La gran guerra (pel·lícula de 1959)
La gran guerra (original en itali� La grande guerra) �s una pel�l�cula del 1959 dirigida per Mario Monicelli, produ�da per Dino De Laurentiis i interpretada per Alberto Sordi i Vittorio Gassman. Ha estat doblada al catal�.[1]
�s considerada una de les millors pel�l�cules italianes sobre la guerra i una de les obres mestres de la hist�ria del cinema.[2][3] Vencedora del Lle� d'Or al Festival del Cinema de Ven�cia ex-aequo amb Il generale Della Rovere de Roberto Rossellini i nomenada a l'Oscar com a millor pel�l�cula estrangera, es va adjudicar a m�s tres David de Donatello i dos Nastri d'argento. Va obtenir un enorme �xit tamb� a l'estranger, sobretot a Fran�a.
El setembre de 2009 la pel�l�cula ha estat seleccionada per la pre-obertura de la #66ena edici� del Festival del Cinema de Ven�cia.[4] El gener de 2011, com a homenatge a Monicelli, desaparegut feia poc, la Cinemateca de Bolonya va organitzar una retrospectiva en record seu, projectant en el cinema Lumi�re La grande guerra i altres treballs del realitzador. Ha estat successivament inclosa en la llista de les 100 pel�l�cules italianes a preservar, "pel�l�cules que han canviat la mem�ria col�lectiva del Pa�s entre el 1942 i el 1978".[5][6][7][8][9][10][11]
Argument
[modifica]L'acci� se situa el 1916. El rom� Oreste Jacovacci i el milan�s Giovanni Busacca es troben en una oficina reclutament a causa de la mobilitzaci�. El primer promet de fer donar de baixa l'altre a canvi de diners. Els dos es troben novament durant el seu transport cap al front: despr�s de la ira inicial de Giovanni, acaben per simpatitzar i esdevenir amics. Encara que de car�cter completament divergent els uneix la mancan�a de cap mena d'ideal i la voluntat d'evitar qualsevol perill per tal de sortir indemnes de la guerra. Despr�s de nombroses perip�cies durant la fase d'instrucci�, els posteriors combats i els escassos dies de perm�s, a conseq��ncia de la derrota de Caporetto s�n destinats als serveis d'enlla�, dest� molt perill�s que els �s confiat en ser considerats "els m�s incompetents".
Un vespre, despr�s d'haver dut a terme la seva missi�, es refugien en l'estable d'un casalot, punt avan�at prop de la primera l�nia de foc, que mentre dormen �s ocupat pels austr�acs i fa que en despertar-se es trobin en territori enemic. Intenten fugir disfressats amb uns capots de l'ex�rcit ocupant, s�n capturats, acusats d'espionatge i amena�ats d'afusellament. Esverats, admeten de tenir informacions crucials sobre el contraatac itali� sobre el Piave, i per tal de salvar-se decideixen confessar-les a l'enemic. Per� l'arrog�ncia de l'oficial austr�ac i una frase de menyspreu que els adre�a ("fetge? aquests nom�s el coneixen a la veneciana, amb ceba") esperona la dignitat del milanès, que refusa de confessar res, insultant amb fatxenderia l'oficial enemic i l'altre que, després de l'afusellament del company, fingeix de no saber-ne res de les informacions que li demanen, també és afusellat poc després del seu amic.
La batalla conclou poc temps després amb la victòria de l'exèrcit italià i la reconquesta de la posició que havia caigut en mà dels austríacs, ignorant el sacrifici noble de Busacca i Jacovacci, considerats pels seus com a desertors, quan de fet han optat per l'afusellament per tal de no trair-los.
Característiques generals
[modifica]Reeixida combinació de tragèdia i comèdia, l'obra és un fresc coral, irònic, emotiu i commovedor (en algunes escenes), de la vida a les trinxeres durant la primera guerra mundial. Les vicissituds d'un grup de companys d'armes en el front italià durant el 1916 són narrades amb un llenguatge alhora neorealista i romàntic, que combina les maneres típiques de la comèdia a la italiana[12][13] amb una acurada atenció cap als fets històrics. Les notables escenes col·lectives s'alternen amb agudes caracteritzacions dels nombrosos personatges, antiherois humans, espantats, resignats i alhora solidaris, agermanats per la participació forçada en una catàstrofe aclaparadora.
Monicelli i els guionistes Age & Scarpelli i Vincenzoni assoleixen l'àpex artístic de la seva carrera combinant, amb una fluïdesa narrativa extraordinària, comicitat i accents dramàtics, obrint un camí nou en la manera de traduir l'experiència bèl·lica al llenguatge cinematogràfic.[14] És memorable el pla seqüència final en el qual els dos porucs protagonistes es redimeixen amb un gest valent, sacrificant-se l'un a la manera de l'“heroi fatxenda” i l'altre com a “heroi pusil·lànime”. Aquesta darrera figura ha estat concebuda de manera molt original i ha estat molt ben interpretada per un inspirat Alberto Sordi (guanyador del Nastro d'argento com a millor actor protagonista).[15]
Vessants històrics
[modifica]La reconstrucció bèl·lica de l'obra és, des d'un punt de vista històric, una de les millors contribucions del cinema italià a l'estudi de la primera guerra mundial.
Per primera vegada la seva representació va ser depurada de la propaganda retòrica divulgada durant el feixisme i la postguerra, en què persistia el mite d'una guerra lluitada de manera heroica per Itàlia, i per això la pel·lícula va tenir problemes de censura des del moment de l'estrena en les sales cinematogràfiques italianes, i va ser prohibida als menors de 16 anys.[16] Fins aquell moment efectivament els soldats italians havien estat contínuament retratats com homes valerosos disposats a immolar-se per la pàtria.[17] Resulta emblemàtica i inoblidable en aquest sentit l'escena de la celebració festiva en el poble (de seguida transformada en silenciós dolor) i de la retòrica ostentada per les autoritats i els intel·lectuals a la tornada de les tropes immediatament abans de la derrota de Caporetto.
La pel·lícula va denunciar a més l'absurditat i la violència del conflicte, les condicions de vida miserables de la gent i dels soldats, però també els forts lligams d'amistat trenats malgrat les diferències d'extracció cultural i origen geogràfic. La convivència obligada d'aquestes diverses identitats regionals, rarament en contacte d'un mode tan perllongat, va contribuir a formar un esperit nacional fins aleshores gairebé inexistent, en fort contrast amb els comandaments i les institucions, percebudes com les principals responsables d'aquella massacre.[18] En alguns diàlegs de la pel·lícula són usades per primera vegada en el cinema italià algunes paraules "vulgars" que van poder superar la censura de l'època. Molts soldats llicenciats que van anar als cinemes per veure la pel·lícula, en van sortir-ne plorant sense poder acabar de veure-la perquè, segons ells, algunes escenes representaven massa fidelment allò que havien viscut durant la guerra.[19]
En el decurs de la pel·lícula hi ha diverses referències puntuals a la cultura italiana de la fi del segle xix i de l'inici del segle xx. Un dels soldats en l'escamot dels protagonistes està enamorat de Francesca Bertini, cèlebre diva del cinema mut de l'època. Poc abans de la famosa escena en què tant la trinxera italiana com l'austríaca es disputen una gallina, Alberto Sordi cita, com a inversemblant cuiner del regiment, a Pellegrino Artusi, el manual de cuina del qual era conegudíssim entre finals del Vuit-cents i principi del Nou-cents. En l'escena en què els soldats reposen en el poble després d'un violent atac enemic, una noia recita Saluto italico, una poesia patriòtica de Giosuè Carducci recollida en les Odi barbare.
Producció
[modifica]La gran guerra va néixer d'una idea de Luciano Vincenzoni, suggerida pel conte Dos amics de Guy de Maupassant. Quan Monicelli va explicar el tema a Dino De Laurentiis, el productor va mostrar de seguida un gran inter�s i va acceptar la idea de posar junts Vittorio Gassman (que acabava de tenir un gran �xit amb I soliti ignoti) i Alberto Sordi. Per� va haver de superar les seves retic�ncies respecte a encarregar el gui� a Age & Scarpelli, que el productor considerava massa encasellats com a guionistes de les comedies de Tot� i, per tant, poc idonis per a la pel�l�cula.[20]
En el gui� s'hi integraven figures i situacions procedents de dos llibres famosos: Un anno sull'Altiplano, d'Emilio Lussu, i Con me e con gli alpini, de Piero Jahier.[21] Entre aquestes situacions, l'episodi de la gallina, tret del llibre de Lussu, va ser descartat originalment pel realitzador, tot i que el va rescatar en un posterior muntatge (1964).[22]
El periodista i escriptor Carlo Salsa, que havia combatut realment en els indrets que es mostren en el film, va assessorar en la redacci� final del gui�, enriquint la trama i els di�legs amb detalls de gran vivacitat.
Inicialment Monicelli imaginava la trama com �una mena de gran olla en ebullici�, d'on de tant en tant n'emergia un personatge; una massa amorfa d'humanitat, de soldats, d'obrers, de jornalers, entaforats dins de les trinxeres, enmig del fang, al llarg dels corriols, des d'on anaven apareixent, aqu� i all�, els personatges i els moments singulars�. Al final la pres�ncia de Gassman i Sordi va fer canviar aquest primer enfocament. I aix�, mentre s'anava escrivint el gui�, es va anar donant als dos protagonistes una import�ncia m�s gran de l'originalment prevista.[23]
Hi va haver una pol�mica sobre l'acabament de la pel�l�cula, concretament sobre l'afusellament dels dos protagonistes. Tant a De Laurentiis com als distribu�dors els semblava que el final trencava amb els esquemes de la pel�l�cula c�mica; haurien volgut un final menys dram�tic, que la pel�l�cula acab�s amb l'alliberament dels dos protagonistes.[23] Van ser les associacions militars les que van demanar un final dram�tic que redim�s la covardia dels protagonistes amb una mort heroica.[24]
Rodatge
[modifica]
Les primeres escenes de la pel�l�cula van ser rodades a Fri�l: es van cavar trinxeres i es va reconstruir la rereguarda.[25] Despr�s d'alguns dies de rodatge, Monicelli va rebre una trucada de De Laurentiis, que havia vist les copies dels rodatges quotidians, on es veien els soldats i els oficials esparracats, bruts (Monicelli feia regar un ample espai de terreny, i despr�s feia rebolcar els comparses en el fang). El productor ho va considerar d'un realisme exagerat i va tractar de dissuadir-ne el realitzador, sostenint que no podia mostrar-se l'ex�rcit en aquelles condicions i que el p�blic no ho acceptaria. Despr�s de diverses discussions, De Laurentiis va donar al final la ra� a Monicelli.[25]
La majoria d'escenes van ser rodades a la prov�ncia d'Udine, a Gemona de Fri�l, a Venzone,[26] a Sella Santa Agnese, en els fossats de la ciutadella de Palmanova i a Nespoledo de Lestizza, des del 25 de maig a mitjan juny del 1959.[27] Altres escenes van ser rodades a Civita de Bagnoregio i a San Pietro Infine. Al llarg del torrent Galantina, entre els Municipis de Forano i Poggio Mirteto, van ser rodades totes les escenes de la destrucci� del pont. La tropa, veritables soldats de lleva, eren albergats en l'edifici escolar de Poggio Mirteto. L'escena de l'afusellament i la del final es van rodar prop del Castellaccio dei Monteroni a Ladispoli.
Banda sonora
[modifica]La banda sonora de la pel�l�cula van ser composta per Nino Rota. A continuaci� s'indiquen els diversos fragments:[28]
- La grande guerra - T�tols de cr�dit (02:55)
- Di qua, di l� del Piave 1 (00:53)
- Reticolati (01:35)
- Giovanni e Oreste (03:35)
- Costantina e Giovanni (01:55)
- Vida de trincea (02:35)
- La moglie di Brodin (01:02)
- Libera uscita (01:20)
- Di qua, di l� del Piave 2 (00:52)
- Le voci della guerra (08:41)
- Finale (00:55)
Distribuci�
[modifica]Presentat al Festival de Ven�cia el 5 de setembre de 1959, va ser despr�s distribu�da en els cinemes el 28 d'octubre del mateix any. Va ser distribu�da immediatament en els seg�ents pa�sos:[29]
- Fran�a: Les grade guerre, 4 de maig de 1960 (Par�s)
- Alemanya de l'Oest: Man nannte es den gro�en Krieg, 2 d'agost de 1960
- Espanya: La gran guerra, 24 de novembre de 1960 (Madrid)
- Portugal: A Grande Guerra, 26 d'abril de 1961
- EUA: The Great War, 30 d'agost de 1961 (Nova York)
- Dinamarca: Den store krig, 2 de febrer de 1962
- Pol�nia: Wielka wojna
- Finl�ndia: Suuri sota
- Gr�cia: O megalos polemos
- Argentina: La gran guerra
- Brasil: A Grande Guerra
- Hongria: A nagy h�bor�
Recepci�
[modifica]
La pel�l�cula va suscitar una pol�mica encesa originada per Goffredo Lombardo i Franco Cristaldi que van criticar el fet que hagu�s estat seleccionada com a pel�l�cula en concurs al Festival de Ven�cia quan encara el rodatge era en curs.[30]
La primera projecci� davant de la cr�tica especialitzada assistent a la Mostra de Ven�cia, no va ser acollida gaire b�, en particular per l'excessiva import�ncia que es donava als dos c�mics. Altres realitzadors, com Elio Petri, van criticar l'obra de Monicelli, cosa que el va particularment amargar.[31] Per� a la segona projecci�, oberta al p�blic, la pel�l�cula va obtenir un �xit estrepit�s i a partir d'aqu� hi va haver una reconsideraci� per part d'alguns cr�tics, com Maurizio Liverani (cr�tic del "Paese Sera"), que va dir a Monicelli: �He tornat a veure la pel�l�cula i m'hi he repensat, havia tingut una impressi� diferent la primera vegada...�
Tamb� Sergio Amidei, amic del realitzador, va reconsiderar la seva opini� sobre la pel�l�cula, declarant que ja havia estat acordat que el guanyador del Lle� d'Or fos El generale Della Rovere, de Rossellini (de qu� Amidei era coguionista).[31] Tot es va capgirar en els darrers dos dies, gr�cies tamb� a la intervenci� de Ren� Clair (que va dir a Monicelli que era una pel�l�cula extraordin�ria) i aix�, malgrat el parer reticent del president del jurat, Luigi Chiarini, el qual havia mostrat sempre poca simpatia pel realitzador, els jurats van veure's obligats a concedir-li el Lle� d'Or ex-aequo al de Rossellini.[31]
Recordava Monicelli, a prop�sit de la projecci� pel p�blic al Festival de Ven�cia: "Hi va haver a Ven�cia, al final de la projecci�, un aplaudiment tan llarg que va deixar at�nits els actors i a tots nosaltres. No pens�vem que la pel�l�cula tingu�s aquest �xit. Esper�vem que an�s b�, per� que tingu�s un �xit tan triomfal... que despr�s evidentment va obligar el jurat a donar-lo ex-aequo al de Rossellini...".[32]
Ingressos de taquilla
[modifica]La pel�l�cula va ser la tercera en ingressos de taquilla a Itàlia en la temporada cinematogràfica 1959-60 (superada només per La dolce vita i A qualcuno piace caldo), recaptant un total d'1.500 milions de lires de l'època.[33][34]
La grande guerra se situa a dia d'avui en el divuitè lloc en la classificació de les pel·lícules italianes més vistes de totes les èpoques; ha tingut un total de 10 783 742 espectadors de pagament.[35]
Reconeixements
[modifica]- 1959 - Festival de Venècia
- Lleó d'Or a la millor pel·lícula a Mario Monicelli
- Premi especial: "Per la seva interpretació" a Alberto Sordi
- 1960 - Premi Oscar
- Nominació Millor pel·lícula estrangera (Itàlia)
- 1960 - David de Donatello
- 1960 - Globus d'or
- Nominació Millor pel·lícula a Mario Monicelli
Referències
[modifica]- ↑ La gran guerra a esadir.cat
- ↑ (Astorri-Salvadori, 1999 p. 176)
- ↑ Eletto nel 1999 dai critici della rivista Ciak fra i 100 migliori film della storia
- ↑ «La grande guerra sarà proiettato alla pre-apertura di Venezia». MYmovies.
- ↑ «Lumiére, il 2011 si apre con Monicelli». La Repubblica - Bologna.
- ↑ «La Cineteca di Bologna ricorda Monicelli».
- ↑ (Bertarelli, 2004 pp. 70-223)
- ↑ Cento film e un'Italia da non dimenticare
- ↑ Ecco i cento film italiani da salvare Corriere della Sera
- ↑ «100 film: Mereghetti, Brunetta, Peter von Bagh e lo storico De Luna». Cinemagazine. Arxivat de l'original el 23 settembre 2015.
- ↑ «La grande guerra - I cento film». Rete degli spettatori.
- ↑ ”Il film realizza la fusione, per certi versi insuperata, tra la critica di costume della commedia e una prospettiva di critica storica capace di affrontare il passato con la stessa lucidità e con lo stesso anticonformismo con il quale il cinema seguiva l'evoluzione della società italiana contemporanea.” Recensione di Mario Sesti http://www.filmfilm.it/film.asp?idfilm=9121
- ↑ ”La commedia italiana stava prendendo confidenza col grande cinema e questo doveva necessariamente passare attraverso un diretto contatto con la realtà sociale e un grande lavoro di definizione psicologica dei caratteri.” Recensione di Gianni Furlanetto http://www.cineclub.it/cineclubnews/cn0205-c.htm
- ↑ Monicelli laureato ad honorem il 30-05-2005 dall'Università di Udine “Per aver fornito uno straordinario contributo alla conoscenza della storia d'Italia con le sue opere cinematografiche, in particolare con il film La Grande Guerra. Maestro della cinematografia e della storia certo, ma anche...quel tipo di maestro... che ci ha insegnato le cose che ricorderemo per tutta la vita." Università degli studi di Udine http://qui.uniud.it/notizieEventi/ateneo/documento.2005-05-30.2893292822 Arxivat 2022-01-25 a Wayback Machine.
- ↑ “Alla fine il riscatto sarà tutto per loro, quando la codardia saprà diventare onore e lo spirito d'appartenenza avrà la meglio sull'egoismo, in un finale trionfalmente e ottimisticamente patriottico che però rifugge dal pericolo di scadere nella retorica spicciola, proprio perché suggella, anche solo per una volta, il trionfo della viltà sull'ardore. Forse la loro non fu codardia, ma semplicemente amore per la vita.” Recensione di Giuseppe Faraci «Copia archiviata». Arxivat de l'original el 4 maggio 2008.
- ↑ "Il suo carattere antiretorico non mancò di suscitare reazioni sulla stampa sin dalla fase delle riprese, ma il suo successo di pubblico contribuì più di qualsiasi saggio alla demitizzazione della storiografia patriottica e romantica che aveva da sempre occultato il massacro della prima guerra mondiale sotto l'oratoria dell'ardimento e del sacrificio." Recensione di Mario Sesti,
- ↑ Grande guerra Arxivat 14 March 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 1 Cap. "L'Italia nella Grande Guerra", di Giovanna Procacci da La Storia d'Italia, vol. IV – a cura di Vittorio Vidotto, Giovanni Sabbatucci – Laterza Editore http://www.laterza.it/scheda_libro.asp?isbn=9788842051770#[Enllaç no actiu]
- ↑ Paese Sera del 25 febbraio 1959, p. 8
- ↑ (Monicelli, 1986 p. 57)
- ↑ Lo stesso regista racconta in un'intervista: «… Lussu e Jahier sono da considerare come due sceneggiatori del film. In particolare mi rivolsi a Lussu dicendogli dei prestiti presi dal suo libro, che aveva diritto ad essere ricompensato, ma essendo forse anche lui convinto che la commedia all'italiana fosse spazzatura, mi disse di non volerci avere nulla a che fare e potevamo realizzare il film come ci pareva». http://www.ilcorto.it/iCorti_AV/1guerramondiale.htm
- ↑ Nulla-osta del film Arxivat 15 October 2014[Date mismatch] a Wayback Machine., pp. 10, 12
- ↑ 23,0 23,1 (Monicelli, 1986 p. 64)
- ↑ Gian Luigi Falabrino, Pubblicità serva padrona, Milano, Sole 24 Ore, 1989, pag. 70
- ↑ 25,0 25,1 (Monicelli, 1986 p. 66)
- ↑ A Venzone, nel Friuli, è tornata la "guerra", articolo de La Stampa, 11 giugno 1959
- ↑ documentario sui luoghi ove fu girato il film
- ↑ «La Grande Guerra Soundtrack». soundtrackcollector.com.
- ↑ «Date di uscita per La grande guerra (1959)». IMDb.
- ↑ S'è scatenata una polemica sui film italiani a Venezia, articolo de La Stampa, 3 agosto 1959
- ↑ 31,0 31,1 31,2 (Monicelli, 1986 pp. 64-67)
- ↑ Mario Monicelli in un'intervista di Tonino Pinto, presente nei contenuti Extra del film in DVD
- ↑ (Bertarelli, 2004 p. 223)
- ↑ (Kezich-Levantesi, 2001 p. 145)
- ↑ «I 50 film più visti al cinema in Italia dal 1950 ad oggi». movieplayer.it.
