URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, el 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics van prendre el poder. La seva fundació va ser el desembre de 1922 quan la RSFS de Rússia s'uní a les repúbliques d'Ucraïna, Belarús i Transcaucàsia. Després de la mort de Vladímir Lenin, el primer líder soviètic, el poder va quedar consolidat en Ióssif Stalin,[3] qui portà a terme una industrialització massiva per tot el país amb una economia planificada i una gran repressió política.[3][4] El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política.
Durant la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ser envaïda per l'Alemanya Nazi al juny de 1941, malgrat haver signat un pacte de no-agressió. Després de quatre anys de guerra, la Unió Soviètica emergí com una de les dues superpotències mundials, estenent la seva influència principalment a l'Europa Oriental, dominant l'agenda global de la política econòmica, els afers exteriors, operacions militars, intercanvis culturals, progressos científics (incloent-hi l'inici de l'exploració espacial) i l'esport (incloent-hi els Jocs Olímpics). La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits del Bloc Oriental van formar una de les dues faccions de la Guerra Freda de l'era de la postguerra, en una prolongada lluita global ideològica i política contra els Estats Units i els seus aliats del Bloc Occidental. En última instància, el bloc soviètic va perdre finalment la guerra, havent estat colpejada per l'estancament econòmic i per la lluita política interior i exterior.[5][6] Des de l'any 1988, Mikhaïl Gorbatxov, el darrer líder soviètic, intentà reformar el país mitjançant les seves polítiques de perestroika i glasnost, però la Unió Soviètica es col·lapsà i es dissolgué al desembre de 1991 després d'un intent de cop d'estat.[7] Des de llavors, la Federació Russa ha exercit els seus drets i complert les seves obligacions.[8]
Geografia de la Unió Soviètica
[modifica]La Unió Soviètica va tenir la seva màxima extensió el 1990, quan ocupava 22.400.000 km²,[9] sent el país més gran del món. Cobria una sisena part de la terra habitada, i la seva superfície era comparable a la de Nord-am�rica. La major part del pa�s quedava al nord dels 50� de latitud nord. Ocupava la porci� oriental del continent europeu, constituint una quarta part de l'�rea del pa�s, sent a m�s el centre econ�mic i cultural del pa�s; la porci� septentrional del continent Asi�tic s'estenia des de l'oce� Pac�fic a l'est fins a l'Afganistan al sud, i estava molt menys poblada que la zona europea. Tenia uns 10.000 kil�metres d'est a oest, des de Kaliningrad a l'oest fins a l'illa Ratmanova (a les illes Diomedes) a l'Estret de Bering; ocupant 11 fusos horaris i tenia 7.200 km de nord a sud.[9] A causa de la immensa mida del pa�s, tenia cinc zones clim�tiques ben diferenciades: tundra, taig�, estepa, desert i muntanya. L'11% de la terra era cultivable, el 16% eren prats i pastura, el 41% era bosc i el 32% restant estava definit com a "altres" (incloent-hi la tundra).
La Uni� Sovi�tica tenia la frontera m�s llarga del m�n. Dos ter�os de la frontera era a la costa de l'oce� �rtic. A trav�s de l'estret de Bering s'arribava als Estats Units. A m�s, limitava amb l'Afganistan, Xina, Txecoslov�quia, Finl�ndia, Hongria, Iran, Mong�lia, Corea del Nord, Noruega, Pol�nia, Romania i Turquia entre 1945 i 1991.
El riu m�s llarg de la Uni� Sovi�tica era l'Irtix. La muntanya m�s alta era el Pic del Comunisme (actualment Pic Ismail Samani) al Tadjikistan, amb una cota m�xima de 7.495 metres. El llac m�s gran del mar, el mar Caspi, tamb� estava situat principalment a la Uni� Sovi�tica, aix� com el llac m�s profund, el llac Baikal.
Rep�bliques
[modifica]Constitucionalment, la Uni� Sovi�tica fou una federaci� de Rep�bliques Socialistes Sovi�tiques (RSS), si b� el mandat de l'enormement centralitzat Partit Comunista convertia la Uni� en quelcom merament nominal.[10]
Les primeres rep�bliques sorgiren just despr�s de la Revoluci� d'Octubre del 1917. Al principi les rep�bliques eren semi-independents les unes de les altres, malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels l�ders pel Partit Comunista de la Uni� Sovi�tica.
Al desembre de 1922, quatre rep�bliques (Rep�blica Socialista Federada Sovi�tica de R�ssia, RSS d'Ucra�na, RSS de Belar�s i RSFS de Transcauc�sia) s'uniren formant la Uni� de Rep�bliques Socialistes Sovi�tiques mitjan�ant el Tractat de la Uni�. El 1924, durant la delimitaci� nacional a l'�sia central, amb les rep�bliques de l'Uzbekistan Turkmenistan sent formades a partir de la RSFS de R�ssia, aix� com dues noves depend�ncies, Cor�smia i Bukhar�. El 1929, l'RSS del Tadjikistan va crear-se des de l'RSS de l'Uzbekistan.
Amb la constituci� de 1935, les rep�bliques constituents de la RSFS de Transcauc�sia, nominalment Ge�rgia, Arm�nia i Azerbaidjan, van ser elevades a rep�bliques de la Uni�, mentre que les rep�bliques del Kazakhstan i Kirguizstan naixien a partir de la RSFS de R�ssia.[11] A partir de l'agost de 1940 es form� l'RSS de Mold�via a partir de zones d'Ucra�na i de zones de Bessar�bia annexionades de Romania, aix� com les rep�bliques d'RSS d'Est�nia, Let�nia i Litu�nia, creades despr�s que les rep�bliques b�ltiques fossin annexionades per la Uni� Sovi�tica. L'RSS Carelo-Finlandesa va ser separada de la RSFS de R�ssia el mar� de 1940, per� hi torn� el 1956, sent formalment la Rep�blica Socialista Sovi�tica Aut�noma de Car�lia.
Entre juliol de 1956 i setembre de 1991 hi havia 15 rep�bliques (vegeu el mapa)[12]
Els criteris per a l'establiment de noves rep�bliques foren els seg�ents:
- Que estiguessin situades a la perif�ria del Epe per tal que fossin capaces de poder exercir el dret a la secessi�,
- que fossin suficientment fortes econ�micament per tal de poder subsistir de manera independent i
- que fossin anomenades segons el grup �tnic dominant si aquest tenia almenys un mili� d'habitants.
El 16 de novembre de 1988, el Soviet Suprem de l'RSS d'Est�nia aprov� la declaraci� de Sobirania Estoniana que confirmava la sobirania estoniana i declar� la supremacia de les lleis estonianes sobre les lleis sovi�tiques.[13] Al mar� de 1990 el nou Soviet Suprem de l'RSS de Litu�nia declar� la independ�ncia, seguida per la declaraci� del Soviet Suprem Georgi� a l'abril de 1991. Si b� el dret a secessi� estava nominalment garantit per la constituci� i pel tractat de la uni�,[10] aquest era nom�s te�ric, i les autoritats de la Uni� es negaren a recon�ixer-lo Despr�s de l'intent de cop d'estat d'agost de 1991, la resta de rep�bliques seguiren el mateix cam�. Finalment, la Uni� Sovi�tica reconegu� la secessi� d'Est�nia, Let�nia i Litu�nia el 6 de setembre de 1991. la resta de rep�bliques es reconegueren com a independents amb la dissoluci� final de la Uni� Sovi�tica al desembre de 1991.[14] A partir del col�lapse de la Uni�, onze de les quinze rep�bliques formaren la Comunitat d'Estats Independents.
| N�m. | Rep�bliques sovi�tiques | Estats independents |
|---|---|---|
| 1 | .svg){kind=small} RSS d'Arm�nia
|
 Arm�nia
|
| 2 | .svg){kind=small} RSS de l'Azerbaidjan
|
 Azerbaidjan
|
| 3 | .svg){kind=small} RSS de Belar�s
|
 Belar�s
|
| 4 | .svg){kind=small} RSS d'Est�nia
|
 Est�nia
|
| 5 | .svg){kind=small} RSS de Ge�rgia
|
 Ge�rgia
|
| 6 | ;_Flag_of_Kazakhstan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small} RSS del Kazakhstan
|
 Kazakhstan
|
| 7 | ;_Flag_of_Kyrgyzstan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small} RSS del Kirguizstan
|
 Kirguizstan
|
| 8 | .svg){kind=small} RSS de Let�nia
|
 Let�nia
|
| 9 | .svg){kind=small} RSS de Litu�nia
|
 Litu�nia
|
| 10 | .svg){kind=small} RSS de Mold�via
|
 Mold�via
|
| 11 | .svg){kind=small} RSFS de R�ssia
|
 R�ssia
|
| 12 | ;_Flag_of_Tajikistan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small} RSS del Tadjikistan
|
 Tadjikistan
|
| 13 | ;_Flag_of_Turkmenistan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small} RSS del Turkmenistan
|
 Turkmenistan
|
| 14 | .svg){kind=small} RSS d'Ucra�na
|
 Ucra�na
|
| 15 | .svg){kind=small} RSS de l'Uzbekistan
|
 Uzbekistan
|
Govern i pol�tica de la Uni� Sovi�tica
[modifica]La Uni� Sovi�tica va ser creada el 1922. En un inici es crearen diversos organismes; per� el nou estat no s'institucionalitz� fins a l'aprovaci� de la Constituci� sovi�tica de 1924, on s'establien unes bases fonamentals de l'Estat:
- el Poder legislatiu superior era representat pel Soviet Suprem de la Uni� Sovi�tica
- el Poder executiu era representat pel Consell de Ministres de la Uni� Sovi�tica i pel Partit Comunista de la Uni� Sovi�tica, l'�nic partit legal al pa�s.[10]
- el Poder judicial era representat pel Tribunal Suprem de la Uni� Sovi�tica; per� no era independent de les altres branques del govern.
El Soviet Suprem (rus: Verjovni Soviet) era elegit mitjan�ant sufragi universal i estava format per dues assemblees:
- El Soviet de la Uni� o Soviet dels Diputats del Poble: de 791 integrants, triats cada 4 anys per sufragi universal, i que representava als ciutadans sovi�tics.
- El Soviet de les Nacionalitats: de 625 diputats representants de les rep�bliques i de les prov�ncies aut�nomes, com de les �rees o circumscripcions nacionals. Era la cambra territorial, equivalent als senats occidentals.
Una altra font de poder parlamentari era el Congr�s dels Soviets, que es reunia anualment i estava format per representants de diversos soviets de la Uni�. El cap d'Estat estava encarnat en un �rgan col�lectiu: el Pres�dium del Soviet Suprem de l'URSS, i President del Pres�dium era de iure el Cap de l'Estat. El govern l'exercia el Consell de Ministres, els integrants dels quals eren triats pel Soviet Suprem que liderava el President del Consell de Ministres de l'URSS.
A la constituci� de 1924 s'inclo�a per primera vegada l'estructura federal de la Uni� Sovi�tica, aix� com el dret de les rep�bliques federares a separar-se de l'URSS i a establir-se com a estats independents. En aquesta constituci�, a difer�ncia de les altres, no es donava una funci� rellevant a l'Estat al Partit Comunista.
La Uni� Sovi�tica era una rep�blica federal basada en 15 rep�bliques unides. A m�s, una s�rie d'unitats territorials formaven les rep�bliques. Aquestes tamb� tenien una jurisdicci� pensada per protegir els interessos de minories nacionals. Les rep�bliques tenien les seves pr�pies constitucions, que, juntament amb la Constituci� de la Uni�, proporcionaven la divisi� te�rica del poder a la Uni� Sovi�tica. Llevat de la RSFS de R�ssia tenien el seu propi Partit Comunista. Tot i aix�, el 1989, el PCUS i el govern central s'apropiaren de tota autoritat significativa, establint les pol�tiques que havien de portar a terme els governs de les rep�bliques, prov�ncies, �blasts i districtes.
El Partit Comunista
[modifica]
Al capdamunt del Partit Comunista hi havia el Comit� Central, elegit als congressos i confer�ncies del Partit. El Comit� Central, pel seu costat, escollia el Politbur� (anomenat Pres�dium entre 1952 i 1966), el Secretariat i la Secretaria General (anomenada Primera Secretaria entre 1953 i 1966), literalment el m�xim c�rrec de la Uni� Sovi�tica.[15] Depenent del grau de consolidaci� de poder, podien ser tant el Politbur� com a cos col�lectiu o la Secretaria General, que sempre era ocupada per un dels membres del Politbur�, qui dirigien el pa�s i el partit[16] (excepte pel per�ode de Stalin, marcat per un autoritarisme altament personalitzat, exercit directament a trav�s de la seva posici� al Consell de Ministres m�s que no pas al Politbur� despr�s de 1941).[17] No estaven sotmesos al control de la massa dels membres de Partit, car el principi clau de l'organitzaci� del Partit era el centralisme democr�tic, demanant una estricta subordinaci� als cossos superiors, i les eleccions eren incontestades, car els candidats eren proposats pels nivells superiors.[18]
El Partit Comunista va mantenir el seu domini sobre l'estat principalment pel seu control sobre el sistema de nomenament. Tots els oficials del govern i la majoria dels diputats del Soviet Suprem eren membres del Partit, i el m�s important era la seva situaci� dins la jerarquia del Partit. Dels caps del Partit, Stalin entre 1941 i 1953 i Khrusxov entre 1958 i 1964, tamb� van ser Premiers. Despr�s del retir for��s de Khrusxov la presid�ncia del partit prohib� aquesta doble presid�ncia,[19] per� els darrers Secretaris Generals, almenys durant una part del per�ode al c�rrec, tamb� ocuparen la posici� de President del Pres�dium del Soviet Suprem, nominalment el cap de l'Estat, encara que era un nomenament b�sicament cerimonial. Les institucions a nivells inferiors eren supervisades i a vegades substitu�des per les organitzacions prim�ries del Partit.[20]
A la pr�ctica, per�, el control del Partit podia estendre's per tota la burocr�cia estatal, en particular despr�s de la mort de Stalin; burocr�cia estatal que perseguia interessos diferents dels del Partit, a vegades fins i tot entrant en conflicte.[21] El Partit, malgrat tot, era monol�tic de dalt a baix, encara que les faccions van ser ocasionalment prohibides.[22]
Govern de la Uni� Sovi�tica
[modifica]
El Soviet Suprem, conegut abans de 1936 com a Comit� Central Executiu, votava pr�cticament un�nimement per la poblaci� en unes eleccions incontestables, elegint el m�xim cos estatal durant la major part de la hist�ria sovi�tica,[23] mentre que en un inici simplement actuava com una instituci� per segellar, aprovar i implementar totes les decisions imposades pel Partit, adquir� poders addicionals despr�s de l'aprovaci� dels Plans Quinquennals i pel pressupost estatal sovi�tic.[24] El Soviet Surem elegia un Pres�dium per exercir el seu poder entre les sessions plen�ries,[25] ordin�riament celebrades en dues ocasions a l'any, i nomenava el Tribunal Suprem,[26] al Fiscal General[27] i al Consell de Ministres (conegut abans de 1946 com a Consell de Comissaris del Poble), presidit pel President (Premier) i dirigia l'enorme burocr�cia responsable per l'administraci� de l'economia i la societat.[25] Les estructures de l'Estat i del Partit de les rep�bliques constituents emulaven enormement l'estructura de les institucions centrals, si b� la RSFS de R�ssia, a difer�ncia de la resta de rep�bliques, no va tenir una branca republicana del PCUS durant la major part de la seva hist�ria, sent dirigida pel PCUS fins al 1990. Les autoritats locals s'organitzaven mitjan�ant els comites locals, els soviets locals i els comit�s executius. Mentre que el sistema estatal era nominalment federal, el PCUS era unitari.[28]
La pol�tica de seguretat de l'estat (el KGB i la resta d'ag�ncies que el van precedir) van tenir un paper molt important en la pol�tica sovi�tica. Van ser instrumentals en el terror estalinista.[29] Despr�s de mort de Stalin, la policia de seguretat de l'Estat va quedar sotmesa a un estricte control per part del Partit. Sota Iuri Andr�pov, cap del KGB entre 1967 i 1982 i Secretari General del Partit entre 1982 i 1983, el KGB, a m�s de dedicar-se a la supressi� de la dissensi� pol�tica i el manteniment d'una extensa xarxa d'informadors, es convert� en un actor pol�tic amb una certa extensi� independent dins de l'estructura del partit,[30] culminant en la campanya anticorrupci� enfocada a oficials d'alt rang del Partit que es port� a terme a la fi de la d�cada de 1970 i inicis dels 80.[31]
Governants de la Uni� Sovi�tica
[modifica]
La Uni� Sovi�tica era un estat socialista federal compost per quinze rep�bliques, creat el 30 de desembre de 1922 i dissolt el 25 de desembre de 1991. Si b� el comandament de l'Estat i del govern eren c�rrecs diferents, bona part del poder pol�tic requeia en el Secretari General i altres membres del seu Comit� Central.
De fet, era habitual que el Secretari General del Partit fos President del Pres�dium, Cap de l'Estat o President del Consell de Ministres (Cap de Govern). Fins a Nikita Khrusxov era costum que el l�der del Partit estigu�s directament a c�rrec del poder executiu, per� a partir del seu successor Leonid Br�jnev ocuparen la comand�ncia de l'Estat. La premsa occidental, per un general, feia cas om�s d'aquestes distincions i anomenava al l�der pol�tic President de la Uni� Sovi�tica o Primer Ministre de la Uni� Sovi�tica, encara que aquests c�rrecs no van existir oficialment fins als darrers mesos del govern de Mikha�l Gorbatxov.
El c�rrec de Secretari General del Partit Comunista no va ser creat fins a l'abril de 1922, convertint-se en el m�xim c�rrec despr�s de la mort de Lenin. Entre mar� de 1953 i el 8 d'abril de 1966 el c�rrec s'anomen� Primer Secretari. A partir d'aquesta data i fins al 14 de mar� de 1990 el c�rrec torn� a denominar-se Secretari General del PCUS.
- L�ders de la Uni� Sovi�tica
- Secretaris generals del Partit Comunista de la Uni� Sovi�tica
- I�ssif Stalin (1922-1953)
- Nikita Khrusxov (1953-1964)
- Leonid Breixnev (1964-1982)
- Iuri Andr�pov (1982-1984)
- Konstant�n Txernenko (1984-1985)
- Mikha�l Gorbatxov (1985-1991)
- Caps d'Estat de la Uni� Sovi�tica
- Mikha�l Kalinin (1938-1946)
- Nikolai Ixv�rnik (1946-1953)
- Kliment Voroix�lov (1953-1960)
- Leonid Br�jnev (1960-1964)
- Anast�s Mikoian (1964-1965)
- Nikolai Podgorny (1965-1977)
- Leonid Br�jnev (1977-1982)
- Iuri Andr�pov (1983-1984)
- Konstant�n Txernenko (1984-1985)
- Andrei Gromiko (1985-1988)
- Mikha�l Gorbatxov (1988-1991)
- Caps del govern de la Uni� Sovi�tica
- Vlad�mir Ilitx Uli�nov (Lenin) (1922-1924)
- Aleksei R�kov (1924-1930)
- Viatxeslav M�lotov (1930-1941)
- I�ssif Stalin (1941-1953)
- Georgi Malenkov (1953-1955)
- Nikolai Bulganin (1955-1958)
- Nikita Khrusxov (1958-1964)
- Aleksei Kosiguin (1964-1980)
- Nikolai T�khonov (1980-1985)
- Nikolai Rijkov (1985-1991)
- Valent�n P�vlov (1991)
- Ivan Silaiev (1991)
Separaci� de poders i reformes
[modifica]Les constitucions sovi�tiques, que van ser promulgades el 1918, 1924, 1936 i 1977,[32] no limitaven el poder de l'estat. No existia una separaci� de poders formals entre el Partit, el Soviet Suprem i el Consell de Ministres, car Lenin i els seus companys bolxevics creien que el parlamentarisme i la separaci� de poders nom�s van ser creades pels burgesos per confondre als pobres i al proletariat.[33] La fusi� de les funcions executives i legislatives eren persuasives. El sistema era governat menys per estatuts que per convencions informals. No existia cap mecanisme establert de successi�. A la mort de Lenin segu� un per�ode de lluita amarga i mortal pel poder dins del Politbur�,[34] fet que es repet� a la mort de Stalin,[35] o amb la remoci� del poder de Nikita Khrusxov,[36] la qual va ser a causa d'un cop tant al Politbur� com al Comit� Central.[37] Tots els l�ders del Partit anteriors a Gorbatxov van morir mentre que estaven al c�rrec, llevat de Georgi Malenkov (mort el 1988)[38] i Khrusxov, ambd�s dimitits del lideratge del Partit enmig d'una lluita interna.[37]
El 1988-1990, fent front a una considerable oposici�, Mikha�l Gorbatxov legisl� reformes subtraient poder als alts cossos del Partit i fent al Soviet Suprem menys depenent. Es cre� el Congr�s de Diputats del Poble, on la majoria dels seus membres havien estat elegits per la poblaci� mitjan�ant eleccions disputades celebrades al mar� de 1989. D'aleshores en�� el Congr�s elegiria al Soviet Suprem, que esdevindria un parlament a temps complert, molt m�s fort que abans i, encara que enormement conservador, per primera vegada des de la d�cada dels anys 20 seria quelcom m�s que una cambra que nom�s donaria el vistiplau a les propostes del Partit i del Consell de Ministres.[39] El 1990 Gorbatxov introdu� i assum� el c�rrec de President de la Uni� Sovi�tica, concentr� el poder a la seva oficina executiva, independent del Partit i subordinant el govern,[40] ara anomenat Gabinet de Ministres de la Uni� Sovi�tica, a si mateix.[41] Les tensions augmentaven entre les autoritats de la Uni� sota Gorbatxov, els reformistes, encap�alats a R�ssia per Ieltsin i que controlaven el recentment elegit Soviet Suprem de la RSFS de R�ssia, i la l�nia dura del Partit Comunista. Entre el 19 i el 21 d'agost de 1991, un grup de membres de la l�nia dura portaren a terme un intent de cop d'estat. Despr�s del frac�s del cop, el Consell d'Estat de la Uni� Sovi�tica esdevingu� el m�xim orgue de poder a la Uni� Sovi�tica durant el per�ode de transici�.[42] Gorbatxov dimit� com a Secretari General, seguint com a President durant els darrers mesos d'exist�ncia de la Uni� Sovi�tica.[43]
Sistema judicial
[modifica]El poder judicial sovi�tic no era independent de les altres branques del govern. El Tribunal Suprem supervisava els tribunals inferiors (els Tribunals del Poble) i aplicava la llei segons estava establerta per la Constituci� o segons l'interpret�s el Soviet Suprem. El Comit� de Supervisi� Constitucional revisava la constitucionalitat de lleis i actes. La Uni� Sovi�tica emprava el sistema inquisitorial del dret rom�, on el jutge, el fiscal i l'advocat defensor treballaven en col�laboraci� per establir la veritat.[44]
Relacions internacionals
[modifica]
Despr�s de la inicialment negaci� per part del m�n capitalista del reconeixement diplom�tic, la Uni� Sovi�tica arrib� a tenir relacions oficials amb la majoria de les nacions del m�n a inicis de la d�cada de 1980. La Uni� Sovi�tica tamb� havia augmentat la seva import�ncia a l'esfera internacional, des d'estar fora de les organitzacions i negociacions internacionals, a ser un dels �rbitres del dest� d'Europa despr�s de la Segona Guerra Mundial.
Com a membre de les Nacions Unides des de la seva fundaci� el 1945, la Uni� Sovi�tica es convert� en un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat, que li donava el dret a veto a les seves resolucions.
La Uni� Sovi�tica va emergir de la Segona Guerra Mundial com una de les dues principals pot�ncies mundials, una posici� que va mantenir durant quatre d�cades mitjan�ant la seva hegemonia a l'Europa Oriental, la seva for�a militar, l'ajut a pa�sos en vies de desenvolupament i investigaci� cient�fica, especialment en tecnologia especial i armamentista. La influ�ncia cada cop m�s gran de la Uni� Sovi�tica a l'exterior durant els anys de la postguerra ajud� a conduir cap a un sistema comunista als pa�sos de l'Europa Oriental, units per acords militars i econ�mics; igualant a l'Imperi Brit�nic com superpot�ncia global, tant en el seu sentit militar com en la seva capacitat per expandir la seva influ�ncia m�s enll� de les seves fronteres. El Consell d'Assist�ncia Econ�mica M�tua, m�s conegut com a COMECON, establert el 1949 com a bloc econ�mic dels pa�sos comunistes dirigits des de Moscou, serv� com a marc per a la cooperaci� entre les economies planificades de la Uni� Sovi�tica i, m�s endavant, per a la cooperaci� comercial i econ�mica amb el Tercer M�n. L'economia sovi�tica tamb� era de gran import�ncia per a l'Europa Oriental, a causa de les importacions dels recursos naturals vitals sovi�tics, com el gas natural.
- Membres del COMECON
Gener de 1949:
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Febrer de 1949:
Alb�nia (malgrat que no renunci� formalment com a membre fins a 1987, deix� de participar en les activitats del Comecon el 1961)
.svg){kind=small}
1950:
1962:
.svg){kind=small}
1972:
1978:
- Associats
1964:
.svg){kind=small}
- Observadors
1950:
1956:
1973:
1975:
.svg){kind=small}
1976:
1984:
1985:
.svg){kind=small}
1986:
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Moscou considerava l'Europa Oriental com una zona excel�lent per defensar les seves fronteres occidentals, i assegur� el seu control a la regi� transformant els pa�sos de l'Europa de l'Est en estats sat�l�lits. Aix� doncs, les tropes sovi�tiques van intervenir a la Revoluci� hongaresa de 1956 i citaren la doctrina Br�jnev, el contrapunt sovi�tic a les doctrines estatunidenques de Johnson i Nixon, i ajudaren a expulsar al govern txecoslovac el 1968, en l'anomenada Primavera de Praga.
A la fi dels anys 50, una confrontaci� amb Xina respecte a l'apropament de l'URSS amb occident, que Mao rebutj�, sumada al revisionisme de Khrusxov, condu� al trencament sinosovi�tic. Aix� don� lloc a una separaci� per tot el moviment comunista arreu del m�n i que r�gims comunistes com el d'Alb�nia o Cambodja elegiren aliar-se amb Xina en lloc de la Uni� Sovi�tica. Per un altre costat, la guerra entre els anteriors aliats semblava ser una possibilitat, i tot i que les relacions s'alleugerarien als anys 70, no tornarien a la normalitat fins a l'era de Gorbatxov. Durant el mateix per�ode va haver-hi una tensa confrontaci� entre els Estats Units i la Uni� Sovi�tica arran del desplegament sovi�tic de m�ssils nuclears a Cuba.
El KGB (Comit� per a la Seguretat de l'Estat) serv� en certa manera com a contrapartida sovi�tica a l'Oficina d'Investigaci� Central (FBI) i a l'Ag�ncia Central d'Intel�lig�ncia (CIA) estatunidenques. Funcion� mitjan�ant una immensa xarxa d'informadors per tota la Uni� Sovi�tica, que tamb� seria emprada per supervisar les violacions de la llei. La branca exterior del KGB va ser usada per recollir informaci� a pa�sos de tot el m�n. Despr�s del col�lapse de la Uni� Sovi�tica el 1991 va ser substitu�t a R�ssia pel SVR (Servei d'Intel�lig�ncia Estrangera) i el FSB (Servei Federal de Seguretat)
El KGB, per�, no estava sense control. El Directori Principal d'Intel�lig�ncia (GRU), l'exist�ncia del qual no va ser fet p�blica per la Uni� Sovi�tica fins a l'era de la perestroika, va ser creat per Lenin el 1918 i serv� com a orgue centralitzat de la intel�lig�ncia militar i com a controlador institucional per a l'energia, amb relativament menys restriccions que el KGB. Efica�ment, serv� per espiar als espies i, curiosament, el KGB realitz� una funci� semblant vers el GRU. Igual que el KGB, el GRU funcion� en altres pa�sos de tot el globus, particularment als estats del bloc sovi�tic i pa�sos sat�l�lits. Actualment el GRU segueix existint a R�ssia, amb uns recursos superiors als del SVR segons algunes estimacions.
Durant la d�cada de 1970 la Uni� Sovi�tica assol� una paritat nuclear aproximada a la dels Estats Units. Percebia la seva pr�pia implicaci� com a essencial per a la soluci� de qualsevol problema internacional important. Mentrestant, la Guerra Freda don� pas a la distensi� i a un patr� m�s complicat de les relacions internacionals, en les quals el m�n no va estar clarament dividit en dos blocs oposats. Els pa�sos menors tenien m�s capacitat per afirmar la seva independ�ncia, i les dues superpot�ncies van recon�ixer el seu inter�s com� en intentar controlar l'extensi� i la proliferaci� de les armes nuclears.
Durant aquest per�ode, la Uni� Sovi�tica havia formalitzat tractats d'amistat i cooperaci� amb molts estats no comunistes, especialment al Tercer M�n i en estats del moviment dels no alineats, com l'�ndia o Egipte. Tot i alguns obstacles ideol�gics, Moscou augment� el seu inter�s per adquirir posicions estrat�giques importants mitjan�ant el Tercer M�n. Per aquests motius, la pol�tica exterior sovi�tica era de gran import�ncia per al m�n no-comunista, ajudant a determinar el tenor de les relacions internacionals.
Tot i que en la formaci� i execuci� de la pol�tica exterior sovi�tica van estar implicades innombrables burocr�cies, les pautes principals eren determinades pel Politbur�. Els primers objectius de la pol�tica exterior sovi�tica havien estat el manteniment i real�ament de la seguretat nacional i el manteniment de l'hegemonia sovi�tica a l'Europa Oriental. Les relacions amb els Estats Units i l'Europa Occidental tamb� eren una preocupaci� important pels regidors sovi�tics, i les relacions amb els estats del Tercer M�n van ser almenys parcialment determinades per la proximitat de cadascun dels estats a la frontera sovi�tica i a les estimacions sovi�tiques de la seva significaci� estrat�gica.
Despr�s que Mikha�l Gorbatxov succe�s a Konstant�n Txernenko com a Secretari General del PCUS el 1985 introdu� molts canvis en la pol�tica exterior i econ�mica sovi�tica. Gorbatxov persegu� pol�tiques conciliat�ries vers l'oest en lloc de mantenir l'statu quo de la Guerra Freda. La Uni� Sovi�tica finalitz� l'ocupaci� de l'Afganistan, sign� tractats estrat�gics sobre la reducci� d'armament amb els Estats Units i va permetre que els seus aliats a Europa Oriental determinessin els seus propis afers. La caiguda del Mur de Berl�n senyal� dram�ticament el final de l'imperi exterior sovi�tic a l'Europa Central i Oriental. Dos anys despr�s, el 1991, l'imperi interior sovi�tic tamb� finalitzaria.
Despr�s de la dissoluci� de la Uni� Sovi�tica el 25 de desembre de 1991, R�ssia deman� ser el successor legal de l'estat sovi�tic dins l'esfera internacional. A tal efecte, R�ssia accept� volunt�riament el deute exterior sovi�tic i reclam� com a pr�pies les propietats sovi�tiques d'ultramar. Per evitar conflictes subseq�ents sobre les propietats sovi�tiques, els acords de variant zero van ser proposats als estats novament independents segons l'statu quo en el moment de la dissoluci� (Ucra�na �s l'�nica exrep�blica sovi�tica que no ha entrat en aquest acord). Tamb� es plantejaren q�estions sobre la vig�ncia dels tractats que havia signat la Uni� Sovi�tica, com per exemple el Tractat de m�ssils antibal�stics; R�ssia mant� la posici� que aquests tractats segueixen vigents, i que han de ser llegits com si R�ssia fos la signat�ria.
Economia
[modifica]
La Uni� Sovi�tica va ser el primer pa�s que adopt� una economia planificada, on la producci� i la distribuci� de les mercaderies estaven centralitzades i dirigides pel govern. La primera experi�ncia bolxevic sobre la direcci� econ�mica va ser la pol�tica del comunisme de guerra, que comport� la nacionalitzaci� de la ind�stria, la distribuci� centralitzada de les manufactures, la requisa coactiva de la producci� agr�cola, i diverses temptatives d'eliminar la circulaci� de diners, aix� com de la ind�stria privada i el comer� lliure. Com que es va veure agreujat a causa del col�lapse econ�mic producte de la guerra, el 1921 Lenin substitu� el Comunisme de Guerra per la Nova Pol�tica Econ�mica (la NEP), legalitzant el comer� lliure i que les petites ind�stries poguessin estar en mans privades. En conseq��ncia, la ind�stria es recuper� r�pidament.[45]
Despr�s d'un llarg debat entre els membres del Politbur� sobre el curs del desenvolupament econ�mic, entre 1928 i 1929, despr�s d'aconseguir el poder, I�ssif Stalin abandon� la NEP i promogu� una planificaci� central absoluta, iniciant la col�lectivitzaci� for�osa de l'agricultura i promovent una legislaci� draconiana sobre el treball. Es mobilitzaren tots els recursos sovi�tics per aconseguir una r�pida industrialitzaci� del pa�s, que expand� enormement la capacitat sovi�tica en la ind�stria pesant i els b�ns capitals durant la d�cada de 1930.[45] Els preparatius per a la guerra va ser un dels motius de la industrialitzaci�, principalment a causa de la desconfian�a del m�n capitalista.[46] D'ac�, la Uni� Sovi�tica es transform� de ser una economia principalment agr�ria a una pot�ncia industrial, establint les bases per a la seva emerg�ncia com a superpot�ncia despr�s de la seva recuperaci� posterior a la Segona Guerra Mundial.[47] Durant la guerra, l'economia sovi�tica i la seva infraestructura van patir una destrucci� enorme que requeriren una reconstrucci� massiva.[48]
A inicis de la d�cada de 1940, l'economia sovi�tica havia aconseguit relativament aut�rquica; i fins a la creaci� del COMECON, nom�s una petita part dels productes sovi�tics entraven al comer� internacional.[49] Despr�s de la creaci� del Bloc Oriental, el comer� exterior va cr�ixer enormement. Tot i aix�, la influ�ncia de l'economia mundial sobre la Uni� Sovi�tica va ser limitada pels preus dom�stics fixos i pel monopoli estatal sobre el comer� exterior.[50] El cereal i manufactures sofisticades de consum esdevingueren els principals articles importats a la d�cada de 1960.[49] Durant la cursa armament�stica de la Guerra Freda, l'economia sovi�tica va quedar molt sotmesa a la despesa militar, la qual tenia al darrere una gran burocr�cia depenent de la ind�stria armament�stica. Al mateix temps, la Uni� Sovi�tica es convert� en el principal exportador d'armament als pa�sos del Tercer M�n. Grans sumes dels recursos sovi�tics durant la Guerra Freda van ser destinades a l'ajut d'altres pa�sos socialistes.[49]
Des de 1930 i fins al seu col�lapse el 1991, la manera de funcionar de l'economia sovi�tica romangu� sense variacions. L'economia era dirigida per una planificaci� central, portada a terme pel Gosplan i organitzada mitjan�ant Plans Quinquennals. A la pr�ctica, per�, aquests plans eren provisionals, subjectes a la intervenci� dels superiors. Totes les decisions econ�miques clau eren preses pel lideratge pol�tic. Els recursos destinats i els objectius del pla eren denominats en rubles m�s que no pas en b�ns f�sics. L'assignaci� final de la producci� s'assolia mitjan�ant una contractaci� descentralitzada. Malgrat que els te�rics preus eren legalment senyalats des de dalt, a la pr�ctica els preus sovint eren negociats, i els lligams horitzontals informals eren corrents.[45]
Part dels serveis b�sics eren finan�ats per l'estat, com l'educaci� i la sanitat. En el sector productiu, es donava m�s prioritat a les ind�stries pesada i de defensa que a la producci� de b�ns de consum.[51] Els b�ns de consum, sobretot fora de les grans ciutats, eren sovint escassos, de poca qualitat i varietat limitada. Sota una economia dirigida, els consumidors gaireb� no tenien cap influ�ncia en la producci�, i per tant les exig�ncies canviants d'una poblaci� amb ingressos creixents no es poden satisfer per l'oferta a preus r�gidament fixos.[52] Va cr�ixer una enorme "segona economia" no planificada al costat de la planificada a nivells baixos, que proporcionava part dels b�ns i serveis que no podien subministrar els planificadors. La reforma econ�mica de 1965 va intentar la legalitzaci� d'alguns elements de l'economia descentralitzada.[45]
Encara que no es pot confiar en les estad�stiques de l'economia sovi�tica i el seu creixement econ�mic �s dif�cil de precisar,[53][54] l'economia sovi�tica continu� expandint-se fins a mitjans de la d�cada de 1980. Durant les d�cades de 1950 i 1960 l'economia sovi�tica va tenir un creixement relativament alt equiparant-se amb l'oest.[55] Malgrat aix�, despr�s de 1970 el creixement, tot i que segu� sent possitiu, declin� de manera constant i m�s r�pidament que en altres pa�sos, malgrat un velo� increment en el stock de capital (la taxa d'increment de capital nom�s va ser superada pel Jap�).[45]
Malgrat aix�, entre 1960 i 1989, la taxa de creixement de la renda per capita a la Uni� Sovi�tica estava lleugerament per damunt a la mitjana mundial (basada en 102 pa�sos). Per� a causa de l'alt nivell d'inversi� en capital f�sic, l'alt percentatge de poblaci� amb una educaci� secund�ria, i el baix creixement de la poblaci� de la naci� l'economia hauria d'haver crescut molt m�s r�pidament. D'acord amb Stanley Fischer i William Easterly, el creixement de l'economia sovi�tica va ser un dels pitjors del m�n. Segons els seus c�lculs, l'ingr�s per capita de la Uni� Sovi�tica el 1989 hauria d'haver estat el doble del que va ser, si la investigaci�, l'educaci� i la poblaci� haguessin tingut el seu efecte normal en el creixement. Els autors atribueixen aquesta pobra actuaci� a la pobra productivitat del capital a la Uni� Sovi�tica.[56]
El 1987, Mikha�l Gorbatxov intent� reformar l'economia mitjan�ant el seu programa de Perestroika. Les seves pol�tiques rebaixaven el control estatal sobre les empreses, per� encara no les permetia substituir-les pels incentius del mercat, la qual cosa result� en un declivi de la producci�. L'economia, encara patint per la disminuci� dels beneficis de l'exportaci� de petroli, comen�� a col�lapsar-se. Els preus encara estaven fixats i la propietat encara va estar en mans de l'Estat fins despr�s de la dissoluci� de la Uni� Sovi�tica.[45][52] Durant la major part del per�ode entre la II Guerra Mundial i el seu col�lapse, l'economia sovi�tica va ser la segona major del m�n segons el seu PIB,[57] encara que en termes de per capita el PIB sovi�tic estava per darrere dels pa�sos del Primer M�n.[58]
Energia
[modifica]
La necessitat de combustible a la Uni� Sovi�tica minv� durant diversos anys, tant per ruble del producte social brut com per ruble del producte industrial. A l'inici, aquest declivi va ser molt gran, per� gradualment s'alent� entre 1970 i 1975. Entre 1975 i 1980 fins i tot va cr�ixer lentament, nom�s un 2,6%.[59] L'historiador David Wilson creia que la ind�stria gas�stica sovi�tica sumaria el 40% del total de la producci� de combustible sovi�tic a la fi del segle xx; per� aquesta teoria no es pogu� demostrar a causa del col�lapse sovi�tic.[60] En teoria, la Uni� Sovi�tica hauria continuat tenint una taxa de creixement econ�mic entre el 2 i el 2,5% durant la d�cada dels 90 gr�cies al camp energ�tic.[61] Per� el sector energ�tic sovi�tic va haver de fer front a un munt de dificultats, entre elles l'enorme despesa militar i les relacions hostils amb els pa�sos del Primer M�n en l'era pre-Gorbatxov.[62]
El 1991, la Uni� Sovi�tica tenia una xarxa de 82.000 km d'oleoductes i de 206.000 pel gas natural.[63] El petroli i els seus derivats, gas natural, metalls, fusta, productes agr�coles i una varietat de productes manufacturats, principalment maquin�ria, armament i equipament militar, eren exportats.[64] Durant les d�cades de 1970 i 1980, la Uni� Sovi�tica depengu� de les exportacions de combustible f�ssil per obtenir moneda forta.[49] El 1988, en el seu punt m�xim, era el major productor i el segon major exportador de cru, superat nom�s per l'Ar�bia Saud�.[65]
Ci�ncia i tecnologia
[modifica]La Uni� Sovi�tica va posar un gran �mfasi en la ci�ncia i en la tecnologia dins de la seva economia,[66] tot i que els seus majors �xits tecnol�gics, com la producci� del primer sat�l�lit artificial eren sota responsabilitat militar.[51] Vlad�mir Lenin i els seus successors van posar un gran �mfasi en la ci�ncia, la tecnologia i les innovacions. Lenin era de l'opini� que la Uni� Sovi�tica no podria arribar al nivell del m�n desenvolupat si seguia tan endarrerida tecnol�gicament com estava. Aix� doncs, les autoritats sovi�tiques van unir-se al pensament de Lenin mitjan�ant el desenvolupament massiu i la recerca. El 1989, els cient�fics sovi�tics es trobaven entre els especialistes millors preparats del m�n en diversos camps, com en el de la f�sica energ�tica, la matem�tica, certs camps de la medicina, soldadura i tecnologies militars. A causa de la r�gida planificaci� estatal i de la burocr�cia, els sovi�tics no van tenir tants �xits en camps com la qu�mica, la biologia o la inform�tica, quedant molt endarrerits respecte als pa�sos del Primer M�n.
Transport
[modifica]
El transport va ser un component clau en l'economia de la naci�. La centralitzaci� econ�mica de la fi de la d�cada de 1920 i 1930 port� al desenvolupament de les infraestructures a una escala massiva, notablement amb la creaci� d'Aeroflot, una empresa aeronautica.[67] El pa�s tenia una �mplia varietat de mitjans de transport per terra, mar i aire.[63] Però a causa d'un mal manteniment, gran part de les carreteres i de mitjans marítims i aèries estaven desfassats respecte als del Primer Món. La xarxa ferroviària soviètica era la més extensa i més intensament usada al món,[68] i també estava millor desenvolupada que en molts països occidentals.[69] A la de la dècada de 1970 i l'inici de la de 1980, els economistes soviètics reclamaven per la construcció de més carreteres per alleugerir el pes dels ferrocarrils soviètics i per millorar el pressupost públic.[70] La xarxa de carreteres i la indústria automòbilistica[71] estaven subdesenvolupades,[72] i els camins de grava eren habituals fora de les grans ciutats.[73] Els projectes de manteniment eren incapaços de tenir cura de les poques carreteres del país. A mitjans de la dècada de 1980 les autoritats intentaren resoldre el problema ordenant construir-ne de noves.[73] Un altre obstacle a la indústria de l'automòbil era que creixia a una taxa major que la construcció de carreteres.[74]
Malgrat les millores, diversos aspectes del sector del transport estaven ancorats pels problemes ocasionats per la infraestructura desfassada, la manca d'inversió, la corrupció i les males decisions politiques. La demanda d'infrastructes i serveis de transport augmentava, i les autoritats soviètiques es demostraren incapaces de fer front a les necessitats públiques. La subdesenvolupada xarxa de carreteres comportà a un augment en la demanda de transport públic.[75]
Pel seu costat, la flota mercant soviètica era una de les majors del món.[63]
Història
[modifica]La revolució de 1917
[modifica]El 1914 l'Imperi Rus va entrar a la Primera Guerra Mundial al costat de França i de la Gran Bretanya. Les repetides derrotes de l'exèrcit rus a les mans dels austro-alemanys i el desballestament de l'economia van ser el detonant que va fer esclatar la revolució de 1917. El descontentament dels obrers i de la burgesia es va accentuar pel gener i el febrer de 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de matèries primeres i l'acomiadament de milers d'obrers.
La guerra mundial va accelerar el moviment revolucionari
[modifica]La guerra va abocar una part important de la població a unes condicions de vida miserables. La major part de la indústria va passar a ser indústria de guerra, i per això les necessitats bàsiques de la població no es van poder cobrir. La manca de mà d'obra al camp, com a resultat de la lleva, va fer baixar la producció agrícola i molts camperols es van negar a lliurar les collites. Els preus es van apujar de seguida i la capacitat adquisitiva dels assalariats va minvar vertiginosament. La manca de primeres matèries va fer tancar moltes fàbriques i va fer créixer la desocupació i els conflictes socials.
En el terreny polític, la guerra va provocar la desintegració de l'estat tsarista. Els funcionaris estatals estaven descontents perquè la minva dels seus salaris havia estat més espectacular que la de qualsevol altre sector social. A més, la desfeta militar va fer trontollar l'autoritat i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població, que veia, espaordida, com els soldats russos morien al front (a la fi de 1916 hi havia dos milions de morts i quatre milions de mutilats). Per tot això, els complots a la cort es van sovintejar en aquests anys, sobretot aprofitant les llargues absències del tsar quan visitava el front. Els assumptes polítics van quedar en mans de la tsarina Alexandra, que feia i desfeia al seu gust sota la influència del monjo Grigorij Jefimovic Rasputin, que va ser assassinat en una conspiració nobiliària el 30 de desembre de 1916. La manca d'autoritat i el desgavell a la cort va estimular l'oposició a la Duma Estatal, on la majoria dels diputats s'uniren per criticar la incapacitat dels ministres i de la cort.
Revolució de Febrer
[modifica]El 23 de febrer de 1917 (9 de març segons el calendari occidental), el dràstic racionament i la manca de carbó, a causa de la negligència administrativa, va provocar vagues a la fàbrica metal·lúrgica Putilov i manifestacions a Petrograd. Les autoritats no hi van intervenir; l'endemà, 200.000 vaguistes van reclamar pa. La nit del 26 al 27 de febrer (12 de març al calendari occidental), les tropes encarregades del manteniment de l'ordre a Petrograd, formades per joves de lleva mal alimentats i sotmesos a una disciplina humiliant, quan van rebre l'ordre de disparar sobre la multitud es van amotinar i van afusellar els oficials. Al matí, van confraternitzar amb els obrers, es van apoderar de l'Arsenal i van prendre el Palau d'Hivern sense trobar resistència.
Per defensar la revolució, van començar a sorgir els primers grups d'obrers armats i ben aviat van constituir la Guàrdia Roja, que els mesos següents va tenir un paper fonamental. Enmig de tots aquests esdeveniments van tornar a aparèixer els soviets d'obrers, de soldats i de camperols, que aviat es van estendre per tot l'Imperi. Els soviets agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que hi tenien la majoria de delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.
A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit Kadet, tement un esclat revolucionari, van crear un comitè executiu provisional, dirigit pel liberal Miljukov i el social-revolucionari Alexander Kérenski.
El comitè de la duma i el soviet de Petrograd van començar negociacions l'1 de març; el segon va acceptar de subordinar-se al primer, sempre que respectés els seus objectius fonamentals, que eren la convocatòria d'una assemblea constituent, la proclamació de les llibertats civils i l'amnistia dels presos polítics. El 2 de març es va constituir un govern provisional encapçalat pel príncep Georgui Lvov, un demòcrata constitucional (KD), que també va ocupar el ministeri de l'interior. Lvov va enviar dos emissaris al tsar. Abandonat pels seus generals, Nicolau II de Rússia va abdicar a favor del seu germà, el gran duc Miquel, que es va negar a succeir-lo enmig d'aquell caos. Aquest fet representava la caiguda dels Romànov.
L'Imperi Rus s'havia convertit en una república constitucional. El nou govern es va comprometre a fer reformes de caràcter polític (llibertat d'opinió, de premsa, de reunió, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de 8 hores, etc.).
La dualitat de poders: govern i soviets, febrer-octubre de 1917
[modifica]Els partits burgesos, agrupats al voltant del partit KD, dominaven el govern provisional, el qual va ser presidit primerament pel liberal L'vov, i després pel social-revolucionari Aleksandr Kérenski. El nou govern es va encarregar sobretot de crear un règim parlamentari capaç de donar eficàcia i estabilitat a l'Estat. Una de les primeres decisions que va prendre va ser la de complir els compromisos exteriors i continuar la guerra tot posposant unes reformes interiors per obtenir la victòria militar. D'antuvi, el govern provisional tenia el suport dels soviets i de tots els partits polítics, fins i tot del bolxevic.
Però, dues autoritats s'oposaven entre elles. Alguns membres del govern provisional volien trencar amb el soviet de Petrograd, que exercia un control constant sobre les seves actuacions, i altres optaven per la conciliació. A la fi d'abril va esclatar una crisi greu. Mentre el soviet preconitzava la idea d'una pau immediata i organitzava soviets de soldats, fet que va anul·lar l'esperit combatiu de l'exèrcit rus, Miljukov, el ministre d'Afers Estrangers, prometia als aliats que Rússia es mantindria al seu costat. El soviet de Petrograd es va alçar contra el govern amb una manifestació multitudinària d'obrers i soldats, i Miljukov va haver de dimitir el càrrec.
El retorn de Vladímir Il'ič Lenin de l'exili va donar un tomb radical a la situació. Lenin va defensar que la revolució no es podia mantenir dins d'uns límits estrictament burgesos i que calia continuar avançant per situar els obrers al poder. A les Tesis d'abril, va defensar la necessitat de no deixar consolidar el poder burgès i de llançar-se immediatament a la revolució proletària. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional i de crear una rep�blica dels soviets. Tamb� era partidari de confiscar les terres dels grans propietaris i de repartir-les immediatament.
Lenin va veure que l'originalitat de la situaci� consistia en l'exist�ncia d'una dualitat de poders: un poder representat pel govern provisional, i un altre d'obrer en mans dels soviets. La for�a al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el suport al govern, aquest s'esfondraria i els soviets es convertirien en l'�nic poder a R�ssia. Conven�ut de la necessitat de prendre el poder, Lenin va llan�ar la consigna tot el poder per als soviets, que va esdevenir tot un programa d'acci� revolucion�ria.
El soviet de Petrograd representava tots els partits revolucionaris (social-revolucionaris, socialdem�crates i marxistes, dividits en menxevics i bolxevics), cadascun dels quals tenia dos escons en el comit� executiu. Amb tot, el soviet, veient que estava poc preparat per dirigir el pa�s, va delegar la responsabilitat en el govern provisional, encara que s'hi va haver de posar en contra per fer prevaler les seves decisions. Aix�, va contribuir a l'autonomia de Finl�ndia, a fixar la jornada de treball en vuit hores, a abolir la pena de mort, a proclamar el dret de vot i a acceptar l'elegibilitat de les dones.
Anarquistes i bolxevics, tot i que vaticinaren l'inexorable frac�s de la cohabitaci� de poders, van acceptar aquesta forma de procedir del soviet. Josif Stalin i Lev K�menev, dos caps bolxevics, van integrar el soviet i van preconitzar l'entesa amb els altres partits revolucionaris. Fins i tot, els bolxevics dels soviets de prov�ncies van proposar la uni� de tots els socialdem�crates.
Lenin, exiliat a Z�ric, va criticar severament aquesta t�ctica unit�ria. A les Cartes des de lluny va condemnar el que anomenava "defensisme revolucionari" i va fer una crida perqu� el soviet prengu�s el poder sota la direcci� dels bolxevics.
A mitjan abril de 1917 Lenin va arribar a Petrograd dins el llegendari "vag� precintat". El viatge des de Su�ssa va ser facilitat pel govern alemany, conven�ut que Lenin seria un factor provocador de revoltes a R�ssia. Immediatament, Lenin va establir la l�nia pol�tica revolucion�ria del proletariat rus. A les Tesis d'abril rebutjava la guerra imperialista i perfilava l'estrat�gia a seguir en una fase de transici� entre el poder burg�s i el proletari. En ess�ncia, les tesis propugnaven: no donar suport al govern provisional i desemmascarar-ne la pol�tica; destacar el paper dels soviets; nacionalitzar la terra i la banca; el control pels soviets de la producci� de b�ns i el repartiment dels productes; defensar la instauraci� d'una rep�blica de soviets d'obrers i camperols; combatre la confusi� socialdem�crata dins el partit revolucionari (per a la qual cosa proposava la nova denominaci� de "comunista"); i -d'acord amb aix�- reconstruir La Internacional sobre una base revolucion�ria.
L'estiu de 1917 la situaci� del poble rus no havia millorat gaire: la guerra continuava causant molts problemes i la fam persistia. Pel juliol hi va haver manifestacions que es van escampar per tot l'Imperi. L'ex�rcit va reprimir amb duresa els manifestants, mentre el govern acusava els bolxevics d'incitar el poble a la viol�ncia i al desordre. Aix�, es va iniciar una persecuci� sistem�tica contra el partit bolxevic: el seu diari, Pravda, va ser tancat i Lenin va haver de tornar a l'exili. Mentrestant, tot l'Imperi es tornava a desorganitzar; al camp, els camperols ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reclamaven els seus drets; moltes f�briques s'havien declarat en vaga i els soldats del front desertaven i no obe�en els seus oficials. A m�s, pel mes d'agost va augmentar la inestabilitat pol�tica amb la insurrecci� contrarevolucion�ria del general Lavr Kornilov, que sols es va poder frenar amb la intervenci� dels obrers armats i de les mil�cies bolxevics.
La revoluci� de l'octubre
[modifica]Davant d'aquesta situaci�, els bolxevics van propugnar la insurrecci� armada com l'�nica via possible per derrocar el govern provisional i consolidar el poder dels soviets. Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Lev Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecci� va quedar definitivament fixada per al 25 d'octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perqu� coincid�s amb la jornada d'obertura del Segon Congr�s Panr�s dels Soviets, fixada per a aquella data.
L'al�ament va comen�ar la nit del 24 d'octubre a Petrograd sota el comandament d'un comit� militar revolucionari que en poques hores va controlar tota la ciutat i el Palau d'Hivern, seu del govern provisional. Tots els membres del govern, tret de K�renski, que va fugir, van ser detinguts. Durant les operacions no es va vessar gens de sang. Aquell mateix vespre el congr�s dels soviets va destituir el govern provisional i va aprovar la formaci� d'un Consell de Comissaris del Poble que constitu�a l'�rgan representatiu del primer govern obrer i camperol. En aquest consell, els bolxevics hi tenien la majoria i Lenin en va ser nomenat president.
El congr�s tamb� va adoptar les primeres mesures revolucion�ries. Primerament va establir el decret sobre la pau segons el qual es proposava a tots els pobles i governs bel�ligerants que s'establissin negociacions immediates per a una pau justa i democr�tica. Una delegaci� sovi�tica va iniciar negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes p�rdues territorials molt importants per al nou Estat sovi�tic. En segon lloc, es va signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa i de l'Esgl�sia i es lliuraven als soviets perqu� les repartissin entre els camperols. En tercer lloc, un decret sobre les nacionalitats reconeixia als diversos pobles de l'Imperi Rus el dret a l'autodeterminaci�. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de m�s de cinc treballadors i la nacionalitzaci� de la banca.
La guerra civil (1917-1921)
[modifica]Des dels seus inicis, el r�gim bolxevic va haver de fer cara a obstacles pol�tics, b�l�lics i econ�mics que posaven en perill la seva exist�ncia. Lenin i els seus col�laboradors es van haver d'enfrontar amb l'animadversi� de les pot�ncies occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenci� militar, amb l'oposici� dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situaci� econ�mica for�a ca�tica.
La guerra civil i la intervenci� estrangera
[modifica]El comunisme de guerra �s el terme aplicat a la pol�tica econ�mica i social de la Rep�blica Socialista Federada Sovi�tica de R�ssia (nucli essencial d'all� que hauria d'�sser la Uni� de Rep�bliques Socialistes Sovi�tiques), en vigor des de la primavera de 1918 fins al mar� de 1921. Algunes de les mesures del comunisme de guerra, institu�t durant la Guerra Civil Russa (1918-1921) pel govern del dirigent bolxevic Lenin, eren fruit de la ideologia comunista i tenien com a objectiu el desenvolupament de l'economia socialista d'Estat, que el r�gim considerava com el primer pas vers el comunisme. Unes altres eren respostes pragm�tiques als greus problemes econ�mics, especialment a la greu crisi econ�mica i la necessitat d'equipar l'Ex�rcit Roig durant la Guerra Civil. Moltes d'aquestes pol�tiques inclo�en elements tant ideol�gics com econ�mics, i els historiadors han debatut sobre la import�ncia relativa de cadascun d'ells en el marc de la pol�tica econ�mica comunista de l'�poca. El terme comunisme de guerra va ser encunyat per Lenin al mar� de 1921 per a referir-se als criteris econ�mics aplicats durant la Guerra Civil.
Cap al final de la primavera de 1918, el govern comunista va introduir diversos tipus de mesures econ�miques: el decom�s dels productes agr�coles, la nacionalitzaci� de la ind�stria, el control estatal del comer�, el control centralitzat de la producci� i distribuci�, l'assignaci� estatal dels recursos i la substituci� dels diners pel sistema del troc. Molts comunistes consideraven que la Primera Guerra Mundial (1914-1918) havia aplanat el cam� per al socialisme internacional, en expandir de forma espectacular el control de l'economia per l'Estat als pa�sos en conflicte, fent possible en la seva opini� la introducci� immediata del socialisme a la Rep�blica Socialista Sovi�tica Federada de R�ssia.
L'origen de les mesures econ�miques va continuar essent econ�mic i ideol�gic. Per una banda, el col�lapse econ�mic del pa�s durant la Guerra Civil va impulsar el govern a dur a terme la nacionalitzaci� dels mitjans de producci�, per� tamb� la ideologia marxista del r�gim considerava aquest objectiu com a desitjable a causa que la propietat estatal dels mitjans de producci� es concebia com la base del poder pol�tic. De la mateixa manera, Lenin i altres dirigents estaven a favor de l'abolici� dels diners tant per motius ideol�gics com, probablement, perqu� el paper moneda havia perdut valor a causa de la inflaci� incontrolada. No obstant aix�, els camperols es resistien a vendre els productes agr�coles a canvi de diners devaluats, actitud que dificultava obtenir els subministraments necessaris per a l'Ex�rcit i els treballadors de les ciutats. Els comunistes, que van titllar els camperols com "enemics de classe", van aplicar posteriorment una dura pol�tica d'apropiacions mitjan�ant els "ex�rcits del gran", que s'encautarien de tots els productes alimentaris de les zones rurals.
Cap al final de la Guerra Civil, el govern va prosseguir, i fins i tot va intensificar, la pol�tica de decom�s i control pr�pia del comunisme de guerra. Aquesta va assolir el seu punt m�xim el 1920, amb les propostes de militaritzaci� del treball, apadrinades principalment per Trotski, segons les quals els treballadors d'algunes regions serien obligats pel govern a treballar en regions i ind�stries determinades, i a m�s a m�s serien subordinats a una disciplina militar. La implantaci� del servei laboral universal es va imposar tamb� el 1920 i es van formar ex�rcits de treballadors als quals s'assignaven unitats de l'Ex�rcit Roig per treballar a la ind�stria o a l'agricultura. Tanmateix, la producci� agr�cola i industrial va minvar precipitadament. Durant l'hivern de 1920-1921, la fam provocada per la sequera, la situaci� de privaci� general, la creixent oposici� dels camperols a la confiscaci� del gra i el rebuig a les impopulars mesures governamentals van motivar vagues i revoltes a tot el pa�s contra les quals el r�gim va respondre endurint la repressi�. Al mar� de 1921, els mariners de la base naval de Kronstadt, que anteriorment havien estat ardents aliats dels bolxevics, van encap�alar una revolta contra l'austeritat de la pol�tica econ�mica i la repressi� de les vagues. La rebel�li� del Kronstadt va debilitar la confian�a en el r�gim i va contribuir a l'abandonament del comunisme de guerra en favor de la Nova Pol�tica Econ�mica (NEP), defensada per Lenin i aprovada al X Congr�s del Partit Comunista al mar� de 1921. La NEP va relaxar el control del govern sobre l'economia, particularment en el sector agr�cola, i va permetre l'exist�ncia d'algunes empreses privades per facilitar la recuperaci� econ�mica. Aix� i tot, els comunistes van declarar que es tractava �nicament d'un ajornament temporal abans de reprendre la marxa cap al socialisme. Posteriorment, Josif Stalin va reprendre moltes de les mesures del comunisme de guerra en la pol�tica d'industrialitzaci� del decenni de 1930.
Acabada la guerra amb Alemanya, el poder sovi�tic ben aviat va ser contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerenskj va llan�ar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la gu�rdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la poblaci� perqu� resist�s l'embat bolxevic, mentre els funcionaris dels ministeris i de la banca comen�aven una vaga. R�pidament, i amb l'objectiu de derrocar el govern sovi�tic, es van organitzar partides de cosacs i d'antics militars tsaristes que van formar l'anomenat Ex�rcit Blanc. Aleshores, va comen�ar una guerra civil que va durar fins a l'any 1921.
Les forces contrarevolucion�ries van cr�ixer en nombre quan, acabada la Primera Guerra Mundial, les pot�ncies vencedores van decidir d'intervenir contra la R�ssia revolucion�ria. Aquesta va haver d'enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasi� de tropes franceses, brit�niques, poloneses, americanes i japoneses. Pel mar� de 1918 els sovi�tics nom�s controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital.
Per afrontar la nova situaci�, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitz�s l'ex�rcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van comen�ar a obtenir les primeres vict�ries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l'adopci� de mesures revolucion�ries que van fer que els camperols es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Per�, la vict�ria de l'ex�rcit roig es va deure sobretot a les diverg�ncies entre els generals de l'ex�rcit blanc i a la retirada dels ex�rcits estrangers a causa de la impossibilitat d'una vict�ria r�pida.
Comunisme de guerra
[modifica]Com a resultat del conflicte, la producci� va minvar i el prove�ment no estava assegurat. El col�lapse econ�mic va obligar el govern a prendre mesures extraordin�ries ("comunisme de guerra"). Aix�, davant del boicot dels capitalistes, la pol�tica bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial es va reempla�ar per les expropiacions generalitzades. Al final de 1920 una gran part de la producci� industrial i del comer� urb� havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econ�miques es va restringir i l'intercanvi en esp�cie va passar a primer terme.
Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comer� interior i exterior, els transports i les empreses de m�s de 10 treballadors. A m�s, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el car�cter for�at del treball van dur a una mena de militaritzaci� de la producci� obrera. Els drets sindicals van ser restringits i es va prohibir el dret de vaga.
L'agricultura es va posar al servei de la guerra. El problema m�s greu era el prove�ment de les ciutats, on no arribaven els productes agr�coles, i quan ho feien era a uns preus exorbitants. Aleshores va comen�ar la requisa for�osa de les collites, l'establiment de preus m�xims i l'impost en esp�cie. Molts propietaris benestants van intentar d'esquivar les requises i introduir els seus productes al mercat negre.
Consolidaci� del poder bolxevic
[modifica]La guerra civil i el boicot internacional a la R�ssia sovi�tica van marcar l'orientaci� pol�tica i econ�mica del nou Estat. Aix�, es va afavorir la centralitzaci� del poder en mans dels bolxevics, tot eliminant altres opcions pol�tiques. Els bolxevics representaven la for�a m�s organitzada i m�s capa� per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap m�s alternativa: o s'estava amb els bolxevics o s'estava amb els blancs. Davant d'aquesta disjuntiva, qualsevol oposici� pol�tica va ser titllada de contrarevolucion�ria i, per tant, va ser perseguida i eliminada.
El govern provisional sorgit de la revoluci� del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d'eleccions per a l'assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder despr�s de la revoluci� d'octubre, va ser ratificar la convocat�ria. Per� els resultats electorals van fer canviar la posici� dels bolxevics: dels 707 membres electes de l'assemblea, els social-revolucionaris van obtenir 410 diputats; els bolxevics, 175; el partit KD, l7; els menxevics, 16, i altres grups pol�tics menys importants, 86. Els bolxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva pol�tica si depenien d'una assemblea que no controlaven, i per aix�, quan, el 5 de gener de 1918, es va reunir l'assemblea, els bolxevics van sotmetre a votaci� una resoluci� que fixava que l'assemblea se subordin�s al poder dels soviets i que es va comprometre a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposici� es va rebutjar per majoria i, davant d'aquesta situaci�, els bolxevics no van permetre que l'assemblea es torn�s a reunir.
Amb la dissoluci� del parlament, s'iniciava la construcci� d'un nou tipus d'Estat, la Dictadura del Proletariat, que segons Lenin havia de representar una �mplia democr�cia per a la majoria de la poblaci�: el proletariat i els camperols. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocr�cia).
La guerra civil va accelerar el proc�s centralitzador i els bolxevics van limitar l'activitat de qualsevol partit que s'opos�s a la seva actuaci�. La policia pol�tica que s'havia format el 1917 (txeka), va eliminar l'oposici� dels anarquistes i dels social-revolucionaris, i tamb� la dels menxevics. A partir de 1922 l'exist�ncia legal dels partits va ser cada vegada m�s fict�cia. Els dirigents d'aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes p�blics eren prohibits. L'autonomia dels soviets cada vegada era m�s redu�da i la seva intervenci� a les decisions pol�tiques i econ�miques va perdre for�a.
El partit bolxevic (anomenat comunista des de 1918) es va convertir en l'�nica instituci� que podia determinar la vida pol�tica, i progressivament Estat i Partit van co�ncidir. Les veus que, entre els mateixos bolxevics, es van al�ar contra aquesta situaci� (Alexandra Kollontai, l'Oposici� Obrera) van ser eliminades o neutralitzades.
L'expansi� revolucion�ria i la formaci� de la III Internacional
[modifica]El 2 de mar� de 1919, Lenin, el cap del govern sovi�tic organitza una nova Internacional, amb l'objectiu d'ajudar els revolucionaris europeus tot agrupant-los en una organitzaci� comuna destinada a reempla�ar la II Internacional. Malgrat el feble nombre de delegats i sobretot l'abs�ncia de representants de les grans organitzacions socialistes d'Europa occidental, que es malfiaven del bolxevisme i eren hostils a la dictadura del proletariat, la Confer�ncia decideix de constituir-se en III Internacional, anomenada Internacional Comunista o Komintern. El congr�s fundador escull com a president Grigori Zin�viev, un dels lloctinents de Lenin, i nomena un comit� executiu per assegurar la continu�tat entre els congressos successius. El segon congr�s (1920) adopta vint-i-una condicions d'entrada per als partits nacionals, que reflecteixen la import�ncia que Lenin atribueix a l'obedi�ncia incondicional. Aquestes vint-i-una condicions draconianes d'adhesi� engendren l'escissi� dels partits socialistes. A l'�poca de la mort de Lenin el 1924, la marea revolucion�ria ha reculat a Europa i els somnis d'una revoluci� socialista mundial han comen�at a fer lloc a les idees estretament nacionalistes del successor de Lenin, Josif Stalin. Per a Stalin, el Komintern no constitueix sin� un mitj� de protegir el seu poder absolut a l'interior i d'augmentar la influ�ncia sovi�tica a l'estranger. Els canvis radicals d'orientaci� i aparentment inexplicables de la pol�tica del Komintern, particularment pel que fa a la cooperaci� pol�tica amb partits no comunistes, s�n dictats per les intrigues dom�stiques de Stalin i les seves estrat�gies de pol�tica estrangera. Per tranquil�litzar els seus aliats brit�nics i americans durant la Segona Guerra Mundial, Stalin no vacil�la gens a dissoldre el Komintern (maig de 1943).
Tots els bolxevics creien un�nimement que calia una revoluci� mundial per salvaguardar la revoluci� russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol Estat. A m�s, els principis de l'internacionalisme proletari comportaven necess�riament el desig que tots els pobles fessin la seva revoluci�. Juntament amb aquest principi de revoluci� mundial tamb� calia crear un partit revolucionari mundial, �s a dir, una Internacional. Com que per als bolxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapa� de conduir les masses de treballadors a l'emancipaci�, calia constituir una Internacional Comunista.
L'exemple de la Revoluci� Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts pa�sos europeus al final de la guerra mundial van fer que a molts pa�sos esclatessin revoltes de car�cter bolxevic que pretenien tombar l'ordre burg�s. Les m�s importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (B�la Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressi� molt cruenta. Tot i aix�, els sovi�tics encara confiaven en la possibilitat de l'expansi� revolucion�ria, i pel gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar una confer�ncia internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de mar�. Tret del partit comunista alemany, cap partit occidental no hi va enviar representants.
La formaci� de la Tercera Internacional (Komintern) va revifar les dissensions internes dels partits socialistes, for�a debilitats per la guerra. La q�esti� era decidir si s'havien d'adherir al Komintern o a la Segona Internacional socialista, reconstitu�da el febrer de 1919. La Internacional Comunista va promulgar 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligaci� de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revoluci� russa i la reforma dels partits sota els principis d'organitzaci� i de disciplina bolxevics. L'acceptaci� o no d'aquestes condicions a molts pa�sos va provocar la divisi� dels partits socialistes entre una majoria que va continuar acceptant els principis socialdem�crates i una minoria que va escindir-se del partit per constituir grups comunistes. Entre el 1920 i el 1923 gaireb� a tot arreu es van formar partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.
Stalin s'imposa a l'URSS
[modifica]La mort prematura de Lenin el gener de 1924 va desfermar una dura lluita pel poder a l'URSS. Els principals antagonistes van ser Lev Trotski i Josif Stalin, aleshores secretari general del PCUS, els quals es proclamaven hereus leg�tims de Lenin.
Gr�cies al control sobre l'aparell, Stalin va aconseguir el suport de la majoria dels membres del partit i consolid� aix� el seu poder. El novembre de 1927, despr�s d'un refer�ndum intern, el partit va repudiar les idees pol�tiques de Trotski i el van expulsar. Aleshores, Trotski va haver d'exiliar-se a Alma Ata (avui Almaty, al Kazakhstan). Dos anys m�s tard, Trotski va ser desterrat de l'URSS, i l'any 1940 va ser assassinat a M�xic a mans d'un agent sovi�tic, el catal� Ramon Mercader.
L'any 1929, Stalin va ser reconegut com a màxim dirigent del partit i de l'Estat. A partir d'aleshores, va iniciar la sèrie de purgues que caracteritzarien els seus anys de mandat, i que van afectar en primer lloc els seus antics aliats durant la pugna amb Trotski. Aquests dirigents, sobretot Nikolai Bukharin i Alexei Rykov, van ser expulsats de la direcció del partit.
Des d'aleshores, Stalin solament va confiar en el seu control del partit i de la policia (dirigida per Béria) i en els companys que ell havia elevat al poder. Entre aquests van destacar Viatxeslav Mólotov, Valerian Vladímirovitx Kúibixev, Grígori K. Ordzhonikidze i Kliment Jefremovič Vorošilov.
L'estalinisme
[modifica]L'imperi de la burocràcia, el recurs arbitrari a la repressió de les masses, un desproporcionat culte a la personalitat del líder i l'execució dels enemics polítics van constituir els fonaments essencials de l'estalinisme. El terme "estalinisme" també ha estat usat per referir-se a les dictadures comunistes caracteritzades pels mateixos elements: la de Cambodja durant el règim de Pol Pot, la de Romania durant el govern de Nicolae Ceauşescu i la de Corea del Nord amb Kim Il-sung.
En els darrers anys de vida de Stalin, l'estalinisme va adquirir certes semblances amb una religió d'Estat; es va pretendre acotar la creativitat artística, i es va limitar a l'anomenat realisme socialista, i un fet semblant va passar amb les ciències socials, inclosa la lingüística, i les ciències naturals, especialment la genètica (treballs de Trofim Lissenko). Hom associa l'estalinisme amb l'afirmació de Stalin (criticada per Trotski) que, malgrat l'hostilitat dels Estats capitalistes veïns, era possible construir el "socialisme en un sol país", per tal com havia estat abandonat l'objectiu comunista primigeni d'internacionalitzar la revolució. Aquesta creença va permetre que els comunistes soviètics apel·lessin a l'orgull nacional rus, mentre que els revolucionaris d'altres països esperaven que es donés prioritat a la defensa de la "pàtria socialista".
El terme estalinisme també es fa servir per definir el model soviètic de suposada transició al socialisme que preconitzava Stalin, les notes bàsiques del qual van ser l'enfortiment de l'economia atorgant prioritat als béns de capital, la col·lectivització forçada i ràpida de l'agricultura, l'èmfasi en el principi de la "revolució des de dalt", feta amb severitat militar, i la insistència de la modernització sense tenir en compte el cost humà resultant.
Finalment, el qualificatiu "estalinista" es fa servir per descriure els comunistes que van seguir el model soviètic incondicionalment i entusiasta. Aquesta actitud es considerava una obligació de qualsevol comunista en vida de Stalin, però el terme va continuar fent-se servir quan en el XX Congrés del PCUS (1956) Nikita Khrusxov va denunciar el mateix estalinisme. D'aleshores ençà, s'ha aplicat a aquells que s'oposen a qualsevol intent de modernitzar, revisar o reformar la interpretació que Stalin va fer del marxisme.
Nikita Khrusxov (1953-1964)
[modifica]El 5 de març de 1953 mor Stalin i és nomenat Nikita Khrusxov com a secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) que s'acabaria imposant com la figura clau i dominant de l'URSS.
El febrer de 1956 Khrusxov en el seu informe a porta tancada davant el XX Congrés del PCUS, va denunciar els crims de Stalin. S'inicia una desestalinització acompanyada d'intents desordenats de reforma.[76]
Durant aquest període, la Unió Soviètica inicià una espectacular sèrie de fites espacial. Llançant el primer satèl·lit artificial (l'Spútnik I) i envien a l'espai exterior el primer ésser viu (la gossa Laika) i el primer ésser humà (el cosmonauta Iuri Gagarin).
També va tenir lloc la crisi dels míssils de Cuba. Entre 1961 i 1963, els EUA instal·la míssils balístics a l'altre cantó de la frontera soviètica, a Turquia, i per compensar-ho, Khrusxov decideix instal·lar míssils a Cuba ([77] pàg. 234). Els EUA consideraven inacceptable la presència d'aquests míssils a Cuba i va amenaçar amb una guerra si els soviètics no els retiraven. Després d'uns dies molts tensos, es va arribar a un acord secret de retirar els míssils de Cuba i Turquia. Els míssils dels EUA que es van retirar de Turquia van ser classificats "d'obsolets" ([77] pàg. 234).
Leonid Bréjnev (1964–1982)
[modifica]L'any 1964 va ser destituït Khrusxov i Leonid Bréjnev va ser nomenat secretari general del Comitè Central del PCUS. És un període que s'anomenà posteriorment "estancament". La incapacitat de Bréjnev de dur a terme una reforma integral, va desaccelerar el creixement econòmic i va exacerbar la bretxa tecnològica amb Occident.[76]
El govern, per intentar igualar la superioritat en armament dels EUA, va impulsar un nou, absurd i ruïnós programa d'armament que va incrementar considerablement les despeses en defensa durant els 20 anys posteriors a 1964 ([77] pàg. 250 i 471).
L'any 1979 va decidir d'intervenir a l'Afganistan, a petició del govern del país, atacat pels mujahidins, considerats islamistes radicals.
Andrópov (1982-1984) i Txernenko (1984-1985)
[modifica]A la mort de Bréjnev (1982), Iuri Andrópov, cap del KGB des de 1967, va ser nomenat secretari general del PCUS. Era molt conscient de la degradació de la Unió Soviètica i va iniciar les primeres reformes serioses de l'economia, però va morir al cap de dos anys. A la mort d'Andrópov el succeí Konstantín Txernenko, continuador de la política paralitzant de Bréjnev.
Mikhaïl Gorbatxov (1985-1991)
[modifica]Després dels breus secretaris generals Andrópov i Txernenko, Mikhaïl Gorbatxov es va convertir en cap del PCUS. En nom de la perestroika (reestructuració) i glàsnost (obertura), es va comprometre a reformar el sistema, però sense renunciar als seus principis bàsics. Però aquesta modificació real del clima polític no és suficient per aturar la caiguda del país.[76]
La combinació de glàsnost, que implicava la desintegració de l'autoritat, amb una perestroika, que comportava la destrucció dels vells mecanismes que feien funcionar l'economia, sense proporcionar cap alternativa, va provocar el creixent deteriorament del nivell de vida dels ciutadans i portar al país a l'abisme ([77] pàg. 479). Les creixents dificultats del sistema i de Gorbatxov les van aprofitar alguns dirigents per enriquir-se per la via d'enderrocar el sistema. Es considera que la dissolució de la Unió Soviètica va iniciar-se amb la Guerra afganosoviètica[78] i la posterior pèrdua del control sobre el territori amb les vagues a les mines de carbó d'Ucraïna i Sibèria i les inestabilitats a les nacionalitats no russes del Bàltic i el Caucas,[79] però, segons el setmanari conservador anglès The Economist, "el sistema soviètic es va esfondrar quan els alts funcionaris van decidir obtenir beneficis econòmics dels seus privilegis i transformar-los en propietats".[80] El 8 de desembre de 1991 els presidents les tres repúbliques eslaves (Rússia, Belarús i Ucraïna) constaten, a Minsk, la Unió Soviètica "ja no existeix".[76]
Gorbatxov no va aconseguir l'objectiu de reformar la Unió Soviètica per garantir la seva viabilitat, però se li ha de reconèixer el mèrit d'haver acabat amb quaranta anys de guerra freda global ([77] pàg. 476).
Bandera i Escut
[modifica]
La bandera de la Unió Soviètica correspon a l'emblema emprat des del seu establiment el 1922 fins a la seva dissolució el 1991.
Durant la seva història, la bandera va tenir diverses modificacions, però en general va mantenir la mateixa estructura des de la seva adopció el 12 de novembre de 1923. La bandera, en proporció 1:2, era completament vermella (el color del comunisme i al cantó tenia en daurat el símbol de la falç i el martell, amb una estrella roja amb vora daurada al damunt.
La bandera soviètica va tenir una gran importància per als diferents moviments de caràcter marxista, servint d'inspiració per a diferents emblemes, especialment a països comunistes durant l'era de la Guerra Freda. Així mateix, les diverses banderes de les repúbliques que conformaven la Unió Soviètica eren modificacions de la bandera nacional.
.svg)
L'escut de la Unió Soviètica mostrava els símbols tradicionals soviètics de la falç i el martell sobre un globus terraqüi, abraçat per dos feixos de blat envoltats per una cinta vermella amb el lema de la Unió Soviètica escrit en els diferents idiomes de les repúbliques soviètiques, en ordre invers al que són citades a la constitució de la Unió Soviètica. Dins dels feixos i sota el globus apareix hi ha un sol radiant, representant el futur i, damunt del conjunt, una estrella roja de cinc puntes. La versió emprada el 1991 tenia el lema en 15 idiomes, després que el 1956 l'RSS Carelo-Finlandesa fos integrada a la RSFS de Rússia com a República Socialista Soviètica Autònoma.
L'escut va ser adoptat el 1924, emprant-se fins a la dissolució de la Unió Soviètica el 1991. Tècnicament parlant, es tractava d'un emblema i no pas d'un escut d'armes, car no respecta les normes heràldiques. Tot i això, en rus sempre se l'ha anomenat герб, el terme emprat pels escuts d'armes tradicionals.
Cadascuna de les Repúbliques Socialistes Soviètiques i cadascuna de les Repúbliques Socialistes Soviètiques Autònomes tenien els seus propis escuts d'armes, clarament inspirats en el de la Unió Soviètica. L'escut de l'URSS també serví de base per a molts escuts d'estats socialistes, com els de la República Federal Socialista de Iugoslàvia o la República Democràtica Alemanya.
Demografia
[modifica]
Els cinquanta primers anys del segle XX a la Rússia tsarista i a la Unió Soviètica van estar marcats per una successió de desastres, cadascun d'ells acompanyats per una gran pèrdua de població. El gran nombre de morts durant el transcurs de la I Guerra Mundial i de la Guerra Civil (incloent-hi la fam de la postguerra) provocaren uns 18 milions de morts,[81] uns 10 milions de morts a la dècada de 1930,[82] i més de 26 milions entre 1940 i 1945. Com que una gran proporció dels morts durant la Segona Guerra Mundial eren homes joves, la població soviètica de postguerra va ser entre 45 i 50 milions menor que la prevista a les projeccions demogràfiques fetes el 1939.[83]
La taxa de natalitat soviètica va caure d'un 44,0‰ el 1926 a un 18,0‰ el 1974, principalment a causa de l'increment de l'urbanisme i de l'augment d'edat en els matrimonis. La taxa de mortalitat mostrà un decreixement gradual, del 23,7‰ el 1926 a un 8,7‰ el 1974. En general, la taxa de naixements a les repúbliques meridionals de la Transcaucàsia i l'Àsia central era considerablement major que a les zones septentrionals de la Unió Soviètica, i en alguns casos fins i tot s'incrementaren durant el període posterior a la II Guerra Mundial, un fenomen parcialment atribuït a les menors taxes d'urbanització i als casaments tradicionalment joves que tenien lloc a aquelles repúbliques.[84] La població de l'Europa soviètica es mogué cap a un nivell menor de substitució de fertilitat, mentre que la població de l'Àsia central soviètica continuà exhibint un creixement de transició demogràfica per damunt de la mitjana.[85]
A la fi de la dècada de 1960 i durant la de 1970 es va produir un canvi en la trajectòria amb la baixa de la taxa de mortaldat a la Unió Soviètica, especialment notable entre els homes en edat de treballar, però principalment a Rússia i a altres zones predominantment eslaves del país.[86] Una anàlisi de les dades oficials mostrà que després d'empitjorar a la fi dels 70 i inicis dels 80, la situació de la mortaldat entre els adults tornà a millorar.[87] La mortaldat infantil s'incrementà del 24,7 el 1970 al 27,9 el 1974. Alguns autors han vist aquest augment una conseqüència de l'empitjorament de les condicions sanitàries i dels serveis.[88] L'augment de la mortaldat no va ser defensada o explicada pels soviètics, i el govern simplement deixà de publicar les estadístiques de mortaldat durant deu anys. Els demògrafs soviètics i els especialistes en salut romangueren en silenci sobre els increments de la mortaldat fins a la fi de la dècada de 1980, en què es tornaren a publicar les dades de mortaldat i els investigadors van poder indagar en les causes reals.[89]
Educació
[modifica]Abans de 1917, l'educació no era lliure, i era inaccessible (o pràcticament) per als nens de les classes baixes o camperoles. Anatoli Lunatxarski va ser el primer Comissari del Poble per a l'Educació de la Rússia Soviètica. A l'inici, les autoritats soviètiques van posar un gran èmfasi en l'eliminació de l'analfabetisme, i tots aquells que eren il·lustrats eren designats automàticament professors. Durant un breu període, la qualitat va ser sacrificada per la quantitat. La lluita contra l'analfabetisme es va saldar amb èxit, i el 1940 Stalin va poder anunciar que l'analfabetisme havia estat eliminat. A l'albada de la Gran Guerra Patriòtica el sistema educatiu soviètic s'expandí enormement. Aquesta expansió va tenir un efecte immens, i el 1960 pràcticament tots els nens soviètics tenien accés a l'educació (les úniques excepcions eren aquells que vivien en zones remotes del país). Nikita Khrusxov intentà millorar l'educació fent-la més accessible i mostrant als nens que l'educació anava de la mà amb les necessitats de la societat. L'educació també va ser una fita important quan es creà el Nou Home Soviètic.[90]
L'educació era gratuïta per a tothom a la Unió Soviètica. L'accés pels ciutadans soviètics a l'educació primària, secundària i tècnica era el mateix que als Estats Units. L'accés a l'educaci� superior, en canvi, diferia enormement: a la Uni� Sovi�tica nom�s s'acceptaven un 20% de les demandes. Aquells que no eren acceptats o b� comen�aven al m�n laboral o aprenien una professi� en una Escola T�cnica Vocacional o en un Technicum. Mentre que un ciutad� sovi�tic no podia ingressar a la universitat un cop havia estat rebutjar, els ciutadans estatunidencs podien pagar-se ells mateixos els estudis. Aix�, les estad�stiques de 1986 mostraven clarament els efectes de la pol�tica de pagament americana, amb 517 estudiants per cada 10.000 habitants per nom�s 181 sovi�tics.[91]
Grups �tnics
[modifica]La Uni� Sovi�tica era un pa�s �tnicament molt divers, amb m�s de 100 grups �tnics clarament diferenciats dins les seves fronteres. La poblaci� estimada el 1991 era de 293 milions, sent el tercer pa�s m�s poblat del m�n despr�s de la Xina i l'�ndia. Segons les estimacions de 1990, la majoria de la poblaci� eren russos (50,78%), seguit pels ucra�nesos (15,45%9 i els uzbeks (5,84%).[92] Altres grups �tnics inclouen armenis, belarussos, georgians, alemanys, ossetes, romanesos, moldaus, tadjics, grecs, magiars, polonesos, gitanos, lituans, b�lgars, letons, turcmans, t�rtars, baixkirs, xinesos, txuvaixos, jueus, kazakhs, azerbaidjanesos, caucàsics, uralians, mongols, tuvans, semites, iacuts, kets, coreans, cubans, i només l'1,6% de la població no provenia de Rússia. Principalment a causa de les diferències en els índexs de natalitat entre les nacionalitats soviètiques, la proporció de la població russa va disminuir progressivament durant el període de la postguerra.[93]
Tots els ciutadans soviètics tenien la seva pròpia afiliació ètnica. Aquesta s'escollia als 16 anys.[94] L'ètnia dels nens era escollida dels pares, i en cas de desacord entre aquests, el fill s'adscrivia al mateix grup ètnic que la mare. En part per les polítiques soviètiques, alguns dels grups ètnics menors van ser considerats com a part d'una ètnia major, com els mingrelians de l'RSS de Geòrgia, els quals, com que lingüísticament pertanyien a la família dels georgians, eren automàticament classificats com a georgians.[95] Algunes ètnies s'assimilaren voluntàriament a la Unió Soviètica, mentre que d'altres van ser-ho a la força. Els russos, els belarussos i els ucraïnesos mantenien estrets lligams culturals entre si, fet que no succeïa amb altres grups. A causa de les múltiples nacionalitats situades en el mateix territori, els antagonismes nacionals es desenvoluparen durant els anys.[96]
Nacionalitats
[modifica]L'extens estat multinacional que heretaren els bolxevics després de la revolució va ser creat per l'expansió tsarista durant gairebé 4 segles. Alguns grups de nacions s'uniren voluntàriament a l'estat, però la majoria van ser forçosament. Generalment, els russos i la majoria de la població no russa de l'Imperi compartien ben poca cosa pel que fa a cultura, religió o idioma.[97] Sovint, dues o més nacionalitats diverses van ser posades al mateix territori. Per tant, els antagonismes nacionals es desenvoluparen durant els anys no només contra els russos, sinó que sovint entre algunes de les nacions també subjectes.
Durant prop de 70 anys, els líders soviètics van mantenir que les friccions entre les moltes nacionalitats que conformaven la Unió Soviètica havien estat eliminades, i que la Unió Soviètica consistia en una família de nacions que vivien juntes en harmonia. Tot i això, el ferment nacional que va sacsejar la Unió Soviètica durant la dècada de 1980 provaren que aquesta afirmació no s'ajustava amb la realitat, car les religions i cultures tradicionals emergien a la menor oportunitat. Aquesta realitat a la qual s'enfrontaven Gorbatxov i els seus col·legues significà que, davant la poca confiança en l'ús tradicional de la força, van haver de trobar solucions alternatives a fi d'evitar la dissolució de la Unió Soviètica.
Les concessions concedides a les cultures nacionals i l'autonomia limitava tolerada a les repúbliques de la Unió durant els anys 20 van portar al desenvolupament d'elits nacionals i a un elevat sentit d'identitat nacional. La repressió subseqüent i la russificació provocaren el ressentiment contra la dominació de Moscou i van promoure el posterior creixement de les consciències nacionals. Els sentiments nacionals van ser exacerbats a l'estat multinacional soviètic per la competència incrementada pels recursos, serveis i treballs.[98]
Salut
[modifica]Igual que en la majoria d'estats capitalistes més rics, el sistema sanitari soviètic no podia satisfer completament les necessitats sanitàries de la seva població.[99]
El 1917, abans de l'alçament bolxevic, les condicions sanitàries russes estaven molt endarrerides respecte als països occidentals. Com Lenin va escriure posteriorment, "O bé els polls derrotaran el socialisme, o el socialisme derrotarà els polls".[100] El principi soviètic de sistema sanitari va ser concebut pel Comissariat del Poble per a la Salut el 1918. La salut havia de ser controlada per l'Estat, que seria responsable de donar cura mèdica als seus ciutadans de manera gratuïta. El 42è article de la Constitució soviètica de 1977 dictava que tots els ciutadans tenien el dret a la protecció sanitària i l'accés lliure a les instal·lacions sanitàries soviètiques. Abans de la consolidació al poder de Leonid Bréjnev, la medicina socialitzada soviètica era tinguda en gran estima per molts especialistes estrangers. Aquesta opinió, però, canvià des de l'arribada al poder de Bréjnev, i el sistema sanitari va ser molt criticat durant l'època de Gorbatxov per les moltes fallades bàsiques en el sistema, com la baixa qualitat del servei i la poca previsió.[101] El Ministre de Salut Ievgeni Txazov, durant el XIX Congrés del PCUS, mentre que lloava l'èxit soviètic en disposar dels millors metges i hospitals del món, reconeixia les deficiències del sistema i notava que milers de milions de rubles es perdien.[102]
Després de l'arribada al poder dels comunistes, l'esperança de vida va créixer per a tots els segments de població. Les millores en l'esperança de vida dels soviètics van ser emprades per les autoritats per "provar" que el sistema socialista era superior al capitalista. Aquestes millores seguiren fins a la dècada de 1960, quan l'esperança de vida a la Unió Soviètica era superior a la dels Estats Units. Aquesta es va mantenir estable durant bastants anys, tot i que baixà durant la dècada dels 70 probablement a causa de l'abús de l'alcohol. La majoria de fonts occidentals senyalen l'augment del consum d'alcohol i el pobre sistema sanitari, teoria implícitament acceptada per les autoritats soviètiques. Al mateix temps, la mortalitat infantil també començà a incrementar-se. Després de 1974, les autoritats soviètiques deixaren de publicar estadístiques sobre aquests temes. Aquest fet pot explicar-se parcialment pel gran augment d'embarassos que hi havia a la zona asiàtica del país, on la mortalitat infantil era més alta, mentre que el nombre d'embarassos va caure a la més desenvolupada zona europea de la Unió Soviètica.[103]
Idiomes
[modifica]Durant els primers temps del govern soviètic encapçalat per Lenin, van ser pocs els grups lingüístics que van rebre els seus propis sistemes d'escriptura per part de les autoritats.[104] El desenvolupament d'aquests sistemes, en canvi, va ser un èxit tot i que es detectaren algunes mancances. Durant els darrers temps de la Unió, els països amb el mateix problema multilingüístic implementaren polítiques semblants. Un seriós problema per a les autoritats soviètiques en el moment de crear aquests sistemes d'escriptura va ser que aquestes llengües diferien dialècticament molt les unes de les altres.[105] Quan un idioma havia rebut un sistema d'escriptura i apareixia en una publicació notable aquell idioma rebia un estatus "d'idioma oficial". Va haver-hi diverses llengües minoritàries que mai van rebre el seu propi sistema d'escriptura, i per tant, aquests pobles van ser forçats a tenir un segon idioma.[106] Hi ha exemples on el govern soviètic retirà aquesta política, molt notablement sota el règim de Stalin, on es discontinuà l'educació en llengües minoritàries. Aquestes llengües van ser assimilades a una altra llengua, principalment el rus.[107] Durant la Gran Guerra Patriòtica algunes llengües minoritàries van ser prohibides, acusant-se als qui les parlaven de col·laboració amb l'enemic.[108] El rus, com a llengua més parlada a la Unió Soviètica, funcionà de facto com a llenguatge oficial com l'idioma de la comunicació interètnica (rus: язык межнационального общения) però només assolí l'estatus de facto d'idioma oficial nacional el 1990.[109]
Religió
[modifica]El cristianisme i l'islam van ser les dues creences religioses amb m�s fidels dins de la Uni� Sovi�tica.[110] El cristianisme oriental predominava entre els cristians sovi�tics, amb l'Esgl�sia Ortodoxa Russa tradicional com a major denominaci� cristiana a la Uni� Sovi�tica. Sobre un 90% dels musulmans sovi�tics pertanyien a la branca sunnita, mentre que els xi�tes es concentraven a l'RSS de l'Azerbaidjan.[110] Entre els grups de fidels minoritaris es trobaven els cat�lics, els jueus, els budistes i una varietat de grups protestants.[110]
La influ�ncia religiosa havia sigut molt gran a l'Imperi Rus, on l'Esgl�sia Ortodoxa Russa gaudia d'un estatus privilegiat com a l'esgl�sia dels monarques i prenia part en les funcions oficials de l'Estat.[111] El per�ode immediat posterior a l'establiment de l'estat sovi�tic comport� una lluita contra l'Esgl�sia Ortodoxa, a la que els revolucionaris consideraven com un aliat de les classes governants.[112]
Segons la llei sovi�tica, la llibertat a realitzar serveis religiosos estava garantida constitucionalment, encara que el Partit Comunista veia les creences religioses com incompatibles amb l'esperit marxista de materialisme cient�fic.[112] A la pr�ctica, el sistema sovi�tic realitz� una magra interpretaci� d'aquest dret, i port� a terme una s�rie de mesures oficials per descoratjar la religi� i impedir l'activitat dels grups religiosos.[112]
El decret de 1918 del Consell de Comissaris del Poble establia la RSFS de R�ssia com un estat secular, decretant tamb� que l'ensenyament de la religi� all� on es realitzin tasques d'ensenyament general est� prohibit. Els ciutadans poden ensenyar i aprendre religi�, per� privadament.[113] Entre altres restriccions, les adoptades el 1929, quan Stalin feia 5 anys que estava en el poder, inclo�en les prohibicions expresses d'un ampli ventall d'activitats religioses, que inclo�en les trobades a les esgl�sies per ensenyar la B�blia.[112] Els centres religiosos van ser clausurats a centenars durant les d�cades de 1920 i 1930. El 1940, gaireb� un 90% de les esgl�sies, sinagogues i mesquites que funcionaven el 1917 estaven tancades;[114] i molts dels seus seguidors van ser enviats als Gulags.[115]
Conven�ut que l'antisovietisme religi�s havia estat quelcom del passat, el r�gim de Stalin comen�� a adoptar una pol�tica religiosa m�s moderada a la fi de la d�cada de 1930.[116] Els establiments religiosos van rebre el suport del r�gim durant la Gran Guerra Patri�tica contra l'Alemanya Nazi. Entre altres facilitats a la fe religiosa, les esgl�sies van tornar a ser obertes, R�dio Moscou comen�� a emetre una hora religiosa, i el 1943 tingu� lloc una trobada hist�rica entre Stalin i el cap de l'Esgl�sia Ortodoxa Russa, el Patriarca Sergi I.[116] La tend�ncia general durant aquest per�ode va ser incrementar les activitats religioses entre els creients de qualsevol fe.[117]
El govern sovi�tic, per�, top� de nou amb les esgl�sies durant el lideratge de Nikita Khrusxov entre 1958 i 1964, un per�ode en qu� l'ateisme va emfatitzar-se al curr�culum educatiu i en qu� nombroses publicacions estatals promogueren les opinions atees.[116] Durant el mandat de Khrusxov, el nombre d'esgl�sies va caure de 20.000 a 10.000 en nom�s 6 anys, i el nombre de sinagogues va caure de 500 a nom�s 97;[118] i el de mesquites va caure de 1500 a 500 en nom�s una d�cada.[118]
Les institucions religioses van seguir tutelades pel govern sovi�tic, per� se'ls don� una mica de m�niga ampla durant l'era de Br�jnev.[119] Les relacions oficials entre l'Esgl�sia Ortodoxa i el govern sovi�tic arribaren al punt en qu� Br�jnev condecor� en dues ocasions al Patriarca Alexis I (incloent-hi l'Orde de la Bandera Roja del Treball).[116] Una enquesta duta a terme el 1982 va concloure que un 20% de la poblaci� sovi�tica es definia com a "creient religi�s actiu".[120]
Cultura
[modifica]La cultura de la Uni� Sovi�tica pass� per diverses etapes durant els seus 70 anys d'exist�ncia. Durant els onze primers anys de Revoluci� (1918-1929) va haver-hi una relativa llibertat en la qual els artistes van poder experimentar amb diversos estils en un esfor� per tal de trobar un estil art�stic sovi�tic distintiu. Lenin volia que l'art fos accessible al poble rus. Malgrat aix�, centenars d'intel�lectuals, escriptors i artistes van ser exiliats i els seus treballs van ser prohibits (com, per exemple, Nikolai Gumilev, afusellat per conspirar contra el r�gim bolxevic, o Ievgeni Zamiatin, prohibit).[121] El govern foment� una varietat de tend�ncies. A l'art i a la literatura proliferaren nombroses escoles, tant d'estil tradicional com radicalment experimental. Els escriptors comunistes Maxim Gorki i Vlad�mir Maiakovski van estar actius durant aquest per�ode. El cinema tamb� va rebre el suport de l'Estat; molts dels millors treballs de Sergei Eisenstein daten d'aquest per�ode.
M�s tard, durant el per�ode estalinista, la cultura sovi�tica es caracteritz� pel seu suport vers el realisme socialista, alhora que es reprimien la resta de tend�ncies, tot i rares excepcions (com els treballs de Mikha�l Bulg�kov). Molts artistes van ser detinguts i executats,[122]
| � | Tant m�s que silenciar veus inc�modes, l'objectiu de la liquidaci� sistem�tica dels intel�lectuals durant les primeres d�cades de la Uni� Sovi�tica era reduir el terreny de la reflexi�, els dubtes, la pluralitat, l'ambig�itat, el subjectivisme, el retir a esferes de pensament i espiritualitat privats, l'eclecticisme, les contradiccions, en resum, tamb� la vida interior i "l'�nima": complicacions innecess�ries dins d'una economia socialista on no hi havia d'haver malversaci�, complicacions que convenia suprimir quant m�s de pressa millor per forjar una societat m�s coherent, monol�tica, eficient i f�cilment mal�leable i dirigible.[123] | � |
Despr�s del desgla� de Khrusxov la censura disminu�, encara que mai no s'elimin� completament. L'experimentaci� m�s gran en formes art�stiques torn� a estar permesa, amb el resultat que treballs cr�tics m�s sofisticats i subtils comen�aren a ser produ�ts. El r�gim afluix� el seu �mfasi cap al realisme socialista; aix�, per exemple, molts dels protagonistes de les novel�les de Iuri Tr�fonov es referien als problemes de la vida quotidiana m�s aviat que referir-se a la construcci� del socialisme. Durant aquest darrer període es desenvolupà una literatura dissident subterrània, coneguda com a samizdat. A l'època de Khrusxov l'arquitectura se centrà sobretot en un disseny funcional, en clar contrast amb l'estil clarament adornat de l'època de Stalin.
Durant la segona meitat de la dècada de 1980, les polítiques de perestroika i glasnost de Gorbatxov comportaren una significativa llibertat d'expressió als mitjans i a la premsa.[124]
Festivitats
[modifica]| Data | Nom català | Nom local | Notes |
|---|---|---|---|
| 1 de gener | Cap d'any | Новый Год | |
| 23 de febrer | Dia de l'exèrcit soviètic | День Советской Армии и Военно-Морского Флота | Revolució de febrer 1917, constitució de l'Exèrcit Roig, 1918 |
| 8 de març | Dia de la Dona Treballadora | Международный Женский День | |
| 12 d'abril | Dia del primer vol a l'espai | День Космонавтики | El dia que Iuri Gagarin va realitzar el primer vol a l'espai. |
| 1 de maig | Festa del treballador | Первое Мая - День Солидарности Трудящихся | |
| 9 de maig | Dia de la Victòria | День Победы | Capitulació de l'Alemanya Nazi, 1945 |
| 7 d'octubre | Dia de la Constitució de l'URSS | День Конституции СССР | Proclamació de la nova Constitució soviètica al 1977 |
| 7 de novembre i 8 de novembre | Gran Revolució Socialista d'Octubre | Седьмое Ноября | La Revolució d'Octubre de 1917; és actualment anomenada День Примирения |
Vegeu també
[modifica]
- Forces Armades de la Unió Soviètica
- Condecoracions de la Unió Soviètica
- Història de la Unió Soviètica
Referències
[modifica]- ↑ Encyclopædia Britannica: Union of Soviet Socialist Republics
- ↑ Bridget O'Laughlin (1975) Marxist Approaches in Anthropology Annual Review of Anthropology Vol. 4: pp. 341–70 (October 1975) (doi:10.1146/annurev.an.04.100175.002013).
William Roseberry (1997) Marx and Anthropology Annual Review of Anthropology, Vol. 26: pp. 25–46 (October 1997) (doi:10.1146/annurev.anthro.26.1.25) - ↑ 3,0 3,1 Robert Service. Stalin: A Biography. 2004. ISBN 978-0-330-41913-0
- ↑ Crile, George. Charlie Wilson's War: The Extraordinary Story of the Largest Covert Operation in History. Atlantic Monthly Press, 2003. ISBN 0871138549.
- ↑ Mr. David Holloway. Stalin and the Bomb. Yale University Press, 1996, p. 18. ISBN 978-0300066647.
- ↑ Turner 1987, p. 23
- ↑ Byrd, Peter. «Cold War (entire chapter)». A: McLean, Iain; McMillan, Alistair. The concise Oxford dictionary of politics. Oxford University Press, 2003. ISBN 0192802763 [Consulta: 16 juny 2008].
- ↑ "Russia is now a party to any Treaties to which the former Soviet Union was a party, and enjoys the same rights and obligations as the former Soviet Union, except insofar as adjustments are necessarily required, e.g. to take account of the change in territorial extent. [...] The Russian federation continues the legal personality of the former Soviet Union and is thus not a successor State in the sense just mentioned. The other former Soviet Republics are successor States.", United Kingdom Materials on International Law 1993, BYIL 1993, pp. 579 (636).
- ↑ 9,0 9,1 [1]
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Sakwa, Richard. Soviet Politics in Perspective. 2nd ed. London – N.Y.: Routledge, 1998.
- ↑ Adams, Simon. Russian Republics. Black Rabbit Books, 2005, p. 21. ISBN 1583406069.
- ↑ Feldbrugge, Ferdinand Joseph Maria. Russian law: the end of the Soviet system and the role of law. Martinus Nijhoff Publishers, 1993, p. 94. ISBN 0792323580.
- ↑ Walker, Edward. Dissolution. Rowman & Littlefield, 2003, p. 63. ISBN 0742524531.
- ↑ Hughes, James; Sasse, Gwendolyn. Ethnicity and territory in the former Soviet Union: regions in conflict. Routledge, 2002, p. 63 i 146. ISBN 0714652261.
- ↑ Law, David A.. Russian Civilization. Ardent Media, 1975, p. 193–94. ISBN 0842205292.
- ↑ Zemtsov, Ilya. Chernenko: the last Bolshevik : the Soviet Union on the eve of Perestroika. Transaction Publishers, 1989, p. 325. ISBN 0887382606.
- ↑ Knight, Amy. Beria: Stalin's First Lieutenant. Princeton University Press, 1995, p. 5. ISBN 0691010935.
- ↑ Hough, Jerry F.; Fainsod, Merle. How the Soviet Union is governed. Harvard University Press, 1979, p. 486. ISBN 0674410300.
- ↑ Service, Robert. History of Modern Russia: From Tsarism to the Twenty-first Century. Penguin Books Ltd, 2009, p. 378. ISBN 0141037970 [Consulta: 5 desembre 2011].
- ↑ Конститутион оф тхе Руссиян Федератион: витх комментариес анд интерпретатион. Brunswick Publishing Corp, 1994, p. 82. ISBN 1556181426.
- ↑ Ōgushi, Atsushi. The demise of the Soviet Communist Party. Routledge, 2008, p. 31–32. ISBN 0415434394.
- ↑ Taras, Ray. Leadership change in Communist states. Routledge, 1989, p. 132. ISBN 0044452772.
- ↑ F. Triska, Jan; Slusser, Robert M.. The theory, law, and policy of Soviet treaties. Stanford University Press, 1962, p. 63–4. ISBN 0804701229.
- ↑ Deb, Kalipada. Soviet Union to Commonwealth: transformation and challenges. M.D. Publications Pvt. Ltd, 1996, p. 81. ISBN 8185880956.
- ↑ 25,0 25,1 Benson, Shirley. Nikita Khrushchev and the Creation of a Superpower. Penn State University Press, 2001, p. XIV. ISBN 0271021705.
- ↑ The Communist World. Ardent Media, 2001, p. 441. ISBN 0271021705.
- ↑ Joseph Marie Feldbrugge, Ferdinand. Russian law: the end of the Soviet system and the role of law. Martinus Nijhoff Publishers, 1993, p. 205. ISBN 0792323580.
- ↑ White, Stephen; J. Gill, Graeme; Slider, Darrell. The politics of transition: shaping a post-Soviet future. Cambridge University Press, 1993, p. 108. ISBN 0521446341.
- ↑ P. Hoffmann, Erik; Laird, Robin Frederick. The Soviet polity in the modern era. Transaction Publishers, 1984, p. 313–315. ISBN 0202241653.
- ↑ P. Hoffmann, Erik; Laird, Robin Frederick. The Soviet polity in the modern era. Transaction Publishers, 1984, p. 315–319. ISBN 0202241653.
- ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«[{{{url}}} The Soviet polity in the modern era]» p. 742. Bol'shaya Rossiyskaya Enciklopediya Publisher, 2005.
- ↑ Sakwa, Richard. Soviet politics in perspective. Routledge, 1998, p. 106. ISBN 0415071534.
- ↑ Kucherov, Samuel. The organs of Soviet administration of justice: their history and operation. Brill Archive Publishers, 1970, p. 31.
- ↑ Phillips, Steve. Lenin and the Russian Revolution. Heinemann, 2000, p. 71. ISBN 0435327194.
- ↑ Encyclopædia Britannica. Union of Soviet Socialist Republics. Encyclopædia Britannica, Inc., 2005, p. 1014.
- ↑ Service, Robert. History of Modern Russia: From Tsarism to the Twenty-first Century. Penguin Books Ltd, 2009, p. 379. ISBN 0141037970.
- ↑ 37,0 37,1 Khrusxov, Nikita. Memoirs of Nikita Khrushchev, Volume 3: Statesman. Pennsylvania State University Press, 2007, p. 674. ISBN 9780271029351.
- ↑ Polley, Martin. A-Z of modern Europe since 1789. Routledge, 2000, p. 88. ISBN 0415185971.
- ↑ «Gorbachev's Reform Dilemma». Library of Congress Country Studies. [Consulta: 16 octubre 2010].
- ↑ Polmar, Norman. The Naval Institute guide to the Soviet. United States Naval Institute, 1991, p. 1. ISBN 0870212419.
- ↑ McCauley, Martin. The Rise and Fall of the Soviet Union. Pearson Education, 2007, p. 490. ISBN 0582784654.
- ↑ Govern de la Unió Soviètica: Gorbatxov, Mikhaïl. «УКАЗ: ПОЛОЖЕНИЕ О МИНИСТЕРСТВЕ ЮСТИЦИИ СССР» (en russian). sssr.su, 21-03-1972. [Consulta: 15 octubre 1991].
- ↑ Vincent Daniels, Robert. A Documentary history of Communism in Russia: from Lenin to Gorbachev. University Press of New England (UPNE), 1993, p. 388. ISBN 0874516161.
- ↑ Encyclopædia Britannica. «Inquisitorial procedure (law) - Britannica Online Encyclopedia». Encyclopædia Britannica, Inc.. [Consulta: 30 octubre 2010].
- ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 45,4 45,5 Gregory, Paul R.. The Political economy of Stalinism: Evidence from the Soviet secret archives. Cambridge University Press, 2004, p. 218–20. ISBN 0521533678.
- ↑ Mawdsley, Evan. The Stalin Years: the Soviet Union, 1929-1953. Manchester University Press, 1998, p. 30. ISBN 0719046009.
- ↑ Wheatcroft, S. G.; Davies, R. W.; Cooper, J. M.. Soviet Industrialization Reconsidered: Some Preliminary Conclusions about Economic Development between 1926 and 1941. 39. Economic History Review, 1986, p. 264.
- ↑ «Reconstruction and Cold War». Library of Congress. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 «Reconstruction and Cold War». Library of Congress Country Studies. Arxivat de l'original el 9 de març 2017. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ IMF and OECD. A Study of the Soviet economy. 1. International Monetary Fund, 1991, p. 9. ISBN 0141037970.[Enllaç no actiu]
- ↑ 51,0 51,1 «Economy». Library of Congress Country Studies. Arxivat de l'original el 4 de setembre 2015. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ 52,0 52,1 Hanson, Philip. The Rise and Fall of the Soviet Economy: An Economic History of the USSR from 1945. London: Longman, 2003.
- ↑ Bergson, Abram «How big was the Soviet GDP?». Comparative Economic Studies, 39, 1, 1997, pàg. 1–14.
- ↑ Harrison, Mark «Soviet Economic Growth Since 1928: The Alternative Statistics of G. I. Khanin». Europe-Asia Studies, 45, 1, 1993, pàg. 141–167.
- ↑ Gvosdev, Nikolas. The Strange Death of Soviet communism: a postscript. Transaction Publishers, 2008. ISBN 1412806984.
- ↑ Fischer, Stanley; Easterly, Willian. «The Soviet Economic Decline, Historical and Republican Data». World Bank, 1994. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ Central Intelligence Agency. «GDP - Million 1990». The World Factbook, 1991. [Consulta: 12 juny 2010].
- ↑ Central Intelligence Agency. «GDP Per Capita – 1991». The World Factbook, 1992. [Consulta: 12 juny 2010].
- ↑ Wilson 1983, p. 295.
- ↑ Wilson 1983, p. 297.
- ↑ Wilson 1983, p. 297–99.
- ↑ Wilson 1983, p. 299.
- ↑ 63,0 63,1 63,2 Central Intelligence Agency. «Soviet Union – Communications». The World Factbook, 1991. [Consulta: 20 octubre 2010].
- ↑ Central Intelligence Agency. «Soviet Union – Economy». The World Factbook, 1992. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ Hardt, John Pearce; Hardt, John P.. Russia's uncertain economic future: with a comprehensive subject index. M.E. Sharpe, 2003, p. 233. ISBN 0765612089.
- ↑ «Science and Technology». Library of Congress Country Studies. Arxivat de l'original el 4 de setembre 2015. [Consulta: 23 octubre 2010].
- ↑ Highman, Robert D.S.; Greenwood, John T.; Hardesty, Von. Russian aviation and air power in the twentieth century. Routledge, 1998, p. 134. ISBN 0714647845.
- ↑ Wilson 1983, p. 205.
- ↑ Wilson 1983, p. 201.
- ↑ Ambler, Shaw and Symons 1985, p. 166–67.
- ↑ Ambler, Shaw and Symons 1985, p. 168.
- ↑ Ambler, Shaw and Symons 1985, p. 165.
- ↑ 73,0 73,1 Ambler, Shaw and Symons 1985, p. 167.
- ↑ Ambler, Shaw and Symons 1985, p. 169.
- ↑ IMF and OECD 1991, p. 56.
- ↑ 76,0 76,1 76,2 76,3 L'URSS en quinze dates. Le Monde diplomatique Nov 1997 pàg. 16-17
- ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX 1914-1991. Barcelona: Crítica, 1995 (Serie Mayor).
- ↑ Caren, Mark S. «Capítol I - Introducció». A: The Soviet-Afghan War: Another Look (en anglès). Pickle Partners Publishing, 2014. ISBN 1782897674.
- ↑ Whelan, Joseph G. Soviet diplomacy and negotiating behavior--1988-90: Gorbachev-Reagan-Bush meetings at the summit (en anglès). Volum 3. U.S. G.P.O., 1991, p. 120.
- ↑ The long life of Homo sovieticus. The Economist, Londres, 10-12-2011 (http://www.economist.com/node/21541444/print consultat 6-09-2012)
- ↑ Mark Harrison (2002). "Accounting for War: Soviet Production, Employment, and the Defence Burden, 1940-1945". Cambridge University Press. p.167. ISBN 0-521-89424-7
- ↑ Hosking, Geoffrey A. Harvard University Press. Russia and the Russians: a history (en anglès), 2001, p. 469. ISBN 978-0-674-00473-3.
- ↑ Geoffrey A. Hosking (2006). "Rulers and victims: the Russians in the Soviet Union". Harvard University Press. p.242. ISBN 0-674-02178-9
- ↑ Government of the USSR. Большая советская энциклопедия (Great Soviet Encyclopaedia) (en russian). 24. Moscow: State Committee for Publishing, 1977, p. 15 [Consulta: 23 October].
- ↑ Anderson, Barbara A.. Growth and Diversity of the Population of the Soviet Union. 510. Annals of the American Academy of Political and Social Sciences, 1990, p. 155–77 [Consulta: 23 October].
- ↑ Vallin, J.; Chesnais, J.C.. Recent Developments of Mortality in Europe, English-Speaking Countries and the Soviet Union, 1960-1970. 29. Population Studies, 1970, p. 861–898.
- ↑ Ryan, Michael. Life expectancy and mortality data from the Soviet Union. 296, 28 maig 1988, p. 1,513-1515 (British Medical Journal).
- ↑ Davis, Christopher; Feshbach, Murray. Rising Infant Mortality in the USSR in the 1970s. Washington, D.C.: United States Census Bureau, p. P-95.
- ↑ Krimins, Juris. The Changing Mortality Patterns in Latvia, Lithuania and Estonia: Experience of the Past Three Decades, 3–7 desembre 1990. Paper presented at the International Conference on Health, Morbidity and Mortality by Cause of Death in Europe.
- ↑ Law, David A.. Russian Civilization. Ardent Media, 1975, p. 300–1. ISBN 0842205292.
- ↑ Pejovich, Svetozar. The economics of property rights: towards a theory of comparative systems. Springer Science+Business Media, 1990, p. 130. ISBN 0792308786.
- ↑ Central Intelligence Agency. «Soviet Union – People». The World Factbook, 1991. [Consulta: 25 octubre 2010].
- ↑ Barbara A. Anderson and Brian D. Silver, "Demographic Sources of the Changing Ethnic Composition of the Soviet Union," Population and Development Review 15 (December 1989): 609–656.
- ↑ Comrie 1981, p. 2.
- ↑ Comrie 1981, p. 3.
- ↑ Hosking, Geoffrey. «Rulers and Victims: The Russians in the Soviet Union». History Today, 13-03-2006. [Consulta: 25 octubre 2010]. (pay-fee)
- ↑ Rulers and Victims: The Russians in the Soviet Union Arxivat 2009-06-18 a Wayback Machine., History Today.
- ↑ Russians left behind in Central Asia, BBC News, November 23, 2005.
- ↑ Lane 1992, p. 360.
- ↑ Lane 1992, p. 353.
- ↑ Lane 1992, p. 352.
- ↑ Lane 1992, p. 352–53.
- ↑ Dinkel, R.H.. The Seeming Paradox of Increasing Mortality in a Highly Industrialized Nation: the Example of the Soviet Union, 1990, p. 155–77 [Consulta: 24 October].
- ↑ Comrie 1981, p. 3–4.
- ↑ Comrie 1981, p. 4.
- ↑ Comrie 1981, p. 25.
- ↑ Comrie 1981, p. 26.
- ↑ Comrie 1981, p. 27.
- ↑ «ЗАКОН СССР ОТ 24.04.1990 О ЯЗЫКАХ НАРОДОВ СССР» (en russian). Government of the Soviet Union, 24-04-1990. Arxivat de l'original el 8 de maig 2016. [Consulta: 24 octubre 2010].
- ↑ 110,0 110,1 110,2 Eaton, Katherine Bliss. Daily life in the Soviet Union. Greenwood Publishing Group, 2004, p. 285 i 286. ISBN 0313316287.
- ↑ Simkin, Lev (2003). "Church and State in Russia". In Silvio Ferrari & W. Cole Durham (Eds.), Law and Religion in Post-Communist Europe. Peeters Publishers, 2003. pp. 261-280. ISBN 90-429-1262-6
- ↑ 112,0 112,1 112,2 112,3 Simon 1974, pp. 64-65.
- ↑ Simon 1974, p. 209.
- ↑ Atwood, Craig D.. Always Reforming: A History of Christianity Since 1300. Macon, Georgia: Mercer University Press, 2001, p. 311. ISBN 0865546797.
- ↑ Rayfield 2004, pp. 121–122.
- ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 Janz 1998, pp. 38-39.
- ↑ Ro'i, Yaacov. Jews and Jewish Life in Russia and the Soviet Union. Londres: Frank Cass, 1995, p. 263. ISBN 0714646199.
- ↑ 118,0 118,1 Nahaylo, Bohdan & Victor Swoboda. Soviet Disunion: A history of the nationalities problem in the USSR. Londres: Hamish Hamilton, 1990, p. 144. ISBN 0029224012.
- ↑ Steinberg, Mark D. & Catherine Wanner (2008). Religion, morality, and community in post-Soviet societies. Bloomington, Indiana: Indiana University Press. p. 6. ISBN 0-253-22038-6
- ↑ McKay, George; Williams, Christopher. Subcultures and new religious movements in Russia and East-Central Europe. Peter Lang, 2009, p. 231–32. ISBN 3039119214.
- ↑ 'On the other hand...' See the index of Stalin and His Hangmen by Donald Rayfield, 2004, Random House
- ↑ Rayfield 2004, pp. 317–320.
- ↑ Ignacio Vidal-Folch, «Recordar el horror», Revista de Libros, 161, mayo de 2010, pág. 29.
- ↑ "Gorbachev, Mikhaïl." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online. 2 October 2007 <http://www.britannica.com/eb/article-9037405>. "Under his new policy of glasnost (“openness”), a major cultural thaw took place: freedoms of expression and of information were significantly expanded; the press and broadcasting were allowed unprecedented candour in their reportage and criticism; and the country's legacy of Stalinist totalitarian rule was eventually completely repudiated by the government."
Bibliografia
[modifica]- Ambler, John; Shaw, Denis J.B.; Symons, Leslie. Soviet and East European transport problems. Taylor & Francis, 1985, p. 260. ISBN 0709905572.
- Comrie, Bernard. The languages of the Soviet Union. Cambridge University Press (CUP) Archive, 1981, p. 317. ISBN 0709905572.
- Janz, Denis. World Christianity and Marxism. Nova York: Oxford University Press, 1998. ISBN 0195119444.
- Lane, David Stuart. Soviet society under perestroika. Routledge, 1992, p. 441. ISBN 0415076005.
- Rayfield, Donald. Stalin and His Hangmen: An Authoritative Portrait of a Tyrant and Those Who Served Him. Viking Press, 2004, p. 528. ISBN 0-670-91088-0.
- Simon, Gerard. Church, state, and opposition in the U.S.S.R.. Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 1974. ISBN 0520026128.
- Wilson, David. The demand for energy in the Soviet Union. Taylor & Francis, 1983, p. 201. ISBN 0709927045.
- World Bank and OECD. A Study of the Soviet economy. 3. International Monetary Fund, 1991, p. 408. ISBN 9264134689.
- Figes, Orlando. La revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo. Barcelona: Editorial Edhasa, 2000.
- Service, Robert. Historia de Rusia en el siglo XX. Barcelona: Editorial Crítica, 1997.
Bibliografia complementària
[modifica]- Estudis
- A Country Study: Soviet Union (Former) Arxivat 2006-10-24 a Wayback Machine.. Library of Congress Country Studies, 1991.
- Brown, Archie, et al., eds.: The Cambridge Encyclopedia of Russia and the Soviet Union (Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1982).
- Gilbert, Martin: The Routledge Atlas of Russian History (London: Routledge, 2002).
- Goldman, Minton: The Soviet Union and Eastern Europe (Connecticut: Global Studies, Dushkin Publishing Group, Inc., 1986).
- Grant, Ted: Russia, from Revolution to Counter-Revolution, London, Well Red Publications,1997
- Howe, G. Melvyn: The Soviet Union: A Geographical Survey 2nd. edn. (Estover, UK: MacDonald and Evans, 1983).
- Pipes, Richard. Communism: A History (2003), by a leading conservative scholar
- Lenin i el Leninisme
- Clark, Ronald W. Lenin (1988). 570 pp.
- Debo, Richard K. Survival and Consolidation: The Foreign Policy of Soviet Russia, 1918-1921 (1992).
- Marples, David R. Lenin's Revolution: Russia, 1917-1921 (2000) 156pp. short survey
- Pipes, Richard. A Concise History of the Russian Revolution (1996) excerpt and text search, by a leading conservative
- Pipes, Richard. Russia under the Bolshevik Regime. (1994). 608 pp.
- Service, Robert. Lenin: A Biography (2002), 561pp; standard scholarly biography; a short version of his 3 vol detailed biography
- Volkogonov, Dmitri. Lenin: Life and Legacy (1994). 600 pp.
- Stalin i l'Estalinisme
- Daniels, R. V., ed. The Stalin Revolution (1965)
- Davies, Sarah, and James Harris, eds. Stalin: A New History, (2006), 310pp, 14 specialized essays by scholars excerpt and text search
- De Jonge, Alex. Stalin and the Shaping of the Soviet Union (1986)
- Fitzpatrick, Sheila, ed. Stalinism: New Directions, (1999), 396pp excerpts from many scholars on the impact of Stalinism on the people (little on Stalin himself) online edition
- Hoffmann, David L. ed. Stalinism: The Essential Readings, (2002) essays by 12 scholars
- Laqueur, Walter. Stalin: The Glasnost Revelations (1990)
- Kershaw, Ian, and Moshe Lewin. Stalinism and Nazism: Dictatorships in Comparison (2004) excerpt and text search
- Lee, Stephen J. Stalin and the Soviet Union (1999) online edition
- Lewis, Jonathan. Stalin: A Time for Judgement (1990)
- McNeal, Robert H. Stalin: Man and Ruler (1988)
- Martens, Ludo. Another view of Stalin (1994), a highly favorable view from a Maoist historian
- Service, Robert. Stalin: A Biography (2004), along with Tucker the standard biography
- Trotsky, Leon. Stalin: An Appraisal of the Man and His Influence, (1967), an interpretation by Stalin's worst enemy
- Tucker, Robert C. Stalin as Revolutionary, 1879-1929 (1973); Stalin in Power: The Revolution from Above, 1929-1941. (1990) online edition with Service, a standard biography; online at ACLS e-books Arxivat 2000-07-07 a Wayback Machine.
- II Guerra Mundial
- Bellamy, Chris. Absolute War: Soviet Russia in the Second World War (2008), 880pp excerpt and text search
- Broekmeyer, Marius. Stalin, the Russians, and Their War, 1941-1945. 2004. 315 pp.
- Overy, Richard. Russia's War: A History of the Soviet Effort: 1941-1945 (1998) excerpt and text search
- Roberts, Geoffrey. Stalin's Wars: From World War to Cold War, 1939–1953 (2006).
- Seaton, Albert. Stalin as Military Commander, (1998) online edition
- Guerra Freda
- Brzezinski, Zbigniew. The Grand Failure: The Birth and Death of Communism in the Twentieth Century (1989)
- Edmonds, Robin. Soviet Foreign Policy: The Brezhnev Years (1983)
- Goncharov, Sergei, John Lewis and Litai Xue, Uncertain Partners: Stalin, Mao and the Korean War (1993) excerpt and text search
- Gorlizki, Yoram, and Oleg Khlevniuk. Cold Peace: Stalin and the Soviet Ruling Circle, 1945-1953 (2004) online edition
- Holloway, David. Stalin and the Bomb: The Soviet Union and Atomic Energy, 1939-1956 (1996) excerpt and text search
- Mastny, Vojtech. Russia's Road to the Cold War: Diplomacy, Warfare, and the Politics of Communism, 1941–1945 (1979)
- Mastny, Vojtech. The Cold War and Soviet Insecurity: The Stalin Years (1998) excerpt and text search; online complete edition
- Nation, R. Craig. Black Earth, Red Star: A History of Soviet Security Policy, 1917-1991 (1992)
- Sivachev, Nikolai and Nikolai Yakolev, Russia and the United States (1979), by Soviet historians
- Taubman, William. Khrushchev: The Man and His Era (2004), Pulitzer Prize; excerpt and text search
- Ulam, Adam B. Expansion and Coexistence: Soviet Foreign Policy, 1917–1973, 2nd ed. (1974)
- Zubok, Vladislav M. Inside the Kremlin's Cold War (1996) 20% excerpt and online search
- Zubok, Vladislav M. A Failed Empire: The Soviet Union in the Cold War from Stalin to Gorbachev (2007)
- Col·lapse
- Beschloss, Michael, and Strobe Talbott. At the Highest Levels:The Inside Story of the End of the Cold War (1993)
- Bialer, Seweryn and Michael Mandelbaum, eds. Gorbachev's Russia and American Foreign Policy (1988).
- Garthoff, Raymond. The Great Transition: American-Soviet Relations and the End of the Cold War (1994), detailed narrative
- Grachev, A.S. Gorbachev's Gamble: Soviet Foreign Policy and the End of the Cold War (2008) excerpt and text search
- Hogan, Michael ed. The End of the Cold War. Its Meaning and Implications (1992) articles from Diplomatic History
- Kotkin, Stephen. Armageddon Averted: The Soviet Collapse, 1970-2000 (2008) excerpt and text search
- Matlock, Jack. Autopsy on an Empire: The American Ambassador's Account of the Collapse of the Soviet Union (1995)
- Pons, S., Romero, F., Reinterpreting the End of the Cold War: Issues, Interpretations, Periodizations, (2005) ISBN 0-7146-5695-X
- Remnick, David. Lenin's Tomb: The Last Days of the Soviet Empire, (1994), ISBN 0-679-75125-4
- Estudis especialitzats
- Armstrong, John A. The Politics of Totalitarianism: The Communist Party of the Soviet Union from 1934 to the Present. New York: Random House, 1961.
- Katz, Zev, ed.: Handbook of Major Soviet Nationalities (Nova York: Free Press, 1975).
- Moore, Jr., Barrington. Soviet politics: the dilemma of power. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1950.
- Dmitry Orlov, Reinventing Collapse Arxivat 2015-07-04 a Wayback Machine., New Society Books, 2008, ISBN 978-0-86571-606-3
- Rizzi, Bruno: "The bureaucratization of the world : the first English ed. of the underground Marxist classic that analyzed class exploitation in the USSR", New York, NY : Free Press, 1985.
- Schapiro, Leonard B. The Origin of the Communist Autocracy: Political Opposition in the Soviet State, First Phase 1917–1922. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1955, 1966.
Enllaços externs
[modifica]
| Europa de l'Est | .svg) | |
|---|---|---|
| �sia central | ||
| Caucas | ||
| Estats b�ltics | ||
| Rep�bliques sovi�tiques ef�meres | ||
.svg){kind=small}
R�ssia (articles) | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Hist�ria |
|  | ||||
| Geografia |
| |||||
| Pol�tica |
| |||||
| Economia |
| |||||
| Societat |
| |||||
 | Leningrad · Odessa · Sebastòpol · Volgograd/Stalingrad · Kíev · Fortalesa de Brest (Belarús) · Moscou · Kertx · Novorossisk · Minsk · Tula · Múrmansk · Smolensk |  | |
Europa Oriental Comunista | ||
|---|---|---|
 | ||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
