Casa

Uma, casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia.

Una casa és tot edifici destinat a servir d'habitació humana. La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, ha servit i serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques, així com de possibles intrusos humans o animals.

Els sinònims: habitatge, habitació, habitança, s'apliquen en el dret, l'economia i, en l'arquitectura i l'urbanisme, ja que concreten el caràcter excessivament genèric i extensiu del mot casa, tot assimilant-lo al paradigma mes estès de la casa actual que no és altre que la casa urbana familiar, segons el principi d'una casa per a una família en una ciutat, vila o poble. Aquest tipus de casa, la que es construeix majoritàriament en els barris i polígons de les ciutats actuals, en forma d'habitatges o apartaments en edificis plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, sorgida en resposta a la crítica que els moviments higienistes des del Segle XIX formularen respecte a les condicions dels habitatges del proletariat urbà a les ciutats d'Europa, quan diverses famílies s'acumulaven, en la més absoluta promiscuïtat, convivint amb poc espai, en habitatges insans sense vàter ni ventilació.

La casa urbana familiar es compon de les següents dependències o habitacions: la sala d'estar com a espai o cambra principal, que habitualment fa també les funcions de menjador, on els membres de la família es reuneixen i s'hi fan les activitats pròpies de la vida en comú així com rebre visites dels amics, fer celebracions, etc.; el conjunt dels dormitoris dels membres de la família o parents, convidats, etc.; i es completa amb els espais per als serveis que són la cuina i la cambra de bany. Aquest tipus de casa pot ser més o menys extensa, tenir més o menys dependències, fins i tot altres dependències com: despatx, biblioteca, sala de jocs, estudi, etc.; adoptar diverses formes o tipus com: d'apartament o pis en un sol pla, o pis «dúplex», o casa adossada unifamiliar o xalet unifamiliar, etc.

La casa urbana familiar és un tipus edificatori molt adaptable, ja que un cop establertes les seves característiques basades en la composició d'una família típica formada una parella i els seus fills, pot ser adoptada sense dificultats pels diferents tipus de família, compartida per grups de persones en estades llargues, mitjanes i fins i tot per estades curtes o de cap de setmana com les del turisme de tipus «home sharing» que s'ha estès recentment per gairebé tot Europa.

Altre adaptació de la casa urbana familiar és per a usos terciaris com oficines de petites empreses, despatxos professionals o, estudis, cases d'hostes i d'acollida etc. L'ús terciari s'ha estès en gran part dels habitatges grans de les finques urbanes construïdes abans del 1950 als Eixamples de Barcelona i València, Palma i altres ciutats.

Les característiques i paràmetres que defineixen la casa urbana familiar o l'habitatge, es regulen en la legislació específica sobre habitatge, en la normativa urbanística i, en el seu cas, en les Ordenances Municipals. La superfície de la casa urbana familiar és força variable, des d'un mínim d'uns 20 m² que admeten les Ordenances fins a un màxim legalment no limitat, si bé les superfícies compreses entre 55 o 140 m² són les més freqüents en les promocions actuals. Aquest tipus d'habitatge és la base de l'urbanisme actual, constitueix un índex estadístic fonamental per a la planificació del creixement urbà; és la base de la indústria de la construcció i del sector econòmic corresponent (fàbriques de material de construcció, agències immobiliàries o botigues de parament de la llar, etc., entre d'altres.

Però, per damunt de tot, la casa és la llar, el lloc de la vida familiar, en conseqüència, reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural i el reflex d'una societat determinada. Per exemple, l'uma que il·lustra aquest article és la casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia, i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra. D'altra banda, la casa japonesa, la iurta dels pobles siberians o el tipi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica reflecteixen les cultures corresponents, tant com la casa de cos catalana, la casa pinariega de les províncies de Burgos i Sòria, o la casa extremenya, reflecteixen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències, fins i tot, en l'àmbit regional.

Al llarg de la història de la humanitat, des de la prehistòria fins als temps actuals, la casa o habitat humà es pot classificar en dos tipus bàsics relacionats amb l'estructura familiar inserida en els fonaments de la cultura corresponent, aquests tipus són :

• La casa familiar: segons el principi citat d'una casa per a una família, la qual pot ser més o menys extensa, abastar altres persones com, esclaus, servents, aprenents, etc. sempre sota la primacia de l'estructura familiar.
• La casa comunal o col·lectiva: Fou el primer tipus d'habitatge, acollia en coves o cabanyes a grups d'un nombre variable de membres, lligats o no per llaços de parentiu o altres. Actualment hi ha encara pobles primitius l'hàbitat dels quals és una llar comunal, si bé és molt més freqüent i estès el tipus de casa col·lectiva el qual acull diverses famílies o nuclis familiars en un únic edifici, amb separacions funcionals i/o físiques que delimiten espais individuals per a cada nucli així com els espais comuns. La casa llarga de l'Amazònia, on conviuen diverses famílies en construccions allargassades (d'aquí el seu nom) és un exemple d'aquest tipus.

En la secció «La casa en la història», es descriu l'evolució dels tipus i principals sub-tipus de cases al llarg de la història. Des de fa centenars d'anys, el dret a l'habitatge ha anat incorporant-se progressivament a la legislació de les societats com un dret de la persona, o dret humà.

Ambivalència i ús social del mot

En l'àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família. Així, diem la casa dels Maragall o can Pujol, tot posant el cognom de la família com a nom propi d'una casa determinada. També diem casa meva per referir-nos a la casa de la pròpia família. De la mateixa manera, els noms de pila dels amics o dels coneguts designen una casa determinada (la casa de l'Angeleta, can Pere, etc.). L'ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis, fou (i en poblacions o indrets rurals encara és) habitual per referir-se a una casa determinada, com per exemple: ca la Sisca, cal Nyeu, cal fideuaire, cal fuster, etc.

L'ús social dels renoms i, sobretot, l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa per designar el lloc de residència d'altres col·lectius diferents de la família com, per exemple, la casa dels Canonges o la seu d'institucions com ara: l'casa de la Vila, la casa de la Caritat, la casa de les Amèriques, etc.

En molts casos el terme casa s'empra per definir l'habitacle dels animals (la caseta del gos, la dels pingüins del zoològic de Londres (the pinguin house)), la de les plantes (la maison des tulipes, l'Orangerie, etc.), o objectes inanimats com la casa de la Campana de Praga o la casa de la cascada (The Falling Water) de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.

La casa s'associa a la llar, a un lloc segur, motiu pel qual pot aparèixer com a logotip o emblema de marques comercials que cerquin transmetre valors de proximitat o confiança. Atès que és un element conegut pels nens, el dibui de casa es fa servir com a test en psicologia: segons com dibuixin una casa (presència de figures, mida dels elements, finestra, xemeneia…) se'n podrien deduir característiques i detectar problemes. En aquest sentit funciona igual que un altre test de dibuix convencional, el de l'arbre. Val a dir que, per convenció, les cases que es dibuixen tenen sempre sostre a dues aigües, independentment d'on visqui l'infant.

La casa en la història

La casa urbana, en un poblat, una ciutat, vila o poble, és l'edifici més estès en el món, en tots els períodes històrics i en totes les cultures. Deriva de la cabana Paleolítica i el trobem ja evolucionat en els poblats neolítics.

L'arquitecte italià Aldo Rossi (1931-1997), en el seu llibre La arquitectura de la ciudad, va senyalar la importància de la casa o, més específicament, de les tipologies urbanes residencials, les quals es conformarien al llarg de segles i a partir de la consolidació de pràctiques i patrons conseqüents amb les diferents estratègies d'aprofitament del territori portat al llarg de la història per molts variats grups humans. Tal com va dir Viollet-le-Duc:

«	«…en l'art de l'arquitectura, la casa és, per descomptat, el que millor caracteritza les costums, els gustos i els usos d'un poble: té unordre i distribució, que no es modifica més que al llarg de molt temps.»	»
— Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc, Mot: «Maison» «Dictionnaire raisonné de l'architecture française du XIe au XVIe siècle.»

Les cases de l'arquitectura popular es caracteritzen per la persistència dels model al llarg dels temps, no s'hi cerca originalitat; les diferències són el reflex tant de les diferències culturals com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives emprades; per exemple en l'habitatge dels esquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiars polígams, com al fet climàtic, on les pells dels ossos o el mateix glaç són els materials de construcció.

En la tradició cultural d'arrel llatina la casa popular és una derivació a casa romana, amb un significat cultural especial per a la vila romana, del qual deriven: la masia, el caseriu basc, la «casa pinariega», o el cortijo andalus, etc. que es torna a trobar en tota l'arquitectura popular peninsular. En aquest sentit, la casa de cos catalana, reprodueix, en forma més petita, l'estructura familiar dominant i l'estructura interna del model consolidat del mas.

La persistència de la forma en els tipus de cases en àmbits culturals molt diferents, o al llarg de la història, o en àmbits geogràfics molt allunyats, com ara Europa o Amèrica, etc., no desdibuixa el significat o vincle de la casa amb la cultura on s'ha inserit, creat o modificat. Com diu Amos Rappoport:

«

Les cabanes d'herba, com les conegudes en el Neolític, encara es fan servir a les Fiji, a Nova Guinea, Amèrica del Sud i altres llocs. Els habitatges del Neolític europeu (sobre pilars en els llacs) semblen idèntics a algunes cases de Nova Guinea i sud Amèrica i fins i tot n'he vist algunes a la sortida de Singapur. En general, las cases amb pati semblen haver canviat molt poc i les utilitzades avui són semblants a algunes de les cases de Jericó, Katal Hüyük i Ur. De fet, els carrers d'Ur són com els de moltes ciutats de l'Orient Mitjà. Les cabanes de Toda a l'Índia central, s'assemblen a les dibuixades en les coves de Font de Gaume al sud-oest de França; algunes cases de maons, de l'any 5200 A. de C., excavades a Hacilar, Turquia, s'assemblen a algunes que he vist recentment a l'Iran. Els trulli d'Itàlia i les cases rusc d'Àfrica i Perú s'assemblen a algunes cases ruscs anteriors de Xipre. Les cases maias del Yucatán d'avui són iguals a les dibuixades en manuscrits de l'època i les del Perú semblen idèntiques a les equivalents precolombines (com en el Machu Pichu). En tots aquests exemples, l'existència d'un model acceptat amb molt poques innovacions ha donat com a resultat la forta persistència de la forma.

»

La cabanya

Cabanya del Paleolític Superior (Cultura ertebol·liana).

La cabanya és l'edifici primigeni, del qual derivarien tots els edificis posteriors. Aquesta afirmació ja la fa Vitruvi, quan descriu els primers esforços de la humanitat per construir cabanes o refugis habitables:

«	«…Van començar uns a procurar-se sostre utilitzant branques, altres a cavar grutes sota les muntanyes, i alguns a fer, imitant els nius de les orenetes, amb fang i branques, recintes on poder aixoplugar-se.»	»
— Marc Vitruvi Polió, Los diez libros de Arquitectura. Barcelona: Iberia, S.A., 1980, p. 36. ISBN 978-84-7082-045-8.

La cabanya del Paleolític Superior, generalment de forma oval i amb el sòl excavat respecte al terreny del voltant, era feta amb una estructura de pals o postes ancorats al sòl, recoberta de pells subjectes amb pedres, troncs, ossos o ullals de mamut o ren per tal d'assegurar-les del vent; quan es va inventar l'agulla de cosir i el trenat de tiges per fer cordes, les pells es cosien i s'ancoraven a l'estructura de postes.

A l'interior de la cabana hi havia diversos fogons al llarg de l'eix gran, el fum sortia per òculs o forats a manera de fumeral oberts en el sostre; també hi havien abundants restes d'estris de pedra i os, ja que la cabana no sols era lloc d'aixopluc, sinó també lloc de treball i convivència. L'arquetip de cabanya paleolítica es troba al jaciment arqueològic de Dolni-Vestonice, a Moràvia. Es tracta de les restes de tres cabanyes, de les quals dues tenien forma d'oval allargassat (15×9 metres) que, es pensa, fou la llar comunal d'un grup tribal d'entre 15 a 25 persones, entre homes, dones i criatures.

Actualment encara construeixen campaments estacionals, amb els materials que es troben al lloc, diversos pobles primitius com: els Pigmeus mbuti a l'Àfrica central, els Semang a la península de Malaca, els Bosquimans al Kalahari (Àfrica austral) o els Nambikwara al Mato Grosso (Brasil). La cabanya és present en tots els períodes de la història, ha donat lloc a nombrosos subtipus i variants regionals i locals. La funció ha passat d'allotjament a edifici auxiliar per a l'agricultura o la ramaderia, amb una presència original als Països Catalans i altres contrades del Mediterrani com són la barraca de vinya o les construccions de pedra seca. La cabana ha evolucionat vers tots els subtipus de l'arquitectura primitiva, principalment l'arquitectura dels pobles nòmades, la Iurta siberiana, els iglú dels esquimals, els tipis dels indis americans, la haima dels àrabs, etc. i, fins i tot, les tendes dels campaments militars històrics i moderns.

La casa en els or�gens de la civilitzaci�

La casa rodona

Cases rodones, arraulides formant un pati en el jaciment arqueol�gic de Khirokitia, a Xipre.

La casa rodona fou un dels primers allotjaments permanents, es constru�a a partir d'un petit s�col, en part excavat en el terreny, i en part com a mur de pedres sobre el qual es bastia un sostre de branques amb un rebliment de branquillons i altres restes vegetals amalgamats, o no, amb fang. Juntament amb les coves, la casa rodona del final del període Mesolític era sovint una llar comunal on habitava un grup de caçadors-recol·lectors que formaven part d'un clan, és a dir, una estructura de grup humà a mig camí entre la host i la família extensa. En la forma més primitiva, és a dir com una cabana amb un petit atri com un pòrtic d'accés, la trobem en el primer assentament i altres nivells de Jericó i la trobem coexistint amb cases rectangulars en algunes aldees de la cultura d'Halaf a la vall del Eufrates.

L'arquetip son cases del jaciment arqueològic de Khirokitia a l'illa de Xipre, consisteixen en estructures circulars arraulides juntes, el diàmetre extern varia de 2,3 a 9,20m de, mentre que el diàmetre intern és només d'entre 1,4 a 4,80 m. El sostre pla d'un edifici col·lapsat trobat recentment indica que no tots els sostres van ser en forma de cúpula com es va creure al principi. Les divisions internes de les cases més grans presenten plataformes designades com àrees de treball, de descans o d'emmagatzematge: tenien llars presumiblement utilitzades per cuinar i escalfar, bancs i finestres i en molts casos hi ha evidència de pilastres gruixudes per a suportar un pis superior. Es creu que les estructures circulars eren dependències diverses agrupades al voltant d'un pati obert per a formar la casa familiar, per a una família extensa.

La casa rodona, amb les estructures circulars arraulides formant el pati (o sense), s'estengueren i tingueren continuïtat fins al segle i en els pobles de la vall danubiana i fins a la península Ibèrica on en els indrets celtes (Galícia, Astúries, Portugal i Castella, meseta nord) es desenvoluparen uns poblats enmurallats de cases rodones com el Castro de Cuaña Astúries, el qual pot ser considerat l'arquetip de la sèrie: algunes cases tenen l'atri o vestíbul a què hem fet referència; la casa rectangular sembla haver-se evitat sistemàticament. Posteriorment, a l'Antiguitat tardana i l'alta edat mitjana, la casa rodona es troba en diverses aldees d'Europa.

Les cases rodones són presents actualment en diversos tipus d'arquitectura primitiva i/o popular com: els «falis» i els «musgus» del Camerun i el Txad així com l'extensa sèrie de subtipus de cases, factories o recintes fortificats de formes cilíndriques que hi ha per tot l'Àfrica subsahariana.

La casa rectangular

Durant el Mesolític final hi ha evidències de cases rectangulars coexistint amb cases rodones en una mateixa aldea, com a Yang´shao de Pan-p’o a la Xina. Però és al jaciment de Jarmo (monts Zagros, Kurdistan Iraquià) cap el 7.000 A.C., on hi ha les primeres evidències de l'agricultura així com de cases rectangulars d'estructura complexa amb habitacions ben proporcionades a les quals s'arribava mitjançant un pati que també donava accés als graners, magatzems i corrals del bestiar. A Jarmo les cases eren familiars, per a una família estensa, ténien les parets de les habitacions encalades, els paviments de pedres llises estaven polits, tenien marcs en les obertures que probablement es tancaven amb cortines de cuir; van ser construïdes amb una mena de maons de terra trepitjada i secada al sol que tenien forma de cigar aplanat, en les quals els seus fabricants havien fet, amb els dits polzes, una marca o dibuix en forma d'espina d'areng en la cara superior per facilitar l'adherència del morter de fang emprat en la construcció. El sostre era probablement amb dues vessants, bastit amb bigues fetes amb troncs, canyís i/o bardisses amalgamades amb fang.

El 5500 aC, es construeixen cases amb toves a les regions del Creixent Fèrtil al costat dels camps de conreu. El seu arquetip són les cases amb pati del jaciment de Tell-Hassuna a l'Iraq, on coexistien amb cases rodones. Els magatzems de gra eren formats per sitjes enfonsades en la terra i llustrades amb argamassa de guix i cobertes amb betum, un material que llavors era molt abundant en les proximitats dels aiguamolls de la vall fluvial del Tigris. Ben aviat els homes de les muntanyes varen baixar a la fèrtil vall de Mesopotàmia, on començaren a construir cases amb els materials que donava abundosament la vall, canyes i fang. Però amb canyes i fang no es fan cases rodones si no rectangulars doncs els feixos de canyes lligades amb fibra de cànem, formen estructures arquejades antre les quals hom pot disposar estores fetes amb joncs o vímet per acabar revestint-les amb fang i/o betum. Més endavant, els fràgils poblats de cases de canyes i fang foren substituïts per poblats de cases de tova, terra barrejada amb vímet o palla, o excrements d'animals herbívors, una massa que trepitjada i secada al sol podia ser modelada i permetia fer parets que es cobrien amb troncs i estores segellades amb fang mesclat amb restes vegetals.

Altres tipus de cases primitives

Formació del sostre pla amb pals de fusta i estores trenades a Catalhöyük, Anatòlia, Turquia.

A partir tant dels dos primers tipus de cases rectangulars descrits anteriorment, com de les cases rodones amb pati o sense, les cases evolucionen tot adaptant-se al medi, s'estenen per tot el món associades als diferents pobles, a les diverses cultures, abastant fins i tot els pobles primitius actuals. D'acord amb la forma o composició espacial de la casa es pot establir una primera base tipològica en dos subtipus com:

• La casa amb pati, normalment és una casa familiar que es desenvolupa en les primeres aldees mesopotàmiques i de l'antic Egipte des del neolític fins a l'edat del ferro. La casa amb pati, tant en una aldea com aïllada, està pressent com a tipus fonamental en l'origen de la civilització a Summer.
• Les casa llarga: normalment és tracta d'una casa col·lectiva o comunal; durant el neolític i l'Edat del Bronze s'estengué per la vall del Danubi, que era la ruta principal de propagació del neolític cap Europa. Fou adoptada pels pobles anomenats bàrbars, com els visigots que desenvoluparen la sala llarga, una casa familiar amb un gran espai principal, «la sala», que tindrà un paper fonamental en l'evolució de les cases en l'alta edat mitjana. Amb cases llargues o cases rectangulars sense pati, es formaren aldees a l'Extrem Orient i Amèrica del Nord i del Sud.

Dos innovacions destacades perfeccionaren l'art de construir al final del neol�tic :

• El ma� cuit, desenvolupat a partir de la cocci� de peces d'argila, el ma� ofereix m�s resist�ncia i durabilitat que la tova o la terra trepitjada. Es comen�a a emprar en les construccions que es volien m�s duradores que requerien m�s esfor� i energia. De resist�ncia m�s gran, propici� l'invent del sostre pla.
• El sostre pla, fou un invent dels primers sumeris. Era format per bigues, �s a dir pals llargs de pollancre col�locats en horitzontal, sobre els quals hom disposa de trav�s feixos de joncs i estores amb una amalgama de fang i herbes o palla. Aquest sostre tenia una lleugera inclinaci� vers un punt de desgu�s que per a emmagatzemar i reutilitzar l'aigua de pluja. Per� el m�s important �s que el sostre pla va permetre fer construccions en pisos i cases de m�s d'una planta. Com a conseq��ncia, les aldees es densificaren, sobretot si tenien defenses emmurallades. Fou llavors quan els edificis s'especialitzaren, apareixen els primers temples i les primeres ciutadelles, antecedents tant d'algunes ciutats, com dels palaus.

La casa rectangular de sostre pla fou un invent del Neol�tic, permetia adossar les cases tot formant patis, agrupacions entorn d'un era o cases esglaonades com a �atalh�y�k, una proto ciutat que dur� des del Neol�tic fins a l'Edat del Bronze amb un estadi culminant durant l'Edat del Coure o Eneol�tic, en el qual els habitants es dedicaven al comer� d'obsidiana, coure i altres objectes; s'accedia a les cases mitjan�ant escales exteriors i caminant fins a arribar a les obertures quadrades per on ventilava, sortia el fum i s'accedia als habitatges i magatzems o temples. Durant l'edat moderna, a les cultures dels pobles ind�genes d'Am�rica com del Chaco Canyon d'Arizona hi ha aldees esglaonades, algunes d'una composici� original i singular com ara Pueblo Bonito i d'altres com les d'Acoma derivades de l'arquitectura popular espanyola.

Cases palaf�tiques de l'Edat del Bronze al Pfahlbaumuseum Unteruhldingen, Uhldingen-M�hlhofen, llac de Constan�a, Alemanya.

Per� la conseq��ncia m�s destacada de la generalitzaci� del sostre pla fou l'alineaci� de les cases o els murs rectes de tova al llarg dels camins, la qual cosa don� lloc als primers carrers reals, �s a dir no solament d'acc�s sin� tamb� de relaci� i comer� amb tavernes o establiments d'artesans, petites capelles a les fa�anes de les cases. Aix� succe� al final del Neol�tic, com Jeric�, aleshores quasi una ciutadella de cases rectangulars i rodejada d'una muralla defensiva que donaren el pas de convertir-se en les primeres ciutats en un proc�s interrelacionat amb el comer� i l'invent de l'escriptura.Plantilla:Qu�\data= 2024

Les cases de les primeres civilitzacions

Pl�nol del poblat d'artesans de la Pir�mide de Sesostris II a El Lahun

Les grans civilitzacions de l'antiguitat varen n�ixer i es desenvoluparen entorn les valls f�rtils de grans rius: el Nil a l'antic Egipte, l'Indus a la civilitzaci� de la vall de l'Indus i el Tigris i l'Eufrates a Mesopot�mia. En aquests �mbits es desenvolup� una agricultura excedent�ria que refor�� la divisi� del treball, la formaci� de classes socials i el poder de les classes militars i sacerdotals. La m�s antiga i duradora fou la civilitzaci� de l'Antic Egipte, on el Nil, amb el seu comportament estacional molt regular, que implica la repetici� anual del cicle de fertilitzaci� de la vall per les inundacions, propici� un Imperi teocr�tic amb el Fara�, com a D�u vivent que assegura la perviv�ncia d'Egipte, el Do del Nil. A la vall de l'Indus es desenvolupa la civilitzaci� de la vall de l'Indus amb les ciutats d'Harappa i Mohenjo-Daro com a centres principals. Es tracta d'una cultura encara poc coneguda, basada en la fertilitat de les terrasses fluvials entre els meandres del riu, que sovint feia inundacions que eren contingudes, a la ciutat baixa, per les muralles.

Pl�nol de tres parells de cases de l'�mbit B, superposades les unes amb les altres per veure les difer�ncies. Poblat d'artesans de la Pir�mide de Sesostris II a El Lahun

A Mesopot�mia els rius no tenien un comportament tant regular, el territori era m�s abrupte i calia construir canals, basses, etc., per garantir el reg portant l'aigua als conreus, la qual cosa sovint requeria realitzar obres p�bliques, etc., fets exigeixen una autoritat local forta, el Patesi, aix� com l'apel�laci� a un dret o codi escrit (el Codi de Hammurabi), i una organitzaci� pol�tica amb la vila o ciutat com a unitat b�sica, amb el temple dedicat a un d�u protector local. Aquest proc�s hist�ric implica l'exist�ncia de classes mitjanes, formades per artesans, escribes, comerciants,etc., que obren les seves botigues, magatzems o establiments en el carrer, la gran innovaci� dels sumeris que culmin� amb la formaci� de les primeres ciutats. La cultura urbana, com l'escriptura i, conseq�entment la hist�ria escrita, comen�� a Summer i des de llavors, el significat cultural de la casa va lligat al de la ciutat.

Les cases a l'Antic Egipte

L'Arquitectura va n�ixer a l'Antic Egipte, els arquitectes dissenyaven Tombes Reials, Temples i Palaus i tamb� les viles o poblats d'artesans, uns camps de treball a�llats i encerclats sovint per alts murs de tova, els quals no eren pr�piament ciutats i sovint s'abandonaven un cop acabada la construcci�. Aquests poblats foren extremadament regulars, tant pel que fa a la tra�a dels carrers, accessos i altres elements urbans, com pels dos o tres tipus de casa que corresponien a les diferents classes o castes socials.

Model funerari d'un jard� i porxo davant d'una casa de Tebas, que data de la dinastia XI, cap al 2009-1998 aC. Fusta pintada i gessoada. Metropolitan Museum of Art, New York.

El poblat d'artesans de la Pir�mide de Sesostris II a El Lahun �s l'arquetip dels poblats o viles d'artesans que es constru�en prop de les tombes reials. En aquest poblat hom troba tres tipus de casa que es corresponen, al pl�nol del poblat, amb tres �mbits urbans encerclats per un mur alt que a�llava un �mbit de l'altre.

Les cases dels poblat d'artesans que es mostren en la imatge de l'�mbit B, a vegades tenen les cambres amb una volta de can� de ma�, per� m�s habitualment semblen haver estat cobertes amb el tipus de sostre pla de bigues i de palla. En una habitaci�, es va trobar dempeus un enorme tronc de fusta d'un peu quadrat de base i 8 peus de llargada, amb les marques de fixaci� de les peces creuades.Totes les portes tenien un arc on els maons estan separats en el costat exterior de l'arc per trossos de pedra calc�ria que feien de dovelles de falca. Hi havia escales per anar a terrat, com en cases modernes. Moltes d'aquestes escales romanen dempeus i eren de dos trams, amb un gir al mig. Cap lloc especial sembla haver estat separat per al foc; en general estava adossat a un costat, com en les cabanes modernes, i una mica enfonsat a terra.

A Tebas i altres ciutats sense problemes d'escassetat de s�l, el carrer, si n'hi havia, tenia forma d'avinguda molt ample entre les cases de l'aristocr�cia o funcionaris benestants. aquestes cases estaven constitu�des per una planta d'habitacions i cambres i un terrat al qual s'accedia per una escala exterior. El seu planol es molt similar al de les cases grans, ubicades el Nord-est del poblat d'El-Lahun, les quals tamb� estaven reservades a funcionaris o arist�crates. Aquestes cases urbanes, deslliurades de les muralles que encerclaven el poblat i els seus carrerons, s'obrien mitjan�ant un porxo, vers un jard� arbrat.

Les cases a la Vall de l'Indus

L'estructura d'habitatges i banys de Lothal, �ndia.

En ciutats com Harappa i Mohenjo-Daro, es dessenvolup� una cultura urbana sofisticada i avan�ada tecnol�gicament amb coneixement de la planificaci� urbana i una alta prioritat per a la higiene, ja que el pla urb� inclo�a els primers sistemes de sanejament urbans coneguts del m�n.

Les cases nom�s s'obrien als patis interiors o als carrerons m�s estrets; en aquest sentit eren molt similars a les que m�s tard es desenvoluparen a Mesopot�mia. Les llars individuals o grups d'habitatges obtenien l'aigua dels pous. Des d'una habitaci� que sembla haver estat reservada per al bany, les aig�es residuals es canalitzaven als desguassos coberts, que vorejaven els carrers principals.

Els antics sistemes de clavegueram i drenatge de l'Indus que es van desenvolupar i van utilitzar a les ciutats de tota la regi� van ser molt m�s avan�ats que els que es troben en els llocs urbans contemporanis de l'Orient Mitj� i fins i tot m�s eficients que en moltes zones del Pakistan i l'�ndia actuals. L'arquitectura d'aquesta civilitzaci� es mostra a trav�s de les seves impressionants drassanes, graners, magatzems, plataformes de maons i parets de protecci�. Les massives muralles de les ciutats de l'Indus probablement les protegien de les inundacions i podrien dissuadir els conflictes militars.

Les cases a Mesopot�mia

Casa sum�ria a la ciutat estat d'Ur

Les cases de la ciutat estat d'Ur, durant el per�ode Isin-Larsa (1.700 aC) foren constru�des segons un esquema com� o pla previ que s'adaptava a les irregularitats del terreny i/o necessitat o fortuna del propietari. En general tenien dos pisos, les parets de fa�ana de la planta baixa eren de ma� cuit, i els pisos superiors de maons de tova; les parets interiors la proporci� de ma� cuit era optativa. Tenien portes coronades amb llindes, si b� n'hi havia amb arcs. Les funcions hipot�tiques eren les seg�ents (vegeu imatge):

1. Entrades, la del mig podia ser la cuina i dormitori dels servents (esclaus).
2. Pati central al qual donaven les depend�ncies.
3. Sala magatzem i/o taller amb l'escala que puja a dalt per damunt de la comuna (latrina)
4. Comuna o latrina sota la volta de l'escala.
5. Sala per recepcions o resid�ncia.
6. Capella dom�stica i volta d'enterrament.

Per l'escala s'accedia a una galeria que envoltava el pati, la qual era sostinguda per quatre postes de pollancre i donava acc�s a les diferents habitacions, la disposici� de les quals era igual a la disposici� d'espais de la planta baixa. Aquestes depend�ncies eren destinades a dormitori amb les corresponents plataformes o llits. El sostre de coberta es perllongava m�s enll� de la galeria per deixar al mig una obertura gran per on l'aigua de pluja queia al mig del pati, en el qual hi havia un desgu�s. A l'�poca sarg�nida, en algunes cases es cobria el pati amb un sostre m�s elevat que el de les habitacions, tot formant una sala central il�luminada mitjan�ant finestres de creuer.

Cases similars a aquesta, m�s senzilles o m�s refinades, es troben per moltes viles i ciutats de Mesopot�mia; amb nombroses variants, per� fidel en l'essencial, es project� vers altres cultures posteriors a Summer, com les cultures d'Ass�ria i de Gr�cia i avui dia encara forma el tipus base de la casa isl�mica o �rab, tal com podem apreciar per la similitud amb les cases de classe mitjana de les ciutats de Bagdad o B�ssora a l'Iraq. Els carrers i les ciutats de l'antiga civilitzaci� sum�ria, sembla que s'hagin perllongat en les ciutats isl�miques actuals; fins i tot per a la Medina o mercat propi de les ciutats de l'islam trobarem antecedents a les ciutats de Summer.

La casa Cl�ssica

La casa a l'antiga Gr�cia

En un principi, les cases a Gr�cia eren de fusta i despr�s de maons o pedra, per� sempre molt petites i modestes. Les cases estaven dividides en dues parts:

• Una per als homes que ocupava la planta baixa: andronitis.
• Una altra per a les dones que ocupava la planta pis, o b� la part posterior de la planta baixa: gineceu.

La Domus i l'�Insulae� romanes

Articles principals: Casa romana i Vil�la

Habitatge subterrani a Derinkuyu, Capad�cia, Turquia.

En el primer segle, a les grans ciutats romanes es construeixen blocs de pisos anomenats insula, i als afores cases de camp o vil�les. A Roma, la fa�ana estava ocupada per una botiga o per la llotja on s'hi estava l'esclau porter. El vest�bul condu�a a l'atri, una pe�a vasta i quadrada, amb una obertura al centre per on les aig�es pluvials queien en un pil�. Estava envoltat per les depend�ncies i servia per a rebre els forasters. El pat� andal�s recorda aquest atri. Des d'all�, s'accedia al peristil, disposat com l'atri, per una galeria (tablinum) i dos corredors (fauces), des d'on s'arribava a les habitacions (cubiculum) destinades a la fam�lia. A la planta pis hi havia les estances del servei (cenacles). S'estima que Roma, l'any 100 aC, tenia uns 450.000 habitants.

La casa a l'Edat mitjana

Una casa del segle xviii, Theux, B�lgica.

Durant l'edat mitjana les cases dels pagesos eren de tova, pedra o fusta, segons els materials de la regi�. Hi solia haver una habitaci� �mplia amb el sostre de palla, on la xemeneia era el centre de la llar. Era la resid�ncia de tota la fam�lia, utilitzada com a graner, i habitualment tamb� era compartida pel bestiar. Fins al segle xiii els animals no tenen una estan�a pr�pia a l'interior de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota la fam�lia s'hi acomodava al voltant, asseguda en bancs. Hi havia prestatges per dipositar els escassos objectes que posse�en i ganxos de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a terra, habitualment sobre palla, o en m�rfegues farcides de palla. No obstant aix�, per diversos motius, defensius o clim�tics, molts habitants vivien en coves excavades com encara fan a la Xina o a les comunitats de l'est de l'�sia central.

Els palaus de pedra, com els dels maies, les cases de tova, o les de fusta dels vikings, varien segons l'estatus, el clima o els mitjans. A l'Europa del segle xiii els nous rics, comerciants, banquers i nobles acabalats, es construeixen magn�fiques cases de pedra, mentre que les barraques de fusta recobertes de fang i palla s�n per al poble.

Edat moderna: el ma�

A partir del segle xvi es generalitza l'�s de maons de fang cuit per edificar cases al nord d'Europa, i sorgeixen les primeres mansions senyorials europees. Al segle xviii, a moltes ciutats europees i americanes, s'erigeixen edificis elegants per a la nova burgesia.

El segle XIX: infrahabitatges i xalets

A principis del segle xix les ciutats estan plenes de treballadors que emigren del camp per buscar treball a les f�briques. Habiten als barris pobres, amuntegats en condicions insalubres, la majoria en la mis�ria m�s absoluta. Alguns historiadors consideren la Red House (1859), de Philip Webb, el primer disseny de casa moderna. A la fi del segle xix sorgeixen els primers barris residencials, els blocs de pisos d'estil ecl�ctic, i els xalets i les ciutats jard� per a la burgesia.

El segle XX: els gratacels

A principis del segle xx, als Estats Units d'Am�rica es construeixen amb noves t�cniques gratacels d'acer, vidre i formig�, destinats a habitatges i oficines. Altres pa�sos, m�s endavant, els imitaran.

La casa moderna

La casa actual, la que es construeix actualment en els barris i pol�gons de les viles i ciutats occidentals, en forma de pisos o apartaments en edificis d'habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l'arquitectura moderna, a partir la cr�tica formulada ja en el segle xix, a les condicions dels habitatges del proletariat urb� en les ciutats d'Europa, on s'acumulaven en la m�s absoluta promiscu�tat, diverses fam�lies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higi�nica ni ventilaci�. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer ter� del segle xix, per diversos moviments de car�cter pol�tic i social (socialisme ut�pic, primera i segona Internacional, etc.), aix� com per escriptors com Charles Dickens o institucions com la R.I.B.A. i altres.

�Karl Marx Hof�, barriada de cases per a obrers a Viena, �ustria.

La casa moderna representa la ruptura amb aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funci� d'habitatge per a fam�lies obreres un cop dividida en quartos cada cop m�s petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d'habitatge m�nim amb disseny higi�nic i funcional. La casa moderna havia de ser una per fam�lia a fi d'evitar la promiscu�tat, havia d'estar dotada de ventilaci� en totes les estances, amb cuina, aigua corrent i cambra higi�nica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a dues fa�anes oposades per garantir la ventilaci� creuada i combatre la tuberculosi. La casa moderna ha de ser constru�da amb materials a�llants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el m�nim cost energ�tic possible. El debat actual sobre la sostenibilitat �s recurrent respecte al debat sobre l'habitatge higi�nic que va tenir lloc en el primer ter� del segle xx. El barri de Karl Marx Hof de Viena �s la fita exemplar m�s destacada d'aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.

Als pa�sos m�s desenvolupats s'han anat desenvolupant criteris i normes pr�pies per la construcci� d'habitatges nous, per donar criteris constructius que garanteixin l'estabilitat, solidesa, seguretat i confort als usuaris, i normes espec�fiques que regulen la fabricaci�, components i muntatge dels materials de construcci�.

En l'actualitat, cada territori estableix els criteris propis perqu� una casa sigui considerada habitatge, i a la Catalunya, aquestes condicions d'habitabilitat consisteixen en uns m�nims de dimensions i peces, evitant criteris purament higienistes.

L'urbanisme de car�cter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes com Frederick Law Olmsted o Ildefons Cerd� i les aportacions del moviment �Arts and Crafts�, s�n els antecedents de les formulacions te�riques sobre la casa moderna que se sintetitzaren en la segona exposici� del �Werkbund� alemany de 1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construir als Pa�sos Baixos durant el per�ode de l'arquitectura neopl�stica, com les casetes en filera del barri mariner de Hoek van Holland projectades l'any 1924 per l'arquitecte J.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis te�rics de la �Bauhaus� o dels arquitectes del moviment modern com Walter Gropius, le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segon Congr�s Internacional d'Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat a Frankfurt l'any 1929, dedicat al tema de l'habitatge m�nim. A Catalunya, durant la Segona Rep�blica els arquitectes del GATCPAC formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com la Casa Bloc al barri de Sant Andreu de Barcelona.

L'urbanisme i l'arquitectura moderna van ser adoptats universalment despr�s de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucci� d'Europa exigien nous instruments te�rics i noves propostes que l'academicisme burg�s, at�s el frac�s del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, el Grup R reintrodu� l'arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l'origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la �Direcci�n General de Arquitectura� per a cercar solucions al problema de l'habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que despr�s impulsarien el moviment. Els postulats te�rics del moviment modern s'aplicaren en la construcci� del pol�gon de Montbau a Barcelona, aix� com els habitatges de la SEAT a la Zona Franca entre d'altres.

Elements d'una casa

Des d'un punt de vista constructiu les cases estan constitu�des pels seg�ents elements:

Estructura

Richard Neutra: Kauffman House, Palm Springs, Calif�rnia

L'estructura �s la carcassa que serveix per sustentar les diverses parts d'un edifici, i el fixa al terreny. Pot tenir elements de tova, ma�, pedra, fusta, acer, formig� armat, etc. Est� composta de:

• Fonaments: la part de l'estructura sobre la qual es recolza tota la casa, est� sota terra i transmet al terreny el pes de l'habitatge i les tensions a qu� est� sotmesa. Una casa pot tenir diferents tipus de fonaments: sabates, sabates corregudes, lloses, pilots, etc. Quan la resist�ncia del terreny �s baixa per suportar les c�rregues (menor de 10 Nw / mm �), es fa necessari utilitzar lloses o pilots.
• Tamb� l'estructura pot tenir murs de c�rrega, pilars, bigues, forjats entramats i lloses.

Tancaments exteriors

Els tancaments exteriors serveixen per protegir l'interior de l'edifici. Normalment estan compostos per:

• Murs de tancament, que poden estar conformats per materials com tova, ma�, pedra, fusta, acer (xapa), formig� armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: a�llaments t�rmics, ac�stics, impermeabilitzacions, etc. Han de ser exteriorment d'aspecte i color agradable i d'acord amb el conjunt.
• La coberta: que pot estar formada per materials com tova, ma�, pedra, fusta, acer (xapa), formig� armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: a�llaments t�rmics, ac�stics, impermeabilitzacions, etc. Sol estar acabada amb teules.
• La solera, una llosa o un forjat sanitari, deixant una "cambra d'aire" inferior per a evitar humitats ascendents del s�l i per a crear una c�mera d'a�llament t�rmica.

Compartiments interiors

Són els elements que divideixen l'espai interior de la casa, conformant les habitacions. Generalment solen ser envans de maó, plaques de guix, fusta, etc.

Revestiments

Són els recobriments que es fan, tant en sòls com en parets i sostres.

• Esteses de fang o guix per a posterior pintat, en parets i sostre.
• Terres enrajolats de materials ceràmics, petris, de fusta, plàstics, etc.
• Enrajolats murals amb material ceràmic per efecte decoratiu o per protegir zones humides
• Arrebossat d'argamassa o morter en els murs de maó o pedra.

Casa dotada amb panells d'energia solar, Alemanya

Construcció d'una casa prefabricada modular

Instal·lacions

Són el conjunt de xarxes, i els seus mecanismes, que serveixen a una casa aportant aigua, energia elèctrica, gas, que permeten climatitzar l'interior, comunicar-nos, fer més saludable l'habitatge, etc. Les instal·lacions i xarxes més comunes són: d'aigua potable, electricitat, calefacció sanejament, i telecomunicacions, complementades de vegades amb gas natural, energia solar, climatització, sistemes contra incendis, sistemes de seguretat, etc.

Aparells sanitaris

Són el conjunt d'elements, i els seus mecanismes, que serveixen per facilitar la higiene personal, estan instal·lats a les cambres de bany, als safareigs, etc.

Fusteria i vidre

Es denomina fusteria al conjunt d'elements de fusta que els fuster munten en una casa, com ara portes, finestres, baranes, sòcols, etc. Sol anar vinculat amb el vidrier. Les finestres a més de permetre contemplar l'exterior, també són necessàries per aconseguir un bon assolellament i ventilació, ajudant a optimitzar la humitat de l'ambient interior, encara que en infrahabitatge pot succeir que una casa no tingui cap finestra. El seu disseny depèn de la zona geogràfica.

Serralleria de taller

Es diu serralleria al conjunt d'elements metàl·lics que els manyans munten en una casa, com ara mecanismes de portes, finestres, etc. Així com les portes, finestres, baranes, tanques, etc. que són de metalls com l'alumini, acer, etc.

Pintura i acabats

La pintura i altres "acabats" són l'última fase en el procés constructiu d'una casa. Sol intervenir un decorador en les edificacions de més alta qualitat, o per interès dels seus propietaris.

Urbanització

Urbanització es denomina al conjunt d'elements que es munten i instal·len al voltant de la casa, com la pavimentació exterior, enllumenat extern, tancat, enjardinament, xarxa de reg, embornals, etc.

Bibliografia

• Rapoport, Amos. Englewood Cliffs«House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura)., N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
• Professor Leonardo Benevolo Historia de la Arquitectura Moderna;. © Casa Editrice, Laterza & Figli, Bari.

Traducció al castellà per Mariuccia Galfetti i Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores López relatius al Pla Cerdà, el modernisme català i l'arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.

Vegeu també

• Xalet
• Edifici bioclimàtic
• Locutori (arquitectura)
• Habitatge de protecció oficial

Enllaços externs

• Decret d'habitabilitat de la Generalitat de Catalunya